Administrar

Contra l’igualitarisme – Les falses memòries de Felipe González (XVIII)

pobler | 22 Maig, 2009 04:51 | facebook.com

(2 vídeos) L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert?


Contra l’igualitarisme – Les falses memòries de Felipe González (XVIII)


L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert? En temps de la Grècia clàssica o de l'imperi romà no patien per aquesta problemàtica. Les tradicions restaven al seu lloc. La religió era cosa dels ciutadans, mai un problema que pogués involucrar els esclaus. Hi havia una separació clara, concreta, entre el que creien els senyors i els captius. Cal dir que aleshores la situació era molt més senzilla. Un serf de l'Imperi que hagués gosat trepitjat un rajola del temple pagà hagués estat executat en el mateix indret. ¿Us imaginau un porc, una somera, assistint a una missa catòlica? En les obres d'un Polibi, del mateix Tàcit, es poden trobar centenars d'exemples de com l'aristocràcia romana sabia acabar, de rel, amb les profanacions dels esclaus. Fou el cristianisme, el missatge igualitari dels evangelis, el que, amb aquelles discutibles idees de la igualtat espiritual dels homes, començà a bastir els fonaments de l'edifici de l'Enciclopèdia francesa i més endavant del marxisme i del bolxevisme.


Quants problemes no pot portar a la humanitat una interpretació errada del missatge de Crist! Igualtat. Tenir tots el mateix. Ser igual que els rics. Gaudir de les mateixes possibilitats. La Declaració dels Drets de l'Home impulsada pels jacobins. Quin terratrèmol social! Fins aleshores, malgrat els evangelis, la xurma s'havia anat conformant -a les bones o a les males- amb la seva sort. Un pagès -llevat en temps de revolta- mai no aspirava a ser com un noble, com un senyor de ciutat. Els anys passaven igual que les collites. Després de l'estiu venia la tardor i, més endavant, l'hivern i la primavera. Segle rere segle, d'una forma immutable, sense canvis, com ha fet sempre la sàvia naturalesa. A vegades hi havia revoltes. La fam, la pesta, les guerres, feien esclatar una rebel.lió que normalment era sufocada per les forces reials. Les classes dirigents podien romandre per un llarg període -una o dues generacions- sense perill d'aldarulls. El picapedrer bastia les cases dels ciutadans, el pagès els fornia d'aliments, el forner feia el pa, el ferrer els estris per a la casa o per a la guerra, segons les circumstàncies, i l'orfebre, al seu call, cisellava les belles joies que les dames principals lluïen a festes i àpats. Tot immutable, com pertoca. Pensar el contrari seria com voler fer girar la terra a l'inrevés o que s'aturàs la llum del sol. A vegades, la Inquisició trobava una conspiració, jueus o heretges que volien subvertir les lleis, els costums. Llavors hi havia cremadissa a les places de pobles i ciutats, processó amb atxes, tambors pels carrers. Una festa per a sortir de l'avorriment quotidià, les públiques execucions d'apòstates i revoltats. Cadascú, en néixer, sabia quin era el seu lloc dins la comunitat. Tothom havia après, amb segles de rebre cops, quina era la seva posició. A molts pobles del món, les races inferiors, els pobles dominats pels imperis, els essers dedicats a la servitud, aprenien, com a respirar, l'obligació d'agenollar-se, besar amb la boca el fang del carrer, quan passava un principal pel seu costat. Mai no haguessin gosat alçar la mirada, fitar de front un duc, un marquès. Era pena de galeres per sempre!

La igualtat, els Drets de l'Home i del Ciutadà! Quines idees tenebroses no covaven dins la ment dels ressentits! Quantes guerres no ha portat a la humanitat voler mudar de posició, aspirar a una absurda igualtat! La independència de les colònies angleses en contra del seu rei i senyor natural, i, més endavant, les fraticides guerres del continent americà contra Espanya. Quants de tràgics exemples no podríem ressenyar! Segles de sang, l'un rere l'altre. Els senyors es veren en l'obligació de defensar el que era seu i que els nouvinguts els volien robar per la força. La nostra sagnant guerra civil: idèntic producte de les nefastes idees igualitàries que posseïa la gentussa en els anys trenta. Col.lectivitzar terres i fàbriques. Voler ser amos, hisendats sense haver obtengut les riqueses per herència! Vaja, quina manera de trasbalsar l'establert! Si els sindicats, concretament l'UGT i la CNT, s'haguessin conformat amb un normal i pactat augment de sou, si els grans propietaris industrials, si els terratinents castellans i andalusos no haguessin vist perillar llurs propietats, ben cert que no haurien donat suport a l'aixecament franquista. Qui, doncs, té la culpa del milió de morts? La resposta és senzilla. Els posseïdors de la riquesa defensaven el que era seu, el que els era reconegut per la llei i la tradició d'ençà l'imperi romà. Els pelacanyes, els descamisats, volien "ser iguals", tenir el mateix que els de dalt. Gaudir del que tanmateix no sabrien emprar: palaus, sales de concert, biblioteques, escoles públiques. Durant centúries, la humanitat havia marxat bé estant els uns a dalt i els altres a baix. D'on sorgia el foll esperit turbulent que tot ho mudava? L'igualitarisme, l'herència terrible de les sectes cristianes en l'Edat Mitjana. Cruels repartidors de béns a Münster, Alemanya; heretges russos, defensors de la propietat comunal de la terra; radicals anabaptistes duent idees igualitàries a Amèrica del Nord; els jesuïtes espanyols, muntant exòtics falansteris amb els guaranís. Fra Bartolomé de las Casas, blasmant contra l'esclavatge que feia progressar les plantacions de canya de sucre al Carib, les mines d'or i de plata al Perú. Quina llarga crònica de desencerts fins arribar a l'actualitat! I dins del partit, l'any 76, encara teníem quixots defensant la "igualtat d'oportunitats", aquella vella herència de la retòrica franquista. Voler abaratir el preu de les matrícules universitàries, ampliar els anys de l'ensenyament gratuït, aconseguir que el fill de la peixetera pugui estudiar de mestre, d'advocat, que arribi al poder encapçalant una formació política. La prole de la xurma ocupant qualsevol escletxa de l'administració, dirigint organitzacions, associacions veïnals, bancs, empreses d'abast nacional. Fer biblioteques als barris. Que tothom que no tengui diners per a comprar llibres els pugui consultar d'una manera gratuïta. Rússia, precisament, ha fracassat per voler portar a terme moltes d'aquestes errades idees igualitàries. El poble, tanmateix, només entèn el valor de les coses quan les paga amb el seu esforç. A la Unió Soviètica, amb la sanitat i l'ensenyament subvencionats per l'estat, amb la feina segura per a tota la vida, sense conèixer l'atur... no volien treballar, posaven mil excuses inversemblants per a no anar a la fàbrica. Pensaven, i no sense tenir part de raó... si ens faciliten l'existència, ¿per què hem de patir fent feina? I demanaven baixa, es posaven malalts sota qualsevol excusa. Vet aquí el producte final de l'igualitarisme: la decadència més absoluta, la pèrdua de l'imperi tan costosament bastit per generacions i generacions de russos, haver d'anar pel món demanant almoina, ara als japonesos, ara als nord-americans. ¿Aquest és el futur que volen per a la pàtria els defensors de la nefasta igualtat? Jo, esforçant-me. lluitant sense descans, vaig poder vèncer tan malsana tendència dins del partit.

Ara, la tasca serà finir amb les quimeres dels visionaris que encara puguin restar dins de la societat. Hem de fer entendre als toscos que ens envolten que vivim un temps de crisi. Que els deures de l'Estat són molts i variats: enfortir el bastió nacional -els moros ens amenacen-, augmentar les dotacions del pressupost per a l'exèrcit i la investigació militar, modernitzar la marina de guerra, comprar nous avions de combat a l'OTAN, els tancs!, els tancs de la Divisió Brunete, d'un model ja endarrerit per a portar endavant la defensa de les fronteres indivisibles d'Espanya. Hem de mantenir, costi el que costi, l'ordre públic. ¿Per què, els ciutadans que demanen més diners per a la Universitat, la Sanitat i l'Ensenyament Públic, no pensen mai en l'ordre públic? D'on surt la insensibilitat permanent enfront les tasques de l'autoritat? Ben cert que la plebs inculta no pot copsar la importància que té per a una nació comptar, en tot moment, amb un exèrcit llest per a intervenir en qualsevol circumstància i situació. Com podríem ampliar la xarxa d'hospitals, la d'escoles i instituts? Hauríem de reduir els efectius de la tropa, policia i Guàrdia Civil. Restaríem desarmats en cas de revolta o atac de l'exterior. ¿Com, tanta gent, no pot entendre una cosa tan senzilla? Per sort, dins del partit ja no queda cap partidari de les absurdes utopies igualitàries. Fa temps que ens hem renovat. I el "nou impuls democràtic" és una tasca permanent, no conjuntural. Rejovenir les idees, els quadres directius, les sigles i els símbols, de ser necessari, quan ja no serveixen per a portar a les urnes un parell de milers més de paparetes. L'únic que no podem mudar és la nostra estratègia permanent de continuar en el poder treballant de forma incansable pel país, per l'engrandiment de la pàtria.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS