Miquel López Crespí - Memòria històrica

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.

Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.

El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.

Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.

Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!

La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.

Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.

A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.

La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.

El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.

Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.

Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

dBalears entrevista l´escriptor Miquel López Crespí

“Qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat”. (Miquel López Crespí)

“Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància d’aquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig d’aquesta sequera que arrassa la nostra terra, l’ànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa”. (Miquel López Crespí)

PHORMULARI Per Raphel Pherrer, periodista

Els primers records de la seva vida, després d'haver vengut al món el 1946 a Sa Pobla, són els camps al voltant del poble, els molins, els safarejos i la padrina contant rondalles. Va viure una adolescència ditxosa, on no es veien els problemes, sentint-se protegit, durant la qual recorda especialment l'any de la neu(1956), quan tota Mallorca quedà glaçada per una onada de fred siberià. Per a ell escriure és un fet alegre i pertant no comprèn com hi ha autors que ho fan impulsats pel motor de la tortura personal. "Perquè -diu ell- si hagués hagut de patir tant, no m'hi hauria dedicat". En canvi, la situació era diferent quan feia de pintor de cotxos, al taller del seu pare i durant els anys en què va estar d' empleat de llibreria, a L'Ull de Vidre i a Logos, on molta d'estudiantina comprava les obres prohibides, quan tenien els llibres malaïts per la censura(erotisme, marxisme, Ruedo Ibérico, editorial Ebre, tot allò d'Amèrica Llatina) dins d'un cotxe, a la plaça dels patins i en Miquel era l'encarregat d'anar-hi per a què el client triàs. En aquella època es trobava a la banda contempladora de la literatura, però tenia la necessitat de passar a l'acció i per això un bon dia decidí dedicar-s'hi. I ara, quaranta anys després, és un autor consolidat en novel·la, poesia, assaig i teatre, compta amb més de 100 obres publicades i és l' escriptor mallorquí que ha guanyat més premis literaris.

-Quan feis literatura, quina demanda és la més forta, la de l’art o la de la vanitat?

-Crec que la demanda més forta és l’art, l’exigència d’arribar a alçades que saps molt bé poden arribar a ser inassolibles. Vanitat, pels diners obtinguts, la poden tenir els especuladors que han fet malbé la nostra terra, els rics, els oportunistes que han abastat el poder polític o formen part de les màfies que controlen la cultura. Però... quina vanitat pot tenir un poeta que sap que possiblement mai no arribarà a la perfecció de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Passeit, Cernuda, Federico García Lorca? L’ofici de poeta és un ofici d’humil i qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat.

-Quan rellegiu les vostres primeres obres, feis autocrítica? Com us veis, passat el temps?

-Ara mateix estic corregint les proves d’un dels meus primers llibres de narracions, una obra que guanyà el Premi Ciutat de Manacor. No he canviat ni una coma! Per mi ha estat un exercici prou agradable poder retrobar en aquestes narracions aquell jove esperançat i rupturista de quan començàvem a escriure, quan teníem vint anys a mitjans dels anys 60 i pensàvem canviar el món amb la literatura, amb la nostra lluita contra el franquisme. Per a mi aquells llibres són l’expressió d’un univers antic, d’una pàtria llunyana a la qual tornes una mica més vell, amb totes les ferides del temps.

-L’amor destorba els artistes? Amb una força interior tan potent per escriure, queda temps per estimar?

-Sense aquest amor a la literatura, a la vida, als altres, no podries escriure. La música, la pintura, la poesia, són formes especials d’estimar. Pots escriure bé, commoure el cors dels humans qui no estima? Les grans obres de la humanitat han estat fetes per aquells i aquelles que tan sols tenien temps per estimar. Tenir el valor de situar-se davant un paper en blanc, dedicar-se a escriure un poemari, una obra de teatre, una novel·la, requereix haver acumulat un carga poderosa d’amor dins el cor. En cas contrari, el "producte" pot sortir "bell". Però, indubtablement, de no haver-se congriat en la pasta de l’estimació, aquell bell producte restaria per sempre mancat de vida.

-Què significa per a vos el fet de tenir descendència?

-Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància d’aquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig d’aquesta sequera que arrassa la nostra terra, l’ànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa.

-Què és el millor que li podria passar a Mallorca i als mallorquins?

-Acabar amb l’autoodi que rosega les entranyes de tanta gent. Desfer-nos de la submissió al nacionalisme espanyol, del feixisme que impregna la vida quotidiana sota el capitalisme. Hem de lluitar sense defallir per anar recuperant les nostres arrels, preservar els nostres minvats recursos, protegir el territori fet malbé per lladres i especuladors. La defensa de la cultura catalana de Mallorca és tasca essencial per aconseguir la nostra supervivència com a poble. Ho hem d’aconseguir!

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció

Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1

"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Els al•lots van a escola (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

A la presó, unes peladures de patata feien barallar-se homes que, amb una metralladora i unes bombes de mà, havien aturat regiments sencers de l’enemic. La fam era capaç de convertir un heroi de la guerra en un personatge indigne, capaç de qualsevol baixesa per tal d’aconseguir la magra pitança que ens sostenia. Altres, també n’havíem vist al nostre costat, no es doblegaven mai, i la miserable ració que ens donaven, aquelles quatre fulles de col brutes de terra, llenties plenes de ccs, la donaven als presos que havien estat condemnats a mort. (Miquel López Crespí)

Els falangistes que han vengut a cercar carnassa al port marxen, desencantats, en no trobar entre els presoners aquell o aquells que cercaven.

Quan troben algú que consideren responsable de qualsevol fet dels que ara consideren una malifeta, com per exemple haver estat encarregat d´una cooperativa, militant d´un partit d’esquerra o participant d´una manifestació en temps de la república, ja estàs perdut. A Albatera venien falangistes, homes i dones, tots amb la camisa blava i el jou i les fletxes brodats al pit, ansiosos per matar, torturar els vençuts. Ells portaven pistoles, fusells fuets de verga de bou. Els seus ulls feien por. Venien a cercar sang. Elles eren encara més ferotges. En veure’ls, tothom patia pensant que d´un moment a l´altre et podien reconèixer. El nostre Ateneu Llibertari havia anat per molts pobles de València projectant pel•lícules, fent representacions teatrals amb els grups juvenils de Cultura y Anarquía. Bastava per a morir a cops, per a ser considerat culpable del crim més monstruós que hom pogués imaginar. Davallaven dels cotxes com a cans assenyats, a la recerca de la presa. Talment feres que portassin setmanes sense menjar. S’obrien pas enmig dels presoners cansats, morts de fred i de fam, i quan trobaven algú que, deien, era un responsable roig, l’apallissaven sense miraments davant tothom.

Cap soldat ni comandament del camp deia res.

Es feien els desentesos.

Les dones, les falangistes que veien a cercar venjança, tenien l´ànima molt més enverinada que els homes. Les he vistes potejant un home a punt de morir, ja sense alè, traient sang per la boca. Un pobre desgraciat que provava, ja inútilment, de salvar-se de la mort protegint-se amb les mans. Però la mort l’havia agafat de la gargamella i res no el podia salvar. Els soldats, amb la baioneta calada als fusells, impedien que féssim el més mínim moviment. Havíem de contemplar, impotents, sense poder-hi fer res, el terrible espectacle de la ira, dels cops i la sang.

Els insults dels vencedors ressonaven en tota l’amplària d’aquells terrenys que conegueren els patiments, l´agonia de tants companys i companyes.

Com si la sang els excitàs encara més, els senties cridar, alhora que, fuetejant aquell que havien reconegut, cridaven: “Rojo de mierda. Ahora sí que no vas a escapar. Tú fuiste el que incluyó mis tierras en la cooperativa. ‘Ahora la tierra es de todos’, explicábais en la Casa del Pueblo, en las reuniones del Ayuntamiento. Ahora vas a saber de quién es la tierra, desgraciado”.

Som a Palma i els falangistes que hi havia al moll han marxat. Això és l´únic que ens importa en aquest moment.

Respiram una mica alleugerits.

Ens hem acabat de menjar el bocí de pa i la mitja sardineta de llauna i ens demanam on ens portaran ara. Ningú no ens diu res. D’ençà el final de la guerra anam per aquí i per allà com el ramat que porten a l’escorxador. No sabem si anirem directament al camp de concentració o abans ens portaran a fer alguna nova revisió. D’ençà aquell mes d´abril del trenta-nou no atura el procés de remenar fitxes i demanar informes al poble d’on és cada un de nosaltres. Els tribunals especials són encara en ple funcionament i a cada capital de província un departament especial de depuració actua sense descans. A la presó central de Valencià, per uns papers de diari que arribaren a la cuina embolicant els ossos de cavall que servien per a fer una mica de brou, ens assabentàrem que Himmler, el cap de la Gestapo, era a Madrid, rebut per les més altes autoritats del règim. Per a nosaltres no hi havia cap dubte que el policia hitlerià havia vengut solament per a ajudar els feixistes a perfeccionar els mètodes de repressió.

Finalment hem vist el tinent que mana l’expedició. El vérem un moment al port de València. Tanmateix l’home deixa tota la feina al sergent que sempre és vora seu, servicial. D´un bar proper porten un parell de llaunes grans amb cafè i llet. Als presos no ens donen res. Ja no record quan va ser el dia, d’abans de la derrota, en què vaig poder olorar i beure cafè. Tot això, el cafè, la llet, la carn, els ous, el pernil, la fruita, no existeix en la nostra perspectiva diària. Ens conformam a sentir-ne l’oloreta des de lluny. Observam, envejosos, com els soldats es beuen àvidament el preciós líquid fumejant.

El cert és que ens han manat formar en filera de dos i, pel que sentim, haurem de travessar a peu la ciutat per a arribar a l’estació del tren. Bellíssima, aquesta ciutat que sorgeix, imponent, d'enmig de la mar, i esclata, radiant, amb els primers raigs de sol del matí. Des de la coberta del vaixell, just moments abans de desembarcar, ja es divisaven tot de campanars. En veure la cara que pos, Joan Busquets, el mallorquí, somriu i, sense que ningú ens pugui sentir, em diu a cau d´orella: “No t’amoïnis. En arribar a Mallorca tothom pensa el mateix. ‘Una illa de frares i monges, quatre aristòcrates estantissos i un poble callat, anant a missa i combregar sense piular mai’. És una opinió equivocada. Si t’hi fixes, en el raval de Santa Catalina, al nostre darrera o més endavant, enllà de l'impressionant edifici de la Seu, pels carrerons de l’antic barri jueu de Palma, pots distingir les nombroses xemeneies de les fàbriques. Fabriques de teixit, de ferro forjat, de mobles o per a processar els diversos productes del camp. A les barriades més allunyades del centre de Ciutat, sortint per la Porta de Sant Antoni i anant cap el Molinar, pots veure més xemeneies poblant l’amplada de l’horitzó. Pensa que a totes les barriades hi havia els locals dels partits, de les cooperatives de consum, societats de suport per als treballadors en cas de mort o accident. Les idees socialistes i anarquistes hi eren arrelades amb força. Per això mateix la brutalitat de la repressió”.

Joan Busquets l’encertava. No hi havia solament la munió de campanars que sobresortien per damunt l’ocre de les teulades de les cases ciutadanes: una fumarada negra i espessa produïda per desenes de fàbriques ens rebia aquell matí, talment com si en lloc d’arribar a Palma el vaixell hagués atracat al port de Barcelona o de Marsella.

Mai no ho hauria imaginat. Vivim encerclats de prejudicis i mentides. Què sabíem de Mallorca abans que el destí ens hi portàs, després de la derrota? El record esvanit de les Germanies, un poble amb una llengua inintel•ligible per a nosaltres però que sentíem a les trinxeres quan arribaven alguns combatents mallorquins, la majoria d’aquells que pogueren salvar-se anant a l’Olimpíada Popular i s’apuntaren voluntaris a les milícies. La mateixa que parlaven els voluntaris catalans i valencians que eren amb nosaltres, a Madrid, el set de novembre del trenta-sis, donant la seva sang per a aturar els regulars de Varela que ja avançaven pel carrer de la Princesa cap al centre de la ciutat. Una llengua inintel•ligible per a nosaltres, en aquell llunyà novembre que prov de recuperar de les fondàries de l´oblit, les arenes movedisses dels rellotges, engolint-se els noms, els crits, les imprecacions dels homes i dones que moren, a centenars, per aturar l´endemesa enemiga. Una llengua de la qual vaig aprendre a copsar el significat de tantes frases familiars durant mesos i mesos: “Disparen des d´aquell racó. Atenció! Portau bombes de mà, ampolles de benzina, metralladores... Els moros són aquí! Apa, a disparar sense descans. Que no passin, cal aturar-los en el pont dels Francesos. Si continuen avançant pel carrer de la Princesa, si ocupen la Ciutat Universitària, Madrid haurà caigut”.

Havíem parat l’orella a la porta de la bodega, provant de respirar àvidament una mica d’aire pur a través d’unes petites retxilleres. A poc a poc anàrem entenent moltes altres paraules de significat universal: dona, pare, mare, menjar, fills... Entenies les paraules amoroses, i també les imprecacions, només pel to de veu amb què eren pronunciades. Enteníem que aquell home que moria, esventrat per la bomba d´un morter anomenava la mare per així com pronunciava la paraula. I nosaltres no sabíem res del catala, alemany o el xinès; però la majoria de vegades, per no dir sempre, aquest, “Mare”, era el darrer mot pronunciat pels combatents que havien vengut a donar-nos suport des de tots els indrets del món. Joan Busquets i els altres mallorquins que venien amb nosaltres ens digueren que els mariners també parlaven de les cartilles de racionament, de la pastilla de xocolata que donaven a la setmana, dels cent grams de sucre per família. El cafè feia temps que havia desaparegut de les botigues i la gent s’havia de conformar amb una mica de malta. Tothom amb els mateixos problemes del menjar. Com nosaltres, sempre afamegats, fent durar el màxim possible el bocí de pa, provant de trobar uns cigrons enmig de l’aigua bruta que ens donaven per dinar o sopar.

Sobreviure un dia més.

A la presó, unes peladures de patata feien barallar-se homes que, amb una metralladora i unes bombes de mà, havien aturat regiments sencers de l’enemic. La fam era capaç de convertir un heroi de la guerra en un personatge indigne, capaç de qualsevol baixesa per tal d’aconseguir la magra pitança que ens sostenia. Altres, també n’havíem vist al nostre costat, no es doblegaven mai, i la miserable ració que ens donaven, aquelles quatre fulles de col brutes de terra, llenties plenes de cucs, la donaven als presos que havien estat condemnats a mort.

No tot eren indignitats, claudicacions davant els vencedors per una clovella de plàtan o un moniato podrit.

Jo els he vist anar a la mort cantant la Internacional, la Jove Guàrdia, Els Segadors. Destrossats per les pallisses, sense poder sostenir-se dempeus, el cos fet miques, sense voler donar un nom, dir quins eren els oficials de la seva unitat, qui era el seu el comissari polític. A les presons de dones s’esdevenia el mateix. Idèntica misèria humana i personal per un bocí de pa brut i idèntic i sublim heroisme a l’hora d’enfrontar-se amb els escamots d’execució. Homes i dones que el dia anterior a l´execució deixaven totes les seves “riqueses” als companys i companyes de la galeria: una cullera i un plat d’alumini espanyats, un bocí de llapis que podia servir encara per a escriure algunes notes a la família...

El tinent pensa que ja portam massa temps, al moll i que és hora anar fins a l’estació.

Sent la seva veu, seca, forta:

--En fila de dos, detrás del sargento, y no quiero oir hablar a nadie. Vamos a ir por la ciudad hasta la estación. Al primero que vea dar algo o recoger lo que sea por la calle le voy a cortar la mano sin pensarlo dos veces. Ya estáis enterados.

Vaig somriure per dins. Tallar-nos les mans? Amb què? Amb la baioneta dels soldats? El màxim que podia fer era fuetejar-nos com havia fet el sergent amb el Sevillano. Però la feina bruta la deixaven per als sergents. El nostre tinent era massa senyor. Hom li podia veure unes mans fines, d´aquelles que mai no han fet feina, agafat un càvec o manejat l’estri d´un ofici. Un oficial de carrera que, ben segur, amb poc temps, si seguia els estudis a l’Acadèmia Militar, seria capità o major.

El destacament de soldats que ens ha acompanyat des de València es va col•locant a dreta i esquerra de la filera de presoners. A cada parell de passes tenim un soldat al costat. El sergent, amb el fuet a les mans, va i ve, amunt i avall, llançant una tèrbola mirada d’au carronyaire damunt els membres de l’expedició.

Record que l’avinguda era acabada de regar i encara hi havia poca gent pel carrer. Alguns cafès propers al port s’havien obert just en aquells moments i només hi havia algun visitant assegut a una de les taules de marbre, o drets, fent la consumició, petant la conversa amb els cambrers o el propietari de l’establiment. A mesura que sortíem de les instal•lacions del port ens podíem adonar com, malgrat els esdeveniments polítics, malgrat les guerres i les revolucions, caigués qui caigués, desaparegués qui desaparegués, la vida quotidiana feia el seu camí per damunt les llàgrimes i la sang. A Porlier, a Madrid, un dels nostres entreteniments era imaginar la vida fora dels murs de les presons, desxifrar el significat de les veus que sentíem en la distància. Homes, dones i infants enllà de les altes parets enfilferrades anant a les seves feines, lluitant aferrissadament per a poder arribar, com nosaltres, a l’endemà.

A Mallorca no sentim el soroll de la humanitat des de l’interior dels murs.

Per un estrany privilegi, per no haver-hi avui camions a disposició de l’expedició, som enmig del carrer sentint el batec de la vida quotidiana ben a prop nostre. Amb un exercici de la imaginació, malgrat que sigui per uns moments, podem imaginar que som lliures. Quin somni, ara, la llibertat! Però és un premi poder veure els al•lots i les nines anant a escola, els més petits plorant, igual que a València o Madrid, com a qualsevol ciutat del món. Sempre aquesta desesperació, quan ets infant, de no voler deixar la mà amiga i protectora de la mare. I els més dolents, els al•lotells que ja de petits demostren certes tendències a la maldat, pegant al més dèbil, provant de prendre-li el berenar, els cromos d´indis que tenen igual o més valor que els bitllets de deu duros per als grans.

La gent passa al costat i ens mira amb certa indiferència. Altres ni això, com si no existíssim, talment estiguessin acostumats a veure passar corrues de presoners, els homes abandonats pel destí, nosaltres, en definitiva. O és que la humanitat s’ha fixat mai en els pobres, si no era per a escopir-los a la cara o llançar una almoina, que sovint és el mateix, des de la prepotència d'una posició segura, garantida per les lleis i els fusells? Les beates riques donant cincs cèntims als pobres que esperen al portal de l’església, o el vigilant municipal pegant una bufetada en aquell miserable que molesta la passejada dels senyors. Sempre la mateixa indiferència generalitzada davant les necessitats dels desvalguts. Era precisament tot això el que volíem canviar. I no hem pogut reeixir en l’intent. Palma, un any després de la derrota.

Hi ha una dona que neteja els vidres d´un primer pis que ens mira sense poder contenir les llàgrimes. De seguida s’amaga a l’interior fosc de la casa no fos cosa que algú la pogués veure i denunciar per haver demostrat simpatia pels rojos. Tan lamentable ha de ser el nostre posat perquè aquesta dona, en veure’ns, se’n porti el mocador als ulls? És la barba de dies? Els parracs que pengen, com a pelleringos, i que arrossegam presó rere presó? El tinent digué que en arribar a Mallorca ens donarien roba de soldat nova i que podríem llençar aquelles deixalles que cap captaire hauria volgut portar.

De cop i volta, en passar per un bar situat davall un local de Falange Española, uns senyorassos ben vestits i fumant uns bons cigars es planten davant el tinent i, exaltats, aixecant el braç en salutació romana, escupen a la cara dels primers presoners de la columna.

Criden, “¡Viva Franco!, ¡Arriba España! I després, un d´ells, el més agosarat, adreçant-se al tinent, li diu:

--On els porta? No perdi temps amb aquesta xurma! En sortir de la ciutat els pegui dos trets i hi haurà unes desenes de rojos menys a Espanya. Tanmateix... quin sentit té alimentar enemics de la pàtria?

El tinent no s’immuta davant la inesperada envestida dels tres exaltats. Simplement fa un senyal acordat i els soldats, que són al costat nostre, els fan recular fins a l’interior del bar.

Segur que no s’esperaven aquesta reacció. El tinent no ens té cap simpatia: mai hem vist que hagi demanat major nombre de proveïments per als presoners o que s’hagi preocupat per un malalt. Nosaltres no som res per a ell; potser menys que res: un destorb. Però els superiors li han comanat una tasca que prova d’acomplir com si es tractàs d´una operació militar. Ha de portar els cinquanta presoners des de Porlier, a Madrid, fins a un poblet d’aquesta illa perduda enmig de la mar. Quan arribi al camp vol lliurar sans i estalvis els cinquanta homes al comandant que té a càrrec les instal•lacions. Si hi ha hagut baixes per malaltia o ha calgut disparar en contra d’algú que volia escapar, no s’esdevé res d’especial: són baixes que es tenen en compte de bon començament i, siguin tres o quatre els que caiguin durant el trasllat, ningú no diu ni demana clarícies. Com quan els falangistes venien a apallissar i matar la gent a Albatera, al castell d’Alacant. Tot això és cert. Però que un grup de paisans, per molt falangistes o requetès que siguin, i ell també ha portat camisa blava i boina roja durant tota la guerra, vulguin posar entrebancs a l’expedició, causar retard en el dia i hora de lliurament dels presos al camp, això no ho consentirà mai. En cas necessari agafarà el responsable dels entrebancs i, sense cap mirament, fent l’informe corresponent, el lliurarà a qualsevol caserna de la Guàrdia Civil que trobi en el camí. El tinent és ben conscient que, malgrat el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, és l’exèrcit qui ha guanyat la guerra.

Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...

Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80

A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)