Miquel López Crespí - Memòria històrica

La transició - La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble (una entrevista dels anys 90 per a Memòria viva)

Per Miquel Payeras, periodista

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -

Querubins de guix

De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)

De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.

Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!

I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?

Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.

A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.

La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.

El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.

Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.

Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.

Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

Per primer cop en la vida em trobava sol.

El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.

Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...

Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?

El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.

Obria els ulls a una nova època.

Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.

Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?

Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!

Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.

I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!

Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.

Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.

Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.

En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!

L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.

Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.

El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.

Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.

El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.

-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.

A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)

La mort i el canvi de costums

A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.

Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.

Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!

Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.

La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...

Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!

A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-X-06)

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.

Tot d’obscures premocions em surten a l’aguait.

Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.

Per què amagar-ho? Tanmateix mai més tornaré al meu poble natal. Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs del moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys.

No ho faig mai per respecte al fang venerable que moldejaren las mans dels esclaus de Roma: encendre una vella llàntia trobada pels pagesos llaurant els solcs. Avui vull rompre le meva veneració per qualsevol objecte provinent del passat. He demanat a na Catalina que em porti un ble i un poc d’oli per a encendre la llanterna.

S’fa fet el miracle! És com si no haguessin passat vint segles d’ençà que la van fer. De sobte, una claror antiga il·lumina l’estança. Com si el terrissaire l’hagués feta ahir mateix! La claror inunda la sala del despatx, els vells documents de Berard que vull consultar. Na Catalina em mirà encuriosida. Però el seu rostre, la mirada severa que em dirigeix, denota que pensa que no estic bé del cap.

--I vostè vol llegir en aquestes condicions? --em diu, com qui parla amb un foll--. No veu que es farà malbé la vista? Quins capricis més rars són aquests, don Joan? Si la gent arriba a saber les seves provatures li perdrà el respecte! Vagi amb compte, senyor vicari. No faci d’infant malcriat fent coses fora del normal. Ja tenim electricitat, tots els quinqués que vulgui, espelmes de primera qualitat... per quins motius s’entesta a fer ximpleries?

Marxa fent moviments amb el cap, com si digués “Quina creu m’ha tocat havent de servir un vicari tan estrany!”.

La deix predicar mentre contenpl la claror provinent del passat més remot. Si fos novel·lista en podria fer un llibre. Endinsar-me en la Mallorca romana, imaginar com conqueriren la voluntat dels antics pobladors de l’illa, els habitants dels talaiots. Com els convenceren per anar a lluitar amb ells, a participar en les llunyanes guerres dels emperadors? Quantes vides il·luminà la llàntia que ara fa retrocedir la meva por als fets que s’esdevenen a Rússia, arreu del món? Quantes converses escoltà l’objecte que ara és a prop meu? De quantes besades amoroses, crits, bregues familiars va ser testimoni?

Tasca ingent, la de Berard, en voler visitar i descriure els pobles de Mallorca! Aleshores, en el moment que va començar a escriure els seus apunts, havia estat nomenat capità de milícies i disposà de temps i medis econòmics abastament per portar endavant la feina que tant el seduïa. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d’aquests plànols han desaparegut. Un paper trobat dins el manuscrit me n’informa. La nota, en paper grogós, ben igual que els fulls que llig, ho explica en poques paraules: “Por haber muerto D. Gerónimo dexando a sus hijos jóvenes, és, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín”.

Quina llàstima per a la nostra història haver perdut uns documents únics i irrecuperables! Sortosament el material que va deixar escrit ens permet assabentar-nos de la situació econòmica concreta, dels recursos agrícoles i de bestiar, nombre d’habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de l’illa.

Albopàs, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total s’arriba als 625 focs. A Albopàs hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Com en la descripció d'altres pobles, parla de les virtuts i mèrits de l'església parroquial. Berard escriu: "...es hermosa, de bóveda cruzada y estriada con arcos rectos sobre pilares corintios, duplicados o indicados por tres capiteles corintios en cada uno de ellos". Parla després de l'escala del cor, de la capella de la Verge de l'Esperança, de l'altar de Nostra Senyora del Rosari, de les capelles de la Sagrada Família, sant Nicolau, sant Tomàs d'Aquino, sant Antoni de Pàdua, santa Bàrbara, sant Sebastià, la de Crist Crucificat... Ens diu que aquesta església disposa per als serveis religiosos de vint eclesiàstics i un rector.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard explica que Albopàs disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i d’ara mateix. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea d’Albopàs molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

De cop es fa fosc. Les hores han anat passant sense adonar-me’n, i vet aquí que el ble que m’ha portat Catalina s’ha consumit.

Per uns moments pens en la mort. Un ble que s’apaga. Una vida que desapareix de la terra i se’n va al Paradís o l’Infern. Serà així el nostre final? Com una llumeta que s’extingeix alhora que a d’altres indrets neixen les noves clarors que han de substituir el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes?

No vull engegar la bombeta elèctrica. Encara no m’he acostumat a l’estranya lluminositat que produeix. Llig sempre a la claror d’un quinqué de bronze. No em trob tan sol com amb l’electricitat. Les espelmes, el quinqué, amb la seva flama vacil·lant, omplen la cambra de siluetes, d’ombres misterioses. Ara, les ombres ja no m’atemoreixen com a la infantesa. Al contrari, en desig la companyia. Sovint hi parl. Em suggereixen personatges de la història. Els faig preguntes que mai no contesten.

El meu desig d’acabar el manuscrit de Berard pot més que la voluntat de romandre a les fosques.

D’on surt aquest desig de saber, d’aprofundir en la història de la terra que ens sosté? Una herència de quan era el jove que llegia tot el que em trobava pel davant? Record que, a Manacor, sempre era a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empraven a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’emprava llegint. Quantes vides exemplars de sants i santes vaig estudiar? Ja no ho record. La memòria és fonedissa amb el pas dels anys! Però rebre un llibre del rector era per a mi un regal d’un valor incalculable. Ja d’infant el contemplava com els amics miraven el cavallet de cartró, el trenet que rebien, si havien estat bons al·lots, el dia dels Reis. Mirava aquell exemplar com si contemplàs un quadre de valor inimaginable. El dibuix de la coberta, el tipus de lletra de motlle, els dibuixos que l’il·lustraven... tot m’era un espectacle al·lucinant.

Indubtablement els amics pensaven que era boig. No podien entendre la meva fascinació per un objecte amb què, segons la seva opinió, no es podia jugar.

Així i tot, l’Albopàs que descriu Berard és prou ric per a recollir 6.649 quarteres de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2.400 "quartanes" d'oli. El cànem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels albopassins. La quantitat de cànyem que anualment es treu es de 2.500 quintars, i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

A finals del segle XVIII, la riquesa agrícola es treu, més que res, de la part de l'Albufera, de les "marjals". Sense la revolució que significà posteriorment el molí de vent, el pagès albopassí havia d'aprofitar l'aigua i les terres d'al·luvió de s'Albufera. Malgrat la maledicció de les febres palúdiques, ja que encara no s'havia portat endavant el projecte de Bateman de dessecació, els albopassins eren exemple de feina. Jeroni de Berard en deixa constància escrita quan, admirat, escriu: "Lo siembran todo en las tierras vecinas a las lagunas de cerca de la Albufera, que llaman Marjales... Allí lo tienen en el agua de sus muchas zanjas [el cànyem i el lli]. De ella lo riegan y aunque quedan muy sucias y de muy contagioso vapor que les causa malísimas cuartanas; no obstante, no por eso se abstienen de echarse en estas aguas cuasi desnudos para maniobrar el riego de las legumbres, que hacen con cántaros o cubos".