Administrar

Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)

pobler | 01 Abril, 2009 17:37 | facebook.com

(4 vídeos) Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.


Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)


Sempre he admirat els grans estadistes: Juli Cèsar, Napoleó, el general De Gaulle, Churchil, alguns aspectes de Stalin... Stalin fou un gran dirigent, diguin el que diguin. Oposat, ben cert, al que nosaltres defensam: la llibertat, l'economia de mercat, la lliure circulació de mercaderies, el catolicisme i el respecte a les idees del contrari. Però Stalin, en la seva lluita intransigent amb el trotskisme i el nacionalisme disbauxat, va saber mantenir unes fermes posicions de principi que portaren l'URSS a bastir un Imperi i engrandir, encara més, les conquestes civilitzadores del tsars. Perquè... ¿què hagués estat de l'URSS si en els anys vint i trenta, en la lluita que s'establí dintre del Partit Comunista Rus, en lloc de guanyar la posició estalinista, l'èxit hagués estat per a Trotski, Bukharin o qualsevol dels deixebles fanatitzats de Lenin que volien portar a terme la revolució mundial? L'Europa Occidental podia haver patit un segle de convulsions socials, l'Exèrcit Roig podia haver arribat fins a Budapest per a reforçar els Consells Obrers de Béla Kun i, a Alemanya, qui sap si els espartaquistes -la ferotge ala esquerra del socialisme radical berlinès-, ajudats per la cavalleria soviètica, no haurien desfermat la segona revolució socialista del món. Stalin, amb els seus partidaris, malgrat una certa repressió sagnant d'aquesta folla oposició, pogué dedicar-se a enfortir el seu país, i, a l'any quaranta-tres, quan, espitjat per Churchill, va dissoldre la Internacional Comunista, esdevengué, aliat amb els EUA, el Regne Unit i França, el capdavanter en la lluita per una Europa democràtica. Els estadistes hem de tenir sempre en la memòria i recordar que va ser ell personalment qui, amb les seves encertades instruccions als partits comunistes d'Occident, ordenà, manà efectivament, que, ni a París ni a Roma, ni a Atenes o Belgrad, els guerrillers proclamassin la República Popular, el comunisme, en poques paraules.


Per això pens que amb els grans personatges no podem tenir una actitud tancada. Dir, per exemple: "aquest ho va fer bé", o "aquell altre tot ho va fer malament". Ben al contrari. Una actitud racional, civilitzada, lliberal, que realment tengui en compte les cabdals aportacions que els grans homes fan a la Humanitat, procurarà destriar allò que hi pugui haver de positiu en cada un dels estadistes que han governat la massa. Franco és un altre exemple que ha de ser analitzat i considerat des de noves perspectives. Tant a la Facultat, amb els marxistes d'aquella època, com més endavant, dins del partit, en plena tasca de donar-li una nova ideologia, una orientació més d'acord amb el temps, sempre em vaig barallar amb els qui, mecànicament, d'una manera dogmàtica, deien que Franco era un criminal. Argumentaven, sense poder aportar altres raons, el fet de la repressió dels miners d'Astúries l'any trenta-quatre, la mateixa insurrecció militar del divuit de juliol, el milió de morts a la guerra, els tres-cents mil afusellats a la postguerra, la fam, la misèria de mitja Espanya... Jo era l'únic, a les assemblees -i em deien feixista!, infiltrat!-, a defensar els aspectes positius de la dictadura: la nostra neutralitat en temps de la Segona Guerra Mundial, la defensa del folklore de les regions espanyoles feta per la Secció Femenina que dirigia Pilar Primo de Rivera...


A Hendaia, en aquella històrica entrevista que tingué amb Hitler, ¿no li va plantar cara? No li digué que Espanya no entraria en el conflicte? ¿No defensà, per tant, la pau enfront sectors més reaccionaris que volien intervenir molt més activament en la batalla? L'episodi de la División Azul no va ser més que una forma intel.ligent de desfer-se dels grups falangistes més il.luminats, gent, alguna, provinent de l'anarquisme -basti recordar els colors de la bandera de Falange-, que volien portar endavant una hipotètica revolució nacional antiburgesa. En Franco, talment el geni que era, amb decisió de formidable estadista, els envià a morir a Rússia. Molt pocs regressaren de l'expedició. I els que tornaren del fred de les estepes de Rússia, perderen les ganes de continuar predicant la Revolució Nacional-Sindicalista. Per això crec que hem de revisar permanentment les concepcions que tenim damunt els capitans de pobles que han obert portes lluminoses a la humanitat. I és per això mateix que escric aquest dietari. Voldria que cap de les meves genials idees no pogués arribar a perdre's. Els historiadors del futur poden modificar els fets, donar una versió equivocada del que de veritat s'esdevengué. Els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel són essencials per a arribar a copsar la fondària del genial militar francès. Els escrits de Juli Cèsar entorn a la guerra de les Gàl.lies formen part, són els fonaments, de la moderna història. Crec que el dietari servirà a les generacions futures per a saber tota l'alçària i categoria de gran dirigent que tenia el President del Govern espanyol a les acaballes del segle XX. Els èxits que per a la cultura occidental ha significat la purga de partits revolucionaris que hem fet a Espanya -amb l'ajut desinteressat dels seus propis dirigents!-, l'aportació cabdal de la nostra incorporació a l'OTAN i al Mercat Comú, la manera com hem pogut crear un atur estructural que ha enfortit el sistema, fent més dòcil la xurma que encara treballa -per allò de perdre el lloc de treball!-, l'ajut tècnic i militar al Rei Hassan del Marroc per a finir amb la guerrilla maoista del Polisario... són fets tan importants com en el passat ho pogueren ser la conquesta de l'Índia pels anglesos o l'extermini dels trotskistes soviètics per part de Stalin. Les meves troballes en els aspectes del control dels mitjans de comunicació -principalment la televisió- per a poder guanyar sempre les eleccions, són lliçons que cap dirigent de categoria no pot deixar de tenir en compte si vol continuar governant. Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS