Administrar

Les falses memòries de Felipe González (XVI)

pobler | 08 Maig, 2009 14:42 | facebook.com

Pocs entenien la necessitat de pactar amb els franquistes per a poder modificar el sistema establert. No era qüestió de fer -com predicaven els extremistes- una revolució, una ruptura. Es tractava d'arribar a un consens, pactar les respectives quotes d'influència i anar a unes eleccions amb una eficient llei electoral que impedís el pas als radicals. Qualcuns diuen que la idea del pacte és una troballa carrillista. Van ben errats. Mundo Obrero encara atacava el futur rei, quan jo a Alemanya, d'incògnit, ja parlava amb Willy Brandt i el convencia per a finir amb el nostre republicanisme demodé. La transició pacífica fou idea meva, no del PCE, que encara pensava podia ser un partit cabdal en el canvi de règim. Carrillo no va fer res més que copiar-me, anar rere les meves passes.


Marc Aureli, Napoleó, Maquiavel... Les falses memòries de Felipe González (XVI)


Dies de calma abans de marxar cap a París a la reunió de la nostra agrupació internacional. No m'agrada dir "reunió de la Internacional Socialista". Em recorda altres èpoques, altres idees. Em fa pensar en la utopia, de la qual sóc tan contrari. Cap de setmana -unes petites i merescudes vacances-, amb na Carmen i un selecte grup d'amics i companys, a Doñana. M'arriben males notícies que fan referència a la signatura del nou pacte social amb els sindicats. No volen firmar. No entenen els deures que tenen amb la societat. Egoisme. La patronal em truca per a veure què puc fer-hi. Tothom depèn de mi. Ningú no sap fer res sense la meva presència. Crec que, definitivament, haurem de pensar a tallar les subvencions a CC.OO. i UGT. Potser que la situació, dins del nostre sindicat, tengui solució. Hem pogut fer dimitir Nicolás Redondo. Per fi una alegria enmig de tanta lluita i tanta incomprensió dels incompetents! Gutiérrez, de CC.OO., m'ha decebut. No acaba d'entendre les exigències de la modernitat malgrat que, després de la vaga del 14-D, pareixia era sensible a les necessitats de la nació. Fullejava El Príncep de Maquiavel comentat per Napoleó. M'agraden els comentaris del titànic militar francès, l'home que sabé aturar a temps els extremismes de la revolució, malgrat que, indirectament, i sense anar-ho a cercar, es convertí en el propagador més eficient de la ideologia jacobina. Contradiccions de les grans personalitats històriques! També, damunt la tauleta de nit, les Reflexions de Marc Aureli. No m'agraden tant. L'estoïcisme no em sedueix com a filosofia. Hi ha alguna cosa femenina dins Marc Aureli. Tindran raó els seus coetanis? Era homosexual? Mai no volgué fruir de la companyia d'una dona? La qüestió em recorda l'augment de les conductes anormals i perverses dins la nostra població. Hauré de parlar-ne amb el Ministre de Justícia. Endurir la legislació. No podem continuar així de cap de les maneres! Els caps de l'Estat Major trucaren a la Presidència. Estaven indignats, i amb tota la raó del món. Cada dia hi ha més soldats degenerats que arriben a les casernes. Corrupció dels costums. Com a Roma. Marc Aureli en devia tenir la culpa? No puc fer el mateix que un emperador efeminat. No m'agrada la seva forma d'escriure -un grec que no acaba de dominar, certa afectació en la construcció de les frases. No sabria com explicar-ho. Hi trob massa pietat i generositat vers la xurma romana, la plebs de l'imperi. L'accentuat sentimentalisme no dóna categoria als seus escrits. Napoleó és més directe. Va, sense desviar-se, al gra, sense perdre's per les bardisses, com correspon a un dirigent contemporani, arrelat dins la seva problemàtica.

Sempre he estat un home d'una sòlida i provada formació humanística. Quan feia el batxillerat, ja treia matrícules d'honor en religió i Formación del Espíritu Nacional. Em delia passant el rosari amb els pares. Anar el Día de la Hispanidad, amb les vidrioles que representaven indis sense civilitzar, negrets, tota mena de races inferiors, a recollir diners per a les missions. Si no hagués tengut la dèria de treure el país del seu enfonsament secular, ben segur que hagués anat a convertir pagans a la Xina o a qualsevol llogaret africà. A la universitat, mentre companys i companyes perdien el temps llegint i estudiant, posem per cas, els materialistes grecs de l'antiguitat, jo investigava Plató, les Confessions de Sant Agustí, aquell llibret de capçalera que mai no m'abandonà, Cómo ser un buen cristiano, del pare Escrivá de Balaguer. Crec que ja intuïa, en aquell temps, les immenses responsabilitats que hauria de saber vèncer en el futur. Li vaig dir l'altre dia al vice-president, el company Narcís Serra: "Ens falta sovint una mica de formació humanística. Tenim massa gent d'al.luvió. Oportunistes que tenen el carnet del partit només per a enriquir-se ràpidament. La corrupció que ens amenaça. Mira el cas sagnant del germà de n'Alfonso. El cas Filesa!". Però Narcís no m'escolta. Ell és un autèntic artista. Si la ciutadania inculta, sense sensibilitat, sabés com són alguns dels nostres consells de ministres! Més d'una vegada, en plena discussió dels pressuposts o quan ens veiem obligats a tractar casos d'importància extrema, com ha estat recentment el desgraciat error de la policia a Euskadi (dos terroristes morts en estranyes circumstàncies), en Narcís, posseït pel geni de la música, s'aixeca de la taula on fem les deliberacions i es posa a tocar el piano. Dominat per una autèntica follia interpretativa, exclama: "La policia no s'ha errat. Eren terroristes, tots dos! Separatistes que volien dividir Espanya, convertir Euskadi en una Albània endarrerida!" Llavors aturam la discussió fins que ell acaba. Són els millors concerts que he sentit mai! Quina manera d'interpretar Chopin! Quin sentiment sortit de les fondàries de l'ànima! L'haurem de promocionar internacionalment. Fer que vagi a les reunions per a aconseguir la pau a Bòsnia, amb el piano. Potser la seva música ajudi a posar pau en el món. Qui sap! Qui no ho hagi vist no ho podria entendre. Solchaga -una mica envejós- m'ha dit que a la propera reunió ell portarà l'harmònica. No sé si aprofitar els moments d'èxtasi, quasi religiós, que ens ofereix sovint en Narcís per a portar els meus bonsais a la taula de la presidència. Darrerament tenc una mica abandonats els meus arbres japonesos i coreans.

Són uns dies de descans, a Doñana, abans de reincorporar-me a les absorbents tasques de govern. Record que, a la Facultat, la majoria de companys de curs s'estaven més hores llegint els Manifestos Antropològics de Feuerbach, La Ideologia Alemanya de Marx-Engels i L'únic i la seva propietat de Stirner, que no pas estudiant el temari del curs. El dret era la meva dèria. No entenia aquells eixelebrats quan em deien que, si una vegada arribàvem al poder, destruiríem totes les lleis del país. Quina follia! Quin caos! I encara hi ha necis que diuen que en temps de la dictadura no hi havia llibertat. Jo sempre em vaig sentir lliure per a estudiar, per a realitzar-me, per a llegir Plató o Schopenhauer. Ningú no m'impedí mai resar el rosari, anar als cursets de formació espiritual, demanar diners pel Dòmund. La dictadura fou cruel amb els comunistes i els anarquistes, amb la gent que provava de rompre amb el sistema. Pocs entenien la necessitat de pactar amb els franquistes per a poder modificar el sistema establert. No era qüestió de fer -com predicaven els extremistes- una revolució, una ruptura. Es tractava d'arribar a un consens, pactar les respectives quotes d'influència i anar a unes eleccions amb una eficient llei electoral que impedís el pas als radicals. Qualcuns diuen que la idea del pacte és una troballa carrillista. Van ben errats. Mundo Obrero encara atacava el futur rei, quan jo a Alemanya, d'incògnit, ja parlava amb Willy Brandt i el convencia per a finir amb el nostre republicanisme demodé. La transició pacífica fou idea meva, no del PCE, que encara pensava podia ser un partit cabdal en el canvi de règim. Carrillo no va fer res més que copiar-me, anar rere les meves passes.

Demà, novament a Madrid. Controlar la signatura del pacte social amb els sindicats. Viatjar al Perú. Malgrat la suau condemna que hem fet del cop d'Estat del president Fujimori, hem de reconèixer que ha sabut vèncer els terroristes de Sendero Luminoso. No ho hagués pogut fer mai respectant la legalitat constitucional. Com Ieltsin, a Rússia, que no hauria pogut finir amb les darreres resistències del comunistes de no haver estat pels tancs que atacaren el Parlament. Els deures que tenim amb els nostres aliats nord-americans. Si no hi hagués aquestes obligacions internacionals, de seguida hauria donat suport públicament al cop al Perú. Però els Estats Units condemnaren tímidament Fujimori. Nosaltres havíem de fer el mateix. En política internacional no podem desmarcar-nos dels poderosos, de qui realment té la paella pel mànec. En la qüestió de Rússia, sortosament tot ha estat diferent. El president Clinton, amb una ràpida intuïció d'on estaven els interessos del món lliure, ha donat suport a Ieltsin i nosaltres hem pogut fer el mateix. Aquests comentaris a El Príncep de Maquiavel fets per Napoleó... una obra mestra del pensament universal. Una vertadera llàstima que, en lloc d'unes petites anotacions, Napoleó no hagués tengut temps, com Juli Cèsar, d'ampliar els seus escrits. Ara, tots els governants del món, les classes cultes, els esperits selectes que tenim l'honor i la gran responsabilitat de dirigir la humanitat, hi podríem trobar una guia per a l'acció, uns assenyats consells on inspirar tothora la nostra excelsa tasca de governants.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS