Administrar

Els pitjors enemics dels escriptors catalans

pobler | 02 Febrer, 2009 17:36 | facebook.com

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!). (Miquel López Crespí)


Els pitjors enemics dels escriptors catalans



Sempre he pensat que les inversions en educació i cultura, tot el que tengui relació amb el suport a l´art, és bàsic per al progrés i consolidació d´un país. Poca gent protesta de les irracionals despeses que els estats –i l´Estat espanyol el primer!— fan en armaments, en estris que es fan servir per als assassinats massius. No és la guerra l´expressió màxima del terrorisme dels estats, sovint al servei dels interessos econòmics de les classes dominats de cada país? Dic això perquè sovint ensopegam amb pretesos intel·lectuals que pugnen amb totes les seves forces per tal que les institucions no gastin en la promoció de l´art i en el suport als nostres escriptors i artistes. Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals.

Els altres premis, aquells que no podien ser manipulats pels comissaris de torn, eren blasmats, ridiculitzats i menystinguts. Amb el temps, vist i comprovat que els manipuladors de la cultura no ho podien controlat tot, es passà a una fase diferent: ara es tractava d´intoxicar l´hipotètic públic lector dient que provar de guanyar diners amb la literatura, guanyar premis literaris, era “prostituir” l´ofici d´escriptor. Tot això amb cortines de fum llançades aquí i allà parlant d´una hipotètica i mai concretada en la pràctica “defensa de la professionalització dels nostres autors”. Tot plegat, aquest munt de contradiccions era i és demencial i només serveix per a debilitar la nostra cultura i enfortir les que ja són completament normalitzades i tenen al darrere el poder econòmic i mediàtic dels estats. Acabar amb la majoria de premis literaris existents, barrar el pas a l´edició de les obres dels autors i autores considerats “conflictius”, “rebels” i “dissolvents” no és ajudar en res la professionalització de l´autor nostrat! Ben al contrari!, sovint si l´escriptor pot guanyar un premi; amb les obligades col·laboracions a la premsa i amb els sempre escassos drets d´autors que es reben, l´autor pot iniciar el camí complicat, difícil i laberíntic envers la professionalització. Aquells que de boqueta diuen defensar la professionalització, però que ataquen l`existència de beques i ajuts a la creació literària, que hi hagi molt més premis dels que “consagren” oficialment, són uns cínics i mentiders i saben ben bé que actuant de la manera que actuen no afavoreixen el manteniment d´una sòlida capa de creadors nostrats.



Potser ho fan per això mateix: per ràbia i enveja personal envers els creadors de vena, els escriptors i escriptores que, amb un suport adient, podien evidenciar la migradesa del que ells fan, la poquedat de llurs obres, la insuficiència de llur pretesa formació literària. “Com menys competència hi hagi en el mercat editorial, molt millor!”, deu pensar aquell comissari d´anar per casa que declara el premi desert, que malda per anihilar la majoria de premis existents! En el fons no enganen ningú; tothom coneix ja les maniobres de control cultural i, posin l´excusa que posin, es veuen ben a les clares els interessos personals i de clan que defensen. I aquí la qualitat literària res no importa i, molt manco, la supervivència de la cultura catalana, el necessari treball per a consolidar una podent xarxa de creadors que pugui fer front a la colonització regnant.

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!).

Sé, perquè he estat testimoni del debat a les reunions dels jurats d´alguns premis literaris, que quan aquestes persones no podien manipular ni aconseguir que guanyàs el premi un endollat de la camarilla respectiva, provaven de declarar-lo desert amb aquella excusa tan coneguda de “manca de qualitat de les obres presentades”. Evidentment, excuses de mal pagador! Avui dia, sortosament per a la nostra cultura, existeix un alt grau de qualitat en la majoria d´obres presentades als concursos de novel·la, teatre i poesia existents. L´excusa s´utilitza solament per a barrar el pas a altres escriptors, a nous valors no controlats; per impedir que surin o es consolidin aquells autors o autores que no són del gremi dels manipuladors.

Els mateixos que blasmen contra l´existència de “tants” premis literaris, aquells i aquelles que, malgrat que hi hagi una munió d´obres d´excel·lent qualitat declaren el premi desert, el que no volen és que els nous valors que puguin sortir, els altres companys del gremi que s´hi han presentat, facin trontollar els fonaments de determinats cànons literaris basats solament en l´amiguisme més exacerbat, el menfotisme i el cinisme més tronat. Per això la lluita contra la profusió de guardons, contra les beques a la creació literària... Pretesos defensors de no se sap quines “excelsituds” de la literatura que, en la pràctica, esdevenen els pitjors enemics dels nostres escriptors.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS