Administrar

Les falses memòries de Felipe González (II)

pobler | 19 Març, 2009 13:13 | facebook.com

(4 vídeos) Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.


Les falses memòries de Felipe González (II)


Ieltsin ha donat un exemple a la comunitat internacional. Ben cert que abans d'emprar els tancs contra les masses revoltades tancades dins del Parlament, trucà a Clinton i li demanà permís per a utilitzar la força. Ieltsin és home decidit i no necessitava d'aquesta trucada. Si abans, fa dos anys, ja va ésser un heroi mundial en la defensa de les llibertats quan es va enfrontar als comunistes, ara, mobilitzant l'exèrcit, atacant a canonades l'edifici del Parlament rus, ha demostrat la seva vàlua com a defensor dels valors occidentals. En la protecció de l'ordre i de les llibertats democràtiques no hi calen mitges tintes. El dia anterior al sagnant atac, masses insubordinades, perfectament armades, rabioses en contra d'Occident, nostàlgiques vers l'època en què, dirigides per Stalin, derrotaren Hitler, s'atreviren a assaltar la televisió en protesta -cíniques!- contra "la falta de llibertat i els programes embrutidors de la televisió". Inconcebible! Anomenaven "falta de llibertat" negar espais al comunisme totalitari. Deien "espais embrutidors" de la moderna programació de telenovel.les mexicanes i de la contínua emissió de films estato-unidencs -Rambo, etc- que, després de més de setanta anys de propaganda marxista -Eisenstein, Tarkovski, Vèrtov, Dovjenko-, serveixen per a ajudar a obrir els ulls als ciutadans russos. Un poble, el rus, privat des de sempre d'aquests articles espirituals -amb defectes evidents, però demostratius de l'alta qualitat tècnica i humana de la indústria cinematogràfica més avançada del món: la nord-americana. Alguns diuen: "Tres-cents morts, sis mil detinguts, és un preu molt elevat per defensar la democràcia, una vertadera carnisseria. Potser demà aquesta victòria sagnant del President es converteixi en derrota". Homes de poca fe! M'han informat directament des de la nostra ambaixada a Moscou i m'ha dit l'ambaixador que, la nit en què Iletsin decidí l'atac amb els tancs, plorà desconsoladament damunt la foto de la seva mare. Mormolava: "Tu ho comprens, mareta. Jo sé que tu ho entens i saps que ho faig pel benestar del meu poble". El Ministre de Defensa i el de l'Interior, que dirigiren personalment l'operació de repressió en contra dels moderns bolxevics refugiats dins del Parlament, li digueren: "President, sabem que hi ha al.lots, dones i gent d'edat, que fan costat als diputats. Què hem de fer? Hem de disparar també en contra de les criatures indefenses?". El gran President, plorós encara, amb una mà al cor, agenollat davant la santa icona de la Mare de Déu de Vladímir, els animà en llur essencial tasca patriòtica i els digué: "No passeu ànsia. L'Estat democràtic, en un acte de cabdal justícia, pagarà les despeses d'enterrament dels infants que puguin morir".


Per sort, els esdeveniments han finit ràpidament. Tres-centes persones eliminades -la majoria marxistes- és un preu prou mòdic per servar per a l'Occident i l'economia lliure de mercat un país amb prop de quatre-cents milions d'habitants. Cal, arreu del món, encoratjar la ferma decisió del President Ieltsin. Si no hagués estat pels tancs, per l'atac al Parlament, vés a saber si ara no tendrien altra vegada l'odiosa bandera roja dels illetrats al capdamunt del Kremlin, amenaçant de nou la pacífica convivència dels pobles, el benestar d'Europa, la tranquil.litat d'un món que, per primera vegada en setanta anys, deslliurat del monstre totalitari, pot respirar amb calma sense por del futur; que, malgrat aquesta crisi conjuntural que ens ha portat als vint-i-tres milions d'aturats a la UE, sap que la història no tornarà ja mai més enrere i que qualsevol revolta dels afamats pot ser aturada en sec. Mai, en el passat, els negocis no s'havien pogut planificar amb tanta confiança en l'avenir.


Crec que no podrem oblidar -a nivell intern, sense fer-ho públic- l'ajut indiscutible que, en la consolidació del partit del Govern, han fet els homes i dones provinents d'Euskadiko Ezkerra, el PCE, el Partit del Treball, Bandera Roja o la mateixa Organització d'Esquerra Comunista. Tothom sap que nosaltres, abans de l'ajut econòmic d'Alemanya i el Nord-americà per a tirar endavant el nostre projecte renovador, teníem molt poca militància entre els obrerets i obreretes. Malgrat fóssim un partit de futur, només rebíem incorporacions -poques, molt poques- de determinats sectors professionals, de l'alta administració bancària, d'algun franquista que ensumava d'on bufava el vent. En aquella època de la transició, eren els diferents grups i grupets comunistes qui portaven tot l'embalum de la lluita al carrer. El mateix president de la Internacional Socialista, el company Willy Brandt, em demanava, preocupat pel destí d'Espanya, què faríem amb tanta coordinadora de base, comitès obrers, assemblees permanents a fàbriques, barris i universitats. Temíem un desbordament dels revoltosos. Que aquell conglomerat que nosaltres encara anomenàvem -abans d'abandonar el marxisme- "classe obrera" pogués posar-se en contra de la intel.ligent maniobra de pactes amb el franquisme que ens ha portat a la llibertat i a la monarquia. El company Carrillo -cal reconèixer-ho-, ja de bon començament ho va entendre i donà les oportunes instruccions als seus homes. Fou una feinada acabar definitivament amb les coordinadores de barri i d'assemblees obreres! La revolta a la ciutat de Vitòria ens féu estremir, ho reconec. Els avalotadors s'organitzaven d'una manera soviètica mitjançant el sistema de consells. Una organització de tipus bolxevic, en la qual els treballadors elegien càrrecs revocables en tot moment. Record com si fos ara mateix el dia que em vaig reunir secretament amb Santiago Carrillo i Marcelino Camacho, amb tots els companys d'UGT -érem amics indestriables en Nicolás Redondo i jo! No és que ara vulgui refer la història. Però en aquelles difícils circumstàncies, era jo qui tenia la raó. En Marcelino Camacho encara no entenia la gravetat del moment. O fèiem, amb urgència, el possible per a finir amb l'esperit assembleari de les masses incultes, o seria impossible consolidar una vertadera estructura sindical. En Carrillo i en Sartorius ho entengueren de seguida. A més, per tal d'afavorir la reorganització de la patronal, calia facilitar la tasca als empresaris. Era un època unitària, de lluita il.luminada i utòpica vers una Central Única de Treballadors. Jo demanava, exigia, desesperat, preocupat per Espanya: on l'autèntica llibertat sindical?, on les diverses sigles que permetrien una afiliació de tipus occidental? Si CC.OO., UGT i les Coordinadores de Fàbrica s'unien, formant la Central Única... ¿no representaria aquell fet un autèntic perill per a l'economia? Al cap d'uns dies de debats, fins i tot en Marcelino Camacho ho entengué i pogueren anar avançant en la tasca de la divisió sindical.


Per això deia, al començament d'aquestes notes que escric per als futurs historiadors, que sense l'ajut dels homes i dones que saberen canviar a temps de vaixell tampoc no hagués estat possible consolidar el partit. Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Em continuen preocupant determinades concepcions periclitades de l'estat del benestar. Vaig trucar anit el President Clinton per a dir-li que no era un exemple positiu per a Occident i el món lliure, l'actitud -segurament influïda per la seva esposa, una antiga agitadora universitària- d'ampliar la cobertura de la seguretat social a trenta-set milions de nord-americans pobres. Just en el moment en què nosaltres, a Europa, al Japó -al món civilitzat, en definitiva-, provam de bastir una política eficient per a acabar amb el dèficit dels pressuposts estatals, ells, els nord-americans, van i enllesteixen una legislació antiquada. Així no podem anar. Li vaig dir ben clarament que si volíem progressar, sortir de la crisi, havíem de finir per sempre amb aquesta concepció, superada per la Història, que l'estat ha de tenir cura de l'educació i la sanitat del poble. Potser Clinton conegui molt poc la nostra història. Les efemèrides de la civilitzadora Europa. A vegades pens que José Antonio Primo de Rivera no anava tan equivocat quan culpava de tots els nostres mals Rousseau, la Revolució Francesa. Els arnats i caducats conceptes de la Igualtat de les persones i els drets dels ciutadans! Els drets dels ciutadans! Em sona a Lenin o a Rosa Luxemburg. Bolxevisme. Ben cert que una certa riquesa produïda per la colonització a Àfrica, Amèrica i Àsia pogué encoratjar certs estats, a finals dels segle passat i començaments del present, a legislar i disminuir les hores de treball, prohibir la feina infantil, bastir escoles i hospitals a dojo, sense pensar en les conseqüències que tot això comportaria. L'encíclica Rerum Novarum primer, i el concili Vaticà II després, ajudaren a consolidar una àmplia aliança entre els sectors cristians de base i els marxistes més intel.ligents -tipus Garaudy a França. Sorgí el moviment de cristians pel socialisme, que, aliats de seguida amb els comunistes, contagiaren la societat d'idees igualitàries i socials. L'esperit maleït de Babeuf, Marat i Robespierre s'alçà a Rússia amb Lenin i Trotski i consolidà, ampliant-les, moltes idees nefastes de la Revolució Francesa. El President Roosevelt, als Estats Units, amb el seu New Deal, enfortí les posicions partidàries de la protecció social. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, hem arribat a la situació actual de crisi. La possible fallida de l'Estat, unes obligacions amb la societat que no corresponen al Govern, una interrupció permanent de la llei de l'oferta i la demanda. Com a conseqüència nefasta d'aquests fets, avui dia s'ha produït un augment progressiu de l'edat de la població, amb el consegüent augment del nombre de pensionistes que cobren de l'Estat. Tot això, combinat amb els milions de joves que no volen treballar, ens porta a la crisi actual. És evident que les "solucions" de Clinton són errades. No es tracta d'augmentar les prestacions socials de l'Estat. Només podem salvar-nos alliberant d'entrebancs el mercat laboral, acabant amb les despeses inútils, enllestint una nova i rejovenidora legislació laboral que doni llibertat absoluta a treballadors i empresaris. Hem d'intensificar la informació a la població. Fer-los entendre que s'han d'estrènyer el cinturó. Que la nova Europa s'ha de reestructurar de cap a peus si volem ser competitius, fer front al repte que representen el Japó i altres països avançats d'Àsia. Quines preocupacions que dóna ser cap de Govern! Sempre pensant en la grandesa de la pàtria!

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS