Administrar

Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trotski, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)

pobler | 29 Abril, 2009 16:06 | facebook.com

(7 vídeos) Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.


Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)


Com escrivia l'altre dia en arribar del concert, a l'antiga Unió Soviètica els cercles musicals, certs clubs artístics permesos pel Govern, ajudaren a servar, per a un hipotètic futur de llibertat, l'ànima autèntica, la història vertadera de Rússia. La memòria col.lectiva esdevingué aleshores una autèntica arma en mans dels sectors que no estaven conformes amb el règim. Perfecte per a una situació com aquella, sense gaire sortides per a l'oposició, però nefast per a Espanya. La meva experiència, la tasca al capdavant del meu partit i com a President del Govern, el meu coneixement de les debilitats connaturals dels pobles, m'ha fet arribar a la conclusió que, en les actuals circumstàncies, és precisament la memòria històrica l'enemic principal que cal combatre si volem bastir un país modern, avançat en els camps de la tècnica i la informàtica. El passat, evocar la història, és mantenir viu i actuant el record de Sade, Fourier, Babeuf, Marx, Lautréamont, Villa, Zapata, Durruti, Lenin, els consellistes de Kiel, de Kronstadt, d'Astúries. ¿De què pot servir a un funcionari, a un eficient executiu, a un treballador que l'únic que desitja és poder canviar de cotxe, el record de la subversió mundial? Una pèrdua de temps. Hauríem de depurar encara molt més a fons els llibres de text. Anar amb compte amb els documentals que s'emeten per TV. Ben cert que fins a mitjans anys setanta -jo ho vaig viure intensament- hi hagué, entre els pobres, grans esperances en els canvis socials que havien de trasbalsar el sistema occidental.


La revolució d'Octubre, a Rússia, era un exemple que, estudiat arreu, nombrosos pobles i col.lectivitats volien imitar. La gent, analfabeta en moltes de qüestions, no havia llegit Trotski (La Revolució Traïda), ni molt manco coneixia a fons la sagnant política de Stalin en contra dels més fanàtics i irreductibles revolucionaris: Radek, Bukharin, Zinòviev, tota la vella guàrdia d'Octubre que -per sort!- fou sistemàticament exterminada. No. La plebs no vol recordar ni saber com les revolucions -ara ens falta el final de Fidel Castro i de Kim Il Sung, per a veure finir definivament el malson- acaben traïdes pels seus dirigents. A la meva Facultat, a Sevilla, en els anys seixanta, encara hi havia grups amb el nom d'Espàrtac. No sé si volien recordar el rebel esclau que s'enfrontà contra el poder de Roma o la jueva Rosa Luxemburg. O qui sap si ambdós personatges alhora! El cert és que a través dels anys, l'absurda memòria de les revolucions socials es mantenia viva dins amplis sectors de la xurma. ¿Quina importància, al segle XVI, no tengué el record de les antigues sectes cristianes que s'havien d'enfrontar al poder del papa, quant al naixement del protestantisme alemany? Càtars i arrians, il.luminats espanyols, anacoretes coptes, hussites a Bohèmia, folls de tota mena que en segles i segles no deixaren de combatre la veritat dels Concilis de l'Església Catòlica, ressuscitaven quan menys s'ho esperaven els emperadors, i, seguits de munió de camperols afamegats, assaltaven els palaus, les ciutats del nobles, cometent inabastables crims i abusos contra l'autoritat legítima. Com fou possible mantenir viva la idea dels rebels cristians a través dels segles? La maleïda memòria col.lectiva, els llibres, Gutemberg, les velles contant la crònica de la rebel.lió als seus néts, al costat de la foganya. No hi havia altre entreteniment que mentir damunt els esdeveniments, crear falses espectatives. Lladres, criminals i heretges eren enaltits. Fins i tot els llibres de cavalleries, Don Quixot, serviren per a propagar idees contràries a la llei i l'ordre. El poder de reis i emperadors posat en qüestió. Passaven centúries. Les revoltes continuaven. Els comuners feien estralls a Castella. Les Germanies al País Valencià i a les Illes. La política antinacional dels jueus treballant des de les sinagogues contra la unitat d'Espanya hàbilment dissenyada pels Reis Catòlics Isabel i Ferran. No bastaven els públics escarments, les execucions massives de revoltats. Passava una generació i els fills, perduda la por, tornaven a la insurrecció. Com si no hagués servit de res l'esquarterament de Bravo, Padilla i Maldonado a Villalar. No hi feien res les recomanacions de l'església, la labor de frares i capellans, per a aturar les endemeses salvatges dels avalotapobles. Pensadors inquiets (Galileu, Copèrnic) sembraven els dubtes entre els fidels creients. A Anglaterra, el dictador Cromwell obrí les portes als magnicidis reials. Carles I d'Anglaterra fou assassinat d'una forma impune. Més endavant, ja coneixem la història més propera. La Revolució Francesa. Les barcasses plenes de nobles enfonsades en el riu Sena. El martiri de Lluís XVI i Maria Antonieta. El naixement de l'ateisme. Botxins dels tipus Marat i Robespierre enlairats com a salvadors de la plebs. La nefasta influència de Sade dins la literatura occidental.


El que ve després de la Revolució Francesa ja és massa conegut. Els primers socialistes. Fourier. Els falansteris. Les utòpiques comunes de Proudhon. Kropotkin. L'herència de Babeuf dins el pensament de Karl Mark i Friedrich Engels. El Manifest Comunista del 1848. Els terroristes russos. L'execució del germà de Lenin, que serví de mal exemple al menor de la família Uliànov per a decantar-lo vers l'estudi del marxisme i les accions revolucionàries. Trotski, la Tercera Internacional i la idea de la revolució mundial. Poc pogueren fer els companys de la Segona per a barrar el pas a la follia que arribava de les gèlides estepes siberianes. Alemanya proclamà la República i a Budapest esclatà una revolta consellista. Béla Kun era rebut a Moscou com un heroi de llegenda. Astúries s'insurreccionà l'any 1934, i sort que Franco va poder aturar a temps la revolta de la llopada. Hem viscut cent cinquanta anys esgarrifosos a causa d'una inútil memòria col.lectiva. Partits obrers radicals, professors d'universitat massa polititzats, pares, germans i fills dels morts en cada provatura del poble per a acabar -deien, il.lusos!- "amb l'opressió", servaven el record del que s'esdevingué rere les barricades de totes les ciutats del món. Vietnam i Cuba ens amargaren la joventut. Per sort, les coses han començat a canviar. Mai no serà prou lloada la indústria del cine. Hollywood, ja des del seu començament, ens ajudà a bastir unes altres efemèrides. Quan en els anys cinquanta s'inventà la televisió, pogueren, les classes rectores d'aquell temps, respirar alleugerides.


Les imatges són màgiques. Sedueixen una població angoixada per la feina quotidiana. És més bo de seguir una pel.lícula que no obrir un llibre. ¿Com, un home o una dona, embrutits per deu hores de feia, han de començar la lectura d'un volum d'història? En veure les lletres, es cansen. Ara ja podíem estar més tranquils. Un llibre, el de més tirada, només el llegeixen un parell de milers de persones. Un programa televisiu, en una sola nit, el poden veure milions. Amb els satèl.lits, el control que poguérem exercir damunt de les poblacions fou total, d'abast global. Ara ja no predicàvem des d'una trona, en una petita església de poble, per a quatre pagesos analfabets. El món sencer era la nostra tribuna! Una boda reial, per exemple, que en el passat només era contemplada per dues o tres mil persones, ara podia ser vista per... tres mil milions! La monarquia, la vida dels dirigents, ja no era quelcom allunyat de pagesos i menestrals, ben al contrari, els fets protagonitzats per presidents de govern, banquers, grans creadors d'indústries, es convertien en quelcom de familiar, en fets de la mateixa família del qui contemplava l'espectacle. La moderna societat industrial, de la qual orgullosament formam part, feia una passa de gegant en el camí de l'alliberament espiritual, en direcció de finir amb la subversió que sempre ens havia tenallat. Els llibres ja no eren res. Només hi comptava la imatge. Era real el que hom veia i sentia per la petita pantalla. Els ateneus populars perderen la raó de ser. En acabar la feina, la plebs illetrada ja no volia anar a perdre el temps anant a sentir les gestes que podia contar el seu cap de partit, el treballador més vell de la fàbrica. Havíem pogut colpejar a fons la falsa memòria col.lectiva de les masses. Obríem els ulls d'una comunitat, fins aleshores incontrolada, vers altres alternatives i diverses possibilitats: la necessitat de treballar més per a consumir els productes que sortien anunciats. Naixia l'actual societat de consum cada cop menys lligada a velles cròniques que a ningú no importaven. Els Consells de Kiel, Petrograd o Kronstadt... ¿què eren, què significaven, qui desitjava saber el que volien, què representà la seva lluita? Marx... ¿l'inventor de l'electricitat? Mao Zedong... ¿un emperador xinès d'abans de Crist? La cosa rutllava. Hi romanien els polsosos tractats, certs partits de l'esquerra revolucionària que es negaven a desaparèixer... Hi restaven els vells de la guerra civil espanyola, alguns combatents de les Brigades Internacionals, els homes i dones que feren la Llarga Marxa a la Xina, que assaltaren la caserna de Moncada a Cuba, que foragitaren els ianquis del Vietnam. Però els vells van morint un a un i aviat no en quedarà cap que pugui recordar als joves l'època de la revolució permanent. Dels partits que no acceptaren el consens, ja ens encarregàrem nosaltres en temps de la transició. La Universitat ja no ensenya marxisme. I dels llibres... basta anar a fer una volta per les llibreries; ja quasi no hi queda res que recordi l'esclafit de les milícies populars a Barcelona l'any 36, el naixement del POUM, la història de la CNT.


Cap carrer, cap placa a Madrid no portarà, per al futur, el record del V Regiment de Milícies Antifeixistes. A poc a poc, ensorrats tan errats fastos, hem pogut anar fent les passes efectives que ens apropen dia a dia cap a la modernitat, cap a la Unió Europea que és el nostre objectiu més important. La memòria col.lectiva! Un mite que, de continuar, hagués pogut endarrerir la recuperació econòmica i cultural que s'ha pogut realitzar a Espanya en els tretze anys del meu Govern. Ben cert que, avui, la gent pot anar feliç a la feina sense absurdes preocupacions que no li serveixen de res per a acabar de pagar els terminis del pis o del cotxe nou. Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

  1. Miquel, no et donaran cap assessoria

    Miquel, has pensat bé aixo de ficar-te amb els encarregats? Si segueixes aixi, no et faran cap homenatge i t'esborraran de l'Henciklofia de Maiorca.

    Si na Rosa Luxemburg o en Makno guatessin per l'illa, serien deportats per l'impacte del pogrés a la frontera subsahariana. Segur que seràs d'aquests que votaran als anticapitalistes a les europees... Ai, senyor, quanta deslleialtat!

    Joan Buades | 29/04/2009, 17:29
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS