Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)
pobler | 14 Setembre, 2011 08:38 |
(Vídeos, fotografies...) Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)
De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí
Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR
No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.
Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.
Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.
El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.
Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.
Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.
Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.
Currículum
El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.
En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).
En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.
En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.
L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.
L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.
L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?
Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.
Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.
El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."
Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.
L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.
L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.
El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".
L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.
L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.
El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página"
L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.
L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.
El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.
La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.
Desmemòria
Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.
Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.
Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.
Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.
D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.
Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política
Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.
Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.
Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".
Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84)
El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador"
Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.
: "Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."
(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).
Subjectivitat
Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga,que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen:
Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.
Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".
Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".
br>L'Arcadia Feliç
Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.
I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".
Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.
La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Atacs rebentistes contra els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista
pobler | 14 Setembre, 2011 08:06 |
Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Records d'un viatge a París - Presentar la Sibil·la a la capital de França (desembre, 2010)
pobler | 13 Setembre, 2011 15:14 |
M’ha trucat Fanny Tur, directora-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). El proper divendres, a les dotze del matí hi ha trobada al local de l’IRL amb els mitjans de comunicació. Hi hem de ser els escriptors i escritores, els artistes de les Illes que han participat en els actes de promoció de la cultura catalana que s’han fet arreu del món. Fanny Tur informarà als mitjans de comunicació de la feina feta en un any curull de profitoses activitats culturals. Mai com ara s’ha conegut la nostra cultura a tots els continents! La feina de l’Institut Ramon Llull ha estat summament interessant i Fanny Tur ha estat una organitzadora i dinamitzadora de la cultura catalana excepcional. No cal dir que seré a la reunió per recordar amb els amics el meu recent viatge a París per a presentar la Sibil·la!
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
La Sibil·la, orgull de Mallorca
La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat
Editorial | 27/12/2010 |
Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
Diari de Balears (dBalears)
Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)
L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005
Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.
Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.
Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.
Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)
L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.
Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.
1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)
Brindis per la Sibil·la
Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid
Francesca Marí | 25/11/2010
L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.
El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.
També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".
Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".
Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.
Diari de Balears (dBalears)
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.
Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Francesc Antich i Carles Manera (articles de Miquel Payeras i Miquel López Crespí)
pobler | 12 Setembre, 2011 12:07 |
.
Números ideològics
Miquel Payeras | 12/09/2011 |
L'esperada compareixença pública de Francesc Antich i Carles Manera per intentar rebatre les acusacions de fallida en què han deixat la Comunitat no va aportar gaire. L'efecte demolidor de l'acusació ha quallat de sobres en el si social i és molt estrany que s'hagin torbat tant a aparèixer i quan ho fan que sigui dient tan poca cosa. El temps transcorregut entre l'acusació i la fluixa resposta crec que ha estat suficient com per fer entendre als ciutadans de la majoria no adscrita a cap partit que la gestió que ha fet l'esquerra de la Comunitat ha estat bastant desastrosa. I la manca d'explicacions polítiques i ideològiques fan passar per cert allò que diu el PP. En política una xifra econòmica mai expressa, només, allò que la matemàtica diu que expressa. Sinó tot un món diferent segons la usi la dreta o l'esquerra. Per això va sorprendre, moltíssim, que Antich i Manera es dedicassin exclusivament a parlar de xifres com si aquestes no tenguessin ideologia. Així la dreta té la partida guanyada. Estrany que no defensassin la seva gestió dient que si la despesa es va incrementar molt va ser perquè era necessari. És ver, ho han dit en el passat, quan governaven, però que ara, justament ara, en període preelectoral, el PSOE no sigui capaç d'explicar que hi ha això: números econòmics d'esquerra i números de dreta, és difícil d'entendre. Deu ser perquè de Zapatero a baix ningú del PSOE ja no fa números d'esquerra?
Sí, tot número econòmic és de dreta o esquerra, però així i tot allò que expressa és una realitat objectiva quan se'l despulla de la ideologia que qui l'usa li ha conferit. I pel cas no té cap importància que el dèficit del Govern sigui de 1.104 milions -com diu el PP- o de 400 -com Antich i Manera digueren- perquè la diferència és absurda. És purament comptable. Per ells, pel PSOE i el PP, per ventura és molt important la diferència. Però pel comú dels mortals, fa l'efecte que ha d'importar més o manco igual que un rave. A veure, si la UIB té dificultats -les té i no ho diu el PP, per cert- per pagar nòmines a causa que el Govern no li paga el que li hauria de pagar, que té més que comptablement sigui definible com a deute a proveïdor o no? Si el Consell de Mallorca -i hem de suposar que per l'estil van les coses en els d'Eivissa i de Menorca- té dificultats serioses -i les té- per pagar proveïdors -i ajuntament, siguin aquests formalment proveïdors o no- perquè el Govern no té doblers per pagar-li el que li hauria de pagar, què té més que comptablement es defineixi d'una manera o d'una altra? Allò important en tots els casos és que hi ha milers de persones i empreses que estan esperant que el Govern pugui pagar altres institucions, perquè aquestes els paguin, o bé els pagui directament, i que aquesta quantitat està per sobre dels 1.000 milions. Com hem arribat a això? Per què hi hem arribat? Quins números de suposada esquerra expliquen la decisió política de, primer, PSOE-PSM-UM i, després, PSOE-PSM d'arribar-hi?...
Sense explicacions convincents des de l'esquerra, la demagògia de la dreta -exagera, clar, perquè sap que passades les eleccions generals tot començarà a anar millor gràcies a ella: de llibre- sepulta sobre números suposadament orfes d'ideologia allò que PSOE i PSM -bé, aquest últim ni tan sols ha fet cap intent explicatiu- no són capaços d'explicar perquè ja no pareixen tenir números d'esquerra.
Diari de Balears
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich. (Abril de 2002)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)
"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)
Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.
Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.
El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).
Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.
Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.
A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.
A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.
Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.
Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...
Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
100 articles en defensa del PSM-Entesa Nacionalista
pobler | 12 Setembre, 2011 07:35 |
Miquel Ensenyat, candidat al Congrés
El batle d’Esporles encapçalarà la llista de la coalició que, de moment, formen el PSM, IniciativaVerds i Entesa i que podria ampliar-se amb la incorporació de partits menorquins i eivissencs
Antoni Pol | 11/09/2011
L'actual batle d'Esporles, Miquel Ensenyat Riutort, encapçalarà la llista que la coalició electoral formada pel PSM-EN, IniciativaVerds i Entesa per Mallorca presentarà a les eleccions al Congrés dels Diputats. Xisca Mas i Jaume Catalán es perfilen com a candidats al Senat.
Els consells de direcció política d'aquestes tres formacions, que ja es presentaren conjuntament a les darreres eleccions autonòmiques i locals, es reuniren ahir matí, per separat, per ratificar la constitució d'una coalició amb vista a les properes eleccions a les Corts de dia 20 de novembre. Les tres formacions acordaren que la llista al Congrés l'encapçalarà un militant del PSM, mentre que els dos candidats al Senat seran membres d'IniciativaVerds i d'Entesa per Mallorca.
El PSM-EN, que es reuní a Inca, aprovà nomenar Miquel Ensenyat com a candidat al Congrés. IniciativaVerds, que celebrà el consell de direcció política a Lloret de Vistalegre, proposà que David Abril fos el número 2 -just per darrera de Miquel Ensenyat- al Congrés i que Xisca Mas (presidenta del Lobby de Dones) fos la candidata al Senat. El consell nacional d'Entesa, per la seva banda, proposà Jaume Catalán com a candidat a la Cambra Alta.
Cal assenyalar, així mateix, que la coalició electoral es podria ampliar amb la incorporació de partits de Menorca (com Equo, formació política molt propera a IniciativaVerds; o el PSM, ‘cosí' del PSM mallorquí) i d'Eivissa (com Eivissa pel Canvi).
Biel Barceló, secretari general del PSM-EN, declarà que "l'objectiu de la coalició és "rompre el bipartidisme PP-PSOE i que les Illes Balears tinguin veu pròpia a les Corts espanyoles". "Amb una manera de fer política més transparent, més democràtica i més participativa", afegí el líder nacionalista, i assegurà que el batle d'Esporles és, en aquest sentit, "un candidat excel·lent".
Perfil del candidat
Miquel Ensenyat Riutort, fill de pare solleric i de mare marianda, nasqué a Oxford, on els seus progenitors havien emigrat, ara fa 41 anys. Ja establert a Mallorca, estudià durant sis anys per ingressar als Sagrats Cors de Jesús (l'orde religiós establert al santuari de Lluc). Una vegada hagué abandonat els estudis de frare, Ensenyat ingressà a la universitat, on compaginà els estudis de Filosofia i d'Educació Social amb una feina de cambrer a Santa Ponça. També ha col·laborat en diferents projectes de cooperació internacional a Nicaragua i el Salvador. Més endavant establí la seva residència a Esporles, on ha treballat com a dinamitzador sociocultural. Miquel Ensenyat és militant del PSM des de 1996; i des de 2005, és el batle d'Esporles, l'únic municipi on el PSM governa amb majoria absoluta. Ensenyat també ha estat president del Fons Mallorquí, i, des del juny, és conseller electe del Consell de Mallorca.
Diari de Balears
L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)
Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes
100 articles en defensa del PSM.
Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!
Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.
La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.
L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.
El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.
Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".
Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.
No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.
Miquel López Crespí
(24-II-04)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La destrucció de les Torres Bessones de Nova York
pobler | 11 Setembre, 2011 07:59 |
Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat. (Miquel López Crespí)
Les guerres del segle XXI (I)
Els analistes polítics d'arreu del món diuen que, amb la destrucció de les torres bessones del World Trade Center i la destrucció de bona part del Pentàgon (el cervell militar de la major potència del planeta) el món ha entrat en una nova era. I més que l'elevat nombre de víctimes innocents (el doble que durant l'atac japonès a Pearl Harbour, ja que allà en tengué dues mil tres-centes) el que destaquen són diversos punts tremendament significatius.
Tothom coincideix en la crítica a les diverses institucions policíaques i de seguretat dels EUA (començant pel FBI i acabant amb la CIA) i, el que és més significatiu, en la possibilitat que s'hagi entrat en una nova forma de fer la guerra. El baix cost econòmic i en vides humanes que han tengut els atacants al Pentàgon i a les torres bessones (unes dues-centes pessetes els cúters; dues-centes seixanta mil aprendre a pilotar un avió en les escoles de vol estato-unidenques) crea molts interrogants als estrategs del món sencer. Si un escamot de divuit persones (amb suport logístic d'una cinquantena de collaboradors) és capaç de fer més mal al cor del capitalisme mundial que tota la potència del nazisme hitlerià o l'imperialisme japonès (que mai no pogueren atacar en territori estato-unidenc)... què es pot esdevenir a parir d'ara mateix?
Sembla que els gran imperis (entre els quals els EUA) s'havien preparat per a un tipus de guerra en la qual grans exèrcits s'enfrontarien a altres grans exèrcits (hi hauria per ambdues parts milers de míssils amb càrregues nuclears; submarins atòmics, bases gegantines per a bombardejaments masius...). Era una estratègia basada en l'existència de dues superpotències. L'escut antimissils patrocinat per Reagan (i que vol portar endavant Bush junior) anava encara en aquesta direcció.
Però tot ha mudat amb l'atac suïcida dels kamikazes que s'han llançat contra el Pentàgon i el centre neuràlgic del capitalisme mundial, a Nova York.
Diuen els comentaristes que el món occidental no està preparat per a fer front a un tipus de "guerra dels pobres" com el que hem tengut la desgràcia de contemplar aquests dies per les pantalles de televisió. Malgrat que la guerra de represàlia que en aquests moments està preparant al Casa Blanca tengués èxit (liquidar físicament els militants de qualsevol grup musulmà considerat integrista i, en opinió ianqui, proper al terrorisme)... qui pot assegurar que qualsevol grupet de dues o tres persones no continuen amb aquest tipus de guerra? Seria un autèntic problema per a l'occident ric, per a aquells estats que viuen del saqueig de les matèries primeres i del treball esclau de les nacions del tercer món, si s'hagués d'enfrontar amb més atacs de nous escamots suïcides. Ara, els milions i milions d'habitants de la pobresa, els candidats a la mort de fam, per malaltia, per subdesenvolupament pur i simple (manca de medicines; a Iraq no pot entrar ni el lleixiu ja que és considerat element per a fabricar armes químiques, i hi han mort en un any cent mil infants a conseqüència del blocatge estato-unidenc), saben que poden colpejar sense cap cost el cor de l'enemic.
És el que ha ensenyat la televisió a tota aquesta humanitat inexistent, que mor cada dia sense sortir per les pantalles, que no té veu ni ningú no se'n preocupa d'ells.
Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat.
Hi ha indicis que apunten que productes químics com el clostridi i el botulí (entre molts d'altres) fabricats a la República Txeca ja són en mans de diversos grups terroristes. Basta una petita quantitat d'aquests mortífers elements amollats al bell mig d'una gran ciutat per destruir tota la vida que hi pugui haver en aquell indret.
Què les tropes ianquis puguin trobar i matar Mohammed bin Laden (acusat de ser el cap de l'organització que ha ensorrat les torres bessones de Nova York i ha convertit en runes bona part del Pentàgon) no solucionarà res en aquest nou marc de la guerra universal que s'apropa. Les tropes dels EUA poden conquerir l'Afganistan (sobretot si s'empren bombes atòmiques); poden segrestar i liquidar físicament milers d'hipotètics integristes islàmics, arrasar les seus de totes les organitzacions que simpatitzin amb aquesta manera radical de viure el fenomen religiós... però com impedir tota mena d'atemptats en el futur?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Illes - El final de l'Autonomia? (articles de Tomeu Martí i Miquel López Crespí)
pobler | 10 Setembre, 2011 07:22 |
Les Illes Balears han viscut en un règim d'autonomia política, en el marc d'allò que s'ha anomenat "l'estat de les autonomies" des de 1983 fins, com a mínim, avui. O sigui que, malgrat que a més d'un li pugui semblar que aquest ha estat el règim polític de "sempre", l'estat actual no ha estat sempre l'actual. Ni ho serà sempre en el futur. (Tomeu Martí)
El final de l’Autonomia?
Tomeu Martí | 08/09/2011 |
Les Illes Balears han viscut en un règim d'autonomia política, en el marc d'allò que s'ha anomenat "l'estat de les autonomies" des de 1983 fins, com a mínim, avui. O sigui que, malgrat que a més d'un li pugui semblar que aquest ha estat el règim polític de "sempre", l'estat actual no ha estat sempre l'actual. Ni ho serà sempre en el futur.
Tampoc la història autonòmica de la nostra "comunitat" no ha estat especialment gloriosa. Recordem que el primer president de la Comunitat va ser escollit en el despatx madrileny d'una entitat bancària, mai no va fer posat de creure's gaire això de l'autonomia i va ser defenestrat pels dirigents madrilenys del seu partit. El segon, que sí que s'ho creia, va ser digitat pel primer i va durar deu mesos, víctima d'una conspiració de palau. El tercer, elegit en l'esmentada conxorxa, és a punt de seure al banc dels acusats i existeixen sospites més que fonamentades que aprofitava el seu càrrec de president per robar doblers a la ciutadania. El quart va ser elegit en un pacte multipartit que va ser possible per la por, desconfiança i sospites que generava l'anterior i va acabar governant en una situació realment insòlita: els diputats que li donaven suport al Parlament sumaven menys vots que els del primer partit de l'oposició.
Recordem que, a més a més, el Govern ha estat la majoria d'aquests anys en mans de militants del Partit Popular, hereu d'un partit anomenat Aliança Popular, que era contrari al sistema autonòmic...
Malgrat aquesta història, reconeguem que l'autonomia política ha estat positiva per a molts aspectes de la vida dels ciutadans de les Balears i que ha estat el punt de trobada i el marc per a la convivència per la immensa majoria de ciutadans de les Balears, entre els quals hem de comptar els que eren contraris a l'autonomia, perquè pretenien continuar amb un estat absolutament centralitzat; els que n'eren contraris perquè pensaven que era millor un estat més descentralitzat, federal o confederal; i els que no eren autonomistes perquè eren independentistes, és a dir que eren partidaris de la separació d'Espanya i de la creació d'un nou estat, en el marc europeu, amb la resta de terres germanes del Països Catalans.
Però tot té un final. I intuesc que el de l'autonomia política, tal com l'hem coneguda aquests anys, tendeix a esllanguir-se.
El fet de tenir com a dirigents de l'autonomia gent que no hi creia va propiciar la corrupció generalitzada del Govern de Jaume Matas durant la legislatura 2003-2007. Una corrupció que va corcar el sistema des de dins i va propiciar la intervenció en la política autonòmica de dos cossos aliens: el cos "nacional" de policia i el cos "nacional" de justícia, la qual cosa va contribuir a minar més la confiança en el sistema autonòmic.
Ara, per acabar-ho d'adobar, i fruit, precisament, d'un vot en clau estatal, ha accedit al Govern un Partit Popular liderat pel sector menys autoctonista i (tele)dirigit des de Madrid. I això no és una afirmació més o manco gratuïta, el PP de Balears, després del desgavell de Jaume Matas, perd la poca autonomia que tenia i és dirigit, fins a detalls estrambòtics, per un membre del gabinet de Mariano Rajoy. Així tenim que el partit que voten gairebé la meitat de les persones que van a votar manté una pràctica centralista i una teoria política cada vegada més recentralitzadora. Una teoria que beu de les fonts de la FAES i que predica la "recuperació" (paraula només explicable des de la visió de qui comença la història a partir del franquisme) d'algunes competències i a la qual li fa nosa qualsevol expressió cultural, lingüística o televisiva que no sigui castellana. I una teoria i pràctica que, en sintonia amb allò que fa la ultradreta nord-americana, fa comptes usar la "doctrina del xoc" per a imposar-se.
I és clar, com tota política extrema, això ha anat creant uns sectors progressistes cada vegada més reacis a confiar en el sistema autonòmic i com a conseqüència un aprimament del centre polític i una acumulació de forces dels sectors partidaris d'enviar Rajoys, Zapateros i les seves reformes i tribunals constitucionals a porgar fum.
Diari de Balears
La gran Diada de 1977. (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d'història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social. La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l'Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d'octubre de 1997. Però fem una mica d'història. A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada. Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d'esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l'OCB. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): "...però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l'Obra Cultural Balear. S'aixecà acta de cada una d'elles, ja que, en un assumpte tan important com l'autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d'aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l'OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc...". En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l'acte. Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l'anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l'acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l'escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d'octubre. En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d'esquerra de l'Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l'escriptor valora que no ho hauria d'haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: "Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d'haver participat a la Diada, perquè amb el temps m'he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l'autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l'autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d'indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?". Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d'aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n'estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n'hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d'oportunistes i vividors de la política que s'han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular! No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d'OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S'hauria d'haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d'octubre! La qüestió -la defensa de l'autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de "Fuerza Nueva" feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l'esforç d'aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta... ca barret! I l'èxit d'aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l'acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l'esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació). Publicat en la revista L'Estel (1-III-06) Per Miquel López Crespí, escriptor Aleshores jo militava a l'OEC i pel més d'octubre repartirem centenars i centenars de fulls amb la crida que, signada per Mateu Ramis, pel nostre secretari general, va ser també publicada el mateix 29-X-1977 en el diari Baleares (cosa estranya, amb tota la campanya de marginació a que érem sotmesos els comunistes no oficials!). La nostra crida a la lluita per l'autonomia deia, sota el títol "L'Organització d'Esquerra Comunista i l'Autonomia": "Comencem per donar una mirada a Mallorca i per analitzar el nostre poble en tots els aspectes. ¿Quina és la seva situació? 'Economia-. 'El camp abandonat i endarrerit; la petita i mitjana empresa en crisi; cap tipus de planificació industrial pròpia; importació de la majoria d'articles de consum; el capital predominantment en mans foranes, i especialment el financer (bancs); crisi alarmant en sectors com la construcció i semblants, amb greus repercussions socials d'atur, etc. L'únic sector del que podríem vanagloriar-nos és del monocultiu d'hostaleria i serveis. Però el 'boom' turístic ja no estora ni entabana els illencs, perquè coneixem massa d'aprop els seus punts flacs i misèries: la seva planificació i el seu muntatge depenents, tant del capital europeu, com espanyol, no mallorquí. 'Política-. 'Les nostres institucions de govern, d'ordre públic i administratiu, des del Governador, passant per a Diputació i per totes les dependències dels Ministeris, fins arribar als Ajuntament, podem dir que no són nostres. No representen el nostre poble. Són instruments del poder central, dirigits i regulats per lleis i normes des de Madrid. I massa vegades, excepte als ajuntaments, regits per personal peninsular, desconeixedor de la nostra realitat. Si el poder polític ha de sortir del poble, que el delega, nosaltres podem considerar-nos, en aquest aspecte, un poble dominat i oprimit. 'L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) considera que l'autonomia és un aspecte de la democràcia. I per tant, que aconseguir-la és una tasca de tot el poble mallorquí i de totes les forces polítiques democràtiques. De fet, només la dreta no civilitzada ha deixat de signar el Pacte Autonòmic, i només ella s'oposa a la Diada d'avui dia 29. 'Conjuntament amb tots aquells que lluitin per l'autonomia, l'OEC lluitarà per ella: per l'Estatut, per l'autonomia dels ajuntaments, per una convocatòria d'eleccions a un Parlament Constituent. Però també lluitarem per construir en el futur una Mallorca socialista. Perquè en el Parlament hi siguin, no els representants del capital, sinó els de les organitzacions populars, sindicals, ciutadanes, pageses, etc. 'La història de Mallorca ens mostra ben clar l'incapacitat de la nostra burgesia, fins i tot per aconseguir la seva pròpia llibertat. Molt manco, les llibertats nacionals. La seva història és també la història de la subordinació al centralisme. 'Per això crèiem en la gran responsabilitat històrica que tenen les classes populars, treballadors i anticapitalistes, d'esser el motor de la lluita per l'autonomia. Són aquestes classes les úniques que poden donar una alternativa econòmica per a superar la crisi reestructurant l'economia, i les úniques que poden retornar al nostre poble l'autogovern, la cultura i la llibertat". Record aquelles nits de de tensa vigilància. Totes i cada una de les nombroses repartides de fulls pel centre i barriades de Ciutat. Dins l'atrotinat Seat 6OO d'en Mateu Ramis, bon amic, dirigent de l'OEC i exmisioner en el Perú, hi anàvem Antoni Mir (l'expresident de l'OCB), na Margalida Chicano Sansó, jo mateix i algun altre company. Devien ser prop de les dues de la matinada. De sobte, en el racó de la peixateria, en el Mercat de l'Olivar, vérem alguns grups d'extrema dreta arrabassant els cartells de la manifestació. En Mateu Ramis, pegant una frenada en sec, aturà el vehicle ben arran. Sense pensar-ho gaire, cridant fort per a atemorir-los, sortírem al mateix temps del cotxe. En el silenci de la nit, mentre tothom dormia, se sentí, ben fort: "No toqueu els cartells!". I, sense dubtes, decidits, ens hi apropàrem amenaçadors.
"Les grans il·lusions populars de l'any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits 'majoritaris'. Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM". (Miquel López Crespí)
La gran Diada de 1977 (i II)
Els feixistes tingueren molts entrebancs aquella nit. Més tard, continuant amb la vigilància de la propaganda de l'acte, els trobàrem detinguts per un nombrós grup de militants de les CC.OO., davant l'església de Sant Miquel. Els treballadors exercien el que aleshores es deia "vigilància revolucionària".
Però tot aquest esperit unitari, les grans il·lusions populars de l'any 1977, varen ser capolades ben aviat pels partits dits "majoritaris". Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM.
PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S'havia acabat l'esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d'ajudar. Un matí vingueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l'acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l'Autogovern.
A la nit, a la plaça major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits d'"esquerra". Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s'apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s'anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.
A l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar. Els mateixos que no volien l'enfortiment del PSM, la unitat amb OEC, ara, continuant la permanent campanya contra els "radicals separatistes", minimitzaven la nostra feina, atacant sense descans.
Ja sabíem que eren lladrucs aprofitats i oportunistes. Nosaltres pensàvem: "Lladren els cans? Això vol dir que avançam!".
Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.
M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme Simó, la seva companya, eren molt eficients!).
Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l'arribada d'algun d'aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. Gent que mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.
També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d'abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (M-L)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.
A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.
Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Llibres per servar la memòria de l'esquerra alternativa de les Illes
pobler | 09 Setembre, 2011 07:49 |
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La reforma de la Constitució espanyola (articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí)
pobler | 08 Setembre, 2011 06:56 |
Una constitució de plastilina
Guillem Frontera | 25/08/2011
La Constitució espanyola era fins ara una fortalesa inabordable. La seva pètria fisicitat ha estroncat les il·lusions de molts de ciutadans i de comunitats senceres, com la catalana, per exemple, que es va estavellar contra un text ja de per si compacte, i més encara si el seu guardià és aquell Tribunal Constitucional. La Constitució ha estat reiteradament emprada com a arma defensiva i ofensiva alhora -la millor defensa és un bon atac-, fins al punt que sovint ha aparegut com a norma escrita contra una part de la població. Ara no discutirem les seves virtuts i les seves bondats, sens dubte nombroses, invocades sovint des de tots els racons del territori de l'Estat. Però també s'ha de recordar que moltes vegades ens ha estat presentada com un obstacle, més que com una via per al ple desenvolupament de les comunitats humanes que bateguen a la seva empara.
Sobretot, era un refugi inexpugnable. Qualsevol suggeriment d'introduir-hi esmenes era assimilat a alguna forma de terrorisme -dur o blan-, a segregacionisme, a sobiranisme. La Constitució ha estat el dogma que ha regit l'Estat. No acabaríem mai si volguéssim filar prim els seus avantatges i els seus inconvenients. Però el resum sempre era el mateix: no la toqueu.
Per si algú havia arribat a creure en la naturalesa sagrada de la Constitució, ara s'acaba de demostrar que se la pot canviar de manera improvisada, el mes d'agost i en plena agonia de la legislatura; i que, a més, es pot fer amb el ple acord dels dos partits majoritaris -no parleu dels dos grans partits- espanyols. Com és això? No era matèria sagrada? Idò ja ho veis: compareix Zapatero amb uns folis a la mà, proposa que el text constitucional sigui sotmès a cirurgia de profunditat, i Rajoy diu que ell ja ho havia proposat abans. Rubalcaba, que s'hi havia oposat, reconeix que Zapatero l'ha convençut dient-li que el PP assumia el canvi: total, com si fos cosa de tres: Zapatero, Rajoy i Rubalcaba: te'ls regal.
Però no ens podíem presenciar resignadament un canvi tan radical en els defensors de la Constitució contra l'Estatut de Catalunya -i contra tantes altres coses-. Havíem de mirar de saber el perquè de tot plegat, i no ha estat tan difícil com semblava: hi ha una coincidència molt estesa sobre la força que ha mogut les coses: una ordre d'Angela Merkel.
Passats els tres o quatre segons d'estupor, podeu abaixar el cap i, fins i tot, inclinar-vos davant l'evidència. Es pot negar a set milions d'habitants de l'Estat una lectura més oberta de la Constitució. Però ara resulta que la tal Constitució, en mans d'Angela Merkel, és feta de plastilina. De manera que tots aquells per als quals la Constitució ha estat i continuarà sent un obstacle, farien santament acudint a guanyar-se el favor d'Angela Merkel. Què se li pot oferir per convèncer-la? Home, el més natural seria manifestar-li la bona disposició indígena a esdevenir el land número 17, fet que tants de residents a les nostres illes ja tenen perfectament assumit.
Diari de Balears
Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)
La lluita per una Constitució autènticament democràtica.
Per Miquel López Crespí, escriptor
1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).
Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.
A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.
En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.
Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.
El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.
A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.
Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.
El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Llibres de memòries i dietaris: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí
pobler | 06 Setembre, 2011 18:11 |
Dietaris i llibres de memòries: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí. Articles de Joan F. López Casasnovas i Joan Fullana
Amors i laberints, d’Antoni Vidal Ferrando
Joan F. López Casanovas | 24/04/2011 |
L'escriptor de mena es deu, entre d'altres causes de la seua biografia, a la força creadora, a la màgia consoladora de la llengua i a la transmissió de la memòria. "Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent", diu l'autor d'Amors i laberints (enSiola ed., 2010), just en encetar-lo, i, en efecte, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) enlluerna els lectors de la seua obra literària. El llibre presenta una constant alternança entre el petit assaig -ple de saviesa, que deixa reposar amb reflexió vivències i lectures fetes i païdes-, i el poema en prosa, on passa el text precedent per l'alambí de la seua llengua poètica altament depurada.
No debades, Michel de Montaigne i Virgínia Woolf figuren com a referents d'entrada. Val a recordar-ne les dues citacions respectives: "Ací intente -diu el francès- descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú". Vidal Ferrando ens fa avinent la condició de l'intel·lectual honest amb si mateix, en estat de receptivitat permanent i disposat al canvi mitjançant l'aprenentatge; qui ha estat mestre sap prou bé que no ha d'imposar res a ningú, "els millors mestres són els que ensenyen sense que te n'adonis". Així mateix, embriac de poesia, coneix i practica les virtuts de les paraules, que, en els mots de Woolf, "li eren com vi, encara que no les entengués".
Hi trobam magistrals retrats de personatges coneguts, que de qualque manera han estat propers a l'autor: Blai Bonet, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Joan Miró, Bernat Vidal i Tomàs, Josep Pla, etc. No ens deixen indiferents els seus comentaris honestament expressats i les opinions, algunes arriscades, valentes... ("Blai Bonet no tenia més compromís que el de la seva obra", assegura). També hi ha una gran diversitat de temes (escrits de la vida quotidiana, del poble, sobre art i literatura, reflexions entorn a fets històrics o esdeveniments contemporanis, etc) dins el més pur model de l'assaig montaignià: L'any de la neu, Elogi dels taverners i elogi de l'humor, Tot el misteri i tota la llum del món, Les giragonses dels camins de l'art, El tema de la identitat, En el jardí de Hieronimus Bosch, La besàvia eivissenca..., títols que són una esca temptadora per enganxar-s'hi.
Com a menorquí, m'han interessat molt les referències a l'estada del mestre santanyiner a una escola maonesa, del 1964 al 1967: les inquietuds que es vivien en els ambients progressistes de l'illa i la lluita contra la dictadura; l'amistat fraterna que va tenir amb Andreu Murillo i Miquel Vanrell, dues persones per mi també molt estimades i ambdues malauradament ja desaparegudes. Quan A. Vidal, qui sap que "els records són les cendres de l'ànima", escriu que aquells anys menorquins van ser per a ell el seu paradís terrenal, diu també que aquest "ha esdevingut una mena de símbol de tot allò que no hem estat capaços d'aconseguir, de l'aclaparadora fragilitat de les vides i dels somnis".
Recoman, no cal dir-ho, Amors i laberints. Passejareu amb gust pels laberints de la vida viscuda i les experiències assimilades pel poeta-assagista, i estic segur que ell vos farà estimar els seus amors, que són tot de petites coses que fan la vida amable, segur que "la vertadera pàtria són els que ens estimen". Estan tan ben escrites aquestes pàgines, que hom hi passa gust concentrat a capir-les i sentir-les. S'han d'assaborir com un brossat amb mel; a estones també amb el picant de la ironia (que és intel·ligència); amb la suavitat d'una certa melangia (nostàlgia no); mai, però, amb l'agror del ressentiment. Vidal Ferrando escriu d'un temps en què "no era fàcil l'amor ni interpretar el destí" amb "tanta tendresa com les coses petites o les estrelles de mar".
Diari de Balears
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .
“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.
Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Dietari personal (memòries literàries) (4 vídeos)
pobler | 06 Setembre, 2011 07:17 |
Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan, Francesc Vallverdú, Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux...
Narrativa experimental catalana dels setanta i els vuitanta: subversió i contracultura (III)
A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.
Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.
Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.
Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.
Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!
Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.
Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
500 raons per parlar català
pobler | 05 Setembre, 2011 07:29 |
David Pagès ens ofereix un total de 500 raons per parlar català
El llibre recopila cites de personatges públics, extretes dels mitjans de comunicació. N’hi trobam des de polítics fins a poetes, com també paraules de representants de la societat civil
Laura Mas | 05/09/2011 |
.
Ni més ni menys que 500 arguments que defensen la llengua catalana és, alhora, títol i contingut del nou llibre de David Pagès. L'escriptor, interessat per la llengua des de fa uns anys, desenvolupà una mena d'afició que consistia a recopilar cites de tots els personatges rellevants que sortien als mitjans. Això sí, les paraules d'aquestes persones havien de transmetre un missatge contundent, que fomentàs i donàs prestigi al català. D'aquesta manera, allò que en un principi va començar com una curiositat, ara s'ha materialitzat en forma de llibre: 500 raons per parlar català.
Els autors de les cites són polítics, poetes, professors i, fins i tot, institucions (Joves de Mallorca per la Llengua) i mitjans de comunicació (dBalears). De tota manera, allò que l'escriptor cercava no era reflectir la veu de personatges públics, sinó el seu missatge. I és que, segons el mateix autor, les cites són molt útils per exposar arguments i missatges molts clars. Per seleccionar-les, David Pagès tingué en compte alguns criteris, com per exemple que les cites fossin "constructives, encoratjadores, entusiàstiques, positives, suggestives... i que fossin útils per al foment i el cultiu de la llengua". Tot i que l'objectiu és elevar el català, l'escriptor s'ha assegurat que no es despreciï cap altra llengua. Totes les veus que apareixen a la recopilació es basen en el respecte, ja que, com ell mateix confirma, "apreciem totes les altres llengües de la humanitat".
Les Illes Balears
Molts personatges de les Illes són presents al llibre. De fet, Pagès és bastant optimista quant a la situció del català a l'Arxipèlag. A més, considera que hi ha molt bons escriptors i que, des de fa molts anys, hi ha hagut illencs que "són autèntics punts de referència" en la llengua. Alguns exemples que ofereix són el mallorquí Antoni M. Alcover, que fa cent anys fou el president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Avui, aquest mateix càrrec l'ocupa un eivissenc, Isidor Marí. Així mateix, ha destacat altres personatges, com per exemple Josep Maria Llompart ("El futur de la nostra llengua depèn, en definitiva, de nosaltres mateixos"). També ha ressaltat el missatge del capellà i poeta mallorquí Pere Orpí ("La llengua? La llengua és qualque cosa més que una manera d'entendre'ns... vull dir que no són únicament uns sons articulats o escrits, sinó que la llengua pertany a la part més íntima de la persona...").
Però tampoc no s'ha oblidat de Biel Barceló, professor de català i poeta ("Ens trobam, ara, en un moment d'una importància sense precedents... però aquesta vegada, l'empenta sembla irreversible i l'increment del català també, i en tots els àmbits. Malgrat això, i com ha estat sempre, el poble hi dirà la darrera paraula. Ell és qui la utilitza i qui l'ha mantiguda viva...").
Carles Duarte
El poeta i lingüista Carles Duarte s'ha encarregat de la redacció del pròleg del llibre 500 raons per parlar català. L'autor de l'obra opina que Duarte és una persona de gran prestigi, ja que, entre altres coses, va col·laborar amb Antoni M. Badia i Margarit i amb Joan Coromines. Per Pagès, resulta un "immens honor i privilegi" que el poeta hagi escrit el pròleg del seu nou llibre. A més, considera que ha sabut reflectir molt bé les intencions del llibre. Però aquest sentiment és recíproc, tal com expressa Duarte al pròleg. Allà hi manifesta una bona crítica del llibre i de l'autor. "Trobo, doncs, molt encertat i oportú aquest recull."
Diari de Balears
La lluita en defensa de la cultura catalana
El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés
Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.
Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.
'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".
Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La ràdio franquista i la "conspiració comunista universal"
pobler | 04 Setembre, 2011 08:01 |
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". (Miquel López Crespí)
Històries de la ràdio (records de la ràdio franquista)
A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).
El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.
Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
La radionovella també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovelles polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia, Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb collaboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio esdevenia en aquells anys, malgrat a censura, una porta oberta a la llibertat.
(26-VI-04)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Mallorca i la cultura jueva
pobler | 03 Setembre, 2011 07:58 |
La cultura jueva reivindica les seves arrels
Palma acull la 12a Jornada europea de la cultura jueva, un esdeveniment que es du a terme en prop de 30 països. Serà el 4 de setembre i s’hi han programat vuit activitats diferents
Pau Riutort | 03/09/2011
La ciutat de Palma participa per dotzena vegada en la Jornada europea de la cultura jueva, que s'organitza en prop de trenta països. Serà demà diumenge, dia 4, quan es podrà gaudir d'un total de vuit activitats diferents.
La primera de totes serà una visita guiada, de deu del matí a dues del migdia, a la sinagoga de Palma, on es podrà veure l'exposició El cicle de l'any jueu. També a les deu, partint de la plaça de Cort, s'iniciarà una caminada pel barri jueu medieval, que es repetirà quan falti un quart per a les dotze, a les cinc i en faltar un quart per a les set de l'horabaixa. A partir de les 17 i fins a les 21.30 h se solaparan les quatre activitats, tot i que es podran compaginar gairebé totes durant el dia. A més, s'han programat tres exposicions. La plaça Miquel Maura acollirà la IX Exposició bibliogràfica de cultura jueva i també un mercat.
Al teatre Xesc Forteza hi haurà un altre mercat i dues mostres: la primera, una col·lecció de segells, monedes i bitllets de temàtica jueva; la segona, una exhibició pictòrica d'Hortensia Núñez Ladevéze, que exposarà 10 dels seus 40 quadres inspirats en El cantar de los cantares. Finalment, a les sis i mitja del capvespre, Enric Porqueres farà una conferència sobre l'etnicitat dels xuetes al teatre Xesc Forteza. A les vuit i mitja, allà mateix, es projectarà la pel·lícula Al final del mundo, gira a la izquierda.
Però l'oferta no acaba demà, sinó que es perllongarà fins a mitjan mes. ARCA-Llegat Jueu ha preparat per als dies 7 i 14 la projecció dels films Novia que te vea i La cámara oscura, respectivament. Serà a partir de les set del capvespre al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma.
Els representants del comitè organitzador, format per les associacions Memòria del Carrer, l'Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, la Comunitat Jueva de les Illes Balears i ARCA-Llegat Jueu, presentaren ahir l'acte a la premsa. Hi estigueren acompanyats, a més, pel regidor de Cultura i Esports de l'Ajuntament de Palma, Fernando Gilet, i pel director general de Turisme del Govern, Javier Bonet, qui va anunciar que el pressupost destinat enguany a la Jornada és de 1.050 euros, per a la realització de la conferència i per al disseny i impressió dels fullets. Bonet s'apressà a remarcar, també, la "importància" d'aquest esdeveniment per a la "qualitat" del turisme cultural a la nostra ciutat, ja que "el visitant israelià disposa normalment d'un alt nivell adquisitiu".
Els xuetes
Els presents aprofitaren l'avinentesa per comentar el reconeixement dels xuetes mallorquins com a jueus ‘autèntics' per Nissim Karelitz, autoritat rabínica d'Israel. El president d'ARCA-Llegat Jueu, Manel Quadreny, apuntà que "s'ha d'agafar amb prudència", perquè "es tracta només de defensar el passat i respectar la història dels jueus mallorquins", però no és pas "una conversió col·lectiva al judaisme". Jacqueline Tobías, de l'Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, afirmà que "és una molt bona notícia que ha permès a alguns xuetes retrobar-se amb el seu passat", tot i que "d'altres encara no s'atreveixen a sortir", afegí. Joyce Heller, de Comunitat Jueva de les Balears, oferí a tots aquests acudir cada divendres a la sinagoga de Palma on, explicà, "s'acullen tots els xuetes interessats a assistir-hi".
Diari de Balears
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)
Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla
Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.
Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.
Quin implacable menysteniment vers els xuetes!
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.
Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.
Evitaven trobar-se amb mi.
Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.
M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.
Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:
-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?
Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.
N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.
Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.
Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.
El cor em bategava a mil.
Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.
Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.
Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.
Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.
Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.
-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.
El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.
Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els il·lustrats mallorquins del segle XVIII i la literatura catalana contemporània. La Conspiració (Editorial Antinea)
pobler | 02 Setembre, 2011 12:18 |
Presentacions a València, Vinaròs i Castelló
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)
Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Presentacions a València, Vinaròs i Castelló
L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La història amagada de la restauració borbònica (la "transició")
pobler | 02 Setembre, 2011 07:00 |
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí
, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.
La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on suggerien, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La guerra civil a Mallorca: les infermeres llibertàries violades i assassinades pels feixistes (setembre de 1936)
pobler | 01 Setembre, 2011 07:21 |
Corre la brama que les infermeres foren vexades i violades, cosa més que probable si tenim en compte que Queipo de Llano, des de Ràdio Sevilla, animava la seva gent a violar les republicanes. La vilesa tenia premi. Queipo va ésser enterrat a l'església de San Gil, als peus de la Macarena. I la púrria que va divertir-se amb les infermeres va desfilar, l'endemà d'assassinar-les, pels carrers de Palma entre visques d'admiració, aplaudiments, so alegre de campanes i música de buf. (Llorenç Capellà)
Les infermeres i Ferrari Billoch
Llorenç Capellà | 01/09/2011 |
Llegeixo un llibre de Miquel Alenyà, de cent pàgines escasses i un títol llarguíssim. Heus-el ací: "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936". L'ha editat Lleonard Muntaner, enguany, i el recomano de tot cor. Amb la història tràgica de les infermeres assassinades pels colpistes, Alenyà ret homenatge al voluntariat de Creu Roja que, en casos de guerra, arrisca la seva vida per salvar-ne d'altres, amb independència d'ideologies, ètnia o religió. La voluntat de no involucrar-se en el conflicte obliga Alenyà a conrear una prosa que recorda la de Graves, clara i precisa, despullada d'adjectius i allunyada de les emocions a flor de pell. La narració abasta des del setze d'agost fins al cinc de setembre, que és el temps que va durar l'expedició de Bayo a Mallorca. Les infermeres varen ésser capturades dia quatre, prop de les deu del matí.
Allò que m'ha colpit especialment és que Francesc Ferrari Billoch fes part de l'escamot del comte Rossi que les va detenir, perquè ni per formació ni per edat (Ferrari havia nascut el 1901!) dóna el perfil d'aquells forassenyats de primera volada que s'anomenaven Dragones de la Muerte. Els acompanyava com a periodista...? Potser. El pronunciament militar el va sorprendre (sorprendre és un dir del tot desencertat) d'estiueig a Portocristo, perquè ell, des de l'any vint-i-vuit, residia a Madrid, on feia part de la redacció del diari Informaciones. I la seva ideologia era inequívoca. Informaciones, abans de la guerra, era dirigit per Juan Pujol Martínez, l'home que havia escrit la proclama colpista de Sanjurjo del 32.
I després va fer-se'n càrrec Victor de la Serna, un de tants nazis dels que dirigien la premsa d'aleshores, però aquest amb bemolls i poc cervell, perquè no va tenir inconvenient de fer el panegíric de Hitler a la necrològica que en va publicar. Ferrari Billoch, per tant, encaixava perfectament en el feixisme de Pata Negra, tot i que ves a saber per quins motius el flirteig amb la maçoneria el va portar, els anys quaranta, a presidi. Tanmateix, no va perdre la seva consideració d'home del Règim, perquè en recobrar la llibertat va fer part de la redacció de La Hoja del Lunes i va guanyar, amb un article, un premi concedit pel Ministerio de Educación Nacional. Però tornem a la detenció de les infermeres a Portocristo amb la participació activa de Ferrari Billoch. Comenta, Miquel Alenyà, que no se'ls va reconèixer cap dret ni cap garantia i que "resten a mercè del caprici dels captors i sotmeses a una inhumana i esfereïdora impunitat que no coneix ni legalitat ni responsabilitat".
Corre la brama que les infermeres foren vexades i violades, cosa més que probable si tenim en compte que Queipo de Llano, des de Ràdio Sevilla, animava la seva gent a violar les republicanes. La vilesa tenia premi. Queipo va ésser enterrat a l'església de San Gil, als peus de la Macarena. I la púrria que va divertir-se amb les infermeres va desfilar, l'endemà d'assassinar-les, pels carrers de Palma entre visques d'admiració, aplaudiments, so alegre de campanes i música de buf. De l'assassinat de les infermeres, dilluns en farà setanta-cinc anys. Ferrari va aconseguir una de les escasses còpies que Capitania va fer del diari personal d'una d'elles, cosa que ens ve a demostrar l'ascendent que tenia entre els colpistes. Probablement va presenciar aquell vòmit d'immoralitat que va enviscar les parets de la seva de Falange. O en va tenir informació puntual i exacta. Però no en va escriure ni una ratlla de denúncia. No tothom és Zola. És evident.
Diari de Balears
La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)
Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.
Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!
D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.
D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.
Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)
A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".
És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.
Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat “L'Hotel Mediterráneo o ‘la vie en rose’", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.
'Les afusellaren'".
Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".
Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!
Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".
Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".
És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".
És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Setembre 2011 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | ||
Recentment
- Literatura catalana i novel·la històrica
- París i els autors de sa Pobla
- La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) -
- La narrativa contemporània i el compromís polític
- Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
- Les dones mallorquines perseguides i assassinades pel feixisme
- La generació literària dels 70 i la novel·la històrica de Miquel López Crespí
- Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
- Memòria republicana
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
- Illes - La resistència cultural antifranquista en els anys 60 i 70
- Sa Pobla i els presoners republicans
- EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda (un capítol de la novel·la El vicari d´Albopàs)
- Sa Pobla i els presoners republicans
- Bartomeu Fiol i la narrativa insular del segle XX; Vida d´artista (Llibres del Segle) de Miquel López Crespí
- Els assassinats de la transició: Vitòria, Març de 1976
- Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Els cops d'Estat de la transició (i II)
- La història amagada de la transició
- Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare)
- Palma, 1974: Salvar Puig Antich
- La generació literària dels 70 i la poesia de l escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
- Les novel·les de Palma - Joc d' escacs (Llibres del segle)
- El 23-F i els cops d´Estat de la transició (i II)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Militars, xuetes i falangistes en la novel·la històrica mallorquina: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Sa Pobla en la història - Un article de Mateu Morro
- Josep M. Llompart i els meus primers premis literaris
- Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
Categories
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [445]
- La generació literària dels 70 i els viatges [17]
- Pàgines del meu dietari [124]
- Memòria històrica [2068]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Literatura [2585]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]
- Defensa de la terra [179]
- Mallorca: el paradís perdut [43]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- General [179]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...