Administrar

Les falses memòries de Felipe González (IV) Tejero i la divisió Brunete

pobler | 23 Març, 2009 07:21 | facebook.com

Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts.


Les falses memòries de Felipe González (IV)


Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts. Fins i tot les places de braus serien emprades per a portar-hi sindicalistes, membres d'Esquerra Unida, destacats intel.lectuals i artistes. Al llistat hi puc veure els cantants, membres de conjunts musicals, humoristes que signaren el manifestat al nostre favor en les passades eleccions generals! Són talment uns infants, aquests generals i coronels! Tenen tan poca imaginació!

El pla és una barroera imitació del que ja provaren de dur a la pràctica el 27 d'octubre del `82. Unes disposicions emprades per Franco l'any trenta-sis, i copiades pel general Pinochet i qualsevol aprenent de colpista. Els tancs per a atemorir la població civil i fer front a qualsevol possible resistència, els grups especials encarregats de detenir l'oposició... Em pensava que, després dels relatius fracassos de l'operació Galàxia, el cop del 23-F, o tota aquella moguda dels coronels -la de l'octubre del `82-, volent barrar el pas al segur èxit electoral del partit -els deu milions de vots!-, es devien haver tranquil.litzat. Els marcials estrategs espanyols, sempre amb llur mania de posar "ordre" en el moment menys esperat, sense entendre que hem estat nosaltres, els partits, els polítics, les forces sindicals, els qui hem consolidat el sistema democràtic, la monarquia, la Constitució Espanyola. A les reunions amb l'alt comandament els ho he explicat sovint. Franco, amb les seves lleis d'excepció... ¿pogué impedir l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco o els crims dels terroristes? Mai! En temps de la dictadura hi havia la mateixa proporció de morts dins les forces de seguretat de l'Estat qui pugui haver-hi ara, amb la llibertat. En aquests anys de governs progressistes hem fet molt per tenir contents els militars. Permanents augments de sou, elevació de les dotacions pressupostàries, millors estatges, beques d'estudi per a anar als Estats Units i Alemanya, entrada a l'OTAN i als més importants organismes militars internacionals.


I, als qui els agrada la guerra de veritat, als qui no es conformen jugant amb els soldadets de plom i els mapes dels estats majors, els hem deixat participar en un conflicte de bon de veres, la guerra autèntica de Bòsnia, amb les ciutats en flames i els morts de cada dia que tothom pot veure per la televisió. ¿No volien olorar la pólvora de veritat? Dons els hem deixat ensumar la pólvora, sentir els trets de ben a prop, veure córrer la sang al seu costat. Un general, molt acostat al partit, em diu que l'oficialitat espanyola resta tranquil.la de seguida que ensuma la sang. Per a ells és com una droga. Al cap d'uns anys de pau són com drogaaddictes que no poden injectar-se heroïna. Van d'aquí allà, conspiren, han de fer maniobres tot sovint imaginant que ocupen les Corts, la Moncloa. Que bombardegen les seus dels sindicats. Somnien pensant en els camions carregats de detinguts. Voldrien armar els grups fanàtics de l'extrema dreta. Omplir els camps de futbol de vaguistes i independentistes. Talment uns infants malcriats que no entenen la difícil conjuntura internacional, els canvis que s'han esdevengut en la societat per a realitzar un cop d'Estat com els que estudien en les acadèmies militars. Però en veure, sentir, olorar la sang, ja resten feliços i contents. Quin entusiasme no regna entre les tropes destacades a l'antiga Iugoslàvia! Sé -en el meu viatge a Bòsnia ho he pogut constatar amb els meus ulls- que estan contents amb la tasca que ens han encomanat les Nacions Unides. La majoria voldria entrar en combat. Lluitar de bon de veres. M'ho diuen i els ulls els resplendeixen amb sinistre fulgor: "Hauríem d'intervenir a Somàlia, a Haití; a Cuba, per a acabar amb la dictadura de Fidel Castro". Els escolt amb atenció. En el fons, malgrat llurs infantils maniobres conspiratives, són bona gent. Homes disciplinats que, sens dubte, donarien la vida per la pàtria o entrarien a mata-degolla a la Seat, en cas de vaga revolucionària. Fidels descendents dels legionaris que assaltaren Càceres en temps de la Guerra Civil. No. No tallaven les mans per a robar els anells d'or. Això era cosa dels moros que va portar Franco. Però sabien complir amb el deure. Per això guanyaren la guerra a les turbes indisciplinades de la República. Perquè hi havia un comandament, uns ideals, una ideologia cristiana. Ells saben, coneixen perfectament la meva preocupació constant per complir amb els seus desitjos, satisfer totes llurs necessitats. Per això, perquè em pensava coneixien el meu interès, no deixa d'estranyar-me que tornin les conspiracions, les reunions secretes, com quan -sense conèixer l'eficient labor del govern- es pensaven que el nostre partit era antimilitarista, antiespanyol, partidari de l'autodeterminació de les regions. Crec haver complit sempre amb la meva obligació de guia, de far lluminós que, en aquests anys al capdavant de la pàtria, he demostrat ben a les totes que comprenc molt bé les necessitats de l'exèrcit. Fa temps que, magnànim, els he perdonat la feta del 23-F. Sovint la record, l'acció incontrolada de Tejero i la Guàrdia Civil, fent que la majoria de diputats ens haguéssim de tirar al terra per salvar la vida. Les bales eren de veritat, no hi ha dubtes al respecte! Caigué bona part del guix del sòtil damunt el cap dels membres del Govern asseguts a la filera dels bancs blaus. Carrillo, Suárez, Gutiérrez Mellado, els únics que no anaren al terra. Sempre he pensat si no seria una forma absurda de presumpció. Un voler ser més que els altres. Carrillo fumava tranquil mentre mirava l'endemesa dels guàrdies. Deixava caure amb calma la cendra de la cigarreta dins del cendrer. S'ho mirava fred, com si el terratrèmol no anàs amb ell. És comprensible. El cap dels comunistes havia viscut les hostilitats del `36. No era la primera vegada que sentia els trets ben al costat. Gutiérrez Mellado, com a militar, també havia tengut oportunitats d'olorar la pólvora, sentir l'espetec de la metralla ben a prop. Suárez, no. Suárez ens sorprengué i, en certa manera, aconseguí deixar-nos en ridícul. N'Alfonso, al meu costat, tornà groc en sentir les metralletes. No sabíem si disparaven directament contra nosaltres. El pànic ens dominava. "Al terra, al terra, que ens maten", vaig sentir que deia, i al moment, just acabades de pronunciar les paraules, ja estava besant el marbre de l'hemicicle. Quina vergonya, els diputats pel terra, besant la pols! La covardia comprensible del Parlament davant els colpistes quedà ben reflectida en aquell vídeo famós que repetiren tantes vegades per televisió. Hi havia moltes més coses que el poble no sabia, rere esdeveniments tan deplorables. Els fets del 23-F posaren en perill la conspiració amagada que hi havia al darrere -l'operació de salvaguarda de la democràcia pactada entre el rei, els militars que hi havia rere Armada i tots els partits parlamentaris.


Crec important deixar constància històrica dels anys lamentables d'UCD, la seva debilitat congènita, la impossibilitat que tenia el seu govern per a desmobilitzar a fons la xurma, fer acceptar la Constitució, controlar les exigències irracionals de les regions. L'alt comandament de la tropa anava remogut. Ningú, abans de les eleccions del vuitanta-dos, no podia imaginar que a Espanya hi havia un partit -el meu!- amb capacitat de vèncer la subversió, les vagues permanents, la rebel.lió del populatxo indòcil que no es conformava amb anar a votar cada quatre anys i exigia més i més, sense respectar els Pactes de la Moncloa, els successius acords de les cúpules sindicals amb el govern. Els polítics d'UCD, mal dirigits, sense una idea global d'Estat, feien figa, s'enemistaven entre si. Feia feredat veure l'espectable ignominiós de les baralles internes del partit d'en Suárez. Ningú no l'obeïa. Cada camarilla pugnava per obtenir més quotes de poder. Ningú no dubta que el comportament absurd dels membres d'UCD fou decisiu per a decantar els estats majors vers una opció de força. El rei ja no sabia què fer. Els militars, els patriotes de debò, no podien restar indiferents dins les casernes contemplant com Espanya entrava en una espiral de violència i caos incontrolat. El PCE de Carrillo ja no podia fer més per la causa de salvar el sistema establert. Ja s'havia desgastat prou defensant la bandera monàrquica, la unitat d'Espanya i la lliure economia de mercat. Ben cert que l'eurocomunisme fou, en els primers anys de la transició, la barrera més ferma contra els intents de transformació revolucionària de la societat. Mai la patronal, els banquers, els grans terratinents, no podran agrair prou a Carrillo el que va fer en defensa dels interessos generals de la nació. Crec que allà, en situació tan decisiva, va sacrificar el partit, el PCE, aturant, de rel, qualsevol aventura anticapitalista. Els seus homes eren desbordats d'una forma permanent a fàbriques i universitats. Moltes associacions de veïns, controlades per disbauxats contumaços d'OEC i formiguers de cristians pel socialisme, exigien, sense aturar, més equipaments socials per als barris, zones verdes, escoles, guarderies, un control democràtic dels ajuntaments. Exigències que, en un moment tan crític, l'administració no podia satisfer. Les manifestacions nacionalistes feien veure que la qüestió de les regions esdevenia un problema d'Estat de difícil solució. Esverat, li vaig dir a Múgica Herzog: "Hem de fer quelcom, urgentment. L'exèrcit va remogut". Un sector d'UCD estava d'acord en pactar una paralització momentània de la dinàmica democràtica. En Carrillo també. Parlàrem en secret amb el rei i el general Armada. Per a evitar la desfeta d'Espanya, amenaçada per la xurma incontrolada i els nacionalistes radicals, podíem arribar a un govern de concentració nacional, sota la presidència d'un militar. El PCE oferia Solé Tura com a ministre. Podríem dividir els treballadors, fer-los creure, malgrat fos suspesa provisionalment la Constitució, que tot allò era una solució favorable als morts de fam, una operació en res antidemocràtica, feta tan sols per a afavorir un posterior desenvolupament de les llibertats. Amb el nostre partit en el projecte, amb el suport del rei i dels generals més constitucionalistes, amb l'ajut de Carrillo i els sindicats, tot aniria bé.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS