Administrar

Antoni Vidal Ferrando i el grup Entreveus: poesia i música de Mallorca

pobler | 24 Octubre, 2010 15:53 | facebook.com

Què passa? És que no interessa entre nosaltres tot allò que sobresurt, d’una manera o d’altre, en el si del nostre petit –i tan petit!- món cultural? És així: no interessa. Passa entre puntetes, sense fer renou, com si caminés de grapes, com si s’amagués pels carrerons estrets i les cantonades més fosques. Que tot plegat sigui així, que aquest meravellós espectacle poètico-musical, com tants d’altres com n’hi pugui haver i n’hi ha, no hagi ocupat les portades dels nostres diaris locals i de les nostres revistes culturals, de la mateixa que no les ocupen els espectacles literaris en general o teatrals en particular, resulta del tot humiliant i ignominiós, per no dir fins i tot immoral dins una societat “avançada” com la nostra, quan veiem a diari que sí les ocupen les gestes esportives dels nostres futbolistes, tennistes o motoristes.


ANTONI VIDAL FERRANDO I LA POESIA MUSICAL


Joan GUASP



Fa més o menys una setmana es va presentar al Teatre Xesc Forteza, un CD amb una selecció de poemes d’Antoni Vidal Ferrando musicats pels grup “Entreveus”. Tot Made in Santanyí. Perfecte!

L’aforament del teatre no va bastar per acollir la gentada que es va congregar en aquell recinte. El concert, a diferents veus –totes femenines, formidables- i acompanyades pel piano, tingué un èxit clamorós. El públic assistent, compost de manera destacada per amics, familiars, coneguts i, molt especialment, per lectors i admiradors del poeta, va esclatar amb aplaudiments i al·leluies efervescents. L’espectacle –la música, les veus i el textos- bé que s’ho mereixia. L’èxit, tant per l’autor de la lletra com pels autors de les melodies, fou apoteòsics, d’aquells que s’haurien de recordar durant força temps. A més, amb el temps, se n’hauria de fer esment sovintejat d’esdeveniments com aquests.

Però no sempre apassa així. El món de l’art, el món poètic, el musical, el cultural en general, té molt poc ressò entre nosaltres. Al dia següents, i als següents, foren d’una escassetat extrema les ressenyes que sobre aquest acte magnífic es pogueren escoltar o llegir en els mitjans públics de Ciutat o d’arreu de l’illa.

Què passa? És que no interessa entre nosaltres tot allò que sobresurt, d’una manera o d’altre, en el si del nostre petit –i tan petit!- món cultural? És així: no interessa. Passa entre puntetes, sense fer renou, com si caminés de grapes, com si s’amagués pels carrerons estrets i les cantonades més fosques. Que tot plegat sigui així, que aquest meravellós espectacle poètico-musical, com tants d’altres com n’hi pugui haver i n’hi ha, no hagi ocupat les portades dels nostres diaris locals i de les nostres revistes culturals, de la mateixa que no les ocupen els espectacles literaris en general o teatrals en particular, resulta del tot humiliant i ignominiós, per no dir fins i tot immoral dins una societat “avançada” com la nostra, quan veiem a diari que sí les ocupen les gestes esportives dels nostres futbolistes, tennistes o motoristes.

Ho penso, i ho dic, perquè crec que ens caldria, i ens cal ja urgentment, que els pocs Vidals Ferrandos que tenim la sort de tenir –és igual si són pocs, sempre que siguem conscients de la seva vàlua artística i del seu nivell social que els correspon cobrir-, siguin no només coneguts, sinó que és arribada l’hora de que també siguin reconeguts. I no tan sols per uns quants, sinó per el gran públic, pel poble, per la ciutadania, per tothom. Són aquests “pocs” Vidals Ferrandos, gràcies als seus mèrits extraordinaris, els que ens encomanaran la fe en nosaltres mateixos com a poble, l’autoestima, la identitat, l’orgull de pertànyer a una terra que ens ofereix fruits tan excel·lents.

És, indubtablement, una mancança atribuïble, en primer lloc a l’estament polític que culturalment ens governa. És una tasca política la de potenciar i mediatitzar els llocs més estimables de la societat i donar-los la publicitat i el “cartell” que els correspon. I embolcallar-los del valor equànime i exacte que els correspon. No només això: expandir-los amb suficiència a totes les capes de la societat a través dels seus departaments educacionals i culturals pertinents. Així mateix, és una tasca prioritària dels mitjans de comunicació: periòdics escrits i àudios, programes televisius, internet, etc. Molts dels esdeveniments d’aquesta tipologia cultural haurien de ser tema de portada, notícia de primera plana, comentari editorial, etc. No es que vulgui ofendre ningú, però és obvi que el públic en general –em refereixo al públic del nostre poble, de la nostra societat illenca- no només viu, ni hi vol viure, de pilotes de tennis, de coces a l’adversari ni de soroll i fum de tubs d’escapament. No només de Rafels Nadals i de Jorges Lorenzos vivim els mallorquins, sinó de tot allò que ens proporciona també alegria exterior i felicitat i calma i pau interior. Tot això, sense voler menysprear la importància que l’esport té per a la nostra joventut més o menys adulta o no, però sí voler deixar constància de que és molt més transcendent el món de la literatura, el de la música, el del teatre, el de les arts plàstiques i el de totes les arts en general.

El que vull dir, si ja no ho he dit, és que un acte tan “transcendental” com el de la setmana passada al Xesc Forteza, dedicat a donar a conèixer la nostra saviesa pròpia en matèria musical –Entreveus- i poètica –Vidal Ferrando-, s’hauria de prodigar amb més assiduïtat i amb més vigor popular antre tots nosaltres, veient-se reflectit en la joia i la gresca general. No dic que anéssim a celebrar-ho a la Font de les Tortugues, però metafòricament sí.

Ùltima Hora (20-X.2010)


Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)


La narrativa fascinant de Vidal Ferrando



Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.



L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS