Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llibreria Àgora i Editorial La Lucerna us conviden a la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra "Ciutat de Perpinya 1988" L'obscura ànsia del cor.

Densa marea de tristeza

(traducció de L'obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988)

a càrrec de Francesc J. Díaz de Castro, doctor en filologia moderna i escriptor

Dimarts, 21 de novembre de 2006

A les vuit del vespre

Llibreria Àgora

Jardí Botànic, 2

07012- Palma (Mallorca)

971 714624

Francesc J. Díaz de Castro.

Francesc J. Díaz de Castro

(València 1947). Filòleg. Doctor en filologia moderna, El 1969, any en què arribà a Mallorca, es llicencià en filologia moderna per la Universitat de València, on, el 1973, presentà la tesi Existencialismo y alienación en la obra de Henry Miller i, el 1975, es doctorà amb La poesía de Miguel Labordeta Des del 1974, és professor de la Universitat de les Illes Balears –UIB-. Ha publicat diversos llibres com Literatura y ciencias sociales (1978) amb altres autors, Juan Marsé: Ciudad y novela (1984), La poesía de Jorge Guillén (1987), Ensayos sobre poesía hispánica contemporánea (1990). També ha publicat articles sobre Rafael Alberti, César Vallejo, Jorge Luis Borges, Camilo José Cela i d’altres. Sobre literatura i cultura a Mallorca, ha investigat la història de la premsa política del segle XIX i el moviment institucionalista, en particular la Institució Mallorquina d’Ensenyança i els figures de Guillem Cifre de Colonya, d’Alexandre Rosselló i de Mateu Obrador. Entre les seves publicacions, destaquen Educación y sociedad en la Mallorca contemporánea. La experiencia institucionalista (1977), Edición, introducción y notas: Mateo Obrador, Obra pedagógica (1988) en col·laboració amb Antoni J. Colom. (GEM)

Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí

(sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia) i Les ciutats imaginades (poesia).

"Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura". (Salvador Rigo)

Llibres imprescindibles de la literatura catalana contemporània: La novel·la (1)

Coberta de l'obra de Miquel López Crespí La novel·la.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.

(1)La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)

Comunicat de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN-Endavant).

Eleccions i nou Govern autonòmic al Principat de Catalunya.

Passats uns dies després de les eleccions, i un cop decidida la formació el nou govern, des d'Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional -OSAN) fem pública la nostra reflexió arran d'aquests esdeveniments.

Eleccions autonòmiques al Principat: baixa participació i un únic projecte polític d'opressió i negació

De partida, creiem que cal analitzar els fets més enllà d'una òptica que posi l'èmfasi en les eleccions i el sistema en si mateixos, en el curt termini i caient en possibles legitimacions de les eleccions autonòmiques. Es fa necessari intentar oferir una visió de més llarg termini, i saber veure les tendències que sembla que es poden estar movent i que poden condicionar les estructures polítiques, econòmiques i socials dels Països Catalans. Des d'aquesta perspectiva sempre hem considerat que les eleccions autonòmiques i l'autonomisme són un instrument de dominació de la nació catalana, que serveixen per a legitimar la divisió i ocupació imposada damunt nostre. És per això que la nostra primera reflexió vol situar aquestes eleccions en els que creiem que són els paràmetres correctes de fer-ho: en el marc de la Reforma espanyola i el sistema polític espanyol, un context que té per finalitat assegurar el lligam dels Països Catalans a Espanya i la submissió i dependència del nostre poble.

Alhora, creiem necessari de fer pública aquesta valoració, també, pel fet que hi ha elements nous que, al costat de certa confusió i desorientació en certs sectors socials catalans i al si de l'Esquerra Independentista, són necessaris d'analitzar. Ens referim bàsicament a la novetat que representa la irrupció parlamentària d'un nou partit espanyolista i l'aposta d'ERC, com a partit que es declara independentista, per reeditar el tripartit.

Un aspecte central per a entendre els esdeveniments que estan succeint i que succeiran en el futur immediat és la tendència imparable a la baixa en la participació electoral, que ha estat del 56'77%, la més baixa des de les primeres eleccions autonòmiques. Això suposa consolidar una tendència de llarga durada, que té en la seva base el creixent descrèdit de la classe política i el sistema polític autonòmic, i burgès en general. Malgrat que tots els partits amb representació parlamentària han declarat sentir-se 'preocupats' per la baixa participació, és evident que l'interès dels partits no és el de l'aprofundiment democràtic, d'avançar cap a la democràcia popular o 'participativa', sinó l'exercici del poder, l'ocupació de càrrecs i la utilització de les institucions per a influir sobre la vida socio-econòmica.

El resultat d'aquesta baixa participació ha estat la pèrdua de vots de tots els partits, a excepció d'ICV i de 'Ciutadans'. CiU ha perdut 95.914 vots i el PSC 241.687. Una de les pèrdues més espectaculars ha estat la d'ERC, que ha perdut un 24% de l'electorat. Aquesta dada no pot ser passada per alt a la lleugera. Aquesta xifra no s'ha de contextualitzar en la baixada general de la participació. Aquesta dada mostra clarament que una molt significativa part de la base electoral d'ERC ha optat per abstenir-se, fonamentalment motivat pel desencant arran de les pràctiques tacticistes, ideològicament febles i nacionalment oportunistes i claudicants, que han abocat aquest partit a un descrèdit que fins ara molta gent restringia a la resta dels cinc partits del Parlament principatí.

Una part important de la pèrdua de suport a ERC també ha estat vot que ha tornat a CiU. Així, ERC, almenys en la seva actual aposta tàctico-estratègica, ha tocat sostre electoral i està veient com bona part de la base social, sobretot la més sincerament sobiranista i d'esquerres, la comença a abandonar, per a anar a parar majoritàriament a l'abstenció. És el resultat de tres anys de presència a l'administració autonòmica amb una política erràtica (procés de decisió del vot al referèndum de l'Estatut) i un discurs polític desideologitzat i tebi o directament de dretes (apostant per fer polítiques econòmiques 'liberals' com ha declarat Carod-Rovira en més d'una ocasió).

Pel que fa al 'Partido de la Ciudadania', cal tenir clar que aquesta plataforma representa el vell espanyolisme i falangisme genocida que ara es presenta sota unes formes renovades, aparentment 'liberals'. 'Ciutadans' ha estat utilitzat i promogut pels sectors més ultres de la dreta per debilitar el PSC. Aquest 'partit' ha comptat amb un elevat suport mediàtic i econòmic i, per tant, no representa necessàriament una tendència social de creixement del sector polític que representa. Cal recordar que bàsicament encarna una sèrie de corrents abans organitzats al si del PSC i el PP.

Caldrà veure la influència política que poden tenir des de l'altaveu del Parlament autonòmic i tenir present, en darrer terme, que les decisions polítiques responsables de l'opressió dels Països Catalans venen de la mà de partits com CiU, PP i PSC, i de la col.laboració d'ERC, Bloc, UM i ICV. I això no ha canviat en aquestes eleccions.

En tot cas, des d'Endavant (OSAN) no entenem l'elecció de tres representants de 'Ciutadans' com una reacció a un suposat 'procés de sobirania' o de progressiva construcció nacional, com des de determinats sectors s'ha analitzat, ja que no hi ha tal procés: les mancances i les llacunes en el suposat procés són ben evidents, estructurals i de llarga durada, com ho evidencia la manca d'un moviment polític independentista. Aquest 'fenomen', en tot cas, sí que constitueix una reacció, no a un procés de sobirania en marxa, sinó a una frustració dels sectors espanyolistes més reaccionaris al fet que l'Estat espanyol no tanca el seu procés històric de modernització, el darrer intent del qual ha estat, a través de les reformes estatutàries, tancades en fals. Juntament amb un cert creixement del sentiment independentista, desigual al llarg del territori dels Països Catalans i, malauradament, poc estructurat políticament i poc fonamentat ideològicament, aquesta plataforma és una reacció, doncs, a la incapacitat de l'Estat espanyol d'acabar amb les 'revindicacions territorials', és a dir: acabar amb les nacions oprimides com a tals realitats nacionals, conscients de la seva pròpia existència.

En aquest sentit, molta gent, i amb raó, es pregunta per una alternativa electoral independentista i d'esquerres a les autonòmiques. Per a nosaltres això ha de venir de la mà de les Candidatures d'Unitat Popular i la seva experiència i consolidació a les municipals. La maduració de l'experiència electoral municipal, en darrer terme, serà la que ens permetrà poder acabar fent un salt cap a altres tipus de convocatòries, fent que cada passa nova que es faci representi un avenç per al moviment, mai un retrocés.

No hi ha 'segones oportunitats': un Govern de continuïtat

Malgrat els resultats que han ofert els tres anys de tripartit, malgrat l'incompliment del propi Pacte del Tinell en molts punts, es reedita el tripartit. Malgrat que ERC va veure com els altres dos socis feien fora qui havien designat com a 'conseller en cap', i que finalment en ple debat sobre l'Estatut eren expulsats del tripartit, malgrat que ICV-EUiA, responsables de participació ('Relacions Institucionals'), han estat responsables de la baixa participació en el referèndum de l'Estatut i en aquestes eleccions, i finalment malgrat les polítiques nefastes per a les classes populars a nivell econòmic i mediambiental, el tripartit sembla que es repeteix.

A més, el Govern autonòmic principatí continuarà lligat de mans i peus del Govern espanyol. En tot aquest esquema, doncs, sota l'argument del 'desenvolupament de l'Estatut', la reedició del Tripartit només es pot explicar per la necessitat de continuar alimentant la màquina, continuar obtenint les prebendes i sous que l'ocupació de càrrecs permet.

El repte de l'esquerra independentista continua, doncs, després de les eleccions autonòmiques, essent el mateix: articular la unitat popular per construir un moviment rupturista que lluiti per trencar amb les cadenes del capitalisme i dels estats espanyol i francès. I des d'Endavant ens comprometem a continuar treballant per construir aquesta alternativa.

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional) Països Catalans, 9 de novembre de 2006

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Grup de militants comunistes de tendència trotsquista (LCR) en temps de la transició. Llorenç Buades és el segon per l'esquerra. Actualment és un destacat membre de la CGT.

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Domingo Perelló (esquerra), propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí (dreta). Miquel López Crespí desenvolupà una ferma tasca de promoció dels clàssics del marxisme a Mallorca. Moltes de les avantguardes antifeixistes d'aquells anys sorgiren després dels cursets de formació amb llibres promocionats per l'escriptor de sa Pobla. Miquel López Crespí també participà en les tasques culturals desenvolupades per la Llibreria L'Ull de Vidre a començamens del anys setanta.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Per Llorenç Buades (CGT).

Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques. (Llorenç Buades)

Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància. (Llorenç Buades)

En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents. (Llorenç Buades)

Tornem a parlar del Bloc.

Quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.

Mateu Morro (a l'esquerra) i Llorenç Buades (a la dreta).

La proposta d'un Bloc que supera la política d'aliances puntuals derivades de les eleccions (cas dels Progressistes) és només una proposta del PSM, o més aviat de la meitat del PSM que es va imposar a una Entesa que ni volia ni vol cap acord electoral amb Esquerra Unida, i encara menys un bloc.

Des d'una perspectiva d'esquerra dins el PSM em consta que hi ha gent que està prou contenta de desfer-se dels centristes d'Entesa, i que consideren un encert una definició més esquerrana del PSM. Però la cúpula del partit no ha definit en el sentit que volen les bases, la seva política d'aliances al Principat, i el suport a CIU, un partit de dreta, no deixa de ser una incoherència d'una direcció del PSM que vol jugar totes les cartes.

D'altra banda hi ha militants que consideren que la proposta de Bloc de Barceló és una proposta per a guanyar EU-Verds, en un moment de crisi d'aquesta formació política en el seu referent estatal.

El creixement electoral d'Iniciativa i els seus satèl·lits, Verds i Euia, fortaleix les idees d'articular formacions d'aquest tipus per tal de sortir de la crisi d'Izquierda Unida. Aquest fet tacticista que té per mirall Iniciativa no és acceptat però per una bona part dels militants de l'organització, molt esquarterada en blocs molt diferents.

En el cas de Mallorca, sembla que a Esquerra Unida tot va bé, i que tothom accepta de bon grau anar de la mà dels seus líders cap a la integració en un Bloc amb el PSM. La realitat però és molt diferent al que es pensa.

Per a la direcció del PSM la tàctica electoral de Bloc i la formulació política de Bloc amb la liquidació del PSM dins aquest per tal d'assolir ua nova majoria que tengui complements com Esquerra Unida, Alternativa i Verds, es fonamenta en la seva hegemonia. El PSM creu que la seva aposta els farà guanyar espais i sumar EU ,Verds i Alternativa al seu carro. Si és per implantació social i militat no van gaire errats.

Però això mateix és el que preocupa a bona part d'Esquerra Unida.

Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques.

De tothom és conegut que serà difícil que els militants d'Esquerra Unida que no són de parla catalana es puguin sentir identificats amb el projecte de Bloc. Però seria també un error creure que aquest camp és residual i afecta a la gent de parla només castellana, perquè té altres variants: la gent que no és en absolut nacionalista,i especialment la gent que no vol renunciar a ser militant comunista, o que no creu al PSM prou d'esquerra per fets com el del suport a CIU. Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància.

De tot això es conclou que la formació del Bloc, tal com s'ha configurat des dels sanedrins, no provoca més que esquerdes, i les esquerdes sorgeixen de la manca de formulació d'un projecte democràtic i participatiu des de les bases.

En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents.

Per posar un exemple: aquells partits que s'exclouen en les candidatures als municipis no fan més que sembrar la llavor de l'atomització i de la negació d'un projecte comú en el futur.

Possiblement amb el temps hi haurà un bloc a partir de retalls de partits, però aquest fet no llevarà del mapa ni la marca Esquerra Unida, ni als comunistes, ni a la seva projecció futura, perquè hi ha gent d'Esquerra Unida que no comparteix el projecte de bloc i vol mantenir els espais propis, perquè saben que en el futur bloc la seva veu tedrtà molt poc pes.

Així són les coses: quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.

Web Ixent

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)

La República i els nous conversos

Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Miquel López Crespí

Pere Fullana, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Mª Magdalena Brotons, Josep Cifre, Miquel Segura, Miquel Grimalt, Miquel Morey...

No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.

I Jornades d’Estudis Locals– Sa Pobla (8-10 març 2007)

Les I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla són una antiga reivindicació de la comunitat científica i acadèmica del nostre poble. En resposta, l’Obra Cultural Balear, juntament amb l’Ajuntament de sa Pobla i la Conselleria d’Educació i Cultura, a través de la Direcció General d’Innovació i Formació del Professorat i el CEP d’Inca, pretén organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla.

Aquestes I Jornades tenen sobretot un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual pugui sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat a la nostra vila i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.

Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; i és aquí on entren en joc aquestes I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.

OBJECTIUS

Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d´una perspectiva científica.

Servir de punt de trobada i reunió per a les persones que han estudiat els diferents aspectes de sa Pobla.

Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.

Ser punt de partida d´un projecte a llarg termini.

COMISSIÓ CIENTÍFICA

Alexandre Ballester, escriptor i cronista de la vila de sa Pobla.

Pere Bonnín, periodista i escriptor.

Miquel López Crespí, escriptor i investigador.

Sebastià Serra, catedràtic d’Història Contemporània de la UIB.

Mª Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB.

Josep Cifre, cap d’estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola a la UIB.

Miquel Segura, escriptor.

Miquel Grimalt, professor titular d´universitat de Geografia Física a la UIB.

Miquel Morey, catedràtic d’Ecologia i professor emèrit de la UIB.

Antoni Serra, professor de Comercialització i Investigació de Mercats a la UIB.

ASSISTÈNCIA

Per assistir a les jornades com a oient, cal demanar la butlleta d’inscripció al fax 971862742 o al correu electrònic sapobla@ocbweb.org abans de dia 6 de març de 2007.

Els assistents rebran un certificat d’assistència i un crèdit del CEP. Així mateix també es preveu la dotació de crèdits de lliure configuració de la UIB.

Es preveu la realització d´una visita guiada pel poble, així com un dinar de germanor. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes. Per assistir al dinar s’haurà d’abonar un preu simbòlic de 2 euros.

Les jornades se celebraran dijous 8 i divendres 9 de març a l’horabaixa, i dissabte 10 al matí. Sa Congregació, Rosari, 25, 07420-sa Pobla (Mallorca).

ORGANITZA

Obra Cultural Balear –Delegació sa Pobla.

Ajuntament de sa Pobla

Govern de les Illes Balears – Conselleria d’Educació i Cultura

CEP – Servei de Formació Permanent del Professorat – Centre de professorat d’Inca.

COL·LABORA

Institut d’Estudis Baleàrics (IEB)

Universitat de les Illes Balears (UIB)

Jaume Carbonero: els errors del Pacte de Progrés.

"Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta". (Miquel López Crespí)

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Estat d'excepció (Pagès Editors)

"...estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant". (Salvador Rigo)

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, a Els Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s'encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.

1) Estat d'excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un!

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Totes les banderes de Falange Española anaren a parar als fems o al fons del pou!

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Miquel López Crespí