Administrar

Els nostres: Louise Michel i la Comuna de París (3 vídeos)

pobler | 21 Febrer, 2009 16:45 | facebook.com

Durant la Comuna de París, Louise Michel forma part del primer govern obrer de la història. En els mesos de març a maig de 1871, la classe obrera va conquerir el seu primer òrgan de poder de la història. Aquesta acció de masses, que només va poder ser anul·lada amb una tremenda repressió que es va perllongar durant setmanes, deixant més de 10.000 morts, va ser la primera gran temptativa de construir un nou ordre social, just i equitatiu.



Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

Louise Michel: una combatent incansable contra totes les opressions


Per Sylviane Dahan


L’aniversari de la mort de Louise Michel,- va néixer l’any 1830, i va morir el 9 de gener de 1905 a Marsella donant una conferència - forneix l’ocasió de parlar i fer conèixer aquesta importantíssima i invisibilitzada personalitat del moviment obrer.

Infant natural, filla d’una minyona i del seu amo – un aristòcrata provincial -, Louise Michel gaudeix d’una educació particularment liberal, llegeix Voltaire i, als 15 anys, escriu els seus primers poemes - que envia a Victor Hugo, pel qual sent una gran admiració. Desitja viure de la seva ploma i es dedica a la professió d’institutriu.

Els seus primers escrits, publicats el 1861, palesen un viu interès pel món dels asils i s’entesten a contestar el destí reservat aleshores als alienats i malalts mentals, a favor dels quals milita per tal que siguin reinserits en la societat. El tractament que la societat francesa depara en aquell temps als alienats desvetlla en la futura combatent de la Comuna de París un sentiment de fraternitat humana i el desig de transformar les relacions humanes.

De caràcter independent, negant-se al matrimoni, àvida de coneixements i sabers, la seva fe cristiana s’altera davant les injustícies socials.

El 12 de gener de 1870, participa a la imponent manifestació convocada per retre homenatge al periodista Victor Noir, assassinat pel príncep Pierre Bonaparte, nebot de Napoleó III.

Neix Louise Michel, la combatent

L’endemà de l’enterrament de Noir, escriu : «Les dones afirmen el seu dret i el seu deure de participar en els dols de la pàtria. » Ella, que va signar els seus primers articles en un diari d’Haute-Marne sota el nom de « Louis Michel » per tenir més possibilitats de veure publicats els seus escrits. Després, durant la Comuna de París, participa activament en la defensa armada de la ciutat. Tanmateix, no pararà, durant tota la insurrecció, de lluitar en els dos fronts: el de l’enfrontament sagnant amb el govern reaccionari de Versalles, reivindicant el «dret al perill i a la mort, i a batre’s com un home», i la reivindicació del dret de les dones « de desplegar les seves pròpies forces»; val a dir, «la seva determinació, el seu sentit de l’administració, la seva devoció per les cures».


Louise Michel és un propagandista de terreny, una activista. N’hi ha prou que se li desaconselli travessar les línies enemigues - amb la idea d’atemptar contra el president Thiers - perquè decideixi fer-ho, demostrant així que és possible burlar la vigilància versallesa. El seu caràcter desimbolt i la seva independència no deixen d’irritar les personalitats dirigents de la Comuna de París.

No rebutja, però, el treball més entregat en el si de les instàncies col·lectives. Ans al contrari: Louise Michel és adherent als dos comitès de vigilància del 18è districte i, des del mes de novembre de 1870, presideix el comitè republicà de vigilància de les ciutadanes de Montmartre. Acostuma a atraure-hi una àmplia assistència, gràcies al seu talent d’oradora. Un talent que posa al servei del combat a peu de carrer i a les mateixes barricades, tot dedicant-se a les obres pedagògiques i socials. Particularment, donant classes a nenes i estudiant de nit en una escola per adultes. El combat revolucionari i la pedagogia s’inscriuen en una mateixa voluntat de participar en la millora de la sort dels col·lectius oprimits.


Durant la Comuna de París, Louise Michel forma part del primer govern obrer de la història


En els mesos de març a maig de 1871, la classe obrera va conquerir el seu primer òrgan de poder de la història. Aquesta acció de masses, que només va poder ser anul·lada amb una tremenda repressió que es va perllongar durant setmanes, deixant més de 10.000 morts, va ser la primera gran temptativa de construir un nou ordre social, just i equitatiu.

El 18 de març de 1871, quan els obrers hissen la bandera roja a l’Ajuntament de París, Louise Michel, amb el seu temperament i entusiasme subversiu, reuneix moltes forces, encapçalant la insurrecció. Conforme a les seves conviccions, va lluitar per la creació d’orfenats laics, cosa que en aquella època fou difícil de fer acceptar. Va fundar la Unió de Dones per a la Defensa de París i l’Ajuda als ferits. Va ser elegida per presidir el Comitè República de Vigilància dels Ciutadans. La Comuna de París va ser un exemple brillant de com el proletariat pot acomplir les tasques democràtiques que la burgesia solament pot proclamar. Així, la Comuna va condonar el pagament dels lloguers per part dels inquilins. Va establir una retribució dels càrrecs públics equivalent al salari obrer. Va decretar la separació de l’Església i de l’Estat... Per primer cop en la història, fou proclamada la igualtat de drets per a les dones. Van ser justament les dones les que, plantant-se davant dels canons de l’exèrcit, impediren que les tropes de Thiers desarmessin París, desencadenant la reacció popular. (S’ha de dir que aquest armament dedicat a defensar París havia sigut obtingut a partir de les subscripcions de la ciutadania...). Va haver un batalló, composat exclusivament de dones, que va lluitar amb gran coratge a les barricades durant l’ultima setmana de resistència de la Comuna. Les que no van perir en els combats, foren afusellades una per una.

Durant la Setmana sagnant, Louise Michel participa activament en els últims enfrontaments, assumint alhora la seva tasca com a conductora d’ambulància. Només es rendeix davant la detenció de la seva mare, sobre la qual amenaçaven els versallesos de venjar-se. Empresonada, és jutjada per un consell de guerra, davant el qual dóna una verdadera lliçó de valor i de moral revolucionària : «No vull defensar-me [...] Pertanyo sencera a la revolució social i declaro acceptar la responsabilitat de tots els meus actes. [...] Vet aquí un tribunal d’homes. Jo no sóc més que una dona, i tanmateix us miro a la cara [...] Si no sou uns covards, mateu-me. Si no ho feu, venjaré els meus companys».

Diu sobretot no esperar res d’aquests homes, conservadors i misògins, del qual els servidors armats han omplert les fosses comunes dels cadàvers d’homes, de dones i d’infants.

Deportada


Louise Michel, però, és finalment deportada a Nova Caledònia. Tant se val! Louise Michel ha consagrat definitivament la seva vida a la humanitat oprimida, tant si apareix sota el rostre d’una mare de família pobra o d’una prostituta, tant si la pell és blanca com si és negra. Els "indígenes" – els kanaks, el poble originari d’aquella colònia -, Louise Michel treballa per tal instruir-los; crea una escola, i els dóna suport en el moment de la seva insurrecció, l’any 1878... mentre que els comunards deportats participen en la repressió. Així esdevé, abans que ningú, quan el moviment obrer europeu encara creia en l’obra "civilitzadora" de les metròpolis, una combatent anticolonial. El 9 de novembre de 1880, Louise Michel és de tornada a París, amnistiada per la República. Participa en tots els combats progressistes de l’època: contra la pena de mort (1877), per la requisició d’aliments per als aturats (1883), amb els vaguistes de Decazeville (1886), a favor de la vaga general (1890), en defensa de Dreyfus (1898).

El 9 de gener de 1905, a Marsella, Louise Michel, escriptora, combatent incansable, no es pot sostreure a la mort. El 21 de gener, el París obrer, feminista, revolucionari, anarquista, republicà i socialista acompanya la seva despulla fins al cementiri de Levallois-Perret.

Louise Michel va inspirar una cançó: "Le temps des Cerises", de Jean-Baptiste Clément.

Web Revolta Global


La Comuna de París en la novel·la catalana contemporània


Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur. (Miquel López Crespí)


George Sand i la Comuna de París


El punt de partença de les novelles El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.

Gran part del material novellat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novellista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.

És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquillitzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana illusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa.

Sand, a Nohant, com també es pot copsar en diversos capítols de les novelles abans esmentades, viu dels records d'un passat que li sembla cada vegada més i més evanescent. Somnia els amors esvanits, els amics que ja han desaparegut. Fa vida familiar. "No entenc res del que s'esdevé a París", escriu, referint-se als esdeveniments revolucionaris de març de 1871. Fa temps que ha perdut el contacte amb la realitat política del moment. Els fets de París li semblen una carnisseria, una brutalitat, una macabra reedició del 93, i, si ja el 1848 s'havia sentit oposada a determinats sectors d'esquerra republicans, especialment als seguidors de Blanqui i als partidaris d'una dictadura popular, ara, recordem que parlam del 1871, després de la desfeta de l'exèrcit francès davant els prussians, el fets de la proclamació del primer govern obrer en la història de la humanitat li queden molt llunyans. Cap al 1870 escriu al seu estimat Flaubert i li narra la malaltia del seu fill, Maurice. Li explica que, en aquells moments, només viu per a la família. Escriu: "Quan ell s'acuba, totes morim: mare, esposa, filles. Aurore diu que voldria estar malalta enlloc del seu pare. Els cinc ens estimam tant, amb tanta intensitat que la sagrada literatura, com vostè l'anomena, ocupa solament un lloc secundari en la meva vida. Sempre he estimat a algú més que a la literatura; i a la meva família més que res".

Aquesta és la situació psicològica de Sand en els seus darrers anys. I, tanmateix, és el món que he volgut ressuscitar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Cap a l'any 1872 aquesta accentuació del seu pensament envers el passat es fa cada vegada més i més intensa. Turguénev visita Nohant i, al costat de Sand, passen el temps rememorant els amics que ja no hi són. Chopin hi és sempre present en els seus records malgrat la violència de la ruptura sentimental que tengué amb el músic. Ruptura que, segurament, precipità la mort de Chopin.

En aquesta època, les pàgines del diari de Sand que reprodueix Belinda Jack en el seu George Sand (pag. 367) palesen aquesta immersió en els records, en la vida passada. Després de la visita de Pauline Viardot, una de les seves antigues amants, quan aquesta li canta algunes cançons del temps passat, Sand escriu: "Quin dia, quina emoció, quina penetració musical!". I, un poc endavant, recordant les excursions al riu Indre amb els amics, recorda la seva presència intensa a Nohant amb aquestes paraules: "Mentre estic dins l'aigua, pens en tots aquells que nedaren amb nosaltres en el passat: Pauline i la seva mare, Chopin, Delacroix, el meu germà. Anàvem a nedar fins i tot de nit. Veníem a peu i tornàvem de la mateixa manera. Tots han mort. Tots excepte Madame Viardot i jo mateixa".

Però jo la volia fer rejovenir d'un cop. La volia fer veure, agafada ben fort de les mans del novellista i de Vaneau, posant en escena un imaginari i fantasmal darrer amor, el resultat pràctic de quasi un segle de formació d'una autèntica consciència revolucionària a França. Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur.

Per primer cop en la història, el març-abril de 1871, la bandera roja regna en els carrers de París i Europa tremola, conté l'alè. Sand només sap veure incendis i robatoris, "violència", arreu. Ara, les noies de les fàbriques porten un fusell a la mà i surten amb els seus companys cap al front que és a prop, al costat de pares, nuvis i germans. "París ha enfollit!", escriu la baronessa.

Efectivament, ara, els treballadors i treballadores demanen... el cel! Escriu a Flaubert, horroritzada, els comuners... expropien els capitalistes! Li diu: "Actuen de forma independent, amenacen, detenen, jutgen. Estan impedint que els tribunals funcionin. Anaren a treure un milió del banc, cinc-cents mil de Rotchild. La gent resta atemorida; cedeix. La lluita és al carrer; prengueren foc a la plaça de Vendôme i mataren moltes persones (...) Són ridículs i brutals; la impressió és que no tenen ni idea del que han de fer amb el seu cop".

En les novelles, Vaneau és el jove revolucionari que la visita d'amagat a Nohant i aconsegueix fer-la anar a París en un fantasmal viatge que ens ressuscita les assemblees dels barris i de l' Hôtel de Ville, la mítica figura de Dombrowski, el record de la revolució de 1848, de la qual una Sand encesa i apassionada escriu el decret de supressió dels títols de noblesa. En El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand podem situar-nos, amb la imaginació, enmig d'aquella experiència del poble de París que encengué la imaginació del món. Una experiència que marcà amb el seu esclat de claror totes les revolucions del segle XX, especialment la soviètica del disset i els fets de Catalunya i de l'estat espanyol de 1936.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS