Administrar

Els nostres: els guerrillers antifeixistes (II)

pobler | 13 Agost, 2010 20:04 | facebook.com

Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS. (Miquel López Crespí)




Francesc Sabaté Llopart ("El Quico") va ser un lluitador exemplar que combaté la dictadura franquista i el capitalisme des de 1936, data del començament de la guerra civil, fins el 1960, quan va ser assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén feixista.

El "maquis" antifeixista (II)


Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.

Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.

Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.

Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).

L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!



Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...

La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.

La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.

A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".

Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14

p>Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS