Administrar

Son Espases, El Pla de Carreteres, la corrupció política, Miquel Nadal...

pobler | 23 Novembre, 2009 16:01 | facebook.com

(2 vídeos) La lluita per salvar La Real empresa contra el PP va ser ofegada pels partits « transformadors », mitjançant cooptacions en la gestió de govern i avisos sobre els futurs de les subvencions a entitats poc dòcils, la lluita per la Memòria Històrica que qüestiona els judicis franquistes i introdueix elements de caràcter recuperador dels valors republicans i alternatius ha quedat devaluada mitjançant la canalització cap als valors políticament correctes de les polítiques de la transició i de “reconciliació nacional” predicades pel carrillisme. (Llorenç Buades)


D'esquena als moviments


Col·laboració amb L'Accent del 24.11.2009


Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


És un fet constatat per l'experiència política que la gestió de govern per part de certs partits que es diuen d'esquerra, verds, alternatius, nacionalistes, serveix més per a la desmobilització social i per fer que l'electorat s'empassi les polítiques continuïstes pròpies de la dreta econòmica que per a sembrar les llavors de polítiques d’una acció social transformadora en tots els seus aspectes.

No acostumen a tenir el poder, perquè governen sense tenir cap poder fàctic i els poders fàctics, econòmics, empresarials, religiosos i militars són els que en realitat governen, en aquests casos mitjançant partits que en realitat es transformen en agents dels interessos dels poderosos. Potser les fan empassar més dolces, o de manera suavitzada en relació al que faria la dreta política, però una vegada aplanats els esculls amb concessions poc significatives, els projectes de la dreta real es concreten.

El poder fonamental de l’esquerra està en la seva base social que no gaudeix de més poder que el de la suma de persones amb mancances que esperen resoldre mitjançant l’exercici de govern dels seus representants. Sovint succeeix que allò que s’ha promès, que les lluites que s’han emprès per tal de fer possible la solució dels problemes, una vegada arribats els partits al govern, es deixin de costat per tal de fer polítiques “possibles”, gairebé sempre “realistes”.

Aquestes polítiques necessiten la desmobilització social, i una part d’aquesta s’aconsegueix situant a una part de militants de partit en les tasques laborals vinculades a la gestió de govern, i altres mitjançant la desactivació dels moviments mitjançant les polítiques de subvencions.

A Mallorca ha passat això, que és un fenòmen gairebé universal. La lluita per salvar La Real empresa contra el PP va ser ofegada pels partits « transformadors », mitjançant cooptacions en la gestió de govern i avisos sobre els futurs de les subvencions a entitats poc dòcils, la lluita per la Memòria Històrica que qüestiona els judicis franquistes i introdueix elements de caràcter recuperador dels valors republicans i alternatius ha quedat devaluada mitjançant la canalització cap als valors políticament correctes de les polítiques de la transició i de “reconciliació nacional” predicades pel carrillisme.

El Pla de carreteres, redactat per gent que és imputada per corrupció i amb esmenes acceptades de poca consideració s’aprovarà per part de tots els partits del Pacte després d’abandonar la lluita empresa pels moviments. Només algunes agrupacions locals vinculades a Verds, ERC i Esquerra Unida s’han mantingut al costat del GOB i l’Assemblea contra el Pla . És la visualització d’una política continuïsta que s’expressa de manera clara en la destrucció del territori entre Montuïri i Sant Joan , que enllaça amb la carretera PP-UM de Sant Joan a Sineu i que tendrà continuïtat cap a Llubí. Un exemple que dissortadament no és únic.

Esquitxats pels processos de corrupció dels seus socis, amb el vot dels quals governen, ERC i Esquerra Unida fan declaracions d’intencions i ultimàtums al govern Antich per tal que es cessi a Miquel Nadal (UM) , conseller de turisme, després de ser imputat en un procés penal i que un jutge emetès un auto acusatori. Fins i tot alguns joves d’Esquerra Unida en operacions de propaganda es manifesten contra els corruptes, qua a la vega són socis de govern dels mateixos. En qualsevol cas, aquestes operacions de maquillatge no posen en qüestió allò que és fonamental, i és que governar amb la dreta regional (UM) només es pot fer a la manera d’UM, i aquesta no passa ni per l’esquerra, ni per la defensa del territori, ni per l’emancipació nacional.


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme de suggerir, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina -deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS