Administrar

Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

pobler | 28 Octubre, 2009 16:28 | facebook.com

(1 vídeo) A propòsit del progrés i d'un món habitable, Martin Luther King sostenia que «les avantguardes sempre han estat no-conformistes». Els crepuscles més pàl·lids és un merescut homenatge de Miquel López Crespí al seu pare, un de tants joves de 21 anys forçats per Franco a treballar a pic i pala, i a aquells que encara que van perdre, segons la història oficial, no van anar pel món de perdedors. La seva fortalesa d'esperit enlluernava. Tant cert és, que mai van deixar de lluitar per canviar un món en el qual persisteixen massa injustícies. (Quim Gibert)


Miquel López Crespí i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


Memòria del pare


Per Quim Gibert, psicòleg


Amors va ser un programa que va emetre TV3 fa uns anys. Em va tocar la fibra el testimoni de l'Antoni i la Maria que, amb 81 i 79 anys respectivament, s'havien casat no feia massa en segones núpcies. Impossibilitats familiars van ajornar l'enllaç durant 50 anys. L'Antoni, fill de Pineda de Mar, fou destinat l'any 1945 a fer el servei militar a Sóller, vila natal de la Maria. Va robar el cor a la Maria veure diàriament, davant del portal de casa seva, a l'Antoni marcant el pas amb la resta de soldats. El de l'Antoni i la Maria ha estat un amor que ni el temps ni les dificultats han marcit. Un amor tant esplèndid com el de la darrera novel·la de Miquel López Crespí, Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner editor, Palma 2009). Es tracta d'una novetat editorial que també versa sobre una història d'amor, basada en fets reals, entre una mallorquina de casa bona i un soldat. Encara que en aquest cas, un soldat «cautivo y desarmado». I és que l'any 1940 fou destinat a Mallorca, en concret a Sa Pobla, el Batallón de Trabajadores núm. 151. El formaven presos republicans que durant cinc anys foren obligats a construir carreteres de sol a sol.

En paral·lel, la novel·la és un retrat dels darrers dies de la guerra, en el decurs dels quals el general republicà Segismundo Casado, amb la complicitat del polític Julián Besteiro i l'anarquista Cipriano Mera, protagonitzan un segon cop d'estat en ple setge franquista de Madrid. És a dir, una «nova guerra civil dins la guerra civil (...) Unitats de la junta colpista executaven enmig del carrer tots aquells (soldats, administratius, periodistes, qui fos!) que no acceptessin les ordres de rendició donades per Casado». D'altra banda, López Crespí tampoc oblida incloure l'instant final de la guerra, quan la desesperació s'apropia d'aquells republicans que mai podran embarcar cap a l'exili des del port d'Alacant: «Trenta mil persones sense saber on anar, sense cap possibilitat de fugida, lliurats als llops». Simultàniament, són constants les referències a batalles com la de Terol, columnes militars com la de Ferro, camps de concentració com el d'Albatera i altres episodis que honoren la memòria antifranquista. Amb tot, l'autor és crític quan detecta un «fals internacionalisme proletari» en aquells obrers partidaris d'avançar al màxim en termes de llibertat però de no voler saber res de l'opressió de les cultures perseguides «pels senyors de la guerra castellans». Tant és així, que un dels personatges reconeix que «els fills de Durruti i Kropotkin érem sovint indiferents al clam dels pobles de l'Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic».

Tres són els protagonistes destacats de la novel·la: el pres antifranquista, l'al·lota poblera i el fill d'ambdós: «la postguerra és descrita, doncs, des de tres punts de vista diferents». Es tracta de personatges inconformistes, que «van prenent consciència de la situació opressiva» en una Mallorca afamada, amb contrabandistes, jornalers, falangistes, senyors rics... En aquest sentit, són entranyables els fragments en els quals López detalla la quotidianitat a Mallorca, tant en el pla com a la costa, abans de l'allau turístic dels anys 60.

A propòsit del progrés i d'un món habitable, Martin Luther King sostenia que «les avantguardes sempre han estat no-conformistes». Els crepuscles més pàl·lids és un merescut homenatge de Miquel López Crespí al seu pare, un de tants joves de 21 anys forçats per Franco a treballar a pic i pala, i a aquells que encara que van perdre, segons la història oficial, no van anar pel món de perdedors. La seva fortalesa d'esperit enlluernava. Tant cert és, que mai van deixar de lluitar per canviar un món en el qual persisteixen massa injustícies.

Quim Gibert, coautor d'Elogi de la transgressió

Publicat en la revista El Triangle (número 940)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS