Administrar

Les pel·lícules de la nostra vida (III)

pobler | 21 Agost, 2009 16:26 | facebook.com

(1 vídeo) L'URSS esdevé el "dimoni" que cal exterminar. La victòria soviètica en la Segona Guerra Mundial, la ruptura del monopoli de les armes atòmiques per part de la Unió Soviètica l'any 1949 juntament la victòria del socialisme a la Xina fan tornar histèrics els cercles militaristes estato-unidencs i la delació esdevé la norma dins la indústria cinematogràfica ianqui. Qui no recorda el paper de denunciant desenvolupat per Elia Kazan, per posar un exemple paradigmàtic? D'aquesta manera, amb denúncies, acusats de tota mena de "crims" ideològics, són obligats a fugir dels EUA (com a alternativa a l'atur etern) Joseph Losey, Preston Sturges, Orson Welles, Charles Chaplin... (Miquel López Crespí)


Orson Welles: un artista i lluitador exemplar


En el llibre Classificació 3R: el cinema a Mallorca, de Margalida Pujals i Manel Santana (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 1999), podem trobar un apartat dedicat a la història del Cineclub Universitari. En aquest interessant apartat (pàgs. 113-116) en què els autors ens recorden la feinada feta per Antoni Figuera, Vicenç Santandreu, Emili García i Joan Escarrer en el sosteniment d'aquesta important eina cultural. Posteriorment també hi participaria activament l'amic Francesc Llinàs, un dels millors crítics cinematogràfics mallorquins dels anys seixanta i setanta que, ho hem escrit en diverses ocasions, ens ajudà a penetrar en el meravellós món del cinema mundial.

Com expliquen els autors del llibre (pàg. 114): "A partir d'aleshores l'activitat fou intensa, de manera que entre el març de 1964 i el gener de 1967 es varen dur a terme 54 sessions de cinefòrum i 23 estrenes de films a Palma".

Precisament el poemari Temps moderns: homenatge al cinema que acaba d'editar el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva collecció "Gabriel Ferrater" i que guanyà el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" està dedicat a Antoni Figuera, Vicenç Matas, Francesc Llinàs i Jaume Vidal Amengual, els amics que ens ajudaren a conèixer i a estimar el cinema fins a fer-lo part indestriable de les nostres vides.

El llibre de Margalida Pujals i Manel Santana, amb la seva aportació de dades imprescindibles per a fer funcionar la química de la memòria, m'ha fet recordar una a una les pellícules que, en la Sala Rialto, lloc de projeccions del Cineclub Universitari, poguérem veure en els anys 1966-67, en plena dictadura franquista. Potser només els que han tengut la desgràcia de viure els anys grisos i tenebrosos de l'apogeu feixista, curulls de misèria político-cultural (aquell inabastable reialme de les "espanyolades" protagonitzades per Joselito, Marisol, Antonio Molina, Marifé de Triana, Lola Flores, Carmen Sevilla, Pepe Blanco i tots els que els feien companyia), poden copsar l'alè d'aire fresc que significa entrar en contacte amb Buñuel, Visconti, Fellini, Kurosawa, Welles, Bresson o Bergman.

Son els anys en els quals descobrim, amb dificultat Rainer Werner Fassbinder, Buster Keaton, Carl Theodor Dreyer, Wilhelm Murnau, Otto Preminger, Joseph Losey, Douglas Sirk, Andrei Tarkovski, Peter Brook, Dziga Vertov i algunes de les més superbes interpretacions de Marlon Brando, Vittorio Gassman, Anna Magnani, Francisco Rabal, Max von Sydow, Nikolai Txerkàssov, Humphrey Bodart, Vanessa Redgrave, Spencer Tracy, José Isbert, Marlene Dietrich, Indrid Bergman, Fernando Rey, Peter O'Toole...

Més d'una vegada pens que va ser aquella càrrega d'humanisme i rebellió que planava en l'art de Visconti, Eisenstein, Buñuel o Welles el que ens va fer sobreviure als anys foscos de la repressió feixista, alhora que ens ajudava a carregar les piles en la lluita contra la banalitat regnant (en parlarien posteriorment els situacionistes francesos!). Tot plegat enfortia el nostre esperit amb algunes de les millors obres d'art que ha produït la humanitat. Els creadors que havien fet l'opció d'emprar l'art per a dir la veritat, per a subvertir, dins les possibilitats que els concedia el sistema, l'ordre regant, ens demostraven per enèsima vegada que l'art que conjuga una forma i un contingut revolucionari sí que aporta el seu gra d'arena en el canvi de les consciències i les persones.

Orson Welles parlava l'any 1965 de "lluita per la dignitat". Havia fet aquestes declaracions als periodistes Juan Cobos, Miguel Rubio i José Antonio Pruneda. Les opinions de Welles sortiren publicades en el número 165 (abril de 1965) de Cahiers du Cinéma. Li demanaven:

-"Una de las constantes de su obra es la lucha por la libertad y la defensa del individuo".

Welles responia: "Una lucha por la dignitat".

Una mica més avall, en comentar la crisi de l'esquerra estato-unidenca, es referia al mal que havien fet les delacions en temps del maccarthysme a aqueixa mateixa esquerra.

Orson Welles, que es va haver d'exiliar dels EUA pressionat per l'ambient anticomunista del moment, era dur amb molts dels seus excompanys de professió quan declarava: "El problema del arte americano -o mejor, uno de los problemas- es que las izquierdas traicionan a las izquierdas; es una autotraición. En un sentido, por estupidez, por ortodoxia y por los eslóganes; en otro, por simple traición. En nuestra generación somos muy pocos los que no hemos traicionado nuestra postura, los que no hemos dado los nombres de otras personas...".

Els actors i directors del tipus d'Orson Welles son creadors, sovint perseguits per tota mena de dictadures i poders fàctics (econòmics, polític, religiosos...), que han fet seves les paraules d'Arnold Hauser en Historia social de la literatura y el arte (III) que, en el capítol "Bajo el signo del cine" (pàgs. 272-312), escriu: "El problema no es limitar el arte al horizonte actual de las grandes masas, sino extender el horizonte de las masas tanto como sea posible. El camino para llegar a una verdadera apreciación del arte pasa a través de la educación. No la simplificación violenta del arte, sino la educación de la capacidad de juicio estético es el medio por el cual podrá impedirse la constante monopolización del arte por una pequeña minoría".

Vet aquí l'"estètica" del creador de Ciutadà Kane: aprofundir, amb la seva obra, en la lluita per la dignitat de l'home amenaçada per tota mena de poders fàctics; fer avançar l'art cap a límits nous, cada vegada més lliures, més amplis, educant la humanitat en una nova sensibilitat.

I aquesta lluita interna del creador sovint dóna els seus fruits. L'obra construïda aconseguit amb aquestes dosis elevades de sinceritat fa que el film o l'obra de teatre sigui tan eficaç com un estilet i obri bretxa en l'adormida sensibilitat de l'habitant de les nostres ciutats en derrota.

Quantes vegades un film vist amb dificultats, en una sala que no reunia les condicions adients, aquell colloqui vigilat per la Social, no foren l'espira que encengué el foc de la resistència? Una bona part dels lluitadors antifeixistes dels anys seixanta i setanta es trobaven precisament en aquesta mena d'actes. Les conferències que tractaven de cinema, poesia, novella o teatre, els cineclubs, els recitals de la Nova Cançó, les trobades i els debats damunt cultura i literatura organitzades per l'OCB, les excursions dels Clubs d'Espai lligats al clergat progressista sorgit arran del Concili Vaticà II, tot plegat, vulguis no vulguis, sembrava la llavor del que anys més tard seria el moviment democràtic i antifeixista de les Illes. Potser un moviment sense l'embranzida d'altres indrets dels Països Catalans o de l'estat espanyol, però important pels resultats i per la gent que s'implicà en la regeneració de la societat de les Illes. Molts dels quadres dels actuals partits, sindicats i organitzacions socials són formats, en bona mesura, en aquelles concretes circumstàncies històrico-culturals.

En els anys 1966-67, el Cineclub Universitari projectà les pellícules Las tinieblas del día (Fabri), Jazz en un día de verano (Stern), Tierra sin pan (Buñuel), La piel y los huesos (Panigel), Ciudadano Kane (Welles), Psicosis (Hitchcock), El eclipse (Antonioni), El proceso (Welles), Los cuentos de la luna pálida (Mizoguchi), La emperatriz Yang-Kwei-Fei (Mizoguchi), El proceso de Juana de Arco (Bresson), Diamantes en la noche (Nemec), Y el quinto es el miedo (Brynych), Fresas salvajes (Bergman), El año pasado en Marienbad (Resnais), La regla del juego (Renoir), Cleo de 5 a 7 (Varda), El infierno del odio (Kurosawa), Rocco y sus hermanos (Visconti), Desayuno con diamantes (Edwards), La piel suave (Truffaut), El manuscrito encontrado en Zaragoza (Has) i Giulieta de los espíritus (Fellini).

Si tenim en compte que l'any 1965 havíem pogut veure Al final de la escapada de Godard (entre moltes altres pellícules) i en el curs 1965-66 ens havíem pogut acostar a la filmografia de Losey (La clave del enigma), a la de Rosi (Salvatore Giuliano) i a la d'Eisenstein (Tormenta sobre Méjico), ens podrem adonar del que significà a Ciutat, a mitjans dels seixanta, poder tenir a l'abast tota aquesta avançada del cinema mundial.

En aquesta època, Orson Welles és, juntament amb Eisenstein, Godard, Visconti, Buñuel, Chaplin, Forman, Saura, Ford, Bergman i d'altres un dels directors de cinema que més ens interessa. A través de les revistes Triunfo o Nuestro Cine ja sabem que ha estat un dels intellectuals represaliats pel senador MacCarthy. És quan comencen a "sonar" els noms d'alguns dels directors perseguits en la ferotge "caça de bruixes" anticomunista. Aleshores qualsevol cosa serveix a la Casa Blanca per acusar la gent de "collaboracionisme amb la Unió Soviètica" i el "marxisme bolxevic".

L'URSS esdevé el "dimoni" que cal exterminar. La victòria soviètica en la Segona Guerra Mundial, la ruptura del monopoli de les armes atòmiques per part de la Unió Soviètica l'any 1949 juntament la victòria del socialisme a la Xina fan tornar histèrics els cercles militaristes estato-unidencs i la delació esdevé la norma dins la indústria cinematogràfica ianqui. Qui no recorda el paper de denunciant desenvolupat per Elia Kazan, per posar un exemple paradigmàtic? D'aquesta manera, amb denúncies, acusats de tota mena de "crims" ideològics, són obligats a fugir dels EUA (com a alternativa a l'atur etern) Joseph Losey, Preston Sturges, Orson Welles, Charles Chaplin...

En l'article d'Ángel Fernández-Santos "Plenitud y caída de Wollywood" publicat en el llibre per fascicles Un siglo revolucionario (pàgs. 192-193) podíem llegir: "El miedo y sus consecuencias envilecedoras penetraron en los huesos de las grandes mansiones. La venta de somníferos creció vertiginosamente en las farmacias del oscuro valle de Cahuenga. Y comenzó el goteo del exilio. Nunca Hollywood volvió a ser lo que alcanzó a ser en aquellos dramáticos años. Ni siquiera el descrédito que amordazó en 1954 a MacCarthy y sus cazadores de brujas le devolvió la voz perdida. El tiempo de la confianza en la libertad había muerto y con ella murió el cine que nació y creció a su sombra".

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS