Miquel López Crespí - Memòria històrica

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

Gabriel Janer Manila analitza les darreres novel·les de Miquel López Crespí - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)

Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -

Records de les mirades

La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.

Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -

El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)

L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.

Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

(Vídeos, fotografies...) Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR

No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.

Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.

Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.

El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.

Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.

Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.

Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.

Currículum

El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.

En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).

En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.

En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.

L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.

L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.

L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?

Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.

Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.

El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."

Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.

L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.

L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.

El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".

L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.

L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.

El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página"

L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.

L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.

El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.

La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.

Desmemòria

Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.

Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.

Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.

Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.

D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.

Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política

Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.

Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.

Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".

Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84)

El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador"

Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.

: "Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).

Subjectivitat

Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga,que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen:

Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.

Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".

Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".

L'Arcadia Feliç

Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.

I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".

Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.

La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.

Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -

Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)

Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.

Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.

En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.

Per la meva part no hi havia cap problema.

Em semblava una decisió raonable.

Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.

Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.

El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.

Un any de reformatori!

No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.

De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?

No neg que tenia por.

La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.

Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.

Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!

La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.

Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.

Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?

Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.

No podíem fer cap passa en fals.

En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.

Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.

A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Falsos republicans

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).

Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)

En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".

En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.

Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.

En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.

Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.

Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).

Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.

Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".

A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)