Administrar

Antoni Serra deixa el PP - La crisi del PP a les Illes

pobler | 25 Febrer, 2011 08:38 | facebook.com

L’exbatle pobler Antoni Serra deixa el PP


Després de vint-i-tres anys de dedicació, el metge xineta anuncia que partida del partit “per motius personals”


Elena Ballestero. /M. Serra | 22/02/2011 |


El PP de sa Pobla registra una nova baixa. Antoni Serra Mir, Xineta, batle de sa Pobla durant els anys 2003 a 2007, presentà ahir de manera oficial la baixa com a militant del Partit Popular després de vint-i-tres anys de ferma dedicació. Serra comunicà la decisió per via electrònica al president del PP balear, José Ramon Bauzà; al president del PP de Mallorca, Joan Rotger; i al president de la junta local del PP sa Pobla i candidat popular a la batlia, Biel Serra. L'exbatle de sa Pobla assegura que partida és exclusivament "per motius personals" i "per bolcar-se plenament en la feina de metge". Serra assevera que no se'n va per entrar a formar part de cap altre partit polític (amb referència a la recentment creada Lliga Regionalista Balear), però sosté que "tothom és lliure de fer les seves elucubracions".

Precisament, la seva amistat amb Jaume Font és sobradament coneguda per tothom. Ambdós capitanejaren al 1991 la unió de la dreta poblera que fins aleshores es trobava clarament dividida en dos partits polítics: Convergència Poblera i Partit Popular, fusió que desembocà en la posada en marxa d'un renovat Partit Popular. Compartiren dotze anys de vida política en els quals Jaume Font fou sempre el cap de llista de la formació popular i Antoni Serra el número dos. Els seu camins se separaren el 2003 quan Font deixà la batlia per convertir-se en conseller de Medi Ambient del Govern Matas i Serra es convertí en batle de sa Pobla.

Aquesta renúncia és un cop fort pel PP pobler, que queda orfe de referents després de la partida dels dos únics batles populars que ha tingut el poble, a banda de Rafel Serra, qui regentà la batlia del 1979 al 1983 amb Alianza Popular. Ara, Biel Serra, qui fou cap del Gabinet de Jaume Font a la Conselleria de Medi Ambient, queda sol al capdavant de la gestió del PP pobler. La partida d'Antoni Serra se suma a la de Jaume Font, Martí Ballester, Rafel Munar i ja són quatre les baixes que s'han registrat al partit popular de sa Pobla.


Reaccions


Biel Serra confirmà ahir en aquest diari que Antoni Serra se'n va del partit, però va declinar de fer cap tipus d'interpretació "perquè la motivació d'Antoni Serra de deixar el partit és exclusivament personal i crec que no és lícit opinar-hi". No obstant això, el candidat popular a la batlia reconegué "que la notícia no li ha vengut de nou perquè Serra li comunicà fa un temps que reflexionava sobre la possibilitat de deixar el partit". Fonts populars expliquen que "en la carta de renúncia d'Antoni Serra no es desprèn cap tipus de rancor contra l'actual directiva del partit tant en l'àmbit autonòmic com local" i afirmen que "fins i tot dóna les gràcies pel tracte rebut durant els seus anys de vida política".

Malgrat les insistències que la sortida de Serra es deu a motius personals, fonts populars no amaguen que des que Bauzà retirà Font de les llistes per estar imputat en el cas Pla Territorial les coses mai no han estat igual. Cal recordar que la junta local de sa Pobla es va mostrar profundament decebuda i crispada per la decisió del president del PP balear. Per part seva, Jaume Font va manifestar tot el seu respecte cap a la decisió de Serra. "Tinc massa respecte cap a Antoni Serra com per opinar sobre la seva baixa en el PP", va etzibar Font.

Diari Balears

L’exbatle de sa Pobla i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI


"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.


Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.



Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.


Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS