Administrar

Defensa de la terra

pobler | 23 Novembre, 2005 07:32 | facebook.com


Formentor.

Miquel Costa i Llobera va ser un mestre en la tasca de cantar el nostre paisatge. La seva concepció clàssica de la poesia, els profunds coneixements que tenia de la cultura grega i romana, una concepció moderníssima de l'ús de la llengua catalana, l'han fet un autèntic pioner en el camp de la poesia mallorquina. I, indubtablement, en la manera d'expressar alguns dels sentiments més profunds del poble mallorquí. Fins aquell moment hi havia massa arcaisme, massa temes arnats, en les composicions dels jocfloralistes de la pàtria. Molts poetes de finals del segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb ridícules buidors historicistes. Històries de ducs i comtes escrites en un català tan edulcorat i fals que no servia per a bastir els fonaments d'una cultura vigorosa, a l'alçada del poble que havia servat la llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns dels mèrits principals de Miquel Costa i Llobera és precisament el d'haver sabut bastir un català literari d'una modernitat increïble, un català que encara avui dia mostra tot el seu accentuat vigor i potència. En les pàgines de la Poesia completa de Miquel Costa i Llobera que acaba d'editar El Gall (Pollença, 2004) podem trobar nombrosos exemples d’això que afirmam.


Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant.


Aigua i vegetació, reserva d'ocells i plantes i fauna de torrents i torrenteres. Màgia dels indrets sagrats dels mallorquins i mallorquines que ens han precedit des de la fondària de la història.


Sovint, en contemplar racons com aquest de l’aigua maragda dels voltants de sa Costera em deman què hauríem de fer els mallorquins i mallorquines per a servar paisatges dignes del pinzell d'Ankermann, Anglada Camarassa, Antoni Gelabert o Santiago Rusiñol. Bernat Vidal i Tomàs, en el pròleg de setembre de 1951 al poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ens explicava com en aquest poemari "Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l'embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock, sent la mar per dins ses venes".


Jo no sé, i no vull ser pessimista, si els sobrevivents del present o els que vendran després de nosaltres també tendran la mar de Mallorca dins les venes com la tenia Blai Bonet, Miquel Costa i Llobera, Cèlia Viñas, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover o Antoni Vidal Ferrando, entre molts d'altres poetes nostres. A vegades, quan el pessimisme em venç, pens que ningú mai ja no podrà escriure poemes com "Cala Gentil" de Costa i Llobera, "La cala" de Blai Bonet, "Una barca" de Cèlia Viñas o "La terra que imagín" d'Antoni Vidal Ferrando. És una evidència que ningú no pot negar que, en dies de bonança, després del temporal que ens ha fet patir i sentir la por dins al moll dels ossos, naveguen per aquesta aigua maragda les dones d'aigua de Costa i Llobera. Les dones presoneres dels encanteris de bruixes i fades que, per un dia, han escapat de les fondàries de les coves on romanien tancades. També hi podem trobar, si miram amb atenció, si ens llevam la pedruscalla dels ulls, la nina que cull geranis i de la qual parla Vidal Ferrando en El brell dels jorns.


Recordem que l'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha parlat dels paisatges de Mallorca a les seves novel·les. Hi apareixen quasi sempre com a teló de fons de la vida dels pobladors. La mar, especialment, i els contorns de les cales, es converteixen en presències constants d'una narrativa plantejada com a repte literari i com a crònica d'una època. Unes imatges que em porten novament als versos de "La Cala" de Blai Bonet. No endebades ambdós poetes són d'aquest poble lluminós que té per nom Santanyí. Recordi, aquell que tengui la memòria curta, que els dos poetes han donat tot el millor que tenien, la veu, la saviesa, la vida, totes les paraules dels seus secrets abecedaris, per a salvar, si és possible encara, la bellesa d'aquesta Mallorca a punt de desaparèixer sota les onades de l'especulació més desfermada.


Miquel López Crespí


> (23-XI-05)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS