Administrar

Les falses memòries de Felipe González (XVII)

pobler | 13 Maig, 2009 16:33 | facebook.com

Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.


Les falses memòries de Felipe González (XVII)


Record que, quan vaig ésser elegit com a Secretari General del Partit, a part dels símbols del passat (sigles, bandera, les fotografies de Pablo Iglesies a les seus), romanien dins les nostres fileres multitud de companys terriblement errats. Faltava la meva mà, en certa mesura providencial, per a aclarir quina era la missió del guiatge polític dins una societat moderna, a les acaballes del segle XX. Solucionar radicalment el problema del marxisme i d'un desfasat republicanisme fou una tasca senzilla. En el Congrés del 79 vaig dimitir i, en veure's sols, orfes de pare, podríem dir, vengueren de seguida a plorar-me, a suplicar-me que tornàs a la direcció. És evident que la meva dimissió només era un gest per a atemorir-los. Cert que si haguessin mantengut les errades concepcions quant a la defensa del marxisme i la república federal, hagués dimitit de bon de veres. Jo ja sabia amb certesa que mai no podríem guanyar uns comicis sostenint aquestes idees. Ja en aquell temps -i d'això no fa tants d'anys!- es tractava de dirigir-nos a un sector de l'electorat centrista, homes i dones de la classe mitjana, l'administració heretada de la dictadura, rendistes, militars, l'església, professions lliberals, negociants que s'havien pogut enriquir amb el franquisme. El camí equivocat era el que propugnava una política adreçada solament als treballadors, miners, dones de la netetga, mestres amb poca qualificació, endarrerits en llur formació. Ja sabia que, de guanyar, hauríem de portar a terme una dura reconversió industrial que posaria en contra nostra tots aquests sectors de la xurma. Les nostres columnes, els fonaments bàsics, havien de ser no de sectors inestables, d'incerta existència, sinó, ben al contrari, el gruix de la massa que gaudia d'un ingressos segurs i d'una situació no amenaçada per les futures i ineludibles reestructuracions. No em vaig errar. Els tretze anys al capdavant del Govern ho confirmen. Segar l'herba sota els peus, primer d'UCD, i ara del PP o Convergència, ha estat sempre la tasca prioritària, el que ha servit per a enfortir les nostres fileres amb quadres dirigents de provada solvència professional.

La idea essencial que havíem de combatre a l'interior del partit -una vegada guanyades les batalles en contra del marxisme i el republicanisme federal- era l'antiquada concepció de la falsa igualtat que l'esquerra mundial duia aferrada a l'esquena com un pes que l'aixafava. "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Novament el 93. Robespierre. Victor Hugo. La guillotina a la plaça de la Revolució, a París. Fer creure al ramat que gaudíem de llibertat no era difícil. La legalització dels partits ho confirmava sense cap mena de dubte. Si, després, les diverses organitzacions revolucionàries no obtenien quotes de poder per manca de diners, per no haver sortit abastament als mitjans de comunicació, o a causa de la llei D'Hont, no era problema de l'executiu. El poble, sobirà, lliure, ho havia decidit així. A les primeres eleccions, l'esquerra revolucionària, els grups del tipus MC, OEC, PTE, ORT i altres candidatures extremistes, obtengueren en total -anant dividits als comicis- més d'un milió de vots. Sortosament no pogueren tenir cap diputat a causa de la llei D'Hont que prima agrupacions i coalicions majoritàries. La Llibertat, doncs, restava garantida a perpetuïtat, sense problemes. Les urnes no mentien. Els vots eren els vots. Si els contraris no sabien trobar formes d'unitat per a guanyar-nos, no era culpa nostra. Què hi podíem fer? Eren les regles del joc, una llei de convivència que calia respectar. En el camp de la premsa, la llibertat era també total... per a qui tingués els milions suficients per a muntar una empresa. Els aferrissats enemics del sistema tampoc no podien fer-hi res. La Constitució, aprovada per consens entre les forces nacionals reconegudes internacionalment, reconeixia la llibertat d'expressió. Qui tenia el finançament adequat, els milions que pertocava, podia muntar un diari, qualsevol empresa editorial. El PCE ho provà amb Mundo Obrero... i fracassà. Federico Melchor, el secretari de Carrillo, plorava desconsoladament. No podia entendre com la xurma s'estimava més les publicacions "capitalistes" o "de la burgesia" -era com els comunistes anomenaven la premsa lliure- que no la seva. A ningú no importaven uns diaris que només parlaven de qüestions socials o feien un seguiment continuat dels principals problemes laborals dels morts de fam. Ningú no volia llegir revistes dels extremistes. Amb la reforma del franquisme havíem garantit la independència de la premsa. No ens podien acusar de dictadors. Vencíem també políticament i ideològicament en aquest camp. Havien d'estar amb la boca callada. Alguns grups més radicals, del tipus OEC, deien encara a llurs migrats seguidors que la vertadera autonomia de la premsa era la que preconitzà Lenin a la Rússia soviètica: la incautació, per la força, de les empreses editorials dels rics per part dels treballadors. Els deixàvem parlar. Nosaltres teníem la llei i les armes. Que provassin d'ocupar El País o La Vanguardia! De seguida haguessin tengut un destacament de la Guàrdia Civil, i a la presó. Els teníem fermats de peus i mans! No podrien aixecar el cap en molts d'anys! Llibertat per a presentar-se als comicis, però sense un duro per a fer-hi una campanya electoral mínimament digna, que arribàs als electors. Llibertat d'opinar, d'escriure, és evident, així quedava reflectit a la Constitució; però sense una pesseta per a treure al carrer un diari. Ni un setmanari, no podien publicar! Restaven en llibertat per a estar en silenci, reunits dins dels seus locals. Quina jugada, Déu meu, quina jugada mestra! Podien continuar així, eternament, parlant de la revolució per a quatre parets, per als de sempre, sense que ningú no els pogués escoltar, saber llurs bufonesques posicions. I, de tant en tant, si ho demanaven amb humilitat, nosaltres, per misericòrdia, demostrant al poble que no existien entrebancs per a participar en el procés d'elecció de diputats, els concedíem un parell de minuts a altes hores de la nit, quan tothom dormia. En efecte... havien sortit per televisió! No podien dir que els negàvem la presència als grans mitjans de comunicació! I, a les reunions internes, fèiem la gran riallada, en veure com havien caigut en la trampa. Mai no pogueren treure cap diputat. Acabaren per cansar-se i molts d'aquests partits extremistes plegaren o vingueren a demanar-nos perdó per a obtenir l'almoina d'algun lloc a l'administració. Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS