Administrar

Les falses memòries de Felipe González (V) - Blas Piñar, Armada, Tejero, Milans del Bosch...

pobler | 24 Març, 2009 19:18 | facebook.com

(4 vídeos) Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells".


Les falses memòries de Felipe González (V)


El pla consistia en deixar en suspens la Constitució un parell d'anys. La maniobra, recomanada pel Departament d'Estat nord-americà, ens deixaria les mans lliures per a controlar els nacionalistes radicals i separatistes, prohibir temporalment les vagues, tancar a la presó els elements més rebels dels comitès d'empresa, acabar, d'una vegada per totes, amb el verí bolxevic de les assemblees permanents. No hi veia altra solució per a poder bastir, el dia de demà, un sindicalisme obert, actual i d'estil europeu. Era precís enfortir i consolidar la divisió sindical. Havíem d'acabar amb el consellisme i l'anticapitalisme salvatge heretats de la recent transició. La memòria que encara restava entre la classe treballadora de les coordinadores de Vitòria, del Baix Llobregat, del calçat al País Valencià. Tejero i Pardo Zancada no ho entengueren així. El grup de coronels que simpatitzaven amb Tejero volien fer el mateix que Franco; no acceptaren la solució suggerida pels nord-americans. Sempre la viciosa necessitat d'olorar pólvora i sang! No saber fer les coses d'una manera civilitzada! Tenien llistes de gent! Llistes per a afusellar! Trenta mil "desapareguts" en dos dies. Així volien començar, pensant que Europa era l'Argentina o Xile! Jo mateix hi era, a les llistes! Ignorants, no havien entès els canvis operats dins de la socialdemocràcia mundial, els serveis que des de fa dècades hem fet al sistema de lliure mercat i propietat privada dels mitjans de producció. Fanàtics, com al.lots sense guiatge, no comprenien que érem precisament nosaltres, els hereus de l'esquerra tradicional, qui, en un món modern, en plena revolució tècnica i científica -el regnat de la informàtica que s'apropava i marcava el camí a seguir-, podien garantir la supervivència dels sistema capitalista. Tejero i Pardo Zancada no acceptaren el projecte i, la nit del 23-F, tot perillà. No es conformaven amb un petit paper: fer de comparses d'una operació molt més grossa, molt més important i decisiva. Milans del Bosch campava al seu aire per València i ja s'imaginava que era un altre Franco reencarnat. Les capitanies generals estaven revoltades.


En les primeres hores de l'ocupació de les Corts, nombroses regions militars, compromeses amb Armada, ja pensaven que la idea inicial del cop havia canviat i que el necessari, ara, era escalivar, amb sang, subversius i desobedients. Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells". Els marxistes ho tenen ben clar, i quan poden -Octubre del `17 a Rússia, Espanya l'any `36- armen la xurma avalotada per portar endavant llurs sinistres propòsits d'instaurar la dictadura proletària. Què podria passar amb un exèrcit dividit? Si esclatava la guerra civil, si uns militars obeïen Armada i altres Tejero i Milans del Bosch, podria tornar a haver-hi milícies populars, un enfortiment dels sectors més intolerants del populatxo. Potser la mateixa monarquia estaria en perill. Amb el que ens costà, en la transició, convèncer la gentussa de la bondat de la forma monàrquica d'Estat! Hi havia moltes faccions, munió de sectes revolucionàries que encara lluitaven per la República i, a les regions, per la independència. Els homes d'Estat Català podrien proclamar la República Catalana. Els terroristes, a Euskadi, sortir de les catacumbes i muntar un embrió d'exèrcit basc. M'imaginava sentir l'Eusko Gudariak, veure les milícies separatistes vèncer els nostres soldats pels carrers de Bilbao! La possible divisió de l'exèrcit espanyol era una aventura que calia aturar. Si Tejero i Pardo Zancada no col.laboraven amb nosaltres, havíem de tornar enrere. Desautoritzar Armada. Reduir, a les bones o a les males, els guàrdies civils que ens havien fet besar la pols del terra, al Parlament. El Rei ho veié clar i, a la una i deu de la nit, donà ordres d'oblidar l'operació Armada. La majoria de l'Estat Major també comprengué el perill de divisió militar i tothom optà per ajornar aquella solució. Tejero, en veure's sol, abandonat per una part dels seus aliats, es rendí. Tot anà a la perfecció. Ja tendríem temps d'endreçar la pàtria per la via electoral que, en definitiva, és la solució que més m'agrada i més bons resultats dóna. Guanyar les eleccions a UCD -completament desprestigiada- i iniciar així l'època gloriosa del meu mandat. No tothom ens volia veure dirigint el país. Hi havia massa nostàlgia envers el recent passat franquista. Sectors importants de l'oficialitat ens imaginaven encara com en temps de la guerra. La memòria de Largo Caballlero, l'antiga UGT, la mateixa revolució d'Astúries de l'any `34, ens han fet molt de mal. Un dia, sovint ho dic i no acab de decidir-m'hi, haurem de finir amb l'absurditat de la bandera roja i la Internacional. Si els pela-canyes ens han de votar, que ens votin sense necessitat d'haver d'emprar aquesta estranya simbologia que ja no significa res.


Comprenc els militars. ¿Qui podia fiar-se, sense haver vist la pràctica real de govern, d'un partit que encara es reclamava de l'herència de l'utòpic Pablo Iglesias i que no havia abandonat la bandera roja? Era comprensible la conspiració posterior, la del 27 d'octubre de 1982. Malgrat volguesin portar endavant una autèntica carnisseria entre la plebs -afusellar qui estava fitxat-, jo sempre m'he posat en la seva pell i en el fons sé que, malgrat anassin equivocats, no tenien altra cosa dins el cap que salvar la pàtria de la subversió. I en això coincidim. Les divergències vénen donades per la forma d'acabar amb la protesta popular, amb les organitzacions més extremistes del populatxo. Ells ho volen fer amb sang -l'amor exacerbat que tenen per la sang!-, i jo ho volia fer amb mitjans civilitzats: control de subvencions a les organitzacions sindicals que acceptin les regles del joc, comicis cada quatre anys controlant qui surt per televisió, estudi de la feina en els mitjans de comunicació per a anar alterant, lentament, la consciència popular. Crec que, com ha demostrat la meva moderna forma de gestió al capdamunt del govern, ha estat la meva solució la més encertada. La sang, proposada pels colpistes, l'únic que hagués fet hauria estat crear més màrtirs. Nous Che Guevaras que com a fantasmes, ombres immortals, ressuscitarien en cada vaga, en cada manifestació, en cada crit de protesta del poble inculte pels segles dels segles. Poguérem, igualment, frustrar a temps la conspiració del 27 d'octubre i celebrar les eleccions en pau i tranquil.litat. Fou l'any de la meva primera i gran victòria electoral. Els deu milions de vots que feren callar les veus de protesta, qualsevol crítica infundada! Les votacions més perfectes, les més democràtiques que mai hi hagué sobre la terra! El final definitiu del pobre PCE, que restà reduït a quatre diputats. La desaparició absoluta de les restes de les organitzacions revolucionàries, confuses per la nostra aclaparant victòria. Poguérem exterminar els il.luminats pacíficament, sense vessament de sang, d'un forma normal, europea, civilitzada, sense crear herois, com jo volia.

Alguns pretesos crítics de la meva gestió diuen que no he sabut aprofitar les ocasions que he tengut al davant per a depurar definitivament l'exèrcit d'elements colpistes i franquistes. Són homes de poca formació que no han entès mai quins eren els meus objectius essencials. Ben cert que, si jo hagués estat un revolucionari de tipus leninista, podia haver llançat el partit en equivocades direccions. Ho he pogut fer almenys en tres ocasions. La primera en els anys 76-77, quan la població estava molt polititzada i encara no sabia què era el desencís de la democràcia. La corrupció que, dissortadament, ara ens aclapara no s'havia fet pública. En el 76-77, any de gran aldarull reivindicatiu de la plebs, amb una sola indicació dels partits majoritaris, haguéssim pogut fer sortir la gent al carrer i orquestrar la depuració dels elements més destacats del finit règim franquista. Vaig rebre suggeriments en aquesta direcció per part del President dels Estats Units i de la Internacional. Hi havia consens en voler consolidar la democràcia a Espanya i ningú no es refiava dels militars que, en el passat, havien guanyat la guerra a la República. No vaig voler aventurar-me en aquella ocasió perquè -i això ja ho hauria de saber tothom- el meu interès ha estat sempre la integració de tot el personal útil en el sistema. I sé que la columna vertebral d'un Estat modern és el seu exèrcit. El que sigui dividir les forces armades és fer el joc a l'enemic secular. El mateix hagués pogut fer després del 23-F o de la fracassada operació colpista dels coronels el 27 d'octubre del `82. Però la meva encertada tàctica fou fer el contrari del que els sectors radicals esperaven. ¿Qui no recorda munió de moviments subversius demanant la "depuració de militars feixistes"? No. No ho vaig voler fer. No desitjava seguir les indicacions dels meus contraris. En lloc de depurar, en lloc de castigar d'una manera incivilitzada l'oficialitat -ho hauria pogut fer sense problemes-, el que vaig considerar més oportú va ser donar ordres per a no remoure l'assumpte. Esperar que, amb el temps, els errors del militars fossin oblidats. Després vaig anar alliberant els colpistes que -no podia deixar-los en llibertat el primer dia!- romanien dins la presó. Per a satisfer-los encara mes els vaig augmentar el sou i la graduació militar. La tàctica ha estat integrar en lloc de dividir. Unificar l'exèrcit, enfortir-lo davant qualsevol atac que pugui sofrir per part dels descamisats. Amb els anys s'ha vist l'encert absolut de la meva estratègia. Depurar l'alt comandament hagués estat fer el joc als grups marginals de la societat, aquells caps calents que encara creuen poden debilitar l'Estat i que volen utilitzar qualsevol error dels governants, qualsevol escletxa en la llei, per a debilitar les nostres posicions. Si castigàssim els elements més sans, més actius, més preocupats, de l'estament militar... ¿qui, en el futur, quan de debò hi hagués amenaça de subversió, ens protegiria?


La tasca d'un governant és mirar dia i nit endavant, saber preveure l'avenir, no caure en cap de les trampes que li para l'enemic. Fa temps vaig ordenar alliberar Armada. És un home pacífic, que només s'ocupa de les flors, del seu jardí. Un home que sabé callar en el judici. Amb la seva actitud patriòtica, sense implicar el rei ni els partits en l'operació, ajudà a enfortir la democràcia espanyola. Li estarem sempre agraïts. Ara, aquesta mateixa setmana, he donat instruccions precises als tribunals per a alliberar Tejero. Al cap i a la fi, el pobre individu tenia bones intencions. I ell ha pagat una mica injustament pels altres, igual com el general Armada. Alliberar, de cop, els colpistes, no era possible. Per a inserir dins la societat el noranta-nou per cent de franquistes, per a fer-los acceptar la reforma, havíem de castigar-ne almenys un parell. I el que n'ha sortit més mal lliurat ha estat el desgraciat Tejero. Finalment el seu calvari ha finit. Crec que ja ha pagat l'error de no voler col.laborar amb nosaltres el 23-F. Potser serveixi d'escarment. Tot és possible! Que determinats sectors -els qui encara conspiren!- sàpiguen que avui dia, en el món contemporani, en un país que ja pertany a l'OTAN, els cops d'Estat s'han de fer d'una manera ordenada i controlada, demanant permís i informant els superiors. L'OTAN té tot un servei per a organitzar mobilitzacions militars en defensa de la democràcia, quan cal i com correspon. No hem d'oblidar el cop d'Estat del `80 a Turquia, planificat, de dalt a baix, per l'Alt Comandament de l'Aliança Atlàntica. Els militars han de saber, malgrat els favors, els ajuts permanents que poden tenir la seguretat d'obtenir de nosaltres, que no poden desestabilitzar la situació quan ells ho considerin oportú per molt que els bulli la sang dins les venes davant els insults o incomprensió de la xurma. Escridassar el rei a Euskadi; que uns fanàtics irracionals cremin la sagrada bandera d'Espanya; que una regió, governada per un nacionalista amic, que accepta la Constitució, demani una mica més de competències en educació o sanitat, no són excuses suficients per a llançar l'exèrcit a una aventura insegura. És quan la insurrecció popular s'organitza ferm, quan els sindicats són desbordats per les coordinadores de fàbriques en lluita en l'instant en què els buròcrates gremials no poden controlar els obrers revoltats, l'únic moment en què podem pensar a recórrer a l'exèrcit per a fer respectar la Constitució. Només quan Catalunya o Euskadi, després d'un referèndum forçat per les Nacions Unides, decidissin demanar la independència, podríem pensar a treure la divisió Brunete de les casernes. Ieltsin, a Rússia, abans de bombardejar el Parlament, trucà al President Clinton i demanà el permís oportú. El mateix va fer el general Pinochet, a Xile l'any 1973, quan la massa incontrolada desbordà els dirigents i consignes de la Unidad Popular i, rabiosa, començà a armar-se, a crear embrions de poder popular. Fujimori ha tengut al costat assessors de l'ambaixada dels Estats Units. Dins d'un món de la complexitat de l'actual no es poden fer les coses com abans, sense pensar-ho bé, consultar amb qui correspon. Treure els tancs al carrer sense permís de les autoritats competents pot empitjorar molt més una determinada conjuntura. No és sempre el millor sistema per a finir amb la revolta dels de baix. Això és el que han de saber els estats majors de qualsevol exèrcit. I sobretot el comandament militar espanyol que, pel que veig, torna jugar a fer sortir les seves joguines al carrer. Que pensin abans d'actuar. Que consultin. A Haití han fet un cop d'estat sense permís de la comunitat internacional i... ¿què ha passat? Tothom ho pot veure. Blocatge de l'illa per part de les naus de les Nacions Unides; possible i ben segura intervenció dels mariners USA; restabliment del President Aristide en el poder. Els generals i coronels de les acaballes del segle XX han de tenir aquestes circumstàncies en la ment abans de provar qualsevol aventura sense sentit. Són consells d'amic.

Amb la meva actitud comprensiva envers els militars crec que, a poc a poc, aniran entenent que són les meves solucions per sortir de la crisi les més útils per a la pàtria. Hauré de parlar novament amb els caps de l'exèrcit. Fer-los entendre que no s'han de preocupar si ara hem pactat amb els catalans per a enfortir la tasca del govern. Han d'entendre que mai no pactarem la divisió d'Espanya. Una vegada restablida la confiança entre l'estament militar i l'executiu de la nació, una vegada entenguin les meves raons, no crec insisteixin en solucions extraparlamentàries. Fins ara tot marxa bé i, si ningú no entorpeix la nostra eficaç forma de fer política, res no modificarà l'encertada estratègia de consolidar la llei i l'ordre mitjançant mètodes autènticament democràtics. L'exèrcit, el cop d'estat constitucional, és la darrera arma de la civilització davant la barbàrie. I per tant hem de saber molt bé el moment exacte i la situació concreta que poden demanar una intervenció militar ben estudiada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS