Administrar

Gorbatxov i Felipe González - Les falses memòries de Felipe González (XIII)

pobler | 27 Abril, 2009 15:44 | facebook.com

(2 vídeos) Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus.


Gorbatxov i Felipe González - Les falses memòries de Felipe González (XIII)


Una nit força intensa i plena d'emocions. Concert amb música de Bach, Schubert i Beethoven. Impressionant la cèlebre Ària de Bach. Delicadíssima, una magistral interpretació de Schubert. No en parlem, de la força còsmica, quasi tel.lúrica, de Beethoven. Per unes hores m'he sentit el cor alleugerit de les misèries i servituds que comporta el sacerdoci d'estar sempre preocupat per la societat. Ningú més que no sigui un cap d'Estat, un President de Govern, no pot arribar a copsar la soledat que sovint ens acompanya. La música: un art excels, sense fronteres, sense cap connotació ideològica, malgrat que els ressentits de sempre vulguin embolicar la troca i diguin que Beethoven dedicà la Simfonia Heroica a Napoleó o que Txaikovski escrigué l'obra cabdal 1812 per als tsars i generals russos que venceren el gran militar francès. Si haguéssim de creure indoctes i ignorants del fet musical, també hauríem d'analitzar tota la música religiosa de l'Edat Mitjana com si fos un treball al servei del poder omnímode de l'església. Això seria negar la capacitat espiritual de certs homes selectes, d'alguns esperits únics que només neixen cada segle. Ni Mozart no s'escaparia de tan dogmàtica i inquisitorial concepció de la música! No res de més elevat, no res de més esotèric, no res de més allunyat de qualsevol implicació amb la bruta realitat que ens encercla que la música, art quasi diví, excels per la seva pròpia naturalesa i funció. Gorbatxov, el pobre Gorbatxov, avui allunyat a la força de l'activitat dirigent, quan fa uns anys visità Espanya, romangué amb la seva esposa, la intel.ligent Raïssa, al Palau d'Orient a Madrid, i en els àpats i recepcions oficials poguérem parlar en més d'una ocasió de la importància de compositors i simfonistes soviètics. Que anàs al Palau d'Orient fou idea meva. Una decisió per a molestar molts de franquistes nostàlgics. Volia que patissin uns dies veient onejar la bandera roja dalt del balcó on Franco posava el seu estendard.


Gorbatxov, com deia, era un home educat, d'una fina sensibilitat, un producte d'aquella refinada educació que el sistema col.lectivista donava als seus quadres dirigents. El President de la finida Unió Soviètica m'explicà -i totes les seves paraules eren confirmades pels gestos d'una Raïssa amable, culta, que l'escoltava amb acurada atenció, participant en la conversa quan li pertocava- com, en els pitjors temps de l'estalinisme, fou la música, les societats musicals, les orquestres simfòniques, les escoles de música, qui servaren per al futur l'ànima, l'essència de l'autèntic poble rus. Quina vasta cultura la d'aquella nació desfeta pel més ferotge totalitarisme! Pere I el Gran, Caterina II, Rasputin, la gran nissaga dels Romànov, Tolstoi... ¿qui no recorda la formidable novel.la Guerra i Pau, que ens feren estudiar a l'institut, de joves? Quantes aportacions al món no haurà donat la Santa Rússia! No bastaria un llibre per a explicar-ho. Quan en l'immens país s'instaurà el règim totalitari soviètic sota la direcció de personatges deshumanitzats del tipus de Lenin i Trotski, volgueren finir amb qualsevol herència del passat. Milers d'organitzacions pseudoculturals com el "Proletkult" (la cultura proletària) -m'explicava horroritzat Gorbatxov-, provaren de bastir un art "diferent", de "classe", que servís per a deslliurar l'home de les "supersticions", perorava un comissari ignorant anomenat Lunatxarski. En literatura, revolucionaris com Maiakovski, Alexànder Blok, Maxim Gorki, Issaak Bàbel, dominaven l'escenari de la nova època. Els més grans autors simbolistes i espirituals anaren a parar al gulag que començà a muntar el mateix Lenin. La major part de la història escrita després del triomf dels bolxevics és completament falsa. N'hi ha que volen donar la culpa dels camps de concentració a Stalin. No res de més equivocat -en paraules de l'ex-secretari general del PCUS. Qui començà la repressió, qui organitza la Txeka, fou el mateix Lenin personalment, atorgant poders extraordinaris a un sediciós sense escrúpols -el polonès Dzierzyski- per a sotmetre al dictat comunista l'oposició. Record un Gorbatxov emocionat, una Raïssa plorosa, quan m'explicaven la immensa fondària de la tragèdia russa. El nostre rei -i la reina!-, que presidien l'àpat en honor dels convidats estrangers, escoltaven igualment amb viva animació i interès. L'ex-secretari general, que de jove pioner -era obligatori per a tots els al.lots soviètics militar en alguna organització propagandística dels bolxevics- s'havia interessat per la música, entrà a formar part d'una aquelles agrupacions d'excel.lents executants russos. En plena dictadura del proletariat, en els anys de més absoluta falta de llibertat, foren els cercles de compositors i instrumentistes els que ajudaren a servar per a les futures generacions la memòria d'una Rússia autèntica. Una Rússia imperial que havia donat al món músics de la categoria d'un Rimski-Kòrsakov, un Skriabin o el mateix Txaikovski. Més animat, Gorbatxov ens contava com, amb l'excusa de "portar la cultura als treballadors", unes incultes autoritats autoritzaven aquell tipus d'activitats. Dins llur ignorància evident, molts sanguinaris comissaris culturals arribaven a afirmar que "la música no té paraules, i per tant no pot ser portadora de missatges contra-revolucionaris". Reia, emocionat, en Gorbatxov recordant les lluites juvenils en defensa de la llibertat. En la tenebrosa i difícil conjuntura de falta de les més elementals normes de civilitzada convivència, quan tots els partits d'oposició al règim restaven prohibits, llurs dirigents afusellats o dins de la presó, i la llei de la pistola i els tribunals "populars" feia complir els cruels dictats del Kremlin, l'únic espai possible per a reunir el poble foren precisament els cercles simfònics, les escoles de concertistes, les orquestres que, com a bolets, ompliren la geografia de la nova Unió Soviètica. Allà es reuniren les restes de l'esperit rus, els homes i dones que, anys a venir, portarien endavant la tasca de tornar l'URSS al món de la lliure economia de mercat. Quan acabà la seva intervenció en el sopar que li oferírem al Palau de la Sarsuela, tothom s'aixecà per a donar-li la mà. Volíem, amb un gest amistós, humà, senzill, encoratjar el seu esperit lliberal i democràtic, herència d'aquelles antigues escoles musicals en les quals, en la llunyana infància, es refugià Gorbatxov i tots els que, com ell, anys endavant durien a l'esquena l'enorme responsabilitat de finir amb un règim d'oprobi i opressió. Són exemples d'aquest tipus els que em trasbalsen el cor quan vaig a un concert. La vasta càrrega d'humanitat, per damunt qualsevol frontera, que té la música en si mateixa. I, en l'actual i avançada societat de consum, també la música clàssica, l'òpera, té un paper destacat en la promoció i venda dels productes d'àmplia acceptació social. La Carmen de Bizet pot servir molt bé per a fer vendre més cotxes de la Seat, ara que l'empresa passa per una crisi conjuntural sense gaire importància. És un forma avançada de fer arribar l'esforç dels artistes més exquisits de la humanitat -els músics- a la xurma sempre inculta, posseïda per estúpides prevencions envers els genis. Geleres anunciades per televisió sota els compassos d'Albinoni, perfums francesos enlairats a necessitat primordial de l'home contemporani mercès a unes àries de la Traviata. Ho vaig dir al Ministre de Cultura: si el populatxo sense formació no va als concerts, nosaltres, mitjançant els anuncis, anirem al públic. Quina tasca més lloable la de les modernes agències de publicitat! Mai ningú no podrà pagar l'esforç que han fet i fan per elevar el nivell cultural del país. D'aquesta manera poden difondre la lírica clàssica sense necessitat d'augmentar les dotacions pressupostàries de les acadèmies musicals. Tampoc no cal restar sotmesos a les exigències dels músics que, sovint, demanen augments incontrolats de sou en lloc de preocupar-se per millorar de nivell artístic i tècnic. Mai no he entès ni podré entendre el materialisme barroer d'alguns instrumentistes. Pensar en augments de sous! Quina vulgaritat! Quin exemple més evident de la inutilitat de democratitzar l'ensenyament, d'ampliar la capacitat d'escoles i universitats! Tanmateix, l'art autèntic -un concert de debò, una òpera de Puccini- només el saben apreciar, amb tot el just valor, els fills i filles de les capes rectores de la societat.

Si donam carrera al fill d'un manobre, a la filla de la peixetera... què podem esperar després? Que reconegui l'esforç que ha fet l'Estat per a donar-li una formació! No. Ben al contrari. Una vegada acabades gratuïtament llurs carreres, s'organitzen sindicalment, estudien les falses "mancances" de llurs sectors, i, amb un plec absurd de reivindicacions a les mans, sense pensar en l'excelsitud de llur treball, ens exigeixen disminució de taxes acadèmiques, menys alumnes per aula, calefacció per a l'hivern, cursets especials de reciclatge, sous per a portar un nivell de vida de senyors. Completament absurd! Malgrat la importància cabdal de la música en la domesticació de la fera popular -el meu pare em deia que una cançó podia adormir els animals-, no hem de fer despeses inútils, i menys en una època de crisi internacional que ens obliga a racionalitzar encara més els diners públics. La televisió, els anuncis publicitaris amb fragments escollits de les millors obres, poden ajudar a la tasca cultural sense haver de dedicar a aquests quefers un diners que poden ser emprats molt millor en altres necessitats més importants. Tanmateix, ¿agrairà mai la nació, als seus governants, els esforços que contínuament fem per a millorar-li la qualitat de vida? Malgrat em puguin acusar de cert esperit aristocràtic, de cert elitisme desfasat, he de reconèixer que no m'agradaria gens l'haver d'asseure, al teatre, al costat del meu xofer, o del mecànic que, quan encara no era president del Govern, m'adobava la moto. No. El lloc autèntic de la xurma, del populatxo, és i serà sempre l'estadi de futbol, la plaça de braus. Tota la resta és anar contra corrent. A la Unió Soviètica estava molt bé que gastassin els diners subvencionant intèrprets i compositors -subvencions que, amb els anys, han servit per a portar el país vers Occident-. Però a Europa, i concretament a Espanya, sense cap règim bolxevic del qual deslliurar-nos, basta el que he dit per a ajudar a elevar el nivell cultural de la població. Pens no anar gens errat en les meves apreciacions. Fins ara, en tretze anys de govern, en poques coses -jo diria que en cap- no m'he equivocat. I no crec errar-me ara tampoc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS