Cultura catalana i compromís polític
pobler | 24 Maig, 2011 16:07 |
Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)
La funció narcotitzadora del poder
Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.
Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.
Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.
Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.
Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.
Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.
L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:
"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.
'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.
'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Jaume Carbonero: dos Pactes de Progrés enfonsats - Els desastres del conseller d'Habitatge de les Illes
pobler | 23 Maig, 2011 20:52 |
Jaume Carbonero diu que el retall del Ministeri d'Habitatge perjudicarà les Balears
Se suprimiran els ajuts a la compra d'habitatges protegits, entre d'altres mesures antidèficit públic
Europa Press | 28/07/2010
El conseller d'Habitatge i Obres Públiques, Jaume Carbonero, ha lamentat el retall que aplicarà el Ministeri d'Habitatge amb l'objectiu de reduir dèficit públic, i que suposarà la supressió dels ajuts a la compra d'habitatges protegida, i ha avisat que Balears es veurà afectada per aquest retall. En aquest sentit, ha lamentat també l'eliminació de la Reserva d'Eficàcia -que permetia a les Comunitats Autònomes finançar la superació dels objectius d'ajuts pactats amb l'Estat-, ja que la comunitat balear comptava amb accedir a fons de la Reserva per executar noves polítiques en matèria d'habitatge.
"Ens quedarem amb un Pla d'Habitatge a mitjà executar", ha postil·lat el conseller, per incidir en què Balears és la segona comunitat, després de Catalunya, que major grau d'execució presenta dels objectius programats, i per tant comptava amb els recursos que proporciona l'Estratègia d'Eficàcia per assumir noves iniciatives en matèria d'habitatge. En declaracions a la premsa Carbonero ha afirmat que Balears assumeix "amb tristesa" els retalls aplicats al que va qualificar com "un dels pilars bàsics" de l'Estat del Benestar perquè suposen "una frenada molt brusca" al desenvolupament del Pla Estatal d'Habitatge, si bé va assumir que "no queda un altre remei" del que redueix despesa pública encara que va remarcar que "hi ha ajuts que s'haurien de mantenir". "La perspectiva és austeritat, d'estrènyer-se el cinturó i de fer més amb menys, però això és molt difícil", ha agregat després.
dBalears
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
(22-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico
Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado
MATEU FERRER. PALMA.
Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.
Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.
Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.
El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.
Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.
El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.
Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.
Diario de Mallorca (24-XII-07)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El PSM avança i resisteix el tsunami de la dreta
pobler | 23 Maig, 2011 12:23 |
Biel Barceló adverteix al PP que “no té un xec en blanc” per governar
"La dreta no ha rebut el càstig que es mereixia per la corrupció", afirmà el candidat de la coalició
Efe | 23/05/2011 |
El candidat a la Presidència del Govern balear per la coalició PSM-Iniciativa Verds-Entesa (PSM-IV-ExM), Biel Barceló, ha lamentat l'avenç del PP a les Balears, al qual ha advertit que "no té un xec en blanc" i que no consentirà "ni un pas enrere" en les polítiques progressistes.
"La dreta no ha rebut el càstig que es mereixia per la corrupció", ha afirmat Barceló minuts abans de la mitjanit davant dels militants que l'han rebut amb aplaudiments a la Caserna d'Intendència de Palma.
El líder de la coalició ha confessat que avui es troba en "un estat agredolç" per la majoria absoluta que ha obtingut el PP en el Parlament, el Consell de Mallorca i l'Ajuntament de Palma, on PSM-IV-ExM s'ha mantingut amb 4 diputats, ha apujat de 3 a 4 consellers i ha augmentat de 2 a 3 regidors, respectivament.
Barceló ha felicitat al PP per aquests resultats, però tot seguit li ha recordat que dos de cada tres balears han votat a altres forces polítiques, pel que li ha advertit que "no té un xec en blanc" per governar.
"Els hem de demanar que governin per a la majoria dels ciutadans de les Balears", ha apuntat Barceló, qui ha afirmat que la coalició que lidera serà la força que farà front al PP la pròxima legislatura, ja que és "l'única que trenca el bipartidisme" a les Balears.
Respecte a l'"enfonsament" de PSOE, ha indicat que ha de prendre nota, ja que a nivell nacional "s'ha equivocat amb la manera de fer front a la crisi, amb els retalls i amb fer pagar la crisi als quals no l'havien causat".
Quant al PSOE balear, ha afegit que també ha d'aprendre la lliçó de no continuar "maltractant a les Illes Balears" en les seves demandes al Govern central.
Malgrat tot, Barceló ha destacat que la seva coalició és "la tercera força política a Mallorca" amb prop de 40.000 vots, amb la qual cosa ha millorat els resultats del Bloc el 2007.
Per a aquesta legislatura, ha afegit, es marca dos objectius: "ni un pas enrere en les polítiques progressistes, ecologistes i nacionalistes" i "començar a preparar ja les pròximes eleccions generals" per a que Balears "tingui per fi una veu independent del bipartidisme".
Amb el 96% dels vots, el PSM-IV-ExM ha obtingut 4 escons en el Parlament (el Partit Socialista de Menorca n'ha aconseguit un més), els mateixos que el 2007; mentre que n'ha apujat de 3 a 4 en el Consell de Mallorca amb el 81% escrutat, així com de 2 a 3 a l'Ajuntament de Palma amb el 99% dels vots.
Diari de Balears
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa: David Ginard, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
“Que les urnes facin olor d’alfabeguera!”
La coalició PSM-IV-ExM arreplegà més d’un miler de simpatitzants en el míting central de campanya, en què intentaren marcar distàncies amb el PSIB
Ander Zurimendi | 10/05/2011 |
Els militants del PSM, IniciativaVerds i Entesa reberen ahir una injecció d'optimisme amb vista al 22-M. I és que un miler de simpatitzants ompliren tota la planta baixa de l'Auditòrium de Palma en l'acte central de la coalició. "El feim ara, a principi de campanya, perquè la gent ja estigui engrescada per fer propaganda poble per poble", explicaren ahir els responsables de l'aparell electoral de PSM-IV-ExM. El candidat de la coalició al Parlament balear, Biel Barceló, no va defraudar els seus. "Que el 22 de maig les urnes facin olor d'alfabeguera", va exclamar, amb referència al regal electoral que empra la coalició. Ahir, efectivament, l'Auditòrium feia olor d'aquesta planta aromàtica. "Dia 22 triam entre una maqueta per fer un palau d'òpera o escoletes, entre un pot de Cola Cao enterrat en un jardí o una beca per poder estudiar a fora", va remarcar Barceló.
En un discurs marcat per les crítiques al PP, però també als socialistes, Barceló ho escenificà així: "Volen fer desaparèixer la nostra llengua i, en canvi, als concerts d'Antònia Font i Manel les entrades s'esgoten en un dia". Encara en posà un exemple més: "Volen fer desaparèixer el carril bici a Palma i, en canvi, el BiciPalma té en poques setmanes 5.000 usuaris i 6.000 més en llista d'espera". Les paraules de Barceló tancaren un míting molt atípic pel seu guió. I és que la coalició econacionalista preparà una entrega de premis, els Alfabeguera d'or 2011, com a fil argumental de la gala.
D'aquesta manera, el candidat a Palma, Antoni Verger, amb Marisol Fernández, obrí foc: "Hem estat devora els veïns de Son Sardina, que rebutgen la via connectora..., perquè el PSOE, quan el deixen sol, té molt de perill!". Verger avançà, a més a més, que les enquestes els deixen més a prop que mai d'aconseguir el tercer regidor (hi entraria Antoni Noguera, qui a l'acte d'ahir ja s'asseia a la bancada dels candidats). Així mateix, la sollerica Magdalena Palou féu una defensa del municipalisme, mentre que el petrer Joan Font atacà ben fort la candidata del PP, Maria Salom. "Ara diuen que és diputada nacional. Idò no ho sabia, deu ser que és a pasturar per Madrid, sense fer res".
La branca també arribà de la mà del senador Pere Sampol, qui qualificà José Ramón Bauzá de "verge vestal immaculada".La gala estigué amenitzada amb el so d'una animada rumba composta per Antoni Pastor, els vídeos de campanya (cal dir que han quedat moderns i simpàtics), l'aparició de joves dels tres partits que formen la coalició i la conducció del músic Pep Suasi.
Diari de Balears
David Ginard, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
Representants del món de la cultura signen un manifest de suport al PSM-IV-ExM L'escriptor Antoni Vidal Ferrando llegeix el text, que remarca que la cultura és una "peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones"
Els candidats i portaveus de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa han fet avui [29-IV-2011] una trobada amb representants del món de la cultura que han signat un manifest de suport a les candidatures de la coalició nacionalista i ecosocialista al Parlament i al Consell. Es tracta dels primers signants del manifest, que es fa públic avui i que recollirà noves adhesions durant les properes setmanes.
L'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha llegit el text del manifest davant els assistents, entre els quals hi havia Damià Pons, Climent Picornell, Pep Suasi, Irene Mestre, Miquel López Crespí, Felip Munar, Margalida Capellà, Biel Florit, entre d'altres. Entre els primers signants també s'hi compten Antònia Vicens, Maria Rosa Planas, o Miquel Bezares.
El manifest reclama "una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments". També demana "una política de lluita contra la crisi en clau progressista", "aprofundir en l'autogovern de les Illes Balears" i "una fiscalitat justa", així com "un gran esforç de millora de l'educació" i una potenciació del "turisme cultural i ecològic".
Blog PSM-Inciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Miquel López Crespí
Vos feim arribar, adjunt, el text del Manifest del món cultural en suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa.
En nom de la coalició i dels candidats que es presenten a les eleccions al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca vos agrairia que en féssiu una lectura atenta i que hi expressàssiu el suport personal mitjançant la vostra signatura, si hi estau d'acord.
Des del PSM-Iniciativaverds-Entesa pensam que és molt important que el món de la cultura, de l'educació i de la defensa del patrimoni prengui una actitud positiva i compromesa en favor de polítiques que permetin una Mallorca més culta, més lliure, més cohesionada socialment i sense corrupció a les institucions.
Per això vos demanam el vostre suport al manifest.
Ens el podeu fer arribar per correu electrònic a aquesta adreça (matiesgarcias@yahoo.es) o signant el document en paper i fent-lo arribar a la seu del PSM (carrer d'Isidoro Antillon, 9. 07006. Palma). També el podeu difondre entre coneguts vostres que cregueu que el poden firmar.
També vos convidam a un acte d'adhesió a aquest manifest i d'intercanvi d'opinions amb els candidats al Parlament i el Consell, que se celebrarà divendres dia 29 d'abril, a les 11:30 h., al restaurant del Centre Cultural de Sa Nostra (Carrer de la Concepció, Palma).
Igualment, vos feim saber que es farà la presentació pública del programa electoral de la coalició de l'àrea d'educació, cultura, patrimoni i política lingüística dia 2 de maig, a les 19 h, a Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24. Palma). També hi estau convidats.
Ens agradaria comptar amb la vostra presència.
Atentament,
Maties Garcias Salvà,
en nom de PSM-Iniciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructiva.
Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha provocat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.
Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.
Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:
1. Cal fer una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments.
2. Cal desplegar una política de lluita contra la crisi en clau progressista i, per tant, en favor de les classes mitjanes i populars de Mallorca, cosa que no és factible amb els plantejaments neoliberals al servei de grups de pressió privilegiats ni amb les polítiques dictades des del centralisme.
3. Cal aprofundir en l’autogovern de les Illes Balears i cal defensar-lo davant les temptacions centralitzadores que tenen els partits espanyolistes. És imprescindible que les Illes Balears tenguin una fiscalitat justa que acabi amb l’espoliació de recursos que patim.
4. Cal millorar la vida dels ciutadans de les Illes Balears fent un pacte de drets i deures de la ciutadania i un desplegament de serveis socials i sanitaris, amb la potenciació de transports públics eficients, amb el manteniment de l’entorn urbà i la protecció dels recursos naturals i el medi ambient. L’atenció a la població nouvinguda ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, amb l’objectiu de perseguir la integració econòmica i cultural i la cohesió social. Per aquest motiu, s’han d’impulsar iniciatives d’acolliment cultural i lingüístic.
5. Cal fer un gran esforç de millora de l’educació, atès que les Illles Balears no podran sortir de la crisi ni afrontar un futur més just i millor si no invertim en formació en tots els àmbits i totes les etapes, inclosa la formació permanent. L’educació és fonamental per lluitar contra la crisi i les desigualtats que provoca, i per augmentar el nivell cultural i formatiu del país.
6. Cal treballar per la cultura, ja que és una peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones i del país normal, civilitzat i amb personalitat nacional que volem. Mallorca té uns reptes culturals als quals no es pot renunciar i per això cal treballar en tots aquests camps: la preservació del patrimoni monumental i històric; l’impuls a la creació en tots els camps; el foment de la investigació i la ciència; el manteniment de la cultura d’arrel tradicional; la col·laboració amb els gestors culturals i les institucions de referència per a la conservació, investigació i difusió de la cultura; el suport a la independència i qualitat dels mitjans de comunicació. És necessari un pacte entre institucions, creadors i públic per desplegar els equipaments culturals necessaris.
7. Cal potenciar el turisme cultural i ecològic. El gran motor de la nostra economia s’ha d’adaptar a la personalitat geogràfica, mediambiental, patrimonial i cultural de Mallorca, i n’ha de saber treure partit econòmic. L’activitat turística ha de convertir-se en aliat del manteniment de l’equilibri ecològic, de la qualitat del paisatge i d’una vida cultural rica, variada i viable econòmicament. Aquest és l’únic camí per sortir del model turístic de masses ja caducat.
8. Cal tenir sempre present que la nostra personalitat col·lectiva està indestriablement lligada a la llengua catalana. Per això és necessari convertir-la en l’eix central de la vida pública, defensant la lletra i l’esperit de la Llei de normalització lingüística i tota la normativa que se’n deriva. S’han de donar les garanties perquè tothom sàpiga i pugui usar el català en tots els àmbits i s’ha de fer incidència en l’aprenentatge de la llengua de Mallorca entre els nouvinguts. Els mitjans de comunicació pública han de ser elements actius en la promoció de l’ús social del català.
Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:
a) La regeneració democràtica de les institucions públiques.
b) La defensa i aprofundiment de l’autogovern que ens reafirmi com a país.
c) La lluita contra la crisi i la defensa de l’Estat de benestar; l’impuls als emprenedors; el suport a persones i grups desvalguts.
d) La millora de l’entorn natural i de la qualitat de vida de les persones.
e) L’impuls a una política educativa integral i de qualitat.
f) El compromís per una política cultural i lingüística ambiciosa i pactada amb la societat que sigui eix central de les polítiques públiques.
Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric
Atesa la nostra convició que la materialització d’aquestes polítiques passa per l’èxit electoral del PSM-Iniciativaverds-Entesa,
Atesa la confiança que ens mereixen els seus candidats i les seves candidates,
Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.
Mallorca, maig de 2011
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els joves anticapitalistes dels anys 70 (les JEC) (i II)
pobler | 23 Maig, 2011 05:34 |
El 14 d'abril de 1978 fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). (Miquel López Crespí)
Els joves comunistes mallorquins per la llibertat (i II)
Els joves comunistes illencs (JEC) publicaren diverses revistes a les Illes, entre les quals caldria destacar L'Espira i Puny clos (un butlletí intern de gran difusió).
El diari Última Hora (4 de març de 1977) deia, informant dels problemes de les JEC per a donar-se a conèixer: "Presentación clandestina de Joventuts d'Esquerra Comunista. El sábado por al tarde, en el cine Iris de la barriada del Vivero, estaba prevista la presentación del partido Joventuts d'Esquerra Comunista. Sin embargo, a la hora señalada se presentaron frente a dicha sala fuerzas de la Policía Armada que impidieron el acceso... No obstante, la presentación de Joventuts d'Esquerra Comunista se celebró en otro local, en donde se leyeron varias ponencias en las que se defendieron la necesidad de las libertades políticas, el impulso de la autoorganización de los trabajadores y la defensa del derecho de autodeterminación". No és estrany el silenci, la marginació, els problemes policíacs derivats dels intents de sortida a la llum pública de les nostres joventuts (problema que no tenien els grups juvenils que havien abandonat la lluita per la república, el socialisme i l'autodeterminació dels Països Catalans). En un altre retall de premsa de la mateixa època dels que hem comentat més amunt llegesc un titular que devia esgarrifar els oportunistes de tota mena que començaven a reproduir-se com a bolets a mesura que el sistema anava confirmant -oferint diners, publicitat gratuïta...- quins serien els gestors del nou règim sorgit de la reforma de la dictadura feixista de la burgesia. El titular deia (parlant de les JEC): "Somos contrarios al pacto entre clases" (clara referència a les maniobres d'unitat franquisme reciclat -el reformisme obrer del PSOE-PCE-i les burgesies basca i catalana). Dos dels màxims dirigents de les JEC (Caterina Mir i Francesc Gutíerrez) explicaven als lectors d'Última Hora "Catalina Mir y Francisco Gutíerrez señalaron la necesidad de una organización potente en busca de vías de solución a la problemática de los jóvenes, 'problemática muy acusada por el papel social del joven, en el trabajo, en la familia, en las escuelas... las alternativas existentes las contemplan desde una óptica únicamente juvenil, sin ligar esa problemática a la lucha del movimiento obrero, limitándose a la óptica de las libertades democráticas burguesas. En este sentido pensamos que limitarse a la democracia burguesa [oblidant la lluita pel dret a l'autodeterminació, pel socialisme entès com a poder dels treballadors] es ayudar a salir al capitalismo de la crisis en la que se halla inmerso". Al cap de poc d'aquestes declaracions dels nostres dirigents juvenils vendria la signatura dels famosos "Pactes de la Moncloa", on definitivament l'esquerra reformista es lliurà fermada de mans i peus a la burgesia espanyola i mundial).
El 14 d'abril de 1978 -de fa vint-i-sis anys- fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). El diari Última Hora, en la darrera pàgina, publicava una petita informació de l'assalt i reproduïa una fotografia on es veia la porta i el pany de la nostra seu completament destruïts. El diari Baleares també publicava una noteta sota el títol de: "Asaltada la sede de la OEC", i deia: "En un comunicado dado a conocer por la Organització d'Esquerra se da cuenta que durante el día de ayer su sede central, sita en la plaza España 15-3º, fue víctima de un atentado al ser violentadas las cerraduras y registradas todas las dependencias y existencias del local". Les accions d'aquests "incontrolats" eren freqüents, a les darreries de la dictadura, a totes les capitals de l'Estat.
A Ciutat, Llibres Mallorca i el domicili particular de l'escriptor Josep M. Llompart sofriren les ires dels elements de la dreta feixista. A tot l'Estat espanyol, arreu dels Països Catalans, només entre el 23 de novembre de 1971 i el 13 de febrer de 1975 hi hagué desenes de llibreries, editorials, centres del llibre català, teatres, seus del moviment escolta, collegis progressistes, cinemes, etc, que reberen les visites i el foc "purificador" dels escamots dels criminals feixistes. La revista Oriflama (número 151, abril de 1975, pàg. 40-41) informava extensament al respecte. Foren atacades o sofriren destrosses a causa dels còctels molotov les llibreries Cinc d'Oros, Les Punxes, Pueblo, Viceversa, Porter, Athos, Edaf, Dau al Set, Tous, Tres i Quatre, etc., etc. Igualment hi hagué assalts i llançament de bombes contra l'oficina de premsa del Palau Episcopal i els collegis Gaudi, Fernando el Católico, Espronceda... així com contra les seus de les revistes Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo, Matarratos, Diario de Mallorca... La relació es faria infinita!
A les Illes (i Mallorca concretament) sovintejaren aquestes accions dels "incontrolats". Qui sofrí diversos atacs -fins a veure fet malbé el seu cotxe- va ser Teresa Nieto, que a començaments de l'any 1977 regentava la copisteria Copystant. En aquesta copisteria, diversos partits d'esquerra (entre els quals l'OEC, les JEC, el mateix PCE) editaven les seves revistes clandestines, i això desencadenà l'odi de la Brigada Social i dels grups d'extrema dreta afins. El negoci de Teresa Nieto estava situat just davant l'antiga Delegación de Sindicatos (el Vertical), actual seu de CC.OO. L´Última Hora del 8 de gener de 1977 publicava una nota de Toni Torres (amb fotografia de Teresa Nieto i el seu cotxe fet malbé en un atac dels feixistes). La informació deia: "El coche de Teresa Nieto ameneció lleno de pintadas" y concretava: "El establecimiento de marras [Copystant] es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. En l'entrevista que li feia Toni Torres, Teresa Nieto es definia com a simpatitzant del moviment anarquista i, parlant de les agressions a què era sotmesa, explicava: "Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una póliza de seguro de cuatro millones de pesetas. Era una forma de posar bona cara al mal temps. Un exemple del que era conviure amb el feixisme més agressiu en el mateix any en què s'havien de celebrar les primeres eleccions dites democràtiques.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els joves anticapitalistes dels anys 70 a les Illes (JEC) (I)
pobler | 22 Maig, 2011 07:43 |
1976-78: el socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans). (Miquel López Crespí)
La transició i les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) (I)
Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l'esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).
Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s'atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S'ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, LCR, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions "democràtiques" del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d'anar d'amagat, sota la falsa denominació d'Agrupacions d'Electors (per a qui li interessi la història d'aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d'aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d'estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d'organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l'avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.
Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l'aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll... (i desenes i desenes d'altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d'agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció "Dona i política", dia 1 de maig de 1978, entrevistava l'encarregada del Comitè de Premsa i de l'organització de la dona dins de l'OEC, l'estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l'historiador que ara mateix dirigeix el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d'Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d'Autonomia que servís per aconseguir el màxim d'atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l'oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l'organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d'una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.
El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.
Cal dir que en l'entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit "mare" (l'OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: "De moment, les JEC no han rebut l'ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s'ha avançat per aquest camí".
De les Joventuts d'Esquerra Comunista, de l'OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa ("Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX", pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: "L'OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d'Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l'OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: 'Som d'esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris [...], som nacionalistes', 'Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'".
Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l'OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l'assalt al local central (concretament el que sofriren l'OEC i les JEC el 13 d'abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d'una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l'esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L'altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l'Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l'horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s'hi presentaren tres jeeps curulls de "grisos" que, de mala manera, comminaren els joves a "disolverse". Com explica la periodista de Diario de Mallorca: "Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí... Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar". Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s'efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Suport al Moviment anticapitalista del 15-M
pobler | 21 Maig, 2011 09:08 |
Ahir (20-V-2011) quatre hores seguides d’Assemblea anticapitalista a la plaça d’Espanya! Quatre hores de votar a mà alçada les propostes revolucionàries del jovent de Mallorca! Talment tornar als anys de la transició, quan lluitàvem per la ...República i el socialisme entès com a poder dels treballadors! Aquests joves lluitadors i lluitadores no es cansen mai de fer propostes per un canvi autèntic de la societat actual! Hi he anat –juntament amb les meves filles- per donar suport al dret d’emprar els nostres carrers i places per fer reunions polítiques. De bon començament semblava que la policia de l’Estat capitalista espanyol volia intervenir per acabar amb el nostre debat. Sortosament –bé, a les 00.45h. de dia 21 de maig- la policia no havia intervingut. Fa una estona hi ha hagut una intervenció policíaca a l’assemblea: els “polis” han informat dient que “per ara” no tenen ordres d’intervenir en contra del poble. Hi ha hagut aplaudiments però no sabem que s’esdevendrà en les properes hores. Seguirem informant! El poble és al carrer i vol iniciar una autèntica lluita contra la putrefacció de la societat capitalista. Força i endavant! Sempre hem estat i estarem al costat del poble! Mai al costat de la corrupció i els venedors de fum, els vividors del romanço que tots coneixem! (Miquel López Crespí)
L’àmplia repercussió que té el moviment social contra el capitalisme trastoca el rumb de les expectatives dels dos grans partits que es diputen el poder en aquestes eleccions
Creix el clam dels indignats i tensa la fi de campanya
Laura Morral | 19/05/2011
L'àmplia repercussió ciutadana que té el moviment social contra el sistema polític i econòmic -que, des de dimarts, ocupa la plaça d'Espanya en forma de protesta pacífica- ha provocat un gir en la campanya electoral dels partits convencionals i ha fet que els seus candidats es posicionin i n'hagin de fer referència. Ja són centenars de persones les que donen suport al moviment antisistema; i d'aquestes, prop d'una cinquantena secunden la iniciativa de no deixar buida la plaça fins al 22-M i de quedar-se a dormir al ras.
La seva lluita va més enllà dels resultats que puguin sortir en les eleccions autonòmiques i municipals. Alguns d'ells són abstencionistes; altres, aposten per canviar la tendència bipartidista de PP i PSOE, i per formacions més minoritàries i d'esquerres que sí que creuen que és possible un altre sistema econòmic. Volen ser anònims, i per això només diuen el seu nom en aquest diari.
"La gent ens dóna molt de suport. No ens posicionam en cap partit polític, però defensam llevar el poder als dos grans partits, que responen a un sistema antinatural. Però creim que si la gent decideix, finalment, d'anar a votar, no ho ha de fer en blanc", explica Jorge, un dels implicats en la causa.
En Luismi, un altre ‘indignat', afegeix: "Les repercussions electorals de diumenge són secundàries perquè les eleccions polítiques no ofereixen, ara mateix, solucions reals; no veim cap solució clara al capitalisme que ens envolta". Alhora remarca: "Intentam contagiar la resta de població de la idea que aquest sistema s'ha creat per afavorir una minoria, en detriment de la pèrdua de drets d'una àmplia majoria". Prova d'això, diu, el "rescat financer" de la banca amb doblers públics s'ha traduït amb "les retallades socials".
Es tracta d'una lluita cap a un nou ordre que va més enllà dels regionalismes i els estats, un canvi de tendència que vol acabar amb les velles estructures del poder i amb les desigualtats socials a tot el món. "Volem que la nostra reivindicació sigui un caldo de cultiu perquè la gent prengui consciència que és necessari un canvi", diu Nieves.
Els ‘indignats' són ciutadans heterogenis i de totes les edats. Persones amb carrera i que treballen o que estan aturades, estudiants, autònoms i, fins i tot, que fan feina per a l'empresa privada i alguna administració. Abstencionistes i votants de partits d'esquerres minoritaris i alternatius. "Un petit gest radical pot canviar la qüestió. Aquestes mobilitzacions que es convoquen aquí i a d'altres ciutats de l'Estat poden desbordar unes eleccions", afirma Carlos. "Aquí es qüestiona la sobirania nacional i l'econòmica. La democràcia no és només anar a votar cada quatre anys i que, després, els polítics facin el que vulguin", remarca Pau.
A curt termini, els ‘indignats' plantegen dues opcions a les urnes: o aconseguir una abstenció massiva que cerqui la deslegitimació del sistema o apostar pels partits minoritaris que donin suport a la reforma de la llei electoral. La concentració a plaça d'Espanya és ferma fins el 22-M, però el moviment tem possibles desallotjaments la nit de divendres a dissabte. "Són jornades de reflexió, però nosaltres no feim cap mena de propaganda política, només som crítics", recrimina una altra ‘anònima'. El moviment de Palma va a més. Fins al punt que Enrique Dans i Ricardo Galli, catedràtics i impulsors de la plataforma No els votis, han vingut a Palma i s'han afegit a la plantada.
Tots els partits intenten capitalitzar l'onada, però els acampats els rebutgen
Els partits polítics intenten aferrar-se a la protesta dels joves, però pareix que la resposta que reben és de rebuig. De fet, representants del PSIB, PP, EU, PSM-IV-ExM i Esquerra entraren al debat sobre les manifestacions. El mateix president Francesc Antich (PSOE) expressà "respecte" cap a les protestes, però els demanà que no caiguin en la "indiferència". "El diumenge cal anar a votar", assegurà. El mateix féu el candidat del PSM-IV-ExM, Biel Barceló, qui també els donà suport. El líder del PP, José Ramón Bauzá, va dir que "les queixes són lògiques perquè la gent està cansada dels polítics que governen actualment" i carregà contra el PSOE. A Eivissa, el dirigent del PP Esteban González Pons, titllà de "patètic" l'intent del PSOE d'apropiar-se el malestar.
David Abril (IV) i Marisol Ramírez (EU) s'acostaren fins al campament de plaça d'Espanya. De fet, EU es va reunir ahir amb urgència per condemnar la prohibició de les protestes per part de les juntes electorals i per canviar el que queda de campanya en funció d'aquest fet. Tot i així, la majoria de joves acampats no desitjaven la presència de polítics. "No volem que vinguin aquí a fer-se la foto", assegurà en assemblea improvisada un dels joves. Un altre demanà la creació d'un recinte tancat, amb el nom d'escola bressol, per tancar-hi els polítics que s'acostin. Encara més: membres de l'acampada construïren una petita forca (amb corda real), en clara referència als polítics.
Diari de Balears
Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa
pobler | 20 Maig, 2011 07:21 |
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa: David Ginard, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
“Que les urnes facin olor d’alfabeguera!”
La coalició PSM-IV-ExM arreplegà més d’un miler de simpatitzants en el míting central de campanya, en què intentaren marcar distàncies amb el PSIB
Ander Zurimendi | 10/05/2011 |
Els militants del PSM, IniciativaVerds i Entesa reberen ahir una injecció d'optimisme amb vista al 22-M. I és que un miler de simpatitzants ompliren tota la planta baixa de l'Auditòrium de Palma en l'acte central de la coalició. "El feim ara, a principi de campanya, perquè la gent ja estigui engrescada per fer propaganda poble per poble", explicaren ahir els responsables de l'aparell electoral de PSM-IV-ExM. El candidat de la coalició al Parlament balear, Biel Barceló, no va defraudar els seus. "Que el 22 de maig les urnes facin olor d'alfabeguera", va exclamar, amb referència al regal electoral que empra la coalició. Ahir, efectivament, l'Auditòrium feia olor d'aquesta planta aromàtica. "Dia 22 triam entre una maqueta per fer un palau d'òpera o escoletes, entre un pot de Cola Cao enterrat en un jardí o una beca per poder estudiar a fora", va remarcar Barceló.
En un discurs marcat per les crítiques al PP, però també als socialistes, Barceló ho escenificà així: "Volen fer desaparèixer la nostra llengua i, en canvi, als concerts d'Antònia Font i Manel les entrades s'esgoten en un dia". Encara en posà un exemple més: "Volen fer desaparèixer el carril bici a Palma i, en canvi, el BiciPalma té en poques setmanes 5.000 usuaris i 6.000 més en llista d'espera". Les paraules de Barceló tancaren un míting molt atípic pel seu guió. I és que la coalició econacionalista preparà una entrega de premis, els Alfabeguera d'or 2011, com a fil argumental de la gala.
D'aquesta manera, el candidat a Palma, Antoni Verger, amb Marisol Fernández, obrí foc: "Hem estat devora els veïns de Son Sardina, que rebutgen la via connectora..., perquè el PSOE, quan el deixen sol, té molt de perill!". Verger avançà, a més a més, que les enquestes els deixen més a prop que mai d'aconseguir el tercer regidor (hi entraria Antoni Noguera, qui a l'acte d'ahir ja s'asseia a la bancada dels candidats). Així mateix, la sollerica Magdalena Palou féu una defensa del municipalisme, mentre que el petrer Joan Font atacà ben fort la candidata del PP, Maria Salom. "Ara diuen que és diputada nacional. Idò no ho sabia, deu ser que és a pasturar per Madrid, sense fer res".
La branca també arribà de la mà del senador Pere Sampol, qui qualificà José Ramón Bauzá de "verge vestal immaculada".La gala estigué amenitzada amb el so d'una animada rumba composta per Antoni Pastor, els vídeos de campanya (cal dir que han quedat moderns i simpàtics), l'aparició de joves dels tres partits que formen la coalició i la conducció del músic Pep Suasi.
Diari de Balears
David Ginard, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
Representants del món de la cultura signen un manifest de suport al PSM-IV-ExM L'escriptor Antoni Vidal Ferrando llegeix el text, que remarca que la cultura és una "peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones"
Els candidats i portaveus de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa han fet avui [29-IV-2011] una trobada amb representants del món de la cultura que han signat un manifest de suport a les candidatures de la coalició nacionalista i ecosocialista al Parlament i al Consell. Es tracta dels primers signants del manifest, que es fa públic avui i que recollirà noves adhesions durant les properes setmanes.
L'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha llegit el text del manifest davant els assistents, entre els quals hi havia Damià Pons, Climent Picornell, Pep Suasi, Irene Mestre, Miquel López Crespí, Felip Munar, Margalida Capellà, Biel Florit, entre d'altres. Entre els primers signants també s'hi compten Antònia Vicens, Maria Rosa Planas, o Miquel Bezares.
El manifest reclama "una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments". També demana "una política de lluita contra la crisi en clau progressista", "aprofundir en l'autogovern de les Illes Balears" i "una fiscalitat justa", així com "un gran esforç de millora de l'educació" i una potenciació del "turisme cultural i ecològic".
Blog PSM-Inciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Miquel López Crespí
Vos feim arribar, adjunt, el text del Manifest del món cultural en suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa.
En nom de la coalició i dels candidats que es presenten a les eleccions al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca vos agrairia que en féssiu una lectura atenta i que hi expressàssiu el suport personal mitjançant la vostra signatura, si hi estau d'acord.
Des del PSM-Iniciativaverds-Entesa pensam que és molt important que el món de la cultura, de l'educació i de la defensa del patrimoni prengui una actitud positiva i compromesa en favor de polítiques que permetin una Mallorca més culta, més lliure, més cohesionada socialment i sense corrupció a les institucions.
Per això vos demanam el vostre suport al manifest.
Ens el podeu fer arribar per correu electrònic a aquesta adreça (matiesgarcias@yahoo.es) o signant el document en paper i fent-lo arribar a la seu del PSM (carrer d'Isidoro Antillon, 9. 07006. Palma). També el podeu difondre entre coneguts vostres que cregueu que el poden firmar.
També vos convidam a un acte d'adhesió a aquest manifest i d'intercanvi d'opinions amb els candidats al Parlament i el Consell, que se celebrarà divendres dia 29 d'abril, a les 11:30 h., al restaurant del Centre Cultural de Sa Nostra (Carrer de la Concepció, Palma).
Igualment, vos feim saber que es farà la presentació pública del programa electoral de la coalició de l'àrea d'educació, cultura, patrimoni i política lingüística dia 2 de maig, a les 19 h, a Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24. Palma). També hi estau convidats.
Ens agradaria comptar amb la vostra presència.
Atentament,
Maties Garcias Salvà,
en nom de PSM-Iniciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructiva.
Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha provocat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.
Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.
Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:
1. Cal fer una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments.
2. Cal desplegar una política de lluita contra la crisi en clau progressista i, per tant, en favor de les classes mitjanes i populars de Mallorca, cosa que no és factible amb els plantejaments neoliberals al servei de grups de pressió privilegiats ni amb les polítiques dictades des del centralisme.
3. Cal aprofundir en l’autogovern de les Illes Balears i cal defensar-lo davant les temptacions centralitzadores que tenen els partits espanyolistes. És imprescindible que les Illes Balears tenguin una fiscalitat justa que acabi amb l’espoliació de recursos que patim.
4. Cal millorar la vida dels ciutadans de les Illes Balears fent un pacte de drets i deures de la ciutadania i un desplegament de serveis socials i sanitaris, amb la potenciació de transports públics eficients, amb el manteniment de l’entorn urbà i la protecció dels recursos naturals i el medi ambient. L’atenció a la població nouvinguda ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, amb l’objectiu de perseguir la integració econòmica i cultural i la cohesió social. Per aquest motiu, s’han d’impulsar iniciatives d’acolliment cultural i lingüístic.
5. Cal fer un gran esforç de millora de l’educació, atès que les Illles Balears no podran sortir de la crisi ni afrontar un futur més just i millor si no invertim en formació en tots els àmbits i totes les etapes, inclosa la formació permanent. L’educació és fonamental per lluitar contra la crisi i les desigualtats que provoca, i per augmentar el nivell cultural i formatiu del país.
6. Cal treballar per la cultura, ja que és una peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones i del país normal, civilitzat i amb personalitat nacional que volem. Mallorca té uns reptes culturals als quals no es pot renunciar i per això cal treballar en tots aquests camps: la preservació del patrimoni monumental i històric; l’impuls a la creació en tots els camps; el foment de la investigació i la ciència; el manteniment de la cultura d’arrel tradicional; la col·laboració amb els gestors culturals i les institucions de referència per a la conservació, investigació i difusió de la cultura; el suport a la independència i qualitat dels mitjans de comunicació. És necessari un pacte entre institucions, creadors i públic per desplegar els equipaments culturals necessaris.
7. Cal potenciar el turisme cultural i ecològic. El gran motor de la nostra economia s’ha d’adaptar a la personalitat geogràfica, mediambiental, patrimonial i cultural de Mallorca, i n’ha de saber treure partit econòmic. L’activitat turística ha de convertir-se en aliat del manteniment de l’equilibri ecològic, de la qualitat del paisatge i d’una vida cultural rica, variada i viable econòmicament. Aquest és l’únic camí per sortir del model turístic de masses ja caducat.
8. Cal tenir sempre present que la nostra personalitat col·lectiva està indestriablement lligada a la llengua catalana. Per això és necessari convertir-la en l’eix central de la vida pública, defensant la lletra i l’esperit de la Llei de normalització lingüística i tota la normativa que se’n deriva. S’han de donar les garanties perquè tothom sàpiga i pugui usar el català en tots els àmbits i s’ha de fer incidència en l’aprenentatge de la llengua de Mallorca entre els nouvinguts. Els mitjans de comunicació pública han de ser elements actius en la promoció de l’ús social del català.
Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:
a) La regeneració democràtica de les institucions públiques.
b) La defensa i aprofundiment de l’autogovern que ens reafirmi com a país.
c) La lluita contra la crisi i la defensa de l’Estat de benestar; l’impuls als emprenedors; el suport a persones i grups desvalguts.
d) La millora de l’entorn natural i de la qualitat de vida de les persones.
e) L’impuls a una política educativa integral i de qualitat.
f) El compromís per una política cultural i lingüística ambiciosa i pactada amb la societat que sigui eix central de les polítiques públiques.
Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric
Atesa la nostra convició que la materialització d’aquestes polítiques passa per l’èxit electoral del PSM-Iniciativaverds-Entesa,
Atesa la confiança que ens mereixen els seus candidats i les seves candidates,
Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.
Mallorca, maig de 2011
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Corrupció política i despolitització
pobler | 19 Maig, 2011 22:29 |
Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Mallorca: els anticapitalistes del 2011 i els dels anys 70
pobler | 19 Maig, 2011 08:13 |
L’àmplia repercussió que té el moviment social contra el capitalisme trastoca el rumb de les expectatives dels dos grans partits que es diputen el poder en aquestes eleccions
Creix el clam dels indignats i tensa la fi de campanya
Laura Morral | 19/05/2011
L'àmplia repercussió ciutadana que té el moviment social contra el sistema polític i econòmic -que, des de dimarts, ocupa la plaça d'Espanya en forma de protesta pacífica- ha provocat un gir en la campanya electoral dels partits convencionals i ha fet que els seus candidats es posicionin i n'hagin de fer referència. Ja són centenars de persones les que donen suport al moviment antisistema; i d'aquestes, prop d'una cinquantena secunden la iniciativa de no deixar buida la plaça fins al 22-M i de quedar-se a dormir al ras.
La seva lluita va més enllà dels resultats que puguin sortir en les eleccions autonòmiques i municipals. Alguns d'ells són abstencionistes; altres, aposten per canviar la tendència bipartidista de PP i PSOE, i per formacions més minoritàries i d'esquerres que sí que creuen que és possible un altre sistema econòmic. Volen ser anònims, i per això només diuen el seu nom en aquest diari.
"La gent ens dóna molt de suport. No ens posicionam en cap partit polític, però defensam llevar el poder als dos grans partits, que responen a un sistema antinatural. Però creim que si la gent decideix, finalment, d'anar a votar, no ho ha de fer en blanc", explica Jorge, un dels implicats en la causa.
En Luismi, un altre ‘indignat', afegeix: "Les repercussions electorals de diumenge són secundàries perquè les eleccions polítiques no ofereixen, ara mateix, solucions reals; no veim cap solució clara al capitalisme que ens envolta". Alhora remarca: "Intentam contagiar la resta de població de la idea que aquest sistema s'ha creat per afavorir una minoria, en detriment de la pèrdua de drets d'una àmplia majoria". Prova d'això, diu, el "rescat financer" de la banca amb doblers públics s'ha traduït amb "les retallades socials".
Es tracta d'una lluita cap a un nou ordre que va més enllà dels regionalismes i els estats, un canvi de tendència que vol acabar amb les velles estructures del poder i amb les desigualtats socials a tot el món. "Volem que la nostra reivindicació sigui un caldo de cultiu perquè la gent prengui consciència que és necessari un canvi", diu Nieves.
Els ‘indignats' són ciutadans heterogenis i de totes les edats. Persones amb carrera i que treballen o que estan aturades, estudiants, autònoms i, fins i tot, que fan feina per a l'empresa privada i alguna administració. Abstencionistes i votants de partits d'esquerres minoritaris i alternatius. "Un petit gest radical pot canviar la qüestió. Aquestes mobilitzacions que es convoquen aquí i a d'altres ciutats de l'Estat poden desbordar unes eleccions", afirma Carlos. "Aquí es qüestiona la sobirania nacional i l'econòmica. La democràcia no és només anar a votar cada quatre anys i que, després, els polítics facin el que vulguin", remarca Pau.
A curt termini, els ‘indignats' plantegen dues opcions a les urnes: o aconseguir una abstenció massiva que cerqui la deslegitimació del sistema o apostar pels partits minoritaris que donin suport a la reforma de la llei electoral. La concentració a plaça d'Espanya és ferma fins el 22-M, però el moviment tem possibles desallotjaments la nit de divendres a dissabte. "Són jornades de reflexió, però nosaltres no feim cap mena de propaganda política, només som crítics", recrimina una altra ‘anònima'. El moviment de Palma va a més. Fins al punt que Enrique Dans i Ricardo Galli, catedràtics i impulsors de la plataforma No els votis, han vingut a Palma i s'han afegit a la plantada.
Tots els partits intenten capitalitzar l'onada, però els acampats els rebutgen
Els partits polítics intenten aferrar-se a la protesta dels joves, però pareix que la resposta que reben és de rebuig. De fet, representants del PSIB, PP, EU, PSM-IV-ExM i Esquerra entraren al debat sobre les manifestacions. El mateix president Francesc Antich (PSOE) expressà "respecte" cap a les protestes, però els demanà que no caiguin en la "indiferència". "El diumenge cal anar a votar", assegurà. El mateix féu el candidat del PSM-IV-ExM, Biel Barceló, qui també els donà suport. El líder del PP, José Ramón Bauzá, va dir que "les queixes són lògiques perquè la gent està cansada dels polítics que governen actualment" i carregà contra el PSOE. A Eivissa, el dirigent del PP Esteban González Pons, titllà de "patètic" l'intent del PSOE d'apropiar-se el malestar.
David Abril (IV) i Marisol Ramírez (EU) s'acostaren fins al campament de plaça d'Espanya. De fet, EU es va reunir ahir amb urgència per condemnar la prohibició de les protestes per part de les juntes electorals i per canviar el que queda de campanya en funció d'aquest fet. Tot i així, la majoria de joves acampats no desitjaven la presència de polítics. "No volem que vinguin aquí a fer-se la foto", assegurà en assemblea improvisada un dels joves. Un altre demanà la creació d'un recinte tancat, amb el nom d'escola bressol, per tancar-hi els polítics que s'acostin. Encara més: membres de l'acampada construïren una petita forca (amb corda real), en clara referència als polítics.
Diari de Balears
Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
30 poetes de les Illes: Poètes contemporains des îles Baléares d'Expression Catalane
pobler | 18 Maig, 2011 22:07 |
Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando.
El darrer treball de Maties Tugores
Coincidint amb le Marché de la Poésie de París, l’editorial francesa publica a títol pòstum l’antologia de poesia balear que el poeta i traductor mallorquí havia preparat amb “gran il·lusió” just abans de morir
Núria Martí
Maties Tugores, traductor i poeta, finà de manera prematura i dissortada dia vuit de gener, deixant enrere un caramull de projectes inacabats i cavil·lats. "Va morir treballant", recordava ahir el seu bon amic Angel Terron. Un d'aquests projectes en què Tugores dedicà els darrers alens vitals fou una antologia de poetes balears que l'editorial francesa Caractères tenia intenció de publicar en una versió bilingüe català-francès. La idea ja estava gairebé acabada a principi d'any i, després de la seva inesperada mort, Florence Tricoire, directora de l'Aliança Francesa i amb qui Tugores ja estava treballant, acabà d'enllestir el llibre que veurà la llum finalment dia 15 de juny en el marc del Marché de la Poésie de París.
La seva editora, la també poetessa Nicole Gdalia, admetia que "és una pena que aquest llibre hagi de sortir a títol pòstum, però amb la seva publicació volem fer un homenatge a Tugores".
Amb noms de veterans com Bartomeu Fiol, Jean Serra i Ponç Pons, però també de joves com Manel Marí i Jaume C. Pons Alorda, Maties Tugores volia representar "un ventall de la poesia que hi ha actualment a les Illes Balears", digué Tricoire. "Quan em passà la llista li vaig fer el comentari que hi havia poques dones, i mira si n'era de feiner, que ja pensava en una antologia dedicda només a les poetesses de les Balears", afegí. També un altre projecte que tenia emparaulat amb Caractères era una antologia dels poetes del 68. "Era una persona que feia feina nit i dia. Estava il·lusionadíssim en el llibre i ja pensava en altres projectes futurs", recorda Tricoire.
Poètes contemporains des îles Baléares d'Expression Catalane va acompanyada, a més, d'unes il·lustracions de l'artista Pep Coll, el qual ja col·laborà en la traducció catalana de poetes surrealitstes realitzada per Tugores mateix. "Quan va morir vaig pensar que el projecte quedaria aturat, però al mes d'abril em cridà Florence per demanar-me els dibuixos i jo m'hi vaig posar amb ganes perquè per mi aquest projecte s'ha convertit en un homenatge a Tugores". I és que complementariament al llibre estava prevista també una exposició de Pep Coll a París, en una galeria que la mateixa editorial Caràcteres té a la seva disposició. "Ara estic fent unes aquarel·les inspirades en la figura de Sant Francesc d'Asís", afegeix Coll, que ha realitzat també la portada i contraportada del llibre de Tugores.
L'antologia recull devers 90 poemes, 3 de cada, de 30 poetes. Ells són Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Miquel Bezares, Antonina Canyelles, Miquel Cardell, Àngels Cardona, Aina Ferrer Torrens, Bartomeu Fiol, Joan Francesc López Casanoves, Miquel López Crespí, Lluís Maicas, Manel Mari, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Jaume Mesquida, Bernat Nadal, Joan Perelló, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Pere Rosselló, Gabriel de la S.T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Jaume Santandreu, Jean Serra, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando. La presentació de l'obra està organitzada per l'Institut Ramon Llull dins els actes de Merché de la poésie, amb la cultura catalana com a convidada d'enguany. En la publicació del llibre també hi col·laboren el Govern balear, l'Institut d'Estudis Baleàrics i l'Aliança Francesa.
dBalears (23-V-2010)
En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. (Miquel López Crespí)
40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets
La publicació de Espais secrets, el poemari que fa el vint-i-dos dels editats en aquests prop de quaranta anys de conreu de la poesia –més els originals que romanen encara dins les carpetes--, m’ha fet reflexionar sobre el significat passat i present de la poesia en la meva vida. Malgrat no va ser fins a començaments dels anys vuitanta que vaig comença a publicar poesia el cert és que aquesta formava part de la meva vida des de la més remota infantesa. Potser una herència del pare, que formava part de les Milícies de la Cultura republicanes i recitava Miguel Hernández. Pablo Neruda, Rafel Albertí, Pedro Garfias, Miguel de Cervantes i Quevedo a les trinxeres des d’on el poble feia front a la bèstia feixista? La influència de la padrina, Martina Caldés de Can Ximbó de sa Pobla a la qual vaig sentir multitud de glossats que deixaven amb la boca badada tots els veïns del carrer de l’Escola on vivia? La influència dels meus mestres de l’escola Graduada de sa Pobla, els senyors Antoni Cladera Serra i Antoni Perelló que en una festa escolar de l’any 1956 en feren recitar Lo Pi de Formentor? Les lectures d’adolescent de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Blas de Otero, Nazim Hikmet, Bertolt Brecht, Essenin, Vladimir Maiakovski, Baudelaire? El cert és que, com he escrit una mica més amunt, malgrat que el primer poemari que vaig editar va ser el premi Marià Manent 1983, ja el 1968 m’havia presentat al premi Ciutat de Palma de poesia amb un poemari d’experimental que portava per títol Ruptures. En els primers anys de la meva activitat literària, la poesia esdevenia un instrument de resistència personal, una eina d’experimentació constant i malgrat unes inicials provatures de publicació no reeixides. Durant molts d’anys, amb el premi de teatre Carles Arniches 1972, lliurat a Alacant, el Ciutat de Palma guanyat l’any 1975 amb l’obra Autòpsia a la matinada, el Premi Especial Born de Teatre per Les Germanies, el premis de narrativa Ciutat de Manacor 1973 pel recull de narracions La guerra just acaba de començar
, semblava que la meva dedicació exclusiva anava enfocada cap a l’acció teatral i els contes. Però la poesia, la flama rebel i subversiva de l’herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i Agustí Bartra, cova dins mi creant molts dels poemes que veurien la llum en els anys vuitanta, els noranta i, també, en aquest inici de segle XXI.Els poemaris publicats d’ençà aquell primer premi Maria Manent 1983 són, doncs, els següents: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Palma, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Palma, 2000); Record de Praga (Capaltard, Palma, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Palma, 2003); Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazn de Poesia 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004); Les ciutats imaginades (XVI Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006); El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, Brosquil Edicions, València, 2006); Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall Editorial, Palma, 2008); Espais secrets (Edicions Can Sifre, Palma, 2009).
En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. És evident que en aquests poemaris hom pot trobar la presència omnipotent de la melangia pel temps que fuig, per la solitud humana, l’amor, el dolor, la incertesa, el paisatge, la història, les mil i una rebel·lions que han omplert els dies d’aquest home que escriu i lluita... Espais secrets és un poemari que, en bona mesura, resum totes les evanescents presències que han agombolat la vida de l’autor. Ho diu el primer poema del llibre, anunciant tot el que el lector hi pot trobar: “en entrar als poemes hi trobareu / tot l’encens de la nostàlgia / guspires de foc en els ulls llargament tancats / la fascinació més apassionada i mil luxúries destil·lant combats / fent camí cap als forats de l’alba / pluja de naufragis solcant xarxes de misteri / el més foscos timbals de la nit / perseguits per violins i violoncels”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Jaume Carbonero i Charles Pène: ignorància i menyspreu
pobler | 18 Maig, 2011 09:17 |
Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar. (Jaume Corbera)
Arrogància i menyspreu
Jaume Corbera | 16/05/2011 |
A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa.
Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un "patois" provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles.
Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja de de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat.
La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.
Diari de Balears
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero enfonsen els Pactes de Progrés de les Illes
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa
pobler | 18 Maig, 2011 05:42 |
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa: David Ginard, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
“Que les urnes facin olor d’alfabeguera!”
La coalició PSM-IV-ExM arreplegà més d’un miler de simpatitzants en el míting central de campanya, en què intentaren marcar distàncies amb el PSIB
Ander Zurimendi | 10/05/2011 |
Els militants del PSM, IniciativaVerds i Entesa reberen ahir una injecció d'optimisme amb vista al 22-M. I és que un miler de simpatitzants ompliren tota la planta baixa de l'Auditòrium de Palma en l'acte central de la coalició. "El feim ara, a principi de campanya, perquè la gent ja estigui engrescada per fer propaganda poble per poble", explicaren ahir els responsables de l'aparell electoral de PSM-IV-ExM. El candidat de la coalició al Parlament balear, Biel Barceló, no va defraudar els seus. "Que el 22 de maig les urnes facin olor d'alfabeguera", va exclamar, amb referència al regal electoral que empra la coalició. Ahir, efectivament, l'Auditòrium feia olor d'aquesta planta aromàtica. "Dia 22 triam entre una maqueta per fer un palau d'òpera o escoletes, entre un pot de Cola Cao enterrat en un jardí o una beca per poder estudiar a fora", va remarcar Barceló.
En un discurs marcat per les crítiques al PP, però també als socialistes, Barceló ho escenificà així: "Volen fer desaparèixer la nostra llengua i, en canvi, als concerts d'Antònia Font i Manel les entrades s'esgoten en un dia". Encara en posà un exemple més: "Volen fer desaparèixer el carril bici a Palma i, en canvi, el BiciPalma té en poques setmanes 5.000 usuaris i 6.000 més en llista d'espera". Les paraules de Barceló tancaren un míting molt atípic pel seu guió. I és que la coalició econacionalista preparà una entrega de premis, els Alfabeguera d'or 2011, com a fil argumental de la gala.
D'aquesta manera, el candidat a Palma, Antoni Verger, amb Marisol Fernández, obrí foc: "Hem estat devora els veïns de Son Sardina, que rebutgen la via connectora..., perquè el PSOE, quan el deixen sol, té molt de perill!". Verger avançà, a més a més, que les enquestes els deixen més a prop que mai d'aconseguir el tercer regidor (hi entraria Antoni Noguera, qui a l'acte d'ahir ja s'asseia a la bancada dels candidats). Així mateix, la sollerica Magdalena Palou féu una defensa del municipalisme, mentre que el petrer Joan Font atacà ben fort la candidata del PP, Maria Salom. "Ara diuen que és diputada nacional. Idò no ho sabia, deu ser que és a pasturar per Madrid, sense fer res".
La branca també arribà de la mà del senador Pere Sampol, qui qualificà José Ramón Bauzá de "verge vestal immaculada".La gala estigué amenitzada amb el so d'una animada rumba composta per Antoni Pastor, els vídeos de campanya (cal dir que han quedat moderns i simpàtics), l'aparició de joves dels tres partits que formen la coalició i la conducció del músic Pep Suasi.
Diari de Balears
David Ginard, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
Representants del món de la cultura signen un manifest de suport al PSM-IV-ExM L'escriptor Antoni Vidal Ferrando llegeix el text, que remarca que la cultura és una "peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones"
Els candidats i portaveus de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa han fet avui [29-IV-2011] una trobada amb representants del món de la cultura que han signat un manifest de suport a les candidatures de la coalició nacionalista i ecosocialista al Parlament i al Consell. Es tracta dels primers signants del manifest, que es fa públic avui i que recollirà noves adhesions durant les properes setmanes.
L'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha llegit el text del manifest davant els assistents, entre els quals hi havia Damià Pons, Climent Picornell, Pep Suasi, Irene Mestre, Miquel López Crespí, Felip Munar, Margalida Capellà, Biel Florit, entre d'altres. Entre els primers signants també s'hi compten Antònia Vicens, Maria Rosa Planas, o Miquel Bezares.
El manifest reclama "una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments". També demana "una política de lluita contra la crisi en clau progressista", "aprofundir en l'autogovern de les Illes Balears" i "una fiscalitat justa", així com "un gran esforç de millora de l'educació" i una potenciació del "turisme cultural i ecològic".
Blog PSM-Inciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Miquel López Crespí
Vos feim arribar, adjunt, el text del Manifest del món cultural en suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa.
En nom de la coalició i dels candidats que es presenten a les eleccions al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca vos agrairia que en féssiu una lectura atenta i que hi expressàssiu el suport personal mitjançant la vostra signatura, si hi estau d'acord.
Des del PSM-Iniciativaverds-Entesa pensam que és molt important que el món de la cultura, de l'educació i de la defensa del patrimoni prengui una actitud positiva i compromesa en favor de polítiques que permetin una Mallorca més culta, més lliure, més cohesionada socialment i sense corrupció a les institucions.
Per això vos demanam el vostre suport al manifest.
Ens el podeu fer arribar per correu electrònic a aquesta adreça (matiesgarcias@yahoo.es) o signant el document en paper i fent-lo arribar a la seu del PSM (carrer d'Isidoro Antillon, 9. 07006. Palma). També el podeu difondre entre coneguts vostres que cregueu que el poden firmar.
També vos convidam a un acte d'adhesió a aquest manifest i d'intercanvi d'opinions amb els candidats al Parlament i el Consell, que se celebrarà divendres dia 29 d'abril, a les 11:30 h., al restaurant del Centre Cultural de Sa Nostra (Carrer de la Concepció, Palma).
Igualment, vos feim saber que es farà la presentació pública del programa electoral de la coalició de l'àrea d'educació, cultura, patrimoni i política lingüística dia 2 de maig, a les 19 h, a Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24. Palma). També hi estau convidats.
Ens agradaria comptar amb la vostra presència.
Atentament,
Maties Garcias Salvà,
en nom de PSM-Iniciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructiva.
Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha provocat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.
Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.
Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:
1. Cal fer una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments.
2. Cal desplegar una política de lluita contra la crisi en clau progressista i, per tant, en favor de les classes mitjanes i populars de Mallorca, cosa que no és factible amb els plantejaments neoliberals al servei de grups de pressió privilegiats ni amb les polítiques dictades des del centralisme.
3. Cal aprofundir en l’autogovern de les Illes Balears i cal defensar-lo davant les temptacions centralitzadores que tenen els partits espanyolistes. És imprescindible que les Illes Balears tenguin una fiscalitat justa que acabi amb l’espoliació de recursos que patim.
4. Cal millorar la vida dels ciutadans de les Illes Balears fent un pacte de drets i deures de la ciutadania i un desplegament de serveis socials i sanitaris, amb la potenciació de transports públics eficients, amb el manteniment de l’entorn urbà i la protecció dels recursos naturals i el medi ambient. L’atenció a la població nouvinguda ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, amb l’objectiu de perseguir la integració econòmica i cultural i la cohesió social. Per aquest motiu, s’han d’impulsar iniciatives d’acolliment cultural i lingüístic.
5. Cal fer un gran esforç de millora de l’educació, atès que les Illles Balears no podran sortir de la crisi ni afrontar un futur més just i millor si no invertim en formació en tots els àmbits i totes les etapes, inclosa la formació permanent. L’educació és fonamental per lluitar contra la crisi i les desigualtats que provoca, i per augmentar el nivell cultural i formatiu del país.
6. Cal treballar per la cultura, ja que és una peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones i del país normal, civilitzat i amb personalitat nacional que volem. Mallorca té uns reptes culturals als quals no es pot renunciar i per això cal treballar en tots aquests camps: la preservació del patrimoni monumental i històric; l’impuls a la creació en tots els camps; el foment de la investigació i la ciència; el manteniment de la cultura d’arrel tradicional; la col·laboració amb els gestors culturals i les institucions de referència per a la conservació, investigació i difusió de la cultura; el suport a la independència i qualitat dels mitjans de comunicació. És necessari un pacte entre institucions, creadors i públic per desplegar els equipaments culturals necessaris.
7. Cal potenciar el turisme cultural i ecològic. El gran motor de la nostra economia s’ha d’adaptar a la personalitat geogràfica, mediambiental, patrimonial i cultural de Mallorca, i n’ha de saber treure partit econòmic. L’activitat turística ha de convertir-se en aliat del manteniment de l’equilibri ecològic, de la qualitat del paisatge i d’una vida cultural rica, variada i viable econòmicament. Aquest és l’únic camí per sortir del model turístic de masses ja caducat.
8. Cal tenir sempre present que la nostra personalitat col·lectiva està indestriablement lligada a la llengua catalana. Per això és necessari convertir-la en l’eix central de la vida pública, defensant la lletra i l’esperit de la Llei de normalització lingüística i tota la normativa que se’n deriva. S’han de donar les garanties perquè tothom sàpiga i pugui usar el català en tots els àmbits i s’ha de fer incidència en l’aprenentatge de la llengua de Mallorca entre els nouvinguts. Els mitjans de comunicació pública han de ser elements actius en la promoció de l’ús social del català.
Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:
a) La regeneració democràtica de les institucions públiques.
b) La defensa i aprofundiment de l’autogovern que ens reafirmi com a país.
c) La lluita contra la crisi i la defensa de l’Estat de benestar; l’impuls als emprenedors; el suport a persones i grups desvalguts.
d) La millora de l’entorn natural i de la qualitat de vida de les persones.
e) L’impuls a una política educativa integral i de qualitat.
f) El compromís per una política cultural i lingüística ambiciosa i pactada amb la societat que sigui eix central de les polítiques públiques.
Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric
Atesa la nostra convició que la materialització d’aquestes polítiques passa per l’èxit electoral del PSM-Iniciativaverds-Entesa,
Atesa la confiança que ens mereixen els seus candidats i les seves candidates,
Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.
Mallorca, maig de 2011
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presència de Joan Maragall
pobler | 17 Maig, 2011 15:49 |
Rosa Novell reivindica la figura de Joan Maragall
L’actriu catalana participa avui en el XIII Festival de poesia de la Mediterrània i presenta al teatre Principal de Palma la seva visió del poeta barceloní
Maria Llull | 17/05/2011 |
L'actriu i directora de teatre Rosa Novell presenta avui el seu espectacle Joan Maragall, el ciutadà a les 20.00 hores a la sala Petita del teatre Principal de Palma. Aquest recital s'inclou en el XIII Festival de poesia de la Mediterrània. A Joan Maragall, el ciutadà, la veu de Rosa Novell és acompanyada per la violoncel·lista Fanny Silvestre. Els versos més coneguts de l'autor català, com ara els de L'ametller, Sol, solet i La vaca cega, s'hi alternen amb altres que han caigut en l'oblit. També s'hi afegeixen correspondència i articles de premsa que relacionen els poemes amb la situació del país. "Les cartes són una part molt important d'aquest recital, perquè recuperen la part més espontània del poeta, la que té més naturalitat, amb les seves enyorances, els fets polítics i el seu dia a dia", manifesta Rosa Novell, que interpreta i dirigeix aquest muntatge.
La responsable també insisteix en el fet que Maragall "fou un gran periodista". "L'acte inclou un article no publicat sobre la Setmana Tràgica que és impressionant", assenyala. L'actriu ha duit aquest espectacle "per tot Catalunya". "Fins i tot s'ha representat a la Casa Museu Joan Maragall, davant membres de la seva família", explica. "Joan Maragall, el ciutadà en recorre la vida sencera, amb esdeveniments tan importants com la bomba que esclatà al Liceu. S'hi descriu com eren la Catalunya i la Barcelona de principi del segle XX", declara.
Maragall fou, per sobre de tot, "un pacificador", segons Rosa Novell. "Ell creia en una federació d'estats i en cap moment no presionà ningú a causa de les diferències", continua. "Fou una persona que defensà sempre el diàleg, encara que hi hagi interpretacions equivocades de les seves paraules". De fet, l'actriu considera que l'escriptor barceloní és, sense cap dubte, una figura que cal recuperar en aquest temps que vivim. Joan Maragall, el ciutadà mostra la visió d'un home que es desplaça al mar i a la muntanya, però que "ni pretén fer-se pescador quan és a la platja ni pastor quan es perd pels camps", assegura Rosa Novell. "En el recital es produeix una recuperació de la idea de natura que inspirà la Renaixença, en primer lloc, i després el Modernisme. No parlam només del ciutadà, sinó de l'estiuejant que es trasllada als mencionats indrets naturals", conclou la responsable de l'espectacle.
Diari de Balears
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Per Miquel López Crespí, escriptor
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La República catalana de 1793 i la novel·la històrica a les Illes
pobler | 17 Maig, 2011 05:49 |
Presentacions a València, Vinaròs i Castelló
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)
Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Presentacions a València, Vinaròs i Castelló
L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Sa Feixina - Enderrocar tots els monuments feixistes de Palma
pobler | 16 Maig, 2011 21:13 |
La Feixina, el cementiri i el desencís
Llorenç Capellà | 15/05/2011 |
MEMÒRIA I CASUALITAT
Coincidint amb la instal·lació al cementiri de Palma de les plaques amb els noms de les persones assassinades a Mallorca durant la Guerra Civil, Cort va col·locar un faristol a la Feixina per tal de justificar el manteniment del monòlit en memòria del creuer Baleares, enfonsat per l'esquadra republicana prop de Cartagena. El monument -al marge de la significació emotiva que pogués tenir per als parents de les víctimes- simbolitzava i simbolitza l'exaltació del feixisme. De manera que l'Ajuntament no podia triar un dia pitjor per a contextualitzar-lo, encara que degueren pesar raons d'oportunisme i de tàctica política, per allò de rentar la cara als sectors de dreta que arrufen el nas amb la moguda del cementiri. Nanda Ramon va acudir als dos indrets. A la Feixina va fer una defensa de la contextualització històrica de l'espai tot fent un poti-poti entre els mariners del Baleares i les víctimes de totes les guerres del món, en un intent impossible de conferir legitimitat democràtica al monument. I en el cementiri, va reivindicar els morts de la República sense reparar que un mínim exercici de coherència amb el discurs de la Feixina l'obligava a defensar la reincorporació a les plaques que ha dissenyat l'Associació de Memòria Històrica dels noms de tots aquells que moriren per enderrocar-la, tal com proposa el Facherío Unío d'arreu d'Espanya i, per suposat, la colònia balear de Flechas, Pelayos i Lulianos. En conclusió, no es pot dir missa i repicar campanes. I ho dic pensant en tot l'equip de govern municipal, no exclusivament en Nanda Ramon, perquè seria injust que la prenguessin pel sac dels cops.
PLACA I RECORDANÇA
La placa que acaba de situar Cort a la Feixina diu que la piràmide d'Ortells "ens recorda els centenars de milers de víctimes d'aquell període i, singularment, les vinculades a la singladura del creuer: els morts, els desapareguts i els ferits en els enfonsaments i els bombardejos, els milers de refugiats durant l'evacuació de Màlaga i els centenars de mariners morts a bord del vaixell". I el moix de na Catoi...? També. És a dir, tothom té cabuda en el mateix sac. Paul Preston, en el seu darrer llibre, fa referència a la gent que fugia de moros i legionaris, per la carretera de Màlaga a Almeria, bombardejada, des de la mar, pel creuer Baleares. Diu: "Se vieron escenas de madres muertas con bebés todavía mamando de sus pechos, de niños muertos y otros perdidos en mitad de la confusión". Preston parla de 3.000 morts en 175 quilòmetres de carretera. I atribueix al metge canadenc Norman Bethune la descripció dels vells que s'asseien a la vorera i tancaven els ulls a l'espera de la mort. O la dels infants "descalzos, con los pies hinchados hasta duplicar su tamaño normal, que lloraban indefensos, de dolor, de hambre y de cansancio". Doncs bé, sobre aquest seguici de gent desesperada i desarmada queien, de manera implacable i sistemàtica, les bombes del Baleares, cosa que reconeix la placa de Cort en dir que esdevé el primer cas del món de bombardeig aeronaval de columnes de refugiats. Parlem, per tant, d'una acció criminal...? D'un crim de masses indefenses? Exactament. Aleshores què pretén la contextualització...? D'això se'n diu embullar fil.
PER QUÈ? PER QUÈ...?
No sols és Mourinho qui planteja perquès sense resposta. Els perquès de Mourinho són com el belar d'ovella, un so monòton sense gràcia. Els perquès que plantegen els ciutadans, davant l'actuació de Cort a la Feixina, són força més punyents, atès que no acaben d'entendre de què va la cosa. La placa que s'acaba d'afegir al conjunt, no és una placa, sinó un llibre. Vull dir que es tracta d'un discurs llarguíssim, força ben estructurat, amb qualque error de pes com és el d'afirmar que l'enfonsament del Baleares va causar una profunda commoció social. O hem de creure que en va causar tanta que fins i tot els presos polítics aportaren de bon grat el seu òbol per a sufragar el monument...? Deixem-ho estar, perquè és la història d'una gran hipocresia. La realitat és que la placa que s'ha afegit a la Feixina, més que aclaridora del perquè del conjunt, n'és justificativa. S'ha d'entendre, també, com un intent desesperat de l'esquerra de recuperar part dels vots perduts. L'enquesta de l'IBS publicada per UH divendres passat és demolidora per a les seves aspiracions. El conservador Mateu Isern únicament ha sabut dir, en tota la campanya, algun tòpic sobre l'ús del català i del castellà a l'Administració. De manera que si guanya, ho farà de rebot. Guanyarà el desencís. Tot allò que afecta memòria històrica en fa part. La Feixina ja no té remei. I el Mur de la Memòria s'inaugurarà passades les eleccions. No m'atreveixo a augurar-ne el futur.
Diari de Balears
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Poesia catalana del segle XX - Bartomeu Fiol camí de l'honoris causa
pobler | 16 Maig, 2011 07:10 |
Camí de l’honoris causa
El Departament de Filosofia de la Universitat de les Illes Balears envia una proposta a la rectora perquè el poeta Bartomeu Fiol sigui nomenat doctor honoris causa
Francesca Marí | 13/05/2011
Els autors de la "parenta pobra" també tenen els seus reconeixements, encara que de vegades sembli que arriben amb comptagotes. En el seu moment, la Universitat de les Illes Balears va reconèixer els treballs i la vàlua de poetes com Marià Villangómez i Josep Palau i Fabre, a qui atorga el doctor honoris causa. Ara bé, com recorda el professor de química i escriptor Àngel Terro, la màxima distinció acadèmica quedà a mig camí per a plomes com les de Miquel Bauçà, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover.
Ara, el Departament de Filosofia de la UIB fa una passa més per al reconeixement de la literatura i ha proposat a l'equip rectoral la candidatura de Bartomeu Fiol (Palma, 1933), perquè sigui nomenat doctor honoris causa. La proposta per al reconeixement del considerat degà dels escriptors en llengua catalana a les Balears ve auspiciada pel director del Departament de Filosofia, Francesc Torres Marí, encara que també l'acompanyen adhesions com la dels professors Damià Pons, Pere Rosselló-Bover i Lluís Servera, entre d'altres.
Però hom pot demanar-se per què el reconeixement parteix d'un departament filosòfic i no del de llengua catalana. La resposta l'aporta Àngel Terron, qui remarca "el vessant plenament filosòfic dels mots dels poemes" de Bartomeu Fiol. És més, Terron recorda com el mateix Fiol ha manifestat que tal vegada la filosofia era la seva autèntica vocació, cosa que justifica encara més la necessitat d'aquest reconeixement al poeta i col·laborador de dBalears. Torres Marí també destaca que el departament que ell dirigeix ha treballat "en un llarg nombre de seminaris i cursos, i que ha cercat la unió de filosofia i poesia"; aquesta unió, "des dels filòsofs presocràctics, no s'ha trencat mai". Fruit d'això, podem trobar el mecenatge de Bartomeu Fiol a "l'obra de Pere Perelló, Lluís Servera i Jaume Munar", afegeix la carta del director a l'equip rector de la UIB que haurà de determinar si posa en marxa el procés de nomement.
Val a dir que la proposta del departament també ha rebut el suport de l'Institut d'Estudis Catalans, la Delegació de l'Insitut Ramon Llull a les Illes Balears i l'Obra Cultural Balear. Precisament, el president de l'OCB, Jaume Mateu, recorda -entre els mèrits de Fiol- la seva "esforçada dedicació a la literatura", preferentment a la poesia, cosa que ha situat l'autor "en un lloc destacat entre els autors en català contemporani", al qual també s'ha de sumar que fou president de l'Obra entre els anys 1990 i 1992, cosa que demostra "el seu afany constant per fer de la cultura el veritable motor de la civilitat, el progrés i la democràcia", afegeix.
Proposta ferma
La proposta, presentada davant la rectora Montserrat Casas, també té l'aval del crític literari i catedràtic de literatura espanyola de la Universitat de Lleida, Josep Maria Sala; del president del Centre Cultural Capaltard, Vicenç Calonge; del president del Casal de Cultura Museu de Sóller, Jaume Ensenyat, i del crític Sam Abrams, entre d'altres. "Dificilment trobaríem un autor que hagi cregut més que Fiol en aquest gènere (la poesia), del tot essencial dins qualsevol cultura", apunta el professor Damià Pons en la seva carta; el mateix Pons destaca que el nomenament del poeta a doctor honoris causa "es justifica plenament", entre d'altres motius, per la gran rellevància de la seva obra i perquè en els darrers anys ha esdevingut un model de referència per a un bon nombre de joves creadors mallorquins.
Diari de Balears
Bartomeu Fiol i els escriptors mallorquins: Miquel López Crespí
L'escriptura de López Crespí: Vida d'artista (Llibres del Segle)
"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)
Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor
(1)Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)
Revolta (Editorial Moll)
Per Bartomeu Fiol1
Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa
pobler | 16 Maig, 2011 05:37 |
Suport al PSM-Iniciativaverds-Entesa: David Ginard, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
“Que les urnes facin olor d’alfabeguera!”
La coalició PSM-IV-ExM arreplegà més d’un miler de simpatitzants en el míting central de campanya, en què intentaren marcar distàncies amb el PSIB
Ander Zurimendi | 10/05/2011 |
Els militants del PSM, IniciativaVerds i Entesa reberen ahir una injecció d'optimisme amb vista al 22-M. I és que un miler de simpatitzants ompliren tota la planta baixa de l'Auditòrium de Palma en l'acte central de la coalició. "El feim ara, a principi de campanya, perquè la gent ja estigui engrescada per fer propaganda poble per poble", explicaren ahir els responsables de l'aparell electoral de PSM-IV-ExM. El candidat de la coalició al Parlament balear, Biel Barceló, no va defraudar els seus. "Que el 22 de maig les urnes facin olor d'alfabeguera", va exclamar, amb referència al regal electoral que empra la coalició. Ahir, efectivament, l'Auditòrium feia olor d'aquesta planta aromàtica. "Dia 22 triam entre una maqueta per fer un palau d'òpera o escoletes, entre un pot de Cola Cao enterrat en un jardí o una beca per poder estudiar a fora", va remarcar Barceló.
En un discurs marcat per les crítiques al PP, però també als socialistes, Barceló ho escenificà així: "Volen fer desaparèixer la nostra llengua i, en canvi, als concerts d'Antònia Font i Manel les entrades s'esgoten en un dia". Encara en posà un exemple més: "Volen fer desaparèixer el carril bici a Palma i, en canvi, el BiciPalma té en poques setmanes 5.000 usuaris i 6.000 més en llista d'espera". Les paraules de Barceló tancaren un míting molt atípic pel seu guió. I és que la coalició econacionalista preparà una entrega de premis, els Alfabeguera d'or 2011, com a fil argumental de la gala.
D'aquesta manera, el candidat a Palma, Antoni Verger, amb Marisol Fernández, obrí foc: "Hem estat devora els veïns de Son Sardina, que rebutgen la via connectora..., perquè el PSOE, quan el deixen sol, té molt de perill!". Verger avançà, a més a més, que les enquestes els deixen més a prop que mai d'aconseguir el tercer regidor (hi entraria Antoni Noguera, qui a l'acte d'ahir ja s'asseia a la bancada dels candidats). Així mateix, la sollerica Magdalena Palou féu una defensa del municipalisme, mentre que el petrer Joan Font atacà ben fort la candidata del PP, Maria Salom. "Ara diuen que és diputada nacional. Idò no ho sabia, deu ser que és a pasturar per Madrid, sense fer res".
La branca també arribà de la mà del senador Pere Sampol, qui qualificà José Ramón Bauzá de "verge vestal immaculada".La gala estigué amenitzada amb el so d'una animada rumba composta per Antoni Pastor, els vídeos de campanya (cal dir que han quedat moderns i simpàtics), l'aparició de joves dels tres partits que formen la coalició i la conducció del músic Pep Suasi.
Diari de Balears
David Ginard, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Fanny Tur, Damià Pons, Antoni Marimon, Gabriel Florit, Joan Mas i Vives, Joan Barceló, Felip Munar, Pere A. Pons, Antoni Vidal Ferrando, Esther Olóndriz, Joan Alfons Marí, Joan Perelló, Climent Picornell, Bartomeu Carrió, Miquel Bezares, Antònia Serrano, Rafel Crespí, Maria Rosa Planas, Aina Ferrer, Pere Morey, Àngel Terron Homar, Pilar Arnau, Miquel Àngel Vidal Pons...
Representants del món de la cultura signen un manifest de suport al PSM-IV-ExM L'escriptor Antoni Vidal Ferrando llegeix el text, que remarca que la cultura és una "peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones"
Els candidats i portaveus de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa han fet avui [29-IV-2011] una trobada amb representants del món de la cultura que han signat un manifest de suport a les candidatures de la coalició nacionalista i ecosocialista al Parlament i al Consell. Es tracta dels primers signants del manifest, que es fa públic avui i que recollirà noves adhesions durant les properes setmanes.
L'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha llegit el text del manifest davant els assistents, entre els quals hi havia Damià Pons, Climent Picornell, Pep Suasi, Irene Mestre, Miquel López Crespí, Felip Munar, Margalida Capellà, Biel Florit, entre d'altres. Entre els primers signants també s'hi compten Antònia Vicens, Maria Rosa Planas, o Miquel Bezares.
El manifest reclama "una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments". També demana "una política de lluita contra la crisi en clau progressista", "aprofundir en l'autogovern de les Illes Balears" i "una fiscalitat justa", així com "un gran esforç de millora de l'educació" i una potenciació del "turisme cultural i ecològic".
Blog PSM-Inciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Miquel López Crespí
Vos feim arribar, adjunt, el text del Manifest del món cultural en suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa.
En nom de la coalició i dels candidats que es presenten a les eleccions al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca vos agrairia que en féssiu una lectura atenta i que hi expressàssiu el suport personal mitjançant la vostra signatura, si hi estau d'acord.
Des del PSM-Iniciativaverds-Entesa pensam que és molt important que el món de la cultura, de l'educació i de la defensa del patrimoni prengui una actitud positiva i compromesa en favor de polítiques que permetin una Mallorca més culta, més lliure, més cohesionada socialment i sense corrupció a les institucions.
Per això vos demanam el vostre suport al manifest.
Ens el podeu fer arribar per correu electrònic a aquesta adreça (matiesgarcias@yahoo.es) o signant el document en paper i fent-lo arribar a la seu del PSM (carrer d'Isidoro Antillon, 9. 07006. Palma). També el podeu difondre entre coneguts vostres que cregueu que el poden firmar.
També vos convidam a un acte d'adhesió a aquest manifest i d'intercanvi d'opinions amb els candidats al Parlament i el Consell, que se celebrarà divendres dia 29 d'abril, a les 11:30 h., al restaurant del Centre Cultural de Sa Nostra (Carrer de la Concepció, Palma).
Igualment, vos feim saber que es farà la presentació pública del programa electoral de la coalició de l'àrea d'educació, cultura, patrimoni i política lingüística dia 2 de maig, a les 19 h, a Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24. Palma). També hi estau convidats.
Ens agradaria comptar amb la vostra presència.
Atentament,
Maties Garcias Salvà,
en nom de PSM-Iniciativaverds-Entesa
ADHESIÓ DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AL MANIFEST DEL MÓN CULTURAL
EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL
PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructiva.
Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha provocat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.
Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.
Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:
1. Cal fer una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments.
2. Cal desplegar una política de lluita contra la crisi en clau progressista i, per tant, en favor de les classes mitjanes i populars de Mallorca, cosa que no és factible amb els plantejaments neoliberals al servei de grups de pressió privilegiats ni amb les polítiques dictades des del centralisme.
3. Cal aprofundir en l’autogovern de les Illes Balears i cal defensar-lo davant les temptacions centralitzadores que tenen els partits espanyolistes. És imprescindible que les Illes Balears tenguin una fiscalitat justa que acabi amb l’espoliació de recursos que patim.
4. Cal millorar la vida dels ciutadans de les Illes Balears fent un pacte de drets i deures de la ciutadania i un desplegament de serveis socials i sanitaris, amb la potenciació de transports públics eficients, amb el manteniment de l’entorn urbà i la protecció dels recursos naturals i el medi ambient. L’atenció a la població nouvinguda ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, amb l’objectiu de perseguir la integració econòmica i cultural i la cohesió social. Per aquest motiu, s’han d’impulsar iniciatives d’acolliment cultural i lingüístic.
5. Cal fer un gran esforç de millora de l’educació, atès que les Illles Balears no podran sortir de la crisi ni afrontar un futur més just i millor si no invertim en formació en tots els àmbits i totes les etapes, inclosa la formació permanent. L’educació és fonamental per lluitar contra la crisi i les desigualtats que provoca, i per augmentar el nivell cultural i formatiu del país.
6. Cal treballar per la cultura, ja que és una peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones i del país normal, civilitzat i amb personalitat nacional que volem. Mallorca té uns reptes culturals als quals no es pot renunciar i per això cal treballar en tots aquests camps: la preservació del patrimoni monumental i històric; l’impuls a la creació en tots els camps; el foment de la investigació i la ciència; el manteniment de la cultura d’arrel tradicional; la col·laboració amb els gestors culturals i les institucions de referència per a la conservació, investigació i difusió de la cultura; el suport a la independència i qualitat dels mitjans de comunicació. És necessari un pacte entre institucions, creadors i públic per desplegar els equipaments culturals necessaris.
7. Cal potenciar el turisme cultural i ecològic. El gran motor de la nostra economia s’ha d’adaptar a la personalitat geogràfica, mediambiental, patrimonial i cultural de Mallorca, i n’ha de saber treure partit econòmic. L’activitat turística ha de convertir-se en aliat del manteniment de l’equilibri ecològic, de la qualitat del paisatge i d’una vida cultural rica, variada i viable econòmicament. Aquest és l’únic camí per sortir del model turístic de masses ja caducat.
8. Cal tenir sempre present que la nostra personalitat col·lectiva està indestriablement lligada a la llengua catalana. Per això és necessari convertir-la en l’eix central de la vida pública, defensant la lletra i l’esperit de la Llei de normalització lingüística i tota la normativa que se’n deriva. S’han de donar les garanties perquè tothom sàpiga i pugui usar el català en tots els àmbits i s’ha de fer incidència en l’aprenentatge de la llengua de Mallorca entre els nouvinguts. Els mitjans de comunicació pública han de ser elements actius en la promoció de l’ús social del català.
Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:
a) La regeneració democràtica de les institucions públiques.
b) La defensa i aprofundiment de l’autogovern que ens reafirmi com a país.
c) La lluita contra la crisi i la defensa de l’Estat de benestar; l’impuls als emprenedors; el suport a persones i grups desvalguts.
d) La millora de l’entorn natural i de la qualitat de vida de les persones.
e) L’impuls a una política educativa integral i de qualitat.
f) El compromís per una política cultural i lingüística ambiciosa i pactada amb la societat que sigui eix central de les polítiques públiques.
Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric
Atesa la nostra convició que la materialització d’aquestes polítiques passa per l’èxit electoral del PSM-Iniciativaverds-Entesa,
Atesa la confiança que ens mereixen els seus candidats i les seves candidates,
Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.
Mallorca, maig de 2011
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els escriptors catalans de Mallorca i el compromís polític
pobler | 15 Maig, 2011 17:42 |
En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del 'no compromís' no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble". (Miquel López Crespí)
Recentment Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.
La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment.
En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafel Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, els anteriors escriptors ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris com solen acusar sovint els neoparanoucentistes aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes més moderns com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Història "no autoritzada" de la restauració borbònica (la "transició")
pobler | 15 Maig, 2011 07:31 |
No era això: memòria política de la transició
s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.
Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)
La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:
"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.
'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".
Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)
Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.
Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Mateu Morro, polític i escriptor (articles de Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí)
pobler | 14 Maig, 2011 17:05 |
Mateu Morro, polític i escriptor (articles de Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí)
La vall de Coanegra
Por GABRIEL JANER MANILA
En l´acte de presentació del llibre Muntanyes de Coanegra de Mateu Morro, editat per Documenta, l´autor afirmà que el llibre havia estat fet a partir d´una diversitat de recursos complexos i difícils de fer avenir. Certament, s´hi entremescla la història i la llegenda, l´etnologia i el drama rural en la línia dels millors relats de Salvador Galmès, els testimonis orals i la ficció narrativa, la percepció del paisatge i la memòria. Tot plegat, un univers intens i alhora dramàtic que sorgeix de la terra i fa olor de garriga. En el transcurs d´aquell acte Mateu Morro va dir que no havia tingut cap pretensió literària, que havia tractat d´explicar el petit món que, en temps passat, es configurà en la vall de Coanegra, dins el terme de Santa Maria del Camí, una terra generosa i una mica salvatge a l´empar de les muntanyes de la Serra. Una vall regada pel torrent d´es Freu i que conté un dels accidents geogràfics més bells de l´illa: l´Avenc de Son Pou, entre alzinars i pins. Digué que no havia tingut cap pretensió literària i, no obstant, la prosa que nodreix aquest llibre és plena de bona literatura: un lèxic esplendent, la intensitat amb què s´encara a les històries que hi explica, l´emoció que se´n desprèn, la capacitat de dibuixar un personatge en unes poques ratlles, els matisos –la literatura es fa amb els matisos– amb què enriqueix el relat, la fortuna amb què projecta els escenaris de la història: els paisatges de la vall, les cases, els molins arran del torrent, les sitges…
Lentament el llibre ens introdueix en un univers complex: un paisatge aparentment idíl·lic i uns homes que arrosseguen l´estigma de la por. Una terra on hi són presents els moliners, els esclaus, els nobles senyors, les bagasses, els pastors, els vells femelluts, la taverna de camí, just passada la Fontanella, on feien cap els habitants de la vall i aquells pagesos que venien del pla a moldre el blat als molins fariners, les bregues pel domini de l´aigua, l´ambició de poder, les lluites entre bàndols –succeí en un temps en què la gent anava armada–, la violència, els homicidis, la venjança, la desventura dels bandejats i els lladres de cova… Un retaule que s´inicia poc temps després de la Conquesta i perdura durant segles.
Se´ns hi conten les malifetes dels senyors de Son Torrella i el seu enfrontament amb els Albertí de s´Arboçar, la història de n´Elena, la molinera apallissada pel seu home, l´hereu Costa, que tenia els cabells reülls i la mà feixuga, i de com ella fugí de nit muntada a l´ase d´en Fullós cap a Castellitx, dins el terme d´Algaida. De com els Jaume s´establiren a Coanegra dels quals descendí el paborde mossèn Bartomeu Jaume, erudit i liberal, aficionat a construir rellotges de sol. De com s´ajuntaren els agermanats d´aquelles terres per reclamar l´alliberament de les càrregues fiscals. De com vingué la derrota i alguns foren perseguits fins a la mort. De com la possessió major de Coanegra passà dels Torrella a mans dels Cotoner i de bell nou retornaren les bregues pel control de l´aigua. I se´ns hi parla de robatoris, de pallisses, de presons, de com l´aigua del torrent revingué i se´n va dur les cases… I de l´Avenc, dels primers que hi baixaren, dels qui volien fer negoci amb la colomassa, de com Pere d´Alcàntara Penya dissenyà la mina per entrar-hi, de la decadència de la vall, de l´emigració, de les guerres, de la despoblació, dels talladors de pins…
D´aquells que fugien dels feixistes i caminaven vall endins cap a la muntanya, rera la qual sabien que hi ha el mar.
Diario de Mallorca (14-V-2011)
En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)
Els fonaments del PSM: Mateu Morro, un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (I)
Per l'hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d'història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d'anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d'"obra ben feta" a començaments dels anys setanta, després d'haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot, a ser participant actiu d'una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d'esperit de revolta, d'innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich... En tots ells trobàvem escrits justificant l'"obra ben feta" en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva "millor obra" amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d'afusellament que exterminaren prop de quatre mil mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intellectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure.
Parlant amb en Francesc Mengod -l'estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre'l i així ajudar l'organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d'aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l'edició dels materials que li portàvem... tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m'escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: "Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damiselles cansades de tot, no als 'Deu mil' de dalt, carregats d'avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur" (Vladímir Ilitx Lenin, L'organització del Partit i la literatura del Partit).
El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. "Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l'ensopiment generalitzat que regula l'activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n'ha arribat a fer un lloc comú, s'ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d'una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col·lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre".
En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.
Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.
Aquell dia venia enviat pel partit, l'OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d'entrar a formar part de l'organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d'Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l'OEC). Havia estudiant a fons el famós "Document de Vigo" (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m'ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l'heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l'Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d'Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l'OEC. Mai no m'he penedit d'aquell pas.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Maig del 68, els situacionistes i la poesia mallorquina
pobler | 14 Maig, 2011 08:27 |
Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els monuments feixistes de Palma i els crims de Franco
pobler | 13 Maig, 2011 16:03 |
Cort ressalta la “voluntat democràtica” a la placa que contextualitza el Baleares
L’Ajuntament col·loca una inscripció “històrica” del Crucero a la Feixina per justificar així la no-demolició d’aquest monòlit
Laura Morral | 13/05/2011 |
Cort ja ha col·locat un faristol per contextualitzar el monument del Crucero Baleares. En aquest escrit queda palesa la voluntat de l'Ajuntament de Palma de conservar aquest monòlit. Però, a més a més, l'escrit de la placa remarca "la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures".
La regidora de Cultura i Patrimoni de Cort, Nanda Ramon, justifica que aquesta contextualització només pretén fer "una interpretació històrica" d'allò que fou el Baleares.
La inscripció assenyala que aquest monument "ens recorda els centenars de milers de víctimes d'aquell període i, singularment, les vinculades a la singladura del creuer: els morts, els desapareguts i els ferits en els enfonsaments i els bombardejos, els milers de refugiats assassinats durant l'evacuació de Màlaga i els centenars de mariners morts a bord del vaixell. Uns fets que no ens és permès d'oblidar".
Josep Quetgles, l'arquitecte detractor d'aquesta contextualització -i que sempre s'ha posicionat a favor de l'esbucament del monument-, ha recriminat de nou el posicionament de Cort: "S'ha de tomar tot el monument, perquè tot ell és el símbol de la repressió". A més, ha afegit que "si no l'han tomat és perquè encara hi ha por". La inscripció comença dient que "El Crucero Baleares entrà en servei el 1936, iniciada ja la Guerra Civil, en el bàndol franquista i bombardejà 33 pics les ciutats del litoral peninsular i el port de Maó. Contribuí al bloqueig marítim de la República.
Diari de Balears
S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)
Cort i sa Feixina
Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?
Llorenç Capellà. Escriptor.
Diari de Balears (6-XI-07)
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Mallorca: 1.560 persones assassinades pels feixistes
pobler | 13 Maig, 2011 09:28 |
El cementeri ja fa justícia als afusellats pel franquisme
Memòria Històrica col·locà ahir els 1.560 noms de les víctimes i va fer un acte de benvinguda que passà per la casa d’Emili Darder, Can Mir i Can Salas
Laura Morral | 13/05/2011 |
El Mur de la Memòria, al cementeri de Palma, ja té col·locades des d'ahir les plaques amb els 1.560 noms de les persones que varen ser assassinades pel bàndol franquista durant la Guerra Civil. L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de les Illes va fer un petit acte de benvinguda a les víctimes, que per fi tindran un lloc físic per poder ser recordats i honrats pels seus famíliars. La presidenta de l'associació, Maria Antònia Oliver, remarcà que l'entitat fa un recopilatori bibliogràfic, que serà publicat, de la situació personal que varen patir cadascuna d'aquestes persones. "No només són noms, eren persones i mereixen que es recordi què els va passar per fer justícia", remarcà Oliver.
El projecte, que era "una assignatura pendent", s'està acabant de reconstruir; a més, la planxa de ferro, de dotze metres de llargària i amb el nom d'aquestes víctimes, ja està instal·lada davant el Mur de la Memòria. Totes aquestes víctimes represaliades havien nascut a Mallorca o bé tenien algun vincle amb l'Illa. Abans de traslladar la planxa al cementeri, membres de l'associació han fet un recorregut pels tres emplaçaments més simbòlics de la repressió. Primer, han aturat el furgó davant la casa on vivia l'exbatle republicà, Emili Darder, al final de les Avingudes, i que va ser apropiada posteriorment per la Prefectura Militar d'Aviació. El recorregut continuà per Can Mir (on hi ha el cinema Augusta), uns antics magatzems de fusta que varen ser habilitats com a presó fins al 1942. Des d'allà s'organitzaven les sortides de les víctimes que havien de ser afusellades.
El tercer emplaçament ha estat la biblioteca de Can Sales, l'antiga presó de les dones. El recorregut acabà al cementeri de Palma, on la presidenta de l'associació llegí el text de la periodista Margalida Capellà, que estarà esculpit a la placa de marbre blanc col·locada en l'anomenada placeta de les Fosses, dins el mateix cementeri, a 100 metres d'on es produïren els afusellaments.
Així mateix, l'historiador de Porreres, Tomeu Garí, llegí un segon text de l'escriptor Llorenç Capellà, que serà en una placa de marbre blanc al costat del mur, en homenatge a totes aquestes víctimes. Segons destacà Oliver, el memorial estarà acabat i a punt d'inauguar-se properament. La regidora assenyalà que, en aquests moments, ja s'han fet totes les tasques de pavimentació: ahir es col·locaren els noms, els enjardinaments i la il·luminació; a més, també s'hi ha col·locat els bancs.
Per acabar l'adequació de tot aquest espai, només manca posar la cadira de bronze feta a escala real, que vol simbolitzar el lloc buit que les víctimes deixaren en les seves famílies. L'escultura de bronze representarà un munt de roba i pretén reproduir les vestimentes de les víctimes -que, un cop assassinades, eren despullades-. També s'hi posarà el marbre amb l'escrit de Llorenç Capellà. "És un dret a la memòria, el dret a ser recordats. La negació de la repressió fou un dol retardat pel fet de no poder cercar les víctimes, ni recuperar-ne els cossos, ni les ofrenes, ni tenir un espai on honrar-les", va destacar Ramon.
Diari de Balears
Porreres fa un racó a la memòria
A l’oratori de la Santa Creu ja hi ha el monument a les víctimes del feixisme, una rèplica del mural de Frau, que va ser inaugurat ahir en el lloc on foren afusellats desenes de republicans. També hi ha un panell com a testimoni de la història i un poema de l’escriptor Miquel López Crespí
G.Vicens | 17/04/2011 |
Contra l'oblit i per la justícia. Porreres ha dignificat el "racó de la memòria", el lloc on es va portar a terme l'afusellament de desenes de republicans, darrere l'oratori de la Santa Creu. Des d'ahir acull la rèplica del mural de Frau, obra d'Andreu Pascual i Jaume Ramis. Ahir es va inaugurar aquest monument, a més de la instal·lació d'una placa explicativa en la qual s'exposa la història del lloc i un poema de l'escriptor Miquel López Crespí. També cal destacar que s'ha tornat a col·locar la porta de fusta on encara es poden veure els forats deixats per les bales.
Va ser un acte molt emotiu i participatiu al qual participà Bartomeu Mestre Sureda, Balutxo. A més, va haver-hi una gran assistència i una gran representació política. El batle, Bernat Bauçà, va estar acompanyat del senador Pere Sampol i Xavier Ramis, entre d'altres alts càrrecs. Cal destacar també una gran representació del món de la cultura, com Biel Majoral, Manuel Suárez i el mateix Miquel López Crespí.
Des de fa anys, a Porreres se celebren una sèrie d'actes de reconeixement a les víctimes que van lluitar per la Segona República. La convocatòria es va iniciar en el 2004 per iniciativa del PSM-Entesa Nacionalista i cada any s'ha organitzat amb la col·laboració d'alguns familiars de les víctimes. A més, des del 2007 hi col·labora l'Associació Memòria de Mallorca. Des de gener de 2008 es va convertir en un acte institucional. Es va crear una comissió encarregada d'establir el protocol.
Balutxo va destacar que "recordar d'una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s'ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poder establerts". Els familiars de les víctimes van ser present en aquest acte i es van dipositar una corones de flors sota la porta de les bales. D'altra banda, cal destacar que també es va fer la ruta per la memòria a la Coma.
Diari de Balears
Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.
Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.
La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)
Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.
‘Inútilment.
‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.
‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.
I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La mentida del cànon literari
pobler | 13 Maig, 2011 05:32 |
"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)
La mentida del cànon literari.
Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.
Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.
Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.
Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".
Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).
Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".
Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.
Ciutat de Mallorca (14-VI-06)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Rosa Vich (PSM): les comunistes (OEC) de tendència trotskista que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i cadiretes en temps de la transició
pobler | 12 Maig, 2011 15:14 |
Rosa Vich (PSM): les comunistes (OEC) de tendència trotskista que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i cadiretes en temps de la transició. Una batlessa progressista, exemple de lluita antifeixista en temps de la dictadura.
Rosa Vich, candidata a la alcaldía de Santa Maria por el PSM
´No aumentaremos tasas ni impuestos si no es necesario´
MIQUEL BOSCH.
Rosa Maria Vich nació en el año 1955, de familia santamariera, a los pocos años ya residía en el pueblo, está casada y es madre de un hijo. Trabaja como maestra en el centro escolar local y es alcaldesa desde el año 2001.
–¿Piensan mantener los impuestos y las tasas o tendrán que incrementarlas?
–Primero analizaremos la situación económica del Ayuntamiento y se revisarán las tasas. En los actuales tiempos de crisis no aumentaremos ni tasas ni impuestos si no es necesario.
–¿Cómo resolverán el problema de la recogida de basuras?
–La recogida continuará puerta a puerta y con la misma tasa, que es una de las más bajas de Mallorca. Para potenciar la recogida selectiva se ha habilitado un punto verde en el polígono y otro en sa Voltadora.
–¿Qué política cultural y educativa tienen prevista para la próxima legislatura?
–En temas de educación, sólo tenemos competencias en las edades de cero a tres años. Mantendremos la escoleta en lengua catalana, y con el equipo excelente que tenemos vigilaremos que el instituto ofrezca la enseñanza con la calidad y pluralidad que marca la Ley. No queremos una enseñanza de mínimos. En cuanto a la Cultura, potenciaremos la biblioteca y las ´Cases des Mestres´ como centro de formación. También recuperaremos el patrimonio cultural mediante convenio a partir de la puesta en marcha de ´Ca s´Apotecari´.
–¿Qué programa tienen en cuanto a instalaciones deportivas?
–La idea es mantener en buen estado las existentes, potenciar el pádel y las escuelas infantiles y estudiar la posibilidad de avanzar en el desarrollo del proyecto de ´sa Voltadora´.
–¿Recepcionarán el polígono?
–Tal y como está ahora no se puede recepcionar, ya que la puesta a punto corresponde al propietario, y con la quiebra de éste debe ser asumida por los propietarios de las naves. Para avanzar en la recepción contamos con el asesoramiento de los técnicos de la conselleria de Comercio. Ahora tenemos el importe de la puesta a punto y hemos evitado la retirada de contadores y cortes de luz. Esta cantidad debe ser asumida de manera proporcional por los propietarios de las naves. Después deben adjudicarse las obras de adecuación y finalmente podremos recepcionar el polígono.
–¿Harán cambios en las fiestas?
–No habrá cambios en las fiestas que organiza el Ayuntamiento, es decir, Reyes, Rua y fiestas patronales. Continuaremos colaborando en las fiestas que organicen las entidades, ya que es una manera de hacer pueblo y de integrar a todos aquellos que han elegido nuestro pueblo para vivir.
–¿Cómo piensan solventar el tema de los caminos municipales cerrados como Es Cabàs o Coanegra?
–Continuaremos luchando para esclarecer si son públicos o privados. El Ayuntamiento no quiere perder ningún derecho de paso o de propiedad. El catálogo de rústico aprobado en el verano de 2010 tipifica como públicos muchos de ellos.
-¿Han previsto llevar a cabo alguna revisión circulatoria o peatonalización de algunas zonas del pueblo?
-Se ha implantado en esta legislatura, aprobado por la Agenda 21, y se ha llevado a cabo en un 80 o un 90 por ciento. La Agenda establece muchas calles de sentido único, y esto facilitará que podamos ensanchar las aceras y así facilitar el acceso de los peatones por estas calles.
Diario de Mallorca (12-V-2011)
El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent. (Miquel López Crespí)
Rosa Vich: una batlessa progressista, exemple de lluita antifeixista en temps de la dictadura.
Fa temps que volia felicitar Rosa Vich, històrica lluitadora per la llibertat en els anys més tenebrosos del franquisme. Na Rosa Vich és de Santa Maria del Camí i també és, ja ho sabeu, la primera batlessa en tota la història de Santa Maria i la primera dona del PSM que assoleix una batlia. El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent.
Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme.
La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel PSM.
En aquella difícil conjuntura per a l'esquerra, Rosa Vich sempre es va mantenir fidel als principis de lluita per la República i el socialisme. Exemples com els de Rosa Vich són essencials per a consolidar un teixit social progressista a Mallorca, per anar enfortint la nostra societat civil, l'esquerra mallorquina.
Rosa Vich ha estat sempre a l'avantguarda del combat per la llibertat. Ja en temps de la transició, lluitant amb els homes i dones de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), demostrà el seu compromís actiu amb l'antifranquisme. Aleshores na Rosa ajudava a crear les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de Pobles. Rosa Vich lluità al costat d'històrics de l'esquerra mallorquina com Jaume Obrador, Maria Sastre, Francesca Velasco, Maribel Picó, Paco Mengod, Margalida Chicano, Gaspar Jaume, Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, muntava (amb molts d'altres companys i companyes) les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres companys de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer (avui esdevingut important advocat progressista) donava suport a qualsevol front d'intervenció contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria de Camí, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. El llistat d'aquells amics i amigues del passat podria allargar-se fins a l'infinit!
En un temps en què pertot arreu campa l'oportunisme més barroer, la manca de principis més insultant, que el PSM hagi optat per aquesta històrica lluitadora antifeixista per a substituir Mateu Morro al capdavant de la batlia de Santa Maria (onze anys d'honrat exercici del poder municipal) remarca davant de l'opinió pública que no tots els polítics són iguals i que la defensa d'idees i principis en la lluita per un món més just i solidari encara és possible.
2-IX-05)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Abril 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | |||
Recentment
- El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (III)
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Illes - La guerra civil i la novel·la històrica
- Pere Rosselló Bover i els escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
- Llorenç Villalonga i el feixisme - Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
- Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)
- Mallorca, 1936 - El darrer Primer de Maig de la República
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Narrativa insular del segle XX: Un viatge imaginari i altres narracions
- Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur
- Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)
- La generació literària dels 70 - El meu primer Premi Ciutat de Palma
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Portugal 1974 - La Revolució dels Clavells i la Cultura
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Detencions i interrogatoris - El compromís polític de la generació literària dels anys 70
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Els premis literaris i el control de la cultura
- La npvel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla (1940) i els presoners republicans - Memòria dels vençuts
- La poesia catalana contemporània i la memòria històrica: Espais secrets
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
- El meu primer Premi Ciutat de Palma
- Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Pere Rosselló Bover i la generació literària dels anys 70
- Els hereus del POUM a les Illes: l'Organització d' Esquerra Comunista (OEC)
- El Maig del 68, els situacionistes i la poesia mallorquina contemporània
- Els altres comunistes i la transició
- Pau Faner, Joan Martorell, Raphel Pherrer i Eduard Riudavets comenten el llibre de Miquel López Crespí Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)
- Literatura catalana i novel·la històrica
Categories
- Pàgines del meu dietari [147]
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [451]
- General [180]
- Memòria històrica [2069]
- La generació literària dels 70 i els viatges [19]
- Literatura [2586]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]
- Defensa de la terra [179]
- Mallorca: el paradís perdut [43]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...