Administrar

Pablo Iglesias, Verstringe, l'OTAN... Les falses memòries de Felipe González (X)

pobler | 08 Abril, 2009 19:22 | facebook.com

(4 vídeos) Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe.


Les falses memòries de Felipe González (X) – Verstringe, Pablo Iglesias, l’OTAN, el problema de l’habitatge...




Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe. Na Carmen pensa que en un passat recent ens votaven els sectors més marginals de la població: treballadors, aturats, tronats que pensaven -il.lusòriament!- que faríem unes lleis favorables als avalotadors i contràries als interessos de la gran banca. Hi estic d'acord. Potser els sectors incultes de la població encara ens situen dins un ventall ideològic inexistent: els hereus del socialisme, els descendents de Pablo Iglesias. Hem lluitat i lluitarem per a desfer-nos de qualsevol connotació radical. No podríem continuar guanyant eleccions si els ciutadans moderats encara creguessin que la bandera roja o les sigles representen res actualment. Na Carmen s'ha adormit preocupada per aquesta possible contradicció: la nostra antiga història, el lloc concret d'on procedim i la renovació de la política que hem portat a terme i que ens permet ser el partit de tothom. Crec que, en tots aquests anys de govern, el meu discurs i la meva pràctica, exemplar, en la governació de l'Estat, han ajudat a desfer mites, velles herències del passat, antigues connotacions que ja no serveixen de res en una societat desenvolupada. Em puc vanar de no haver cedit mai a les pressions de la xurma popular. Ni quan la vaga general del 14-D, ni quan la campanya de l'OTAN o contra l'entrada d'Espanya en el Mercat Comú, no vaig cedir a les pressions insolidàries i gremials, antisocials en definitiva, de sindicats o grups anàrquics de les masses incultes. Són tretze anys de menar el timó de la nau amb pols ferm, i ningú, mai, no m'ha desviat de l'objectiu essencial que guia la meva genial tasca de governació. Avui dia, els sectors productius -és a dir, la patronal, els empresaris- no poden modernitzar les fàbriques si no disposen d'uns elements bàsics per a una racionalització de la producció: abaratir el cost de la mà d'obra, facilitar l'acomiadament constant del personal, reduir plantilles, obtenir ajuts de l'Estat per a renovar l'utillatge industrial, posar entrebancs a la incontrolada acció dels piquets de vaguistes que dificulten el desenvolupament normal de les activitats econòmiques. Li ho explicava a na Carmen, abans de dormir. I ella, com de costum, m'ha donat la raó. En efecte. No recordava que mai hagués cedit a les actituds sectàries dels quatre folls que dirigeixen CC.OO, UGT i altres grups de pressió que cal controlar. És urgent actualitzar molt més la legislació laboral. Hem de recordar que, quan nosaltres arribàrem al poder, encara hi havia una multitud de lleis heretades de la dictadura que impedien una natural incorporació a Europa: el periclitat concepte que tot treballador, al cap de tres mesos d'estar a una empresa, havia de ser admès en plantilla; l'assegurança obligatòria del personal; el dret a un habitatge digne, a l'ensenyament i a la sanitat gratuïts... Li deia a na Carmen: quan pens en el caos que trobàrem en arribar al Govern! Ha estat veritablement una tasca de titans poder encaminar el país per les vies de la modernitat, aconseguir que ens admetessin a l'OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea. Mai, en la història d'Espanya, un Govern havia fet tant per treure els seus conciutadans de l'endarreriment històric que patíem. S'ha adormit donant-me la raó. Quina dona més brillant, na Carmen!




El problema de l'habitatge tampoc no em deixa descansar. És un dels trencaclosques del país que hem de resoldre amb urgència en l'actual legislatura. Els propietaris tenen raó: és injust que molts llogaters paguin uns preus tan ridículs pels pisos i locals que ocupen. És com si hagués desaparegut el dret sagrat de la propietat, com si fos paper banyat l'herència, tot el dret romà que ha conformat la llibertat occidental. Si gratam, si analitzam d'on vénen, les injustícies socials que ens envolten, quin n'és l'origen real, trobarem, arreu, el signe funest de la dictadura franquista, la seva palesa falta de respecte pels interessos genuïns de la població, i, en aquest cas concret, els drets intocables dels hisendats. Fou a les acaballes de les hostilitats del 36-39, en el començament de la postguerra, quan, per a fer creure als estadants que el conflicte no havia estat dels rics contra els desposseïts, els sectors antinacionals de Falange manaren a Franco firmar una llei que impedia treure al carrer els llogaters. I em deman... ¿qui era arrendatari en els anys quaranta i cinquanta? Doncs els vençuts, els rojos, la gent de mal viure que volgué la repartidora, expropiar els rics seguint les consignes de la Internacional Comunista. Ningú que hagués lluitat amb els senyors estava al carrer. Els amos eren estalviadors, honrats cristians de missa diària, propietaris de debò, posseïdors de terres i hisendes que no necessitaven cap llei que els protegís. Aquella fou una forma d'introduir el bolxevisme sota l'aparença de solidaritat amb els desvalguts. Quelcom d'inconcebible! La ciutadania patriòtica, l'església, l'exèrcit, la burgesia industrial i els terratinents, guanyen una guerra contra el comunisme i, en lloc de ser conseqüents amb la victòria contra els ateus, van i decreten aquests atemptats contra el sagrat dret de propietat. Que un senyor no pugui treure, quan vulgui, els inquilins! Que no pugui apujar el preu dels lloguers en voler! Que, per fer respectar els seus drets, hagi de recórrer als tribunals, als advocats, a processos i accions judicials que mai no acaben, havent de gastar una fortuna, els diners, en accions que el poden arruïnar. He de confessar, i no estic gens empegueït de dir-ho, que sovint no puc dormir pensant en la tragèdia que pateixen els propietaris de cases i finques espanyols. Imaginau una pobra vídua, una doneta de classe mitjana, una senyora delicada, cristiana, provinent de la burgesia, que mai no ha fet feina, que sempre -per sort! ha pogut viure de rendes i que en morir el seu home es veu en la terrible necessitat de subsistir tan sols dels lloguers que té en herència. Quina tragèdia, veure, sentir, com cada dia augmenta el preu de les coses, els jornals que ha de pagar als jardiners i servei dels seus casalots; com, a la botiga, s'apugen els queviures, el preu de les vacunes dels cans, i, sovint, criades i xofer li demanen augment de sou -influïts pels sindicats marxistes-. Aquella dona plora, sap que no pot apujar com voldria el preu de la seva única riquesa. Es veu obligada a prescindir de la cuinera, a vendre alguns dels xalets que té prop de mar per a poder pagar els sous injustos que li demana el servei. Té por de no poder menjar. Pateix en constatar com els fills dels llogaters, pagant tan poc, poden enviar els fills a estudiar a Madrid, Barcelona o Saragossa. Com els pobres, la xurma d'ahir, els vençuts, gràcies a haver ocupat un dels seus pisos, poden anar amb cotxe, tenir televisió, carregar els carros als hípers cada dissabte. I ella, essent l'autèntica propietària, vídua de general, d'honrat funcionari estatal, amb les escriptures correctament firmades i segellades; havent satisfet a Hisenda tots els drets que pertoquen; essent qui liquida els rebuts de la contribució, la que manté, amb els seus migrats ingressos, la finca llogada en condicions d'habitabilitat; ha de reduir el seu nivell de vida. La dona plora en la nit en veure com la insulten, la maltracten. Com, encara que els ha donat casa, li diuen "paràsit, lladre, la denunciarem si no ens adoba les goteres". Ben cert que semblant situació d'injustícia no pot continuar. No pot ser que jo no pugui dormir pensant en tanta barbaritat heretada del passat. És pur tercermundisme, existència d'endarrerida república caribenya! Els aprofitats, els ganduls i delinqüents, vivint com senyors, i els amos, en el carrer, sense poder fer efectives llurs escriptures, el dret de propietat! Amb urgència, sense esperar un sol mes, hem de derogar l'antiga i obsoleta legislació. Fer noves lleis que permetin treure els inquilins al carrer en vint-i-quatre hores, de seguida que no paguin l'estipulat al contracte. La llei ha de ser executiva, sense contemplacions per tota aquesta munió de gent sense cor que s'ha aprofitat durant tants d'anys de quelcom que no li corresponia: pisos barats, locals de renda modesta, cases que, convertides en solars per a fer-ne finques noves, ara valdrien una milionada. Ben cert que, aviat, tan terribles injustícies seran solucionades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS