Administrar

Les falses memòries de Felipe González (XV) - Els crims franquistes de 1975

pobler | 05 Maig, 2009 06:48 | facebook.com

(1 vídeo) ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena.


Els crims franquistes de 1975 – Les falses memòries de Felipe González (XV)


Algunes vegades tenc malsons. Torn, en somnis, als moments finals de la dictadura, quan augmentava la repressió i encara hi havia afusellaments. Pens... ¿i si la Brigada Político-social ens hagués vengut a cercar a nosaltres, els partits disposats al pacte, i no als revolucionaris? Jo era molt jove el 27 de setembre de l'any setanta-cinc. Tenia ben clares les meves idees de canvi pacífic i ordenat vers la democràcia i la modernitat. Mai no hagués consentit que el partit -assenyat, aconsellat pels companys de la socialdemocràcia alemanya- caigués en provocacions. I en els anys finals de la dictadura abundaven les incitacions a l'aventura. Record vagues generals, enfrontaments radicals amb la policia, accions incontrolades, assemblees permanents arreu... En el malson veig Otaegui, contra un mur del penal de Burgos, davant un destacament de la Policia Armada, i Txiki, en el cementiri de Cerdanyola, amb les mans fermades, rebent els trets d'un grup de guàrdies civils. Em miren als ulls. No supliquen. Aixequen el puny. Se sent, llunyana, una Internacional de la qual no conec la lletra. De sobte hi ha trets. Esquits de sang m'embruten la cara. Sé que estic suat, m'agit a dreta i esquerra, tremolós, provant de despertar-me. Però no acaba aquí el somni. Sóc a Madrid. És la matinada plujosa del 27 de setembre. No sé per quines estranyes circumstàncies acompany els furgons policíacs que han sortit de la presó de Carabanchel. Els condemnats a mort que aviat seran afusellats (el joves Baena, Sánchez Bravo i García Sanz) van emmanillats dins tres cotxes cel.lulars. Els segueixen disset jeeps de la Policia Armada, de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit. Mitja dotzena d'automòbils de la Brigada Política ens segueixen. Quan passam per davant l'estació d'Atocha, el rellotge marca les set quaranta-cinc. La imatge del rellotge em recorda una visió semblant entrellucada a un film de Bergman. Estic enmig dels guàrdies civils. Els destacaments que han d'afusellar els joves van ben armats, el dit a la metralleta, disposats a disparar en qualsevol moment. No sé què faig acompanyant aquesta esfereïdora processó de víctimes i botxins.

La matinada del 27 de setembre de 1975 jo dormia tranquil.lament al meu apartament de Sevilla. La nit anterior havíem anat, amb uns companys i na Carmen, a veure una pel.lícula japonesa d'art i assaig. Acabada la projecció, després d'un interessant debat damunt la bellesa de l'art -Carmen m'escoltava bocabadada-, vaig sortir del cine dirigint la mirada al cel. La bonesa de les nits sevillanes. Flaire de clavells i tarongers per les avingudes desertes. A poc a poc el partit s'anava consolidant arreu de l'Estat: tres advocats a Barcelona hi havien demanat l'ingrés, la important incorporació de Fèlix Pons a Mallorca, dos miners que havia pogut convèncer Nicolás Redondo... la cosa rutllava. No teníem encara la força del PCE, però, amb dificultat, sempre amb l'ànim ferm, anàvem bastint la nostra força del futur. Aquella nit, la del 26 de setembre, havia rebutjat d'anar a una reunió clandestina. Grups aventurers, representants de coordinadores de fàbriques en vaga, havien demanat d'ajuntar esforços per a fer una repartida de fulls cridant a la vaga general en protesta per l'assassinat dels joves antifranquistes. No ho tenia gaire clar, allò d'anar a una trobada secreta convocada pels extremistes. Hi havia altres formes de protestar contra els errors de la dictadura. Apel.lar al nunci del Vaticà perquè hi intervingués. ¿Havíem d'enfortir, amb la nostra presència, les coordinadores anticapitalistes de les fraccions més quimèriques? No convenia ajuntar esforços amb l'esquerra revolucionària. Els obrers revoltats, a les acaballes del franquisme, ja no escoltaven les permanents crides a la moderació i al diàleg. Tothom campava sense control. Les lluites del populatxo desfermat prenien noves formes. El consellisme i l'anticapicalisme anaven substituint, perillosament, el pragmatisme, l'eficàcia negociadora de tipus europeu. Era massa compromès. No em podia jugar el futur a la carta incerta d'una estranya solidaritat amb uns condemnats que, en aquell moment, no sabíem si eren agents provocadors. Com el POUM, en temps de la guerra civil. O el trotskisme a la Unió Soviètica, dificultant les mesures de Stalin. Millor no esser-hi. Anar al cine a veure la pel.lícula d'art i assaig.

Al cap i a la fi... ¿qui eren els joves que la dictadura afusellaria en la matinada del 27 de setembre?. Dos acusats de pertànyer a l'organització terrorista basca (Txiki i Otaegui), i tres militants del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Un difícil dilema al davant nostre. La transició començava amb vagues generals i afusellaments. Per unes setmanes, vista l'envergadura de la protesta popular davant els il.legals judicis i les condemnes de mort, vaig pensar si podríem desmobilitzar la xurma, malgrat la bona voluntat que ens dominava; o si en un futur no gaire llunyà seria factible vèncer la influència nefasta que els partidaris de la revolta socialista tenien entre el poble. Estava segur del triomf final de la civilització. Però no era tan senzill tenir la sang freda d'un gran dirigent en aquells mesos de finals del setanta-cinc. La febre em puja. No puc despertar del malson. Instintivament m'adon que na Carmen truca al metge que tenim assignat a la Moncloa i, intranquil.la, em posa mocadors banyats al front. Dec estar a més de quaranta de febre. No puc alliberar-me d'aquests guàrdies civils que han d'executar, d'aquí pocs moments, Baena, Sánchez Bravo i García Sanz. Ningú no em mira. Ningú no em veu. Jo, el futur president del Govern de la nació, com una ombra entre les ombres del passat, emportat per la febre, una fulla enmig de la tempesta. Entre la boira veig un cartell indicatiu: Hoyo de Manzanares. Més endavant, sentint el sotragueig d'una carretera empedrada, puc entrellucar més indicacions: Escuela de Aplicación y Tiro del Ejército.

La Guàrdia Civil ha fet davallar dels vehicles els advocats de les víctimes i familiars. No volen ningú a l'indret de l'execució. El sol comença a sortir dèbilment entre els núvols, però el terra es grisós, sense coloració. No puc distingir cap color concret. Només el gris obscur i metàl.lic de les metralletes que m'envolten. I si m'hi fes present? ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena. Un metge per a certificar la mort de les víctimes, dos jutges del Consell de Guerra amb instruccions precises del dictador: vol saber, de seguida, com ha anat l'afusellament, saber quines han estat les darreres paraules dels executats. Hi veig també dos capellans, el rector d'Hoyo de Manzanares. Aquest darrer és un homenet esquifit, mig adormit, que parla tot sol. Un altre fantasma, com jo mateix, com la gernació dels que hi som presents. L'han despertat a les sis i li han dit que els necessitaven "per si qualcun des reus es penedeix dels seus crims".

Sé que estic enfollint. Que tot això que estic vivint com si fos real, és un absurd deliri. Un d'aquests malsons que em dominen quan pens que, d'haver-me deixat guiar per unes altres idees, ara podia ser allà, davant els destacaments de la mort, amb les mans lligades, veient el cel per darrera vegada en la vida. Jo, el futur guia de la nació, entre la Policia Armada i la Guàrdia Civil, sense poder acomiadar-me dels familiars, fitant els homes, plens de ràbia, que d'aquí pocs instants premeran el gallet del subfusell. Quin deliri em sacseja! Una possibilitat tan paorosa mai no va existir en la meva vida. He sabut tostemps estar amb la gent que pertoca en el moment i la circumstància oportuns. De molt jove, quan era estudiant, no vaig considerar mai que una munió de tronats pogués trasbalsar el món, guanyar una batalla, vèncer en unes eleccions. Havia estudiat història. Era bon alumne. Mai no vaig perdre el temps llegint novel.les, llibres que no donassin profit. Sempre matrícules d'honor. Espàrtac i els seus seguidors foren penjats en la via Àpia, a Roma, per a servir de públic escarment als esclaus de l'imperi. Els comuners, els agermanats del segle XVI, igualment esquarterats a tots els entreforcs dels camins. Fracassada la Commune de París, perduda la Guerra Civil l'any trenta-nou. Confiar en la pleballa? Com, i per què? El poble revoltat sempre m'ha atemorit. Els homes junts, protegits per la massa anònima, són capaços de cometre les majors barbaritats. Enderrocar palaus, cremar esglésies, matar els dirigents, si consideren que han comès injustícies. Arbitrarietats? Què podrà saber un obreret inculte, que no ha estudiat dret, el que és just o injust? Saben llegir i escriure amb dificultat i ja es pensen que ho coneixen tot. No són conscients de llur ignorància, de la necessitat que tenen de líders i dirigents que els puguin manar.

El progrés social s'aconsegueix amb el pacte i la negociació; mai d'una forma violenta. La humanitat ha sortit de la barbàrie i de l'endarreriment gràcies a l'actitud misericordiosa de les classes dominants; mai perquè els de baix hagin pogut imposar llurs extravagants reivindicacions, llurs utòpics punts de vista. Na Carmen li diu al metge: "Millora, la febre està baixant". Veig que respiren alleugerits. Surt el sol a Hoyo de Manzanares. Se sent "Foc!" i tota la cambra tremola. Olor de pólvora dins l'habitació. En el somni em palp els braços, les cames. Veig com els condemnats cauen a terra amb el puny alçat encara. No he pogut sentir les darreres paraules. Els periodistes, de lluny estant, han sentit un "Visca la República!, "A baix el feixisme". El rector els beneeix mecànicament. No sap gaire bé el que fa. Cap dels joves no havia demanat la confessió. De lluny se senten els xiscles d'angoixa dels familiars. El rellotge d'un dels guàrdies civils que han participat en l'execució marca les nou i quinze minuts del matí. Estic viu. Era un angoixós malson!

De jove vaig saber escollir adequadament el meu lloc de militància, el grup d'amics que pertocava. Sempre vaig triar molt bé les meves lectures. No aprofundir en Lenin, Álvarez del Bayo, Tommaso Capanella, Maxim Gorki. Estudiar Bernstein, els avenços de l'humanisme catòlic. Tenir la ferma convicció que el món pertany als esperits selectes, als homes d'un tarannà especial. L'aristocràcia dels sublims sentiments. Els que saben apreciar una posta de sol, un poema de Juan Ramón Jiménez, una bella pel.lícula d'art i assaig japonesa, exòtica, sense cap mena de falsa connotació social. Si no hagués escollit bé el meu camí, els interessos que em pertocava defensar, ara hauria acabat com fineixen els qui volen trasbalsar el món: aquí, al fossar d'Hoyo de Manzanares, allargassat, amb el pit foradat per les bales, rebent les escopinades dels botxins, tirat, com un gos, de qualsevol manera, dins un barat fèretre de pi, en posició ridícula, impresentable. A poc a poc torn a la vida. No, no vaig anar a la reunió que havia de decretar la vaga general en protesta pels assassinats del 27 de setembre. Sabia que no hi havíem d'anar. Aïllar el radicalisme, era la nostra màxima, el nord que guiava les accions del partit. Sabia que havíem de guardar-nos les espatlles, no comprometre l'avenir en accions sense sentit que en el futur, tanmateix, no ens donarien un profit electoral. Un pas en fals, una acció no controlada, defensar una causa perduda, haurien pogut barrar el pas a la pujada al poder. Sent na Carmen molt més tranquil.la. Li distingesc el rostre. Estic despertant! Em not el cos adolorit, suat, com si vengués de fer un llarg viatge a peu per un camí ple de pedres. Demà no podré rebre la delegació sindical que vol discutir alguns punts del pacte social. Caldrà que s'esperin. La xurma sempre pot esperar. Els senyors sempre han fet esperar els servents. Són ells qui estan a les nostres ordres, no nosaltres a les seves. Tothom en néixer ja té el seu futur escrit al cel. Els uns vénen al món per a romandre sempre a baix; els altres, per a comandar pobles, per a il.luminar amb llur clarividència la societat. El metge em recepta unes píndoles. Diu que amb un dia de descans em recuperaré. Alleugerit, mir el calendari. Octubre de l'any 1993. Ha estat un malson.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS