Miquel López Crespí - Memòria històrica

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

Daria i Mercè Buxadé i Adroher, dues de les cinc infermeres de l’expedició republicana i llibertària a Mallorca violades i assassinades pels feixistes mallorquins l’any 1936.

És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat “L'Hotel Mediterráneo o ‘la vie en rose’", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

'Les afusellaren'".

Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".

Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!

Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".

Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".

És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".

És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.

Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.

Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Diluvi de pedres

Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats. (Miquel López Crespí)

De cop i volta el poble havia mudat. Els carrers, els rostres de la gent ja no eren els mateixos. Arreu podies veure els uniformes de Falange, banderes de la monarquia penjant dels balcons. Les campanes de l’església ressonaven amb força. Talment com si s’hagués declarat un paorós incendi en un indret indeterminat i tothom anàs a apagar el foc. D’on sortia aquella inesperada gernació d’homes i dones que bravejaven cantant el Cara al sol? Com era que no havíem volgut creure na Joanaina Marió quan, esverada, li digué a la meva mare:

-Anau amb compte. Vénc de can Tomeu Caragolí, i he vist quatre dones brodant el jou i les fletxes en un munt de camises blaves. Crec que en preparen una de grossa. Ja saps que som Filla de Maria i cosina llunyana del rector. Per això no s’amagaven de parlar al meu davant. Deien que els primers que anirien a cercar quan esclatàs el Moviment seria el president de La Societat i els afiliats als partits i sindicats d’esquerra.

Passats uns dies, la mare ens va recordar les paraules de na Joanaina. Dinàvem en silenci preocupats per les notícies que circulaven parlant d’un possible cop d’estat.

El pare no ho volia creure.

-Martina... i ara què dius? No veus que, si hi ha una sublevació, la República l’aturarà ben igual que va fer amb la del general Sanjurjo? Els militars han jurat fidelitat al nou règim. Vols dir que serien capaços de trair el seu compromís? No passarà res. Ja ho veuràs. Molts que estan disconformes han demanat la baixa aprofitant les lleis del president Manuel Azaña. S’estimen més cobrar sense haver de fer res.

La meva mare movia el cap en senyal de disconformitat.

-Gabriel, ets massa confiat. Na Joanaina em digué que cusen uniformes de Falange, fan llistes amb els noms dels que volen anar a cercar. Jo ho tendria en compte i pensaria què hem de fer.

-No passis ànsia –li contestava el pare-. És la moda d’Itàlia i Alemanya. A Alemanya, abans de la pujada de Hitler al poder també l’esquerra anava uniformada. Als joves els agrada desfilar com si fossin soldats. Fins i tot aquí, quan arriba el Primer de Maig, els amics de na Caterina i na Isabel volen anar com els companys de Madrid i Barcelona. Per això els anarquistes no es fien de socialistes i comunistes. Diuen que, si hi hagués un poder marxista com a Rússia, tornarien els oficials, les estrelles i medalles, els privilegis per damunt la tropa. Potser tenguin raó i la moda d’anar uniformats marcant el pas, talment els reclutes a la caserna, sigui una malaltia que es pot curar amb l’augment de la cultura, llegint. El dia de demà tot això que comentam, els rumors de cops d’estat, la necessitat de tenir líders, la dependència d’aquell que sap xerrar millor al míting, anirà desapareixent. En pots tenir la més completa seguretat. Aleshores serà el moment més feliç de la humanitat. Quan ja no hi hagi necessitat de burocràcies ni dirigents. Quan cada persona sigui responsable i pensi en el benestar general. No sé si la societat del futur serà comunista o socialista o semblant a la que prediquen els seguidors de Bakunin. El cert és que ja no serà mai més igual a la que hem conegut durant la nostra existència.

Mentre parlava, el pare m’acaronava els cabells.

Na Isabel també escoltava amb summa atenció. Sempre ens havien interessat les explicacions que ens contava sobre la societat futura. Com llegir una novel·la de Verne. Descrivia un univers fantàstic on regnava la justícia i la igualtat. Record que jo l’escoltava embadalida. La mare em donava un toquet a l’espatlla, recordant-me que es refredava el dinar.

Però ara parlàvem d’un possible cop d’estat, del fet que ens podrien venir a cercar a casa nostra.

-A més, si fos així com dius, si hi hagués tants falangistes com explicau, si de veritat ens venguéssin a detenir com en temps de les antigues persecucions... on ens podríem amagar? A la caseta de l'hort? Quants dies creus que hi estaríem sense que ens trobassin? Tres, quatre, una setmana? Qui ens podria portar el menjar si establien una estricta vigilància a l’entrada del poble? O creus que no anirien al camp a cercar els fugitius? No hi hauria cova, enfony, indret de la muntanya i la costa que no anassin a mirar! Ens agafarien en un parell de dies!

Va ser per això, perquè pensava que no hi havia amagatall possible que no donava importància als rumors de cop d’estat?

p> No ho sabria esbrinar amb certitud. Escric des d’una llunyana distància i, amb el pas dels anys, alguns records s’han fet fonedissos. Talment com si el llarg silenci de la postguerra hagués dissolt les vivències que podien causar més dolor, pouant dins la fosca, provant de treure aigua d’una cisterna quasi eixuta.

Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats.

El pare contava que mai no era segura la teva llibertat. Els inquisidors no descansaven. Es posaven en contacte amb les autoritats del llunyà país on s’havien amagat i, a vegades, els feien retornar per a cremar-los davant la Porta de Jesús.

Quanta por dins l’ànima! Com marxar si sabien que després perseguirien els familiars que restassin a Mallorca? La sortida hauria de ser de tota la família o ningú no s’atrevia a marxar imaginant els patiments i tortures a què serien sotmesos els que quedaven.

Alguna vegada succeïa el miracle. Un matrimoni amb els seus fills podia embarcar cap a València o Barcelona i aconseguir després pujar a un altre vaixell que els deixàs en un port estranger. Els capitans i mercaders d’altres indrets que arribaven a Palma portaven notícies dels fugitius. Les noves corrien en secret i la felicitat dels que pogueren escapar era celebrada amb alegria pels habitants del Call. “Han arribat a Alexandria!”, es comentava en veu baixa. “Han pogut mudar de nom i poden assistir lliurement a la Sinagoga”.

En aquells moments jo encara no tenia por. Patia per n’Andreu, pel pare i na Isabel, pel padrí Rafel. El temor s’apoderà de mi una mica més endavant, passats uns dies. Ara em posseïa la ràbia, la indignació, en constatar com, en poques hores, tants d’amics i coneguts mudaven d’idees. Ho vaig comprovar en sortir de casa. La primera imatge que em sobtà va ser veure na Catalina Coco, una vídua que devia nombrosos favors al pare i que ara donava de beure als que havien escorcollat i fet malbé casa nostra. La veies amb semblant feliç, com si estàs de festa, donant anís i casalla als falangistes que portaven fermats els meus familiars.

No ho podia creure! Aquesta Catalina que reia amb els botxins era la que tocava humilment a la nostra porta demanant un sac de blat per a poder passar l’hivern, oferint-se per anar a l’hort de prop del torrent per segar, sembrar mongetes o llevar-hi l’herba? El seu home morí gat, quan sortia de la taverna on es gastava els pocs diners que guanyava vigilant el magatzem de Can Vicenç. Passaven fam. Els dos fills que tenien sovint venien a casa suplicant per una mica de berenar. La meva mare sempre els va donar el mateix que ens preparava a nosaltres: pa amb una rajola de xocolata o formatge. Però no era suficient. Aleshores na Catalina compareixia i quasi plorant ens demanava un sac de blat per a poder tenir farina i s’oferia a pagar-ho amb jornals quan fos hora de treure les patates o batre a l’era.

Mai no vaig poder veure cap llambregada d’enveja en la seva mirada. Ho dissimulava bé? Qui ho sap! Jo no cercava maldat en els ulls de la gent. Per a mi era com si fos de la família. De petits ens tengué cura. Jugàvem al voltant de les seves faldes. El mal covava per dins. Ara era al meu davant amb un posat d’altiva superioritat. Llegia el seu rostre. Em mirava de forma descarada i l’alegria que traspuaven els seus ulls eren un missatge clar i llampant, com si digués: “I ara què fareu, com podreu tirar endavant sense el pare i la germana, amb el padrí amagat?”. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres? Com eren possibles unes transformacions tan sobtades? Havia fingit una amistat que no sentia només per aprofitar-se’n, per a poder aconseguir uns jornals?

Em preguntava què feia enmig de tants fanàtics, l’alegria frenètica que dominava els exaltats amb camisa blava, enlairant les banderes de la monarquia i imatges de la Verge Maria i Sant Josep.

No perdia de vista el pare.

Caminava entristit, sense dir res. Podia sentir el seu cor com si fos el meu. Bategaven junts. El meu i el del pare. El cor de na Isabel i el meu. El cor de n'Andreu i el de tots els homes i dones de Mallorca que eren detinguts i escarnits. Coneixia a fons el pare. Ens estimava fora mida. Sabia ben cert que en aquells moments atziacs no passava pena per ell. Patia per la família. Jo anava al seu costat, sense importar-me els insults que ens queien al damunt. Els crits eren esfereïdors: “Matau-los a tots! Que no quedi cap roig al poble! Hem de segar la mala herba de rel!”.

Aquelles paraules pronunciades amb tanta ràbia em feien mal. En dominava el dolor. Com els dies que tenia mal de cap. No entenia el que passava. El món havia enfollit de cop i volta? Podia distingir les Filles de Maria, el seguici que sempre anava a missa primera, les beates que combregaven cada dia i, rere les cortines de casa seva, criticaven les que portàvem la falda una mica curta, els joves que venien a aprendre de llegir i escriure a l’Ateneu. Animaven els falangistes. Aplaudien, enlairant les imatges de José Antonio i Calvo Sotelo. Eren les que sempre parlaven malament de les al·lotes que participaven en les excursions organitzades per l’Ateneu, dels membres de l’Orfeó proletari.

Resaven el rosari alhora que confeccionaven les llistes dels que serien detinguts quan esclatàs l’Aixecament? El cert era que la rectoria esdevenia el centre principal de la conspiració antirepublicana. Una força efectiva. Talment un poderós exèrcit encarregat d’acabar amb nosaltres. Els bastava dir uns noms, sentenciar que aquell era un esquerrà i mai no tendria un jornal en els seus horts. “Que us doni de menjar la República”, afirmaven, sense cap mena de consideració per les famílies que no tenien feina.

Algunes feien costat al joier Eduard Sales, un personatge de dretes que no podia consentir que el meu pare fos millor argenter i tengués una clientela excepcional. Caminava exaltat al costat dels jovençans uniformats. En sentir el que deia em vaig esglaiar. Com si estigués esperitat, no deixava d’exclamar:

-Per què no tancau na Caterina Tarongí? Té les mateixes idees que la seva germana Isabel. També ensenyava el catecisme comunista als joves del poble, no ho oblideu!

El catecisme comunista? Vaja, quina forma de voler fer mal, de propagar infundis. Alguns dictats amb fragments d’obres d’Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Benito Pérez Galdós i Lleó Tolstoi! Era això predicar el socialisme? La cultura era “marxisme” per a aquesta tropa de toixarruts carregats de finques i diners?

En passar al seu davant, vaig escopir al terra. Els falangistes que portaven el pare detingut ho veiren, però ningú no em digué res. Potser pensaven que amb la detenció de bona part de la família ja m’havien castigat prou.

El més trist d’aquella caminada enmig de la gent va ser quan passàrem davant la joiera La Estrella, el negoci familiar. Quan el pare va veure que estava obert i que els feixistes se'n portaven capses plenes de rellotges, les arracades d’or, les polseres i collars, els anells... es va returar. Es va haver de sostenir en un dels homes que el portaven presoner. Impressionant espectacle de desolació. Ens ho llevaven tot a la llum del dia, sense cap mena de vergonya, a la vista de tothom! Els coneixia prou bé. Davant la porta de la joieria hi tenien el cotxe del batle Melcior Torrandell, d’Esquerra Republicana i bon un amic nostre. Col·locaven les capses plenes de joies al costat dels munts de roba agafats d’altres indrets. Què feien? Semblava que anaven traient el material dels comerços dels esquerrans que detenien i portaven a l’Ajuntament.

La gentada que ocupava el carrer em forçava a continuar caminant. Però en passar davant la joieria i guaitar a l’interior vaig veure com havien obert a culatades els armaris on el pare guardava les joies. Arreu vidres pel terra, calaixos oberts. Munió d’al·lots i veïns eren a l'aguait per a entrar igualment a robar. Es perdia el sentit antic de la convivència. Tothom semblava haver enfollit. Jo mateixa em sentia immersa dins una orgia diabòlica, envoltada de monstres sorgits de les fondàries dels somnis més obscurs.

En Martí Cerol, que era el cap de l’escamot que assaltava negocis i cases, en veure’ns passar manà aturar un moment la comitiva. Aleshores, sense cap mena de vergonya, malgrat que veia que el meu pare no s’aguantava dret, li plantà una capsa de polseres d’or al davant i la hi acostà a la cara.

-Gabriel, és l’or amb el qual volies comprar armes per fer la Repartidora. Ho sabem tot. Ben aviat hauràs d'aclarir comptes amb el Moviment. Explicar fil per randa quins són els teus amics, què volies fer amb tanta riquesa. S’ha acabat la conspiració. Ara l’or i la plata serviran per salvar Espanya del comunisme.

El pare, que gairebé no podia caminar, encara va tenir forces per dir en veu alta, perquè tothom el pogués sentir:

-Saps que dius mentides. Les joies són per vendre al poble. Ho saps prou bé. Per quin motius vols embullar la troca? Que no vengueres a comprar els anells de casament? No em donares les gràcies perquè t’havia fet un bon preu?

Es dirigí a la gent que ens envoltava:

-En Martí Cerol em donà les gràcies i em digué que si no hagués estat pel favor no hauria sabut què fer per comprar les tumbagues que necessitava per al dia de la boda.

No va poder continuar.

Va rebre un fort cop de pistola al rostre. Amb les mans fermades provà de llevar-se la sang que li regalimava del nas. Na Isabel volgué acostar-s’hi per ajudar-lo, però s’interposaren els falangistes.

En arribar prop de la cantonada de l’Ajuntament ja constatàrem que no érem els únics detinguts. Des del carrer Major i de la Muntanya compareixien nous grups d’exaltats amb més coneguts entre fusells. Eren amics de n’Andreu, els mateixos que feia uns mesos havien armat renou davant la porta de l’església perquè el rector no volia deixar entrar unes al·lotes amb màniga curta. Hi hagué crits i corregudes. El sacerdot cridà les beates que tenia al costat i les va encendre dient que els esquerrans volien profanar el temple. Els joves es defensaven dient que només feien costat a les al·lotes de Muro que volien veure l’interior de l’església. No va ser possible l’enteniment. La Guàrdia Civil hi intervengué i va prendre declaracions a un munt de joves. A partir d’aquell moment els amics del meu promès ja no trobaren feina en els negocis i horts dels senyorassos. Havien d’anar a cercar-ne a altres indrets. Jo els veia sovint, de bon matí, quan marxaven en bicicleta fins a Inca i Santa Margalida.

Per la banda del carrer Muntanya venien les germanes Fiol. Na Maria i n’Aina compareixien sovint per La Societat. Cercaven diaris i revistes que després llegien als veïns del carrer de la Font, sortint del poble. Na Maria i n’Aina, les filles de mestre Paraire, eren molt conegudes perquè una vegada, per riure’s una mica de les beates, brodaren uns dimonions i els cosiren a la solapa de la camisa. No crec que fos un acte irreverent envers l’església. Coneixent el seu tarannà, diria que era una forma més de jugar. Talment encara fossin unes nines de deu anys. Sabien que escandalitzarien les quatre Filles de Maria del seu carrer. Mai no degueren imaginar que el rector i els partits de dretes s’ho prenguessin tan seriosament.

Ben cert que ens erràrem. Na Maria i n’Aina, el pare, n’Andreu, tots els esquerrans del poble. Els seguidors de Gil Robles no jugaven. Es consideraven amenaçats per la República i l’enfortiment dels partits obrers. El clergat no perdonava res. Qualsevol pretext servia per atacar el que fèiem i pensàvem. Qui més seriosament s’ho va agafar va ser el rector Palou. Va emprar a fons la història dels dimoniets cosits a les camises per atemorir encara més la beateria. Des de la trona, a l’ofici de les onze, digué que l’esquerra era aliada de Satanàs i bastava veure com ara, les jovenetes, enlloc de portar la santa creu cristiana, passejaven sense cap mena de vergonya la imatge del dimoni penjada damunt el pit.

-Els nostres morts, els pares i els padrins, es remouen dins les tombes, indignats! És la nefasta influència de Francesc Ferrer Guàrdia, que torna novament a remoure les tranquil·les aigües de la vida cristiana –cridava, enfollit des de dalt la trona, talment hagués d’arribar la fi del món.

No volia entrar a l’església, però tenia curiositat per constatar personalment les bestieses que propagava. Em vaig posar prop de la porta per on entraven les dones. Unes amigues m’havien parlat de les proclames incendiàries del rector Palou. No ho podia creure. El que m’explicaven era veritat. Vaig quedar esglaiada escoltant absurds discursos sense cap ni peus. Pensava que els sacerdots i dominics del passat devien predicar així quan perseguien els jueus conversos. Des de feia un parell de diumenges, el rector tornava a fer sermons contra els perills de la llibertat, el pecat fomentat pels afiliats a La Societat. Blasmà contra l’Ateneu per ensenyar de llegir i escriure als que no sabien lletra emprant autors dissolvents com Tolstoi. Quina ignorància! Qualificar Lleó Tolstoi d’enemic dels Evangelis quan representava l’essència del cristianisme rus! Un cristianisme, emperò, que el gran escriptor volia sense les injustícies del clergat i l’aristocràcia. Atacà La Societat com a instrument principal de foment de la dissolució moral i espiritual. Mesclà les cooperatives de consum amb l’herència de les Germanies, els liberals que s’enfrontaren a Ferran VII i els apostòlics. Recordà la Setmana Tràgica de Barcelona, la cremada d’esglésies i convents a Madrid quan es va proclamar la República i tornà a repetir una i mil vegades que el socialisme volia acabar amb la família. Al·lucinat, pronosticava l’arribada de l’Apocalipsi. Els republicans prendrien els horts als pagesos i enviarien els fills a escoles laiques on no s’ensenyaria religió. Digué que el grup naturista que es reunia una vegada cada quinze dies a l’Ateneu practicava el nudisme a la platja de Son Caliu.

En sentir les recomanacions del rector, les beates se senyaven un parell de vegades. Alguna d’elles es girà, i en veure'm al costat de la porta, em mostrà la creu del rosari tres vegades seguides, espantada.

No podia resistir tanta mentida i falsedat.

Vaig optar per anar-me’n; no fos que la meva presència causàs un altre incident. Mentre davallava els graons de l’escala, encara sentia el sacerdot estigmatitzant els joves que, deia, practicaven el llibertinatge i fomentaven els mals costums. També parlava de les al·lotes que es penjaven dimonis a la camisa i que anaven al Salón Gardenia a ballar el tango i el fox-trot.

Na Maria i n’Aina anaven acompanyades per dos guàrdies civils. S’apropava un temps terrible. Em demanava d’on sorgien les amenaçadores tenebres que s’ensenyorien de la nostra existència. On havíem arribat? Quina follia dominava el món, quan bastava una broma, els dimonis damunt la solapa dels vestits, per tancar-te a la presó i fer-te desaparèixer sense que ningú no pogués demanar cap explicació?

Quan entràvem a la plaça encara hi fórem a temps per veure com dos dels fanàtics amb camisa blava llançaven al terra la bandera republicana i posaven en el seu lloc la bicolor i la roja i negra amb el jou i les fletxes de Falange. Els exaltats que eren davant l’entrada, en veure caure al terra la tricolor s’hi llançaren al damunt i, amb una ràbia fora mida, l’estriparen. Aleshores, algú va comparèixer amb una llauna de benzina i la va cremar. Tot foren aplaudiments i crits d’alegria. Arreu de la plaça se sentien, potents, els Arriba Espanya! i el Viva Franco! El Cara al sol ressonava amb força mentre entraven els detinguts a culatades dins la fosca de la sala principal de l‘Ajuntament.

Va ser la darrera vegada que vaig veure el pare. Es girà i m’envià un darrer missatge amb la mirada. Com si digués: “No et preocupis per mi. Mira què pots fer per na Isabel, per la teva mare, pels padrins”. Després, juntament amb la meva germana i els altres presoners, desaparegué del meu angle de visió.

Una nova època començava. Ningú encara no podia imaginar la quantitat de sang i patiments que anaven congriant aquelles manifestacions. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?

Preguntes sense resposta em queien al damunt talment un diluvi de pedres.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)

**La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)**

Guy Debord

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)

La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...

Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)