Administrar

Lluís M. Xirinacs: la darrera conversa (i II)

pobler | 15 Desembre, 2010 13:14 | facebook.com

El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xirinacs presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Les coses han canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l'esquerra oficial. És el que parlàvem a Barcelona amb Lluís M. Xirinacs i els companys d'Endavant.

El que més em copsà en aquests dies de presentació de No era això va ser precisament poder entrar en contacte amb els companys i companyes d'Arran, d'Endavant-Organització d'Alliberament Nacional, amb tants i tants collectius del Principat. Interessant va ser el contacte amb els amics d'Arran (que han muntat un dels millors centres de documentació dels moviments socials que conec). Com m'explicaren n'Elba i n'Ivan, Arran no és una iniciativa aïllada. Aquest important Centre de Documentació dels Moviments Socials forma part de tota una xarxa d'espais que d'alguna manera o altra estan compromesos en la recuperació d'una cultura de la resistència i la difusió ideològica de tot un seguit de valors emancipadors i rupturistes. Arran no es vol quedar en només quatre paraules boniques. Aquests companys consideren la pràctica com un element indispensable en el desenvolupament d'una lluita anticapitalista real.

No cal dir que hi estic completament d'acord. No mancaria més! Es tracta -com fan tots aquests collectius del Principat i d'altres indrets dels Països Catalans- d'anar recuperant espais des d'on potenciar ideals relacionats amb la justícia social (la lluita anticapitalista), la dignitat de pobles i persones, el respecte a la diferència tan racial i sexual com cultural. Espais des d'on impulsar valors com la igualtat, l'inconformisme, l'autoorganització.

Deia quan començava a escriure aquest article que estar uns dies amb amics del PSAN, Maulets, Endavant i tants de grups actius en la lluita per la independència i el socialisme, rejoveneix, i molt més quan un dels teus llibres (en aquest cas No era això: memòria política de la transició) esdevé una espècie de "biblia" del jovent revolucionari català. M'ho deia una noia d'Arran que havia vengut a la presentació de l'amic Xirinacs, al local de Sants on ens arreplegàrem munió de nacionalistes d'esquerra: "Ja fa anys, una nodrida xarxa d'ateneus populars, de casals obrers, d'ateneus enciclopèdics i de cooperatives va fer trontollar les bases del capitalisme. Aquella generació de revolucionaris dels anys vint i trenta! I per aquest motiu (els tres anys de valenta resistència contra el feixisme, la revolució, la resistència en el "maquis" en la dura postguerra) el poble va ser anihilat tant físicament com mentalment pels botxins del capitalisme. Actualment, tot i les grans diferències amb llavors, cal seguir mantenint viva la lluita, i nostra és la responsabilitat d'aconseguir-ho".

Reconec -i l'amic Xirinacs deia el mateix- que feia anys que no ensopegàvem amb un jovent amb tant alt grau de consciència revolucionària. Tot el que els venuts al sistema (partits, pseudoiintellectuals, xurma sense principis aferrada a la mamella del poder) havien provat d'ensorrar (marxisme, anarquisme, lluita anticapitalista i antirascista) ara és recuperat per aquest valents i agosarats allots i allotes d'Endavant, PSAN, POR, Maulets, Arran i tants i tants Casals, Ateneus Populars, Centres de Documentació que han sorgit - sorgeixen!- arreu de la nostra geografia.

Moments més tard, en el local de Sants on, amb la gent d'Edicions El Jonc, Endavant, Xirinacs i jo mateix encetàvem el debat damunt la transició (les traïdes de la transició!) i el paper de l'intellectual català en el segle XXI, un jove revolucionari ens deia, tot resumint el pensament d'Arran: "En el nostre 'món al revés' on la probresa equival a delinqüència, la dissidència a terrorisme i la liberalització econòmica garanteix el benestar d'uns pocs en nom de la llibertat, es fa urgent donar la volta a aquesta versió tergiversada. El pensament únic és una arma molt bona del capital per a tenir-nos submisos i callades. La història que ens han ensenyat és la dels poderosos, mentre l'altra cara de la realitat, la que patim els pobles i les persones oprimides, la dels que trenquem el silenci i sortim al carrer, ha estat sempre silenciada i manipulada. Per això contribucions com la que significa No era això: memòria política de la transició són d'importància cabdal per al jovent revolucionari, pel poble dels Països Catalans, i és precisament per això mateix que nosaltres, des d'Arran, des dels nombrosos collectius nacionalistes i d'esquerres on militem, recomanem el llibre".

Moments després, collocant la senyera amb l'estel i la bandera de la Commune de París (enguany es compleix el cent-trentè aniversari del primer govern proletari que existí en el món), el company Lluís M. Xirinacs inicià la presentació que, cal dir-ho, va ser profitosa i molt més extensa del que recull el petit extracte que publicam. Evidentment les retxes que em donà són només un breu resum de tot el que ell va explicar. Però valgui aquest resum per a copsar una mica com va ser la presentació de No era això: memòria política de la transició.


Digué Xirinacs, entre moltes altres coses:


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS