Miquel López Crespí - Memòria històrica

És indispensable que la promoció que facin les institucions públiques a Frankfurt o a qualsevol altre lloc se centri en la producció literària en llengua catalana, no sols perquè és l’específica del país, sinó perquè la que es fa en altres llengües es beneficia d’unes condicions de mercat de difícil accés per a la literatura catalana. D’altra banda, cal remarcar que hi ha autors de primera fila i de qualitat en llengua catalana que mereixen ser reconeguts al costat dels seus homònims europeus. (Òmnium Cultural)

SOBRE LA PRESÈNCIA CATALANA A LA FIRA DE FRANKFURT

El fet que la cultura catalana sigui la cultura invitada a la Fira de Frankfurt el 2007, Guest of Honour tal com ho anomena l’acord signat l’octubre del 2005 entre la Fira i l’Institut Ramon Llull, ha replantejat qüestions que van més enllà de la mateixa Fira i que mereixen l’atenció dels sectors culturals i de la societat del nostre país. Òmnium Cultural no vol mantenir-se al marge d’aquest debat, que ha de servir per aclarir què s’entén específicament per cultura catalana i no per crear confusió.

1.- Una polèmica confusionista

No podem contribuir, encara que alguns sembla que ho intenten, a fer de la catalanitat una qüestió de polèmica permanent, perquè això té conseqüències negatives per al reconeixement de la llengua, la literatura i la cultura catalanes, en condicions d’igualtat entre les altres llengües, literatures i cultures europees. Però, al mateix temps, estem convençuts que cal aclarir aquesta qüestió, encara massa condicionada per interferències politiques i prejudicis ideològics. No podem oblidar que la situació actual és conseqüència de la persecució i la marginació política secular de la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Aquesta persecució tenia l’objectiu d’assimilar lingüísticament i culturalment Catalunya a la cultura majoritària espanyola, i aquests fets no es poden ignorar ara que la cultura catalana té l’ocasió de donar-se a conèixer en un aparador internacional com és la Fira de Frankfurt

2.- Què és cultura catalana?

Sense voler respondre aquí amb l’amplitud que requereix aquesta pregunta, si que volem puntualitzar algunes qüestions òbvies que han estat objecte de tergiversació. És cert que, en el sentit més ampli, qualsevol realitat cultural present a Catalunya es podria considerar cultura catalana. Tanmateix, és prou obvi que a Catalunya hi ha manifestacions culturals que, en primer lloc, no es consideren a si mateixes ni s’autodefineixen com a catalanes i, en segon lloc, no són percebudes ni reconegudes com a catalanes ni internament ni externament. Per consegüent, aquestes manifestacions culturals presents a Catalunya, siguin d’origen espanyol o estranger, no es poden presentar com a exponents de la cultura catalana, i és francament contradictori que, si no es presenten ni són reconegudes com a catalanes en altres ocasions, s’hagin d’incloure en la cultura catalana en el moment què aquesta disposa d’una plataforma de projecció internacional.

.- La producció editorial catalana

És evident que a Catalunya hi ha una producció editorial important que va més enllà de l’edició en llengua catalana. I les editorials hi aniran, com sempre han fet, amb els seus productes editorials i promocionaran els autors sigui quina sigui la llengua que utilitzin. Al mateix temps, però, és lògic suposar que enguany a Frankfurt, quan es convida la cultura catalana i no només l’edició a Catalunya, es vol indicar una realitat específica diferent de quan es va convidar la cultura espanyola fa quinze anys. En tot cas, com ja hem dit, correspon a les empreses editores, i no a les institucions públiques, mostrar la diversitat lingüística d’aquestes edicions. L’espai ofert a l’Institut Ramon Llull, que va crear-se amb la finalitat de la difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, hauria de presentar allò que s’autodefineix i que és percebut com a part de la cultura catalana.

4.- Una literatura és una llengua

Pel que fa a la literatura, no hi ha el més mínim dubte que la literatura catalana és la vehiculada en llengua catalana en qualsevol dels territoris del domini lingüístic. Com ho és el fet, per posar un exemple prou conegut, que Kafka sigui considerat escriptor alemany malgrat que era ciutadà txec. És indispensable que la promoció que facin les institucions públiques a Frankfurt o a qualsevol altre lloc se centri en la producció literària en llengua catalana, no sols perquè és l’específica del país, sinó perquè la que es fa en altres llengües es beneficia d’unes condicions de mercat de difícil accés per a la literatura catalana. D’altra banda, cal remarcar que hi ha autors de primera fila i de qualitat en llengua catalana que mereixen ser reconeguts al costat dels seus homònims europeus. Frankfurt, en aquest sentit, és una gran oportunitat de projecció dels escriptors que han volgut fer una aportació a la literatura catalana, i no dels que han preferit adreçar-se en altres llengües a públics diferents.

5.- El “doble raser” en la valoració

Cal subratllar i evidenciar que totes les cultures del món –i totes les convidades a la Fira de Frankfurt- són tan multilingües com ho pugui ser la catalana. No tindria sentit reclamar justament a les cultures més marginades, perseguides i desvalgudes que assumeixin la seva diversitat si això no es fa amb les cultures d’Estat i més potents, les quals són precisament les que practiquen més sovint l’ocultació de la seva diversitat interna, diversitat que justament correspon a territoris amb llengua pròpia. Aquesta consideració és encara més punyent en el cas espanyol, on la representació de la diversitat lingüística, literària i cultural de l’Estat ha estat i és sistemàticament obviada, minimitzada, jerarquitzada o, fins i tot, qüestionada.

I no tan sols en les exposicions o fires en què es presenta internacionalment la cultura espanyola, sinò en els mateixos mitjans de comunicació estatals, en la representació ínfima i menysvalorada de la literatura catalana en els manuals sobre literatura espanyola o en la crítica periodística de literatura i en l’ordenament jurídic de les comunicacions (absència de multilingüisme en les televisions privades malgrat el compromís constitucional), etc. En aquest sentit resulta francament hipòcrita que alguns reclamin pluralisme a Catalunya i acceptin la marginació de la cultura catalana a Espanya com a “natural”. És en aquest context que cal interpretar la preocupació de la societat catalana per la dilució de la literatura en català a la Fira de Frankfurt.

La Junta Directiva d’Òmnium Cultural

Barcelona, setembre del 2006

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Gabriel Janer Manila

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. (Miquel López Crespí)

Son Espases

Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB. Com diu l´organització ecologista, l´ampliació i explotació del port del Toro (“Port Adriano”), per part de l´empresa Ocibar comportarà la destrucció de 25.000 m2 de praderies de posidònia; incrementarà la contaminació de les aigües com a conseqüència de l´activitat portuària; es perdrà la qualitat de les aigües de bany de sa platgeta i augmentarà la desfiguració paisatgística de la zona. La destrucció de l´indret anirà en augment a causa de la construcció de les grans esculleres, esplanades i noves edificacions comercials.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. No cal dir que l´abandonament de l´ecotaxa que tant vàrem defensar en l´anterior Pacte de Progrés contra les envestides de la dreta, la petició de perdó del PSOE als empresaris i els poders fàctics de l´hostaleria per haver volgut portar endavant aquella iniciativa progressista, ja ens feia sospitar que podria haver-hi claudicacions i abandonaments de promeses. Però no imaginàvem que fos tan aviat. El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. El president Antich no hauria de consentir que s´estengués encara més aquella dita popular que diu: “Tots els polítics són iguals; només prometen per a estar ells en nòmina i després s´obliden de les promeses fetes al poble”.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. El Bloc, afirmen els mateixos mitjans de comunicació, “insisteix que sobre la qüestió s´ha de prendre una ‘decisió política’ que signifiqui l´aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l´actual hospital de Son Dureta”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”. Pere Sampol demana igualment al Govern del PSOE que presideix José Luis Rodríguez Zapatero que “doni una mà” al de Francesc Antich (imaginam que en sentit econòmic, per a pagar les indemnitzacions a les empreses constructores de l´hospital) per tal que el govern progressista de les Illes “pugui acomplir una de les promeses electorals més importants de tots els partits”.

Miquel López Crespí

Este diario [Última Hora] ha conversado con líderes de todos los partidos. Todos han asumido que «lo más seguro» es que el hospital se construya en Son Espases. Algunos partidos, como UM, no tienen ninguna duda ni plantean críticas. Las principales resistencias provienen del Bloc, y concretamente del PSM. En Esquerra Unida hay división de opiniones y la postura que defiende ERC preocupa bastante menos.

Todas las conversaciones mantenidas por Ultima Hora están supeditadas a no citar las fuentes pero todas son coincidentes: la decisión tendrá un coste político pero la rescisión del contrato obligaría a unas indemnizaciones difíciles de asumir y que la ciudadanía no militante, no comprendería. (Torres Blasco)

Los partidos del Govern ya asumen que el hospital se construirá en Son Espases

La comisión de seguimiento de los pactos se reunirá para acordar la nueva estrategia

TORRES BLASCO. Última Hora

Los partidos que forman parte del Govern balear de centro izquierda tienen ya bastante asumido que las obras de construcción del nuevo hospital de Palma se reanudarán en el mismo punto donde se paralizaron hace poco más de un mes: en los terrenos de Son Espases.

Desde hace días diferentes informaciones nacidas en el entorno del nuevo poder político, y de las que este periódico se hizo eco el pasado miércoles, dan por hecho que habrá que reconducir el proyecto y descartar definitivamente la reforma del hospital de Son Dureta, pese a que esta solución aún no se ha descartado.

La solución definitiva está muy próxima, según fuentes del Ejecutivo: la próxima semana se reunirá por primera vez la comisión de seguimiento de los pactos (posiblemente el miércoles o el jueves) y allá Francesc Antich, que es secretario general del PSOE balear además de president, informará a sus socios.

Este diario ha conversado con líderes de todos los partidos. Todos han asumido que «lo más seguro» es que el hospital se construya en Son Espases. Algunos partidos, como UM, no tienen ninguna duda ni plantean críticas. Las principales resistencias provienen del Bloc, y concretamente del PSM. En Esquerra Unida hay división de opiniones y la postura que defiende ERC preocupa bastante menos.

Todas las conversaciones mantenidas por Ultima Hora están supeditadas a no citar las fuentes pero todas son coincidentes: la decisión tendrá un coste político pero la rescisión del contrato obligaría a unas indemnizaciones difíciles de asumir y que la ciudadanía no militante, no comprendería.

Lo que dice el pacto

Ya en la propia campaña electoral, cargos importantes del PSOE mostraron su oposición a convertir el «no» al hospital en una bandera. De ahí que, con independencia del programa de cada partido, el pacto de gobernabilidad aludiera a Son Espases en los siguientes términos: «Paralizar las obras de Son Espases y analizar la situación económica, jurídica y patrimonial para comprobar la viabilidad de construir un nuevo hospital en el solar de Son Dureta».

Lo que se pretende trasmitir desde el PSOE, y también desde UM, es que el programa se ha cumplido y que la solución se ha resuelto en poco más de un mes.

«Lo que ahora toca es preparar el terreno y establecer una buena política de comunicación», según explicaron el pasado miércoles a este diario. Un conseller, a los dos días de su toma de posesión, ya explicó que no podía darse por hecho que el nuevo hospital se construyera en Son Dureta pese a que hay precedentes de reforma hospitalaria mientras continúa la actividad, tanto en la sanidad privada como en la pública, tanto en España como en otros países de Europa.

Diari Última Hora (7-IX-07)

La possibilitat de mantenir l’Hospital de referència a Son Espases ha guanyat posicions dins l’Executiu balear, després que s’hagin començat a valorar els inconvenients legals, econòmics i sobretot de calendari que comportaria canviar la ubicació del centre.

El Govern sospesa fer l’hospital a Son Espases com a primera opció

Antich diu que encara no ha pres la decisió i que la consensuarà amb el Pacte

Q.TORRES/LL.PLANAS. Palma.

La possibilitat de mantenir l’Hospital de referència a Son Espases ha guanyat posicions dins l’Executiu balear, després que s’hagin començat a valorar els inconvenients legals, econòmics i sobretot de calendari que comportaria canviar la ubicació del centre. Només les conseqüències polítiques —es pot entendre que s’incompleix una promesa— i les diferències entre els membres del Govern —el Bloc s’hi oposa— pesen com a inconvenient a l’hora de prendre la decisió.Una decisió que, segons recalcà ahir el president del Govern, Francesc Antich encara no està presa. El cap de l’Executiu advertí que no serà una decisió de partit sinó de tot el Govern i que serà fruit de l’anàlisi de les dades de que disposa el seu gabinet. Precisament avui, després del consell de Govern, està previst que s’aportin noves dades.

Les que fins ara ha recopilat l’Executiu dificultarien l’opció de traslladar l’hospital a un altre emplaçament, farien més factible el manteniment del centre devora el Monestir de La Real i canviarien així l’ordre de prioritats amb què partia el Govern ara fa un mes, quan aturà les obres dos mesos a la recerca d’alternatives.

Les indemnitzacions que s’haurien de pagar i les dificultats de tipus jurídic que comporta modificar ara el projecte apareixen com a inconvenients a l’hora de canviar l’hospital de lloc. L’altre argument que més pesa és de calendari. El Govern sap que si es fes un nou hospital a Son Dureta no el podria inaugurar fins d’aquí a set anys, mentre que si continuàs el de Son Espases podria estar enllestit en tres.

Tot això ha portat al Govern a plantejar-se un redimensionament del projecte de Son Espases i la revisió de les connexions de transport. També es deixaria clar que al voltant de l’hospital s’evitaria l’especulació urbanística. L’opció de mantenir el centre a Son Espases seria acceptada per sectors del PSIB i per UM, que veu prioritari no retardar més l’hospital. En canvi, el Bloc admet que l’opció s’ha plantejat, però no n’es partidari. La propera setmana es podria reunir la comissió de seguiment del Pacte amb aquest punt marcant l’agenda i amb noves dades sobre la taula. El GOB, els missioners dels Sagrats Cors, les associacions de veïnats del Secar i la Plataforma s’hi oposen i alguns d’ells han demanat ja reunions amb els portaveus parlamentaris del Pacte.

Diari de Balears (7-IX-07)

La coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s’hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat, quan així es va sol·licitar el mes passat per part del Bloc, que insisteix que sobre la qüestió s’ha de prendre una «decisió política» que signifiqui l’aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l’actual hospital de Son Dureta.

El Bloc pressiona per debatre dins el Pacte l’aturada de Son Espases

Planteja la presentació d’una proposició no de llei en el Parlament

El Bloc per Mallorca està pressionant els seus socis de Govern, PSIB i UM, per debatre de manera interna però immediata la decisió que s’ha de prendre abans de final de mes sobre la suspensió cautelar de les obres de construcció del nou hospital de referència de Son Espases.La coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s’hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat, quan així es va sol·licitar el mes passat per part del Bloc, que insisteix que sobre la qüestió s’ha de prendre una «decisió política» que signifiqui l’aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l’actual hospital de Son Dureta. En vista d’aquest retard en la convocatòria de la comissió de seguiment del Pacte, el Bloc presentà ahir mateix a representants del PSIB_i UM una proposta de proposició no de llei, perquè es debati en el primer ple del Parlament de dia 18, en la qual s’insta el Govern balear que actuï en aquest sentit i aturi definitivament les obres. S’ha de recordar que l’acord de governabilitat signat entre les tres forces estableix que cap d’aquestes pot registrar cap iniciativa parlamentària sense que aquesta hagi estat consultada amb la resta i acceptada. Ahir, PSIB i UM no donaren cap resposta als del Bloc i la qüestió s’haurà de tractar ara abans de la reunió el proper dimecres de la Mesa del Parlament, en la qual s’establirà l’ordre del dia per a la sessió plenària del dia 18.

La iniciativa del Bloc s’entén com una forma de temptejar la posició dels socis de govern, i que es traslladi a l’opinió pública, en relació a les obres de Son Espases quan queda menys d’un mes per prendre una decisió definitiva.

La «preocupació» expressada per fonts del Bloc prové de la manca d’informació que al seu parer estan patint per part dels socialistes sobre les gestions realitzades el darrer mes, des que es decretà la suspensió cautelar de les obres.Les mateixes fonts no amaguen que veuen «indicis» d’una decisió presa en què només restaria establir de quina manera continuar les obres.

LLUÍS PLANAS. Palma.

Diari de Balears (6-IX-07)

Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)

Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).

Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

Miquel López Crespí

Damià Pons, Miquel López Crespí, Baltasar Porcel, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver...

El Ramon Llull ha convidat més de 800 artistes a la Fira del Llibre, mentre que el llistat d’escriptors es manté, per ara, en els 130 noms ja anunciats. En total, el projecte Frankfurt tendrà un pressupost de 12 milions d’euros, encara que Bargalló descartà ahir revelar la partida dedicada a aquest programa artístic. (Diari de Balears)

Fira de Frankfurt 2007

El Llull convida 800 artistes i 130 escriptors

Bargalló reconeix que ‘la indústria editora no serà portada l’endemà’

F.MARÍ. Palma. L’Institut Ramon Llull (IRL) presentà ahir el programa artístic per a la Fira de Frankfurt, la carta de presentació de la cultura catalana a la ciutat alemanya. Així ho reconegué el director de l’IRL, Josep Bargalló, que assegurà que «la indústria editora no serà portada als diaris el dia de la Fira», sinó que el que «tothom veurà seran les imatges de les activitats culturals». Davant aquesta premissa, el Ramon Llull ha convidat més de 800 artistes a la Fira del Llibre, mentre que el llistat d’escriptors es manté, per ara, en els 130 noms ja anunciats. En total, el projecte Frankfurt tendrà un pressupost de 12 milions d’euros, encara que Bargalló descartà ahir revelar la partida dedicada a aquest programa artístic.

Pel que fa a la presència artística originària de les Illes Balears, no hi hagué novetats durant la presentació d’ahir. Maria del Mar Bonet, Antònia Font i els balls eivissencs seran la representació musical de l’Arxipèlag. A més, el fotògraf llucmajorer Toni Catany farà part de la mostra de fotografia catalana contemporània Nou Now, que es mantindrà oberta del 6 al 25 de novembre a l’espai Fotografie Forum Internacional.

El ballarí Pep Ramis i la companyia Mal Pelo també hi tindran el seu espai. Ramis participarà en l’espectacle inaugural dirigit per Joan Ollé, mentre que Mal Pelo actuarà els dies 4, 5 i 6 d’octubre a l’Studio Mousonturm amb Bach. Dns l’apartat d’exposicions, la mostra Joan Miró i Mallorca encara no té un emplaçament concret ni uns dies fixats. El seu comissari exigeix al Ramon Llull unes condicions adequades i un espai adient per poder instal·lar la mostra. La sèrie Mallorca és una col·lecció privada que consta de quatre aiguaforts i de 38 litografies de l’artista català.

Quant al programa artístic general, es basarà en dos eixos principals: d’una banda, la representació teatral del Tirant lo Blanc, que dirigirà Calixto Bieito, i el Sònar, que organitzarà quatre nits de música i espectacle a Frankfurt. El poeta Carles Rebassa farà part de la tercera nit del Sònar titulada Paraula. Els versos es convertiran en imatge i so de la mà de Rebassa en un espectacle multimèdia de Golan Levin i de Zach Lieberman. Bargalló definí ahir la programació com a «extensa i ambiciosa», i afirmà que «ens volem presentar a Frankfurt com una cultura de mil anys d’història que no és només una cultura de museu». El cap del Llull matisà també que «no només no volem ser carrinclons, sinó que hem intentat sorprendre i no fer allò més fàcil, però sí allò més creatiu», sentencià.

Diari de Balears (19-VII-07)

Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència. (Carles Torner)

Institut Ramon Llull

Sr. Miquel López Crespí

Benvolgut senyor,

Com sabeu, la cultura catalana serà la convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. La Fira és la trobada internacional més important del sector editorial i esdevé enguany una important plataforma de difusió per a la nostra cultura.

L'Institut Ramon Lull és el responsable de l´organització del programa literari i artístic que tindrà lloc a Frankfurt entre el 9 i el 14 d´octubre i que inclourà actes literaris i artístics, tant a la Fira com a la ciutat de Frankfurt, adreçats al públic alemany i als professionals de l´edició.

Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència.

El programa literari els dies de la Fira es desenvoluparà en tres espais: el Fòrum, dins l´espai firal, dedicat a les presentacions genèriques sobre literatura i cultura catalanes, adreçat al públic de la fira i als professionals; l´Auditori de l´estand institucional, espai dedicat sobretot a les activitats per al sector editorial; i la Literaturhaus, la casa de literatura de Frankfurt, on es duran a terme les activitats literàries per al públic de la ciutat.

Em complau convidar-vos a participar en el programa literari de la Fira del Llibre de Frankfurt a l´acte següent:

Presentació de l´obra d´escriptors de les Illes Balears

Acte d´aproximadament 2 hores de durada

Divendres, 12 d´octubre

Literaturhaus, Frankfurt

Les despeses de viatge i els vostres honoraris seran a càrrec de l´Institut Ramon Llull i, per tal de començar a tramitar la vostra participació, us prego que confirmeu el vostre interès i disponibilitat.

Tot esperant que accepteu la nostra invitació, resto a la vostra disposició per a qualsevol consulta.

Aprofito l´avinentesa per saludar-vos cordialment,

Carles Torner

Cap de l´Àrea d´Humanitats i Ciència

Institut Ramon Llull

L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.

L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.

Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.

Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Mique López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela") i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la col·lecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

Amb les traduccions a l'espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol ("Veu de poeta"); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l'anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l'Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans. (Redacció)

1 Perifèries (Alacant, Editorial Aguaclara, 2001)
2 Cercle clos (Maó, Institut Menorquí d'Estudis, 2002)
3 Temps moderns - homenatge al cinema (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003)
4 Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003)

Publicat en la revista L'Estel (15-III-04)

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. (Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich)

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moment. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem qu hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich.

Diari de Balears (22-VI-07)

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)

Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.

Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Miquel López Crespí

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí