pobler | 24 Març, 2011 06:36 |
A Els Verds els agrada defensar militarment els drets humans. El Govern rojiverd va enviar tropes a Afganistan, al Golf Pèrsic, a la Banya d'Àfrica, a la Mediterrània. Amb un pressupost de 1.700 milions d'euros i 10.000 soldats, Alemanya és avui el segon proveïdor de tropes després dels EE. UU. amb destacaments estacionats des de l'Afganistan als Balcans.
Els Verds i la guerra
Per Vicente Romano (Web Ixent)
(Ressenya del darrer llibre de Jutta Ditfurth)
Jutta Ditfurth és sociòloga i escriptora d'assaigs polítics, guions i novel·les. Activista de l'esquerra extraparlamentària i, sobretot, del moviment antinuclear i feminista. En la tardor d' Alemanya de 1977, cofundadora d'Els Verds el 1980, i va ocupar la presidència federal entre 1984 a 1988. De 1989 a1995, presidenta de sindicato e periodistas. De 1989 a1995 va ser la presidenta del sindicat de periodistes. El 1991 va abandonar el partit dels Verds a causa del seu dretanització i va passar a formar part de l'esquerra ecològica. De 2001 a 2008 va representar a l'associació electoral ÖkolinX-Llista antiracista al parlament regional de Frankfurt.
Entre els seus nombrosos llibres es destaca la Biografia (2007, porta 4 edicions)) d'Ulrike Meinhof, Zeit des Zorns (Temps de la ira, 2009)), Die Himmelstürmerin (novel.la sobre la Comuna de París), Das waren die Grünen. Abschied von einer Hoffnung (Això van ser els verds. Adéu a una esperança, 2000).
Els Verds, el títol original del qual llibre és Krieg, Atiom, Armut. Was sie retrobament, was sie tun: Die Grünen (Guerra, energia atòmica, pobresa. El que diuen, el que fan: Els Verds, Berlín 2011, 288 pp.) És el segon llibre que Jutta Ditfurth li dedica a aquest partit. La seva presentació va tenir lloc el 20 de febrer d'aquest any a Berlín. Si en el primer analitzava el procés de dretanització dels Verds, l'abandonament dels seus ideals inicials, la seva aspiració a ser l'alternativa, etc., En aquest documenta exhaustivament l'actuació política dels Verds davant la guerra, l'energia nuclear, la pobresa , l'economia de mercat i el capitalisme. Posa de manifest la disparitat existent entre el que diuen i el que fan.
Aquest excel lent anàlisi, realitzat per una persona que coneix el tema de primera mà, resulta aclaridor no només per conèixer la pretesa alternativa dels Verds alemanys.També es pot aprendre d'ells ara que s'anuncia un partit semblant a Espanya, publicitat de moment amb el nom de Equo.
Els Verds i la guerra
En el seu moment, Els Verds també eren contraris a la participació de l'exèrcit alemany en els conflictes internacionals. Però, una vegada al poder, el Govern rojiverd (1998-205) va aprovar la intervenció d'Alemanya en la guerra contra Iugoslàvia. A partir de llavors, Els Verds es van convertir en un partit guerrer procapitalista. Els "realos", com es denominaven, sabien molt bé que mai podrien arribar al govern si no acceptaven el capitalisme i la OTAN.
Hi ha algú, es pregunta Jutta Ditfurth, que hagi sentit a dir que Els Verds, a qui tant els agrada parlar de "moral" en política, van ser coresponsables de la destrucció de Iugoslàvia i de l'establiment de l'estat mafiós de Kosove? La coalició roja-i-verda va contribuir a situar a H. Thaci, que té per nom de guerra “Serp”, al front del govern de Kosove .Un amic de J. Fischer, Tom Koening, és el responsable d'organitzar l'administració civil. Després del seu descrèdit a Kosove, Fischer el va nomenar responsable de drets humans en el Ministeri d'Afers Exteriors, per passar després a encarregat especial de l'ONU a l'Afganistan. Aquest personatge presideix des de 2009 el Comitè Parlamentari de Drets Humans i Ajuda Humanitària. El gener de 2011 aquest "verd" ha votat a favor de prolongar l'enviament de tropes a l'Afganistan. Koening va prometre posar els drets humans en el centre de la política alemanya ..En resum, que quan Els Verds posen en el centre la qüestió dels drets humans s'ha d'entendre com una amenaça a aquests, conclou Jutta Ditfurth.
A Els Verds els agrada defensar militarment els drets humans. El Govern rojiverd va enviar tropes a Afganistan, al Golf Pèrsic, a la Banya d'Àfrica, a la Mediterrània. Amb un pressupost de 1.700 milions d'euros i 10.000 soldats, Alemanya és avui el segon proveïdor de tropes després dels EE. UU. amb destacaments estacionats des de l'Afganistan als Balcans.
La militarització dels drets humans i de l'ajuda humanitària forma part de la política rojiverde. Ha servit de propaganda per salvar els cormorans xops de petroli a la Guerra del Golf (1990-1991. I en la guerra de Iugoslàvia ha estat útil per compensar els crims d'Auschwitz i la de l'Afganistan per alliberar les dones afganeses. Quin sarcasme!
En la fracció verda ningú no demana ja la sortida de l'OTAN, A l'agenda dels Verds no figura la dissolució d'aquest pacte agressiu, sinó la seva extensió cap a l'Est, és a dir, la inclusió de Rússia i els estats de l'antiga Unió Soviètica . L'Atlàntic Nord abasta ara des de Vancouver a Vladivostok.
Els portaveus d'aquest ordre social justifiquen les seves accions bèl.liques en nom de la democràcia, de la igualtat, de l'humanitarisme, etc. Però els drets humans inclouen també la igualtat social. I aquesta, afirma Jutta Ditfurth, només pot aconseguir-se amb la supressió de la explotació agrària i del benefici privat, és a dir, l'eliminació de l'ordre econòmic capitalista global. I cap verd no està disposat a pagar aquest preu, ja que, com a bons burgesos, fa temps que també ells es beneficien d'aquest sistema.
Vicente Romano
(Web Ixent)
L’esquerra anticapitalista de les Illes contra la guerra
NI GADAFI NI L'IMPERI, NO A LA GUERRA.
Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.
En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.
Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.
Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.
Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.
Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci.
Pep Juárez,
Març de 2011
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Cal intervenir a Líbia
Miquel Àngel Llauger | 18/03/2011
Cal intervenir a Líbia. I cal intervenir-hi ja. Les sancions que Nacions Unides han imposat al sanguinari Gaddafi no serviran per aturar la massacre amb què amenaça la població que es va revoltar contra la seva dictadura delirant. El fill del sàtrapa anuncia que s'acosta l'hora final per als rebels, mentre el Consell de Seguretat continua negociant els termes d'una resolució que arribarà, si arriba, quan ja hi hagi hagut massa sang. La tan debatuda zona d'exclusió aèria té el caràcter, ara mateix, de resposta mínima i inexcusable amb què l'anomenada comunitat internacional pot salvar la dignitat.
Les revoltes de Tunísia i Egipte han deixat Occident en evidència. Ben Ali i Mubarak passaven de la condició de governants amics i bastions contra l'islamisme a la condició de dictadors a mesura que eren deposats per la població que sortia al carrer. Una vegada caigut el règim, Occident aplaudia amb fervor els opositors del seu antic amic. Davant la revolta líbia, alguns països han fet gestos tan significatius com reconèixer els opositors com a representants del país, però si no hi ha accions més efectives per protegir els demòcrates tornarem a quedar en evidència.
La inacció donaria, o donarà, una lliçó clara als dictadors: hi ha camp lliure per a la repressió. Aràbia Saudita, que acaba d'enviar reforços perquè la monarquia feudal de Bahrein massacri la seva població, no en deu tenir gaire dubtes. La seva condició de primer productor mundial de petroli oculta amb eficàcia les seves imperfeccions en matèria de democràcia i llibertats.
¿Una intervenció a Líbia seria una nova guerra colonialista, una nova arrogància occidental contra el Sud, un nou capítol en el guió de la topada de civilitzacions? La demanda de la Lliga Àrab no deixa gaire lloc, almenys pel que fa a la imposició d'una exclusió aèria, per a aquesta interpretació. No hauria de ser tan difícil entendre que les poblacions dels països àrabs tenen aspiracions tan elementals i a la vegada tan peremptòries com la llibertat, la democràcia, el benestar i la justícia, i que en el cas de Líbia la inacció no pot ser més que un altre motiu de decepció.
¿Una intervenció només és acceptable si hi ha un mandat explícit del Consell de Seguretat de Nacions Unides? ¿O això ens deixa en mans del poder de vet de democràcies exemplars com Xina o Rússia? ¿Les coalicions internacionals que no empara la legalitat internacional estricta són admissibles des del punt de vista dels principis i de la política real? ¿Existeix el dret d'ingerència? Podem fornular-ne moltes, de preguntes d'importància cabdal, però no poden deixar de semblar acadèmiques davant la urgència de respondre a la brutal repressió que un sanguinari està desfermant contra la població civil.
Les normes són essencials, les precaucions són bàsiques, la necessitat d'evitar males interpretacions és evident, els mecanismes de presa de decisió s'han de respectar, la frontera de la sobirania és delicada. Tot això és cert. Però encara és més cert que el segle XXI ha d'entendre que la protecció de la població civil davant violacions massives dels drets humans és una qüestió de tots. Cal intervenir a Líbia. La zona dexclusió aèria, en primer lloc. I sempre hi ha d'haver la disposició a defensar la població davant la repressió de qui fins fa poc era un soci comercial dels països més poderosos del món.
Diari de Balears