Administrar

L'esquerra alternativa i el jovent revolucionari de les Illes

pobler | 22 Desembre, 2008 07:47 | facebook.com

És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)


L’Esquerra alternativa en el segle XXI



Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.

Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.

Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.

Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.

S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (16-XI-06)

Memòria històrica de l’esquerra alternativa dels anys 70 i 80


"Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble". (Miquel López Crespí)



Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha col·laborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).


Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.


Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.


Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.


Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-V-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Comentaris

  1. Esborrany de bases programàtiques per a l’ens coordinador

    Esborrany de bases programàtiques per a l’ens coordinador
    d’entitats d’esquerra anticapitalista de Mallorca (o Illes Balears)

    Les entitats que s’identifiquen en aquest projecte volen posar en comú les bases programàtiques que identifiquen l’espai polític i social anticapitalista, del qual es reclamen i que, de manera esquemàtica, tenen els següents trets:
    1. Per la defensa dels drets i del protagonisme de la classe treballadora. Lluita contra la precarietat laboral i l’atur, i contra la discriminació dels i les treballadores immigrants. Per la Formació laboral i la igualtat d’oportunitats i promoció laboral de tothom, especialment de les dones i el jovent. Repartiment del treball i la riquesa. Derogació de les lleis que avalen l’acomiadament lliure i massiu, i la propietat privada dels mitjans de producció (ET i CE). Canvi del model jeràrquic de l’organització del treball, i de la titularitat del mitjans de producció, cap a l’autogestió. Per un sindicalisme combatiu i assembleari, com a eina per aconseguir aquests objectius.
    2. Per l’abolició de l’economia especulativa, i del domini polític i econòmic de les entitats financeres, i de la bancarització de la societat. Per un salari social, i una fiscalitat al servei del repartiment equitatiu de la renda.
    3. Per la protecció de la natura. Per models d’activitat econòmica i social compatibles amb la protecció del medi ambient, equilibrats equitativament entre les diferents zones del planeta, incloent el necessari decreixement, per a la sostenibilitat global, als països actualment desenvolupats. Contra l’especulació immobiliària i urbanística. Per l’exercici efectiu, i gestionat públicament, del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom. Per la promoció i protecció del medi rural, la seguretat alimentària, i l’activitat industrial i de serveis compatible amb els interessos generals de la població.
    4. Per l’alliberament de tots els pobles del món, començant pel nostre. Pel lliure exercici del dret d’autodeterminació. Contra tot tipus de colonialisme o dominació política, militar, econòmica o cultural.
    5. Per la construcció d’una Europa social, dels ciutadans i dels pobles, com a motor del canvi global, oposada al model burocràtic, elitista i agressiu, actualment reflectit tant en el Tractat de Lisboa, com en les diverses Directives (Bolkestein, 65 Hores, de la Vergonya...).
    6. Per la titularitat i la gestió pública dels serveis essencials de la comunitat, per a garantir la gratuïtat i la qualitat dels mateixos: Sanitat, Educació, Mitjans de comunicació, Energia, distribució Transports, Banca i Assegurances; atenció i protecció a persones o col•lectius amb risc d’exclusió o dependents. Contra la conversió en negoci privat dels drets de les persones, i la privatització dels serveis públics.
    7. Per una educació de progrés humà, contra la mercantilització de l’ensenyament. Pel ple suport a les lluites dels estudiants contra els projectes com el Pla de Bolonya. Per una educació laica, humanista, democràtica i enriquidora intel•lectualment, per a formar persones lliures. Per una Universitat al servei de la societat, i no del negoci de les empreses privades.
    8. Per la igualtat entre tots els éssers humans. Contra les agressions i discriminacions que pateixen les dones en la societat patriarcal i masclista que caracteritza el capitalisme. Contra tot tipus de discriminació de les persones, per raons d’ètnia, opció sexual, opinions polítiques, creences religioses, lloc de naixement o altres. Per la protecció i cura de la infantesa i de la gent gran.
    9. Abolició del règim monàrquic, heretat de la dictadura franquista. Per un model d’organització social autènticament democràtic, basat en la participació directa, horitzontal i assembleària dels ciutadans i les ciutadanes, municipalista, sobiranista i republicà. Per la llibertat i contra la censura i repressió de tot tipus. Dissolució dels cossos repressius, i informació, control i eradicació de l’activitat feixista.
    10. Per una cultura de pau i de convivència pacífica entre els diferents pobles del món. Per l’abolició dels exèrcits i de les aliances militars al servei dels interessos globals del capital i del robatori dels recursos naturals. Per al fi de l’ocupació militar a països com Palestina, Iraq, Afganistan o Sàhara, i contra totes les guerres muntades pels interessos especulatius. Pel control i desmantellament de la indústria militar.

    Les organitzacions que subscriuen aquestes bases programàtiques es coordinaran de manera consensuada i, preferentment, utilitzaran les eines del debat social i polític, i de la mobilització, per aconseguir derrotar l’hegemonia capitalista, i construir un model alternatiu, basat en els principis aquí exposats.

    Ciutat de Mallorca, desembre de 2008.

    Web Ixent

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 22/12/2008, 07:51
  2. PLANTEM CARA A LA BARBÀRIE

    PLANTEM CARA A LA BARBÀRIE

    Estem assistint al que molt probablement sigui el major saqueig de fons públics de la història. Si hem de fer cas a les xifres facilitades per alguns mitjans, el total de diners públics destinats a tapar la crisi financera (els anomenats “plans de rescat”), s'eleva a 7 bilions d'euros! (diari “Público”, 27-11-08). Però el sistema financer internacional segueix llançant sense descans indicadors de crisi, fins i tot després de la cimera del “G-20”, del passat 15 de novembre. Per descomptat, cap dels assistents a la reunió de Bush ha gosat discutir la premissa que aquest va plantejar, d'entrada, com innegociable: el no qüestionament del lliure mercat, allò que esdevé, justament, com la causa de la crisi. No podíem esperar altra cosa de tant de “líder” junt. No hauríem de confiar el parc de bombers a una colla de piròmans.

    Així les coses, cal preguntar-nos quins objectius, realment, tenia aquest conclave de “refundació del capitalisme”. Segons sembla ha cobert tres, i cap sa: 1er.- Garantir políticament la continuïtat del sistema capitalista, fins i tot en la seva actual versió, donant continuïtat a organismes com el FMI, entre altres instruments del neo-liberalisme, i reajustant, en tot cas, els engranatges de control i supervisió, certament desbaratats amb l'última orgia especulativa. 2on.- Acordar i coordinar l'operació global d'apropiació de fons públics que, de moment, pot situar-se al voltant de l'astronòmica xifra assenyalada anteriorment, i 3er.- Escenificar el “fermall d'or” (mai millor dit) del negre període de vuit anys del mandat de l'amfitrió, George Bush. Un individu que, dit sigui de passada, fa ja temps que hauria d'estar davant un tribunal, depurant les seves responsabilitats criminals.

    “La monarquia és el règim de la bancocràcia”, que diria Proudon, fa cent cinquanta anys. En la bancocràcia imperant en l’anomenat regne d'Espanya, les “subprime” no estan, certament, en les entitats financeres. Ja s'han encarregat aquestes, a l'hora de prestar-te un, enxampar-te tres, com demostren els molt sanejats índexs de morositat, a pesar de la crisi. Les veritables “subprime”, letalment tòxiques per a moltes economies de gent treballadora, estan en cada hipoteca sobre habitatge sobrevalorada, amb elevats interessos referenciats en la base del negoci bancari, “l’euribor”. Si el sistema capitalista es caracteritza per convertir els drets de la gent en negoci privat, aquesta no és una excepció: el dret bàsic a un habitatge digne, reconegut fins i tot per la constitució-parany que ara compleix trenta anys (“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat...”, Art. 47 CE), s'acaba convertint en un negoci per a bancs i immobiliàries, mitjançant l'especulació, prohibida expressament per la mateixa norma constitucional, però permesa de facto.

    Les ajudes “als particulars i a les famílies”, anunciades amb molta fanfàrria pel govern espanyol, en realitat no van més enllà de la possibilitat del pagament ajornat (fins al 50%, per dos anys) de les quotes hipotecàries dels ciutadans, i no la seva condonació, encara que fos només en part. I tot això amb la garantia de l'Institut de Crèdit Oficial, per a major glòria i acomodament de les cúpules bancàries privades que, d'aquesta manera, s'asseguren el cobrament dels deutes, almenys de moment. O sigui, pa per a avui i fam per a demà. Mentrestant, aquesta mateixa banca, en règim de monopoli i amb l'excusa de la crisi “de confiança”, tanca l'aixeta del crèdit a particulars, autònoms o petites i mitjanes empreses, on descansa el gruix de l’anomenada “economia productiva” (el 80% del total de l'ocupació, a l'estat espanyol), provocant la destrucció alarmant de llocs de treball i, per tant, el conseqüent empobriment del conjunt de la classe treballadora. El parany de la crisi es tanca quan tot això provoca que la població vegi reduïda dràsticament la seva capacitat adquisitiva. I mentre la crisi de sobreproducció ompli els magatzems de productes que ningú compra, les empreses (com a conseqüència d'això o aprofitant el moment, que de tot hi ha) presenten ERE’s o altres mecanismes d'acomiadament de treballadors. I l'atur es multiplica, fins a afectar ja a més de tres milions de persones.

    Un tendeix a pensar que potser aquesta fase del capitalisme, qualificada com crisi, no sigui tan espontània ni casual. De fet, encara no hem vist a cap multimilionari arruïnat pegar-se un tir, ni llançar-se de cap des de l'alt d'un gratacel, com fa vuitanta anys. Tampoc hem vist processar ni ficar entre reixes als responsables de tan gran disbarat, que hi han. D’altra banda, no hi ha cap contradicció, en la conducta dels fins a ara paladins neo-con, acudint a les arques públiques, perquè els gestors del capitalisme mai han fet gala, precisament, de principis ètics, i sí de molta desimboltura, i pocs escrúpols, davant els diners fàcils. Si ara se’l poden permetre, per què van a renunciar a apropiar-se de l'erari públic, lliurat per governs servils, a un i a altre costat de l'Atlàntic?
    Qui fins fa ben poc exercien com a gurus del pensament únic, s'amaguen en les tertúlies, s'arruguen en els debats i, en general, no s'atreveixen a enfrontar-se dialècticament, als arguments dels crítics amb el capital. A aquest sistema se li estan veient, encara més si cap, les seves vergonyes. I fins en els grans mitjans sorgeixen veus, més o menys oportunistes, que denuncien els creixents desequilibris i les inquietants perspectives. El recordar que, amb només una part dels fons públics ara tudats, es podria eradicar definitivament la pobresa, la fam i les deficiències sanitàries de tot el món, sacseja la consciència de tot aquell que la tingui. I és que, mentre es balafien bilions d'euros en “salvar” banquers, hi ha mil milions de víctimes de la fam (registrats oficialment per l'ONU) i moren cada dia desenes de milers de persones, especialment infants, per aquesta causa.

    Però, per més desacreditat que pugui estar el sistema i els seus gestors, el capitalisme no caurà per si sol. Perquè no només es tracta de debatre sobre sistemes i models econòmics, o sobre l'ètica o la indecència dels gestors de torn. Tot això és útil, si serveix per a elevar la consciència de la ciutadania, com a element de l'acció política. No ens oblidem que el capitalisme s'ha mantingut, en les seves diferents versions al llarg de la història, no amb arguments ni raons, sinó per la força d'un sistema de dominació política, social, econòmica, informativa i militar, accentuada actualment en una situació mundial unipolar. I no desapareixerà, si no som capaços que així sigui.

    I és aquí on hem de reconèixer que la seva crisi no ha d'ocultar la nostra, la de tots i totes els qui ens oposem i ens rebel·lem contra els designis del capital i el seu mercat. Als moviments d'oposició al sistema, a l'esquerra anticapitalista, ens segueixen sobrant les raons, però mancam, de moment, de la unitat i la força necessària, més enllà de l'útil i imprescindible tasca quotidiana de la defensa dels nostres drets, que no és poc. Però, de moment, no anam més enllà de l'activitat defensiva. És imprescindible, per tant, passar a l'ofensiva, construint un projecte social i polític alternatiu al capitalisme, generant espais de confiança, protagonisme i participació de la gent treballadora. Fent cada vegada més creïble i propera la possibilitat de derrotar al sistema. Treballant per la Vaga General, com a primera i imprescindible eina al servei dels treballadors i de les classes populars.

    Pep Juárez,
    Secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS.
    jjuarez@cgt-balears.org

    Pep Juárez, | 22/12/2008, 07:53
  3. És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres

    És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres

    Llorenç Buades Castell

    L’economia de mercat conviu des de sempre amb períodes de crisi. Són aquests períodes els que manifesten els límits del sistema capitalista i quan la humanitat arriba a la percepció de què un altre món és necessari, a més de ser possible. Però s’equivoquen les persones que pensen que el capitalisme caurà per si mateix, per molt podrit que estigui, sense l’acció i la voluntat dels subjectes del canvi, és a dir, d’els i les que fan possible la producció de béns i de serveis. Si aquesta voluntat de canvi no es manifesta, el capitalisme superarà la seva malaltia, de manera cada vegada més dura i més punyent per a la classe treballadora.

    Els símptomes de la “refundació del capitalisme” ja es manifesten en l’actual debat institucional sobre la supressió del descans dominical a França, en virtut de la llibertat de treballar, eufemisme que també es fa servir en el cas de l’ampliació possible de jornada fins a les 65 o 70 hores, o l’allargament de la jubilació als 70 anys. Així que d’aquesta crisi en sortirà, si no ho evitam i podem fer-ho, un capitalisme més autoritari , més dur, més piramidal, més antiobrer.

    Kraft Foods ha anunciat que tancaria la planta de Maó (Menorca) durant el 2009, i que 163 treballadors seran acomiadats. I això passa perquè moltes inversions de les multinacionals són destructives,.

    De quina és la resposta dels governs en tenim un clar apunt: el Ministeri de Treball ha autoritzat l'acomiadament de 436 treballadors de Spanair . En total són més de 1700 les baixes patides pel sector aeri, i els sindicats del règim han fet ben poc i malament: una manifestació de 200 persones quan el mal està fet i el cadàver es a punt de caure a la fossa, després de legitimar amb la seva firma retrocessos laborals inexplicables. Tenim altres casos en marxa: Salom IB3, Futura, LTE, ben aviat el RCD Mallorca, Casa Jacinto, Localia, ONO… En qualsevol cas no són els expedients de regulació d’ocupació (ERO) els que motiven que més de 400 treballadors es registrin cada dia en les llistes de desocupats del SOIB. Des que començà l’any fins a dia 30 de novembre s’han tramitat 58 expedients que han afectat 546 persones.

    La majoria de les persones en atur, hi arriben per la via de l’acomiadament més simple, de manera que hem arribat al 1 de desembre amb 70.144 desocupats registrats a les Balears (un 14,7% de la població), 51.093 dels quals són del sector serveis (72,8% del total), 13.761 procedeixen del sector de la construcció (19,6%), 2.824 de la indústria (4%), 1.821 sense ocupació anterior (2,6%) i 645 del sector agrícola (0,9%). Però no hi són tots perquè hi ha molta gent que ja és aturada i que té cita per al 15 de gener de 2009, de manera que a final de 2008 ens trobarem amb unes 78.000 persones aturades registrades, i al voltant de 5.000 sense registrar.

    Hem de tenir en compte també que el SOIB havia atès a final de novembre més de 2.000 aturats que no tenen dret a cap tipus de prestació, interessats en l'ajuda de 350 euros mensuals durant tres mesos que aportarà el govern. Ara ja, els serveis de menjadors socials tenen llistes d’espera i encara no hem començat a veure realment els efectes de la crisi, que es visualitzaran quan s’acabin les prestacions.

    D’altra banda no hem tocat fons ni molt menys perquè la directiva Bolkestein provocarà que a partir de 2009 al Govern balear no pugui evitar que s'obrin grans establiments comercials . Les patronals del sector comerç de Balears, creuen que podrien arribar a tancar uns 2.000 establiments i a perdre's més de 5.500 llocs de treball directes a conseqüència de la directiva europea.

    Les polítiques institucionals

    L’Ajuntament de Palma calcula que la disminució d'ingressos de base immobiliària a causa de la crisi suposarà 11,4 milions menys per a les arques municipals. Aquest fet, en altres nivells i condicions és generalitzat i fa que el governs municipals i altres institucions incrementin la recaptació per la via d’increments impositius superiors sempre als increments dels preus al consum (IPC), i en alguns casos molt impopulars perquè afecten a la població més afectada per la crisi.

    L'Empresa Funerària Municipal de Palma, puja un 4,5% els serveis funeraris i un 5% per als del cementiri. Es tracta d’una empresa que el “govern progressista” vol privatitzar. L’EMT manté els preus dels bitllets només per als usuaris de més de 50 desplaçaments mensuals, i afavoreix a un sector d’adolescents, però incrementa els preus fins a un 13% en un bitllet normal, i passa de 0,46 euros a 0,56 per als usuaris de la targeta ciutadana. Recaptarà dos milions d’euros més el proper any .

    El Consell de Mallorca incrementa la taxa del fems del 9,8%. Tot i que es descompti el 50% als que cobrin menys de 750 euros al mes, encara així la pujada duplicarà l’increment del IPC. L’equip de govern municipal de Manacor, (PP-AIPC) incrementarà un 5 per cent a totes les taxes, imposts i preus públics per al 2009.

    Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.

    L’oferta hotelera il·legal, serà legalitzada, sense que aporti més llocs de feina. I la remodelació de la Platja de Palma es practica una vegada més a benefici d’interessos privats. Ens ha quedat a la memòria el compromís d’Antich amb l’interès zero cap als empresaris hotelers quan l’euribor no baixa als nivells del IPC, i quan els bancs i caixes als quals han oxigenat amb doblers públics, segueixen sense concedir prèstecs, i quan ho fan incrementen les comissions d’apertura , els percentatges sobre l’euribor, i exigeixen assegurances de vida, llar, etc.

    Sobre el pla de la Platja de Palma el degà del Col·legi d'Arquitectes de Balears ha denunciat que el decret per a la modernització dels hotels contravé les normes urbanístiques i afavorirà el desgavell. No cal dir res més, com diria Schuster.

    En la Sanitat el Govern central aportarà 31 milions menys als pressuposts de la Conselleria de Salut i Consum per al 2009… I en podriem escriure més, però ens bastarien els fulls.

    Canviar el xip

    Hi ha receptes alternatives per a sortir de la crisi, i algunes com el repartiment del treball, la disminució de la jornada laboral, la socialització de la banca, l’increment dels salaris, l’increment del sector públic i del treball cooperatiu, van en una lògica antagonista dels receptaris que ens volen fer empassar i que a la fi són els que han provocat la crisi.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 22/12/2008, 08:11
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS