Administrar

Miquel Rosselló (EU) i el Bloc dels prosoviètics

pobler | 27 Novembre, 2008 09:46 | facebook.com

La passada del PCB [Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Josep Valero...] per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra. (Llorenç Buades)


Amb el Bloc es fa realitat el projecte polític del Partit dels Comunistes de les Balears (PCB-PCPE) de l’any 1993.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Al final de 1983 es celebrà la VIª Conferència del PCIB on s’imposà la majoria oficialista que gaudia del control de l’aparell del partit i que era contrària a les propostes suposadament “renovadores” del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias. Aquest fet provocà el trencament de la majoria del PCIB amb el PCE i el mes de juny de 1984 la majoria (Francisca Bosch, Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs eren els seus dirigents) optà per sumar-se al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, dirigit per Ignacio Gallego que tenia un nucli a Mallorca dirigit per Enrique Acosta Olmos, antic sindicalista a les CC.OO.



Aleshores el poder en el Kremlin estava en mans de Kostantin Chernenko, un home de l’equip de Breznev, i el PCPE es caracteritzava per la seva sintonia amb els mandataris del Kremlin, en tant que al PCIB hi quedava preferentment la gent que es movia en el món sindical de les CC.OO. dirigit per Manolo Cámara, els més “eurocomunistas”. La major part de l’aparell sindical de les CC.OO., vinculada al PCIB decidí sostenir el PCE de Gerardo Iglesias.

L’existència de dos blocs dins el PCE a les Illes, denominació del partit l’any 1976, era una realitat que anava més enllà dels criteris polítics, pel control de l’aparell. Aleshores hi havia ja el que es coneixia com el “bunquer”, significat per la gent que optaria més tard pel PCB, i els “renovadors” (Manolo Cámara, Ignasi Ribas, Vílchez, Victorí Planells i altres).

L’enfrontament entre les dues faccions va ser dur i s’arribà a les denúncies judicials per la titularitat de la seu del Triquet. Al final el PCB va aconseguir un gran local al carrer de Lluís Martí, perquè el seu gir suposadament esquerrà i crític amb els Pactes de la Moncloa , havia encisat a una bona part de les bases molt pro-soviètica.

Cada Primer de Maig, el PCB desfilava amb els pioners (infants vinculats al partit) en una expressió d’autodesenvolupament militant. El PCB havia recuperat una bona part de la militància perduda en els anys del desencís provocats pel pacte amb el franquisme.

L’any 1988 el PCB va tenir un trencament que va generar l’Organització Comunista de Balears que, mancada d’una connexió arreu l’estat acabaria en part dins el PCE-marxista-leninista que sostenia les propostes de Ramiz Alia, dirigent albanès després de la mort d’Enver Hoxha l’any 1985. De l’OCB va ser Isidre Forteza, actual membre d’Alternativa, i antic militant del Moviment Comunista ,tot i que no va militar al PCE-ml.

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra.

En el mateix article, Miquel Rosselló deia que aquest bloc alternatiu havia de fer una política d’aliances amb l’esquerra reformista per tal d’enfrontar-se al les polítiques conservadores.

Miquel Rosselló deia en l’article que en aquest procés hi havien de participar col·lectius polítics i persones sense partit, a partir d’un funcionament escrupolosament democràtic i plural, sense hegemonismes. Optava per un projecte arrelat al carrer i a la societat civil sense oblidar el treball institucional.

Aquest projecte havia de tenir relació amb les forces transformadores arreu l’Estat i especialment amb IU.

El mes d’abril de 1993 en un nou article a Nuevo Rumbo, Miquel Rosselló expressava de nou les mateixes idees i feia constar que el fet nacional havia de tenir un pes decisiu en el projecte, i afegia un quart pilar, els moviments socials.

Han passat gairebé 14 anys perquè el projecte del Partit dels Comunistes de Balears s'expressés tal com és ara.

En qualsevol cas no hi ha pilar dins el projecte per aquells i aquelles que es defineixen per l'esquerra revolucionària, un espai que resta buit a les Illes Balears i a bona part de l'Estat Espanyol . Aquest espai no és sostenible dins un bloc que és molt similar al projecte ICV-EUiA, i on els espais de l'esquerra realment transformadora i revolucionària només juguen un paper marginal al servei del conseller de l'Interior, repressor d'anarquistes i okupes.

Obrir un espai propi per a l'esquerra alternativa de veritat no pot passar per conjuntar les forces dels qui opten per les polítiques de pactes socials i sosteniment de les privatitzacions amb les que representen l' esquerra sindical i social. No hi ha lloc per les dues forces al mateix temps, fet que opera en benefici de forces sindicals com la CGT i la CNT que amb un missatge anarco-sindicalista expressen de veritat el lloc abandonat per una esquerra revolucionària de caire marxista que mancada d'un projecte propi viu de la pràctica parasitària en altres organitzacions.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Els prosoviètics (PCB-PCPE) i Aurora Picornell: records dels anys vuitanta


N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

  1. PER UN BLOC DESBLOQUEJAT

    PER UN BLOC DESBLOQUEJAT

    Parlar d’esquerra alternativa sembla una redundància. L’esquerra, o és alternativa, o no és esquerra. Per això, el bastir un referent polític nacional, alternatiu i d’esquerra, a les Illes Balears, va més enllà de les intencions electoralistes d’alguns dirigents, només guiades pel seu instint de supervivència política. És, sobretot, una necessitat de la nostra societat, de la immensa majoria de les dones i dels homes d’aquestes Illes, que viuen un dia a dia on l’extensió de la precarietat laboral i social, la destrucció territorial, l’extermini dels referents ideològics i culturals, i la promoció dels valors del consumisme, de l’individualisme i de la insolidaritat, composen tot plegat la matèria prima que engreixa els comptes de resultats de la colla que realment controla el negoci.

    L’espai polític illenc, a l’esquerra del PSOE, està conformat per molta gent de diversa procedència, però que ha anat desenvolupant, de manera unitària, les mobilitzacions socials més importants dels darrers temps: la defensa del territori, les manifestacions contra la guerra, les lluites pels drets laborals, per la convivència i la integració igualitària de les persones immigrants, per la igualtat i contra la violència cap a les dones, les lluites pels drets nacionals, per la llengua catalana, les dècades de lluites veïnals, etc. L’esquerra social d’aquestes Illes ha compartit i comparteix un espai comú, composat polièdricament de diferents vessants d’una mateixa lluita. Aquesta experiència, plural alhora que unitària, és el millor aval per a una proposta política alternativa, a les Illes Balears, al capitalisme fóra de control que patim, i al bipartidisme, cada vegada més accentuat, que el gestiona.

    Darrerament, i en la mesura de que s’acosten les eleccions municipals i autonòmiques de l’any que ve, ha anat obrint-se pas la proposta de la conformació d’un Bloc, nacionalista i progressista, com a expressió política d’aquest espai unitari. Aquesta proposta ha donat una passa significativa amb el resultat del darrer congrés del PSM. Però, a hores d’ara, ni la militància política i social, ni els sectors progressistes de la ciutadania de les Balears, tenen molt clar què és això del Bloc, ni la seva utilitat pràctica ni, sobretot, de quina manera s’ha de construir. Els únics que sí sembla ho tenen definit són els professionals de la cosa, que reivindiquen i proposen, només en clau electoral, la repetició d’experiències anteriors, com la candidatura “Progressistes”, alhora que es reclamen de l’esperit del govern del “Pacte de Progrés”.

    Anem a pams. Com diu el meu company Llorenç Buades, si només es tracta de fer fóra el PP de les institucions, el millor “Bloc” és el PSOE. Les convocatòries electorals, sense menysprear la seva importància, no haurien de ser ni la principal, ni molt manco l’única obsessió de l’esquerra. És important derrotar políticament a la dreta, però aquesta casa tampoc no es fa per la teulada. Un projecte alternatiu sòlid, des de l’esquerra, només serà possible, d’una banda, amb la definició programàtica en pro d’una societat alternativa i, d’altra, de la plena i efectiva participació democràtica del subjecte polític, és a dir, dels sectors d’esquerra de la ciutadania. Només d’aquesta manera aquest projecte podrà començar a ser creïble, i podrà redreçar la confiança i la il·lusió perdudes per a centenars d’homes i dones, compromesos i militants, avui decebuts i allunyats d’experiències repetidament fracassades que, parides des de les cúpules, han tingut a la militància com a convidada de pedra.

    Per enllestir amb criteri aquest projecte de futur, és imprescindible donar una ullada al passat. Un exercici sincer d’autocrítica hauria de ser suficient per descartar, com a model a seguir, tant la gestió del govern del Pacte de Progrés (1999-2003) com la conformació de la candidatura Progressistes (2004). En allò essencial, el govern presidit per Francesc Antich, en el seu conjunt, no va tenir mai una voluntat de definir un model alternatiu de societat. Lluny de compartir un projecte polític comú, va acabant essent una repartidora de gestió, de vegades amb bones intencions però bastant estanca entre si, de les diferents conselleries. En segons quins casos, fins i tot la coordinació i els objectius comuns entre conselleries gestionades per la mateixa força política, varen brillar per la seva absència. Aquestes mancances de fons, junt l’allunyament de la ciutadania, la pressió dels poders fàctics i la unitat electoral de la dreta, resultaren letals en maig de 2003.

    La candidatura “Progressistes” va repetir bona part dels errors d’aquella experiència. El pacte negociat, amb urgències, entre les direccions dels partits que la varen conformar, va esdevenir un altre exercici de “despotisme il·lustrat” (“tot per al poble, però sense el poble”). Alguns dels protagonistes, a portes d’aquell acord electoral, encara duien la boca plena de paraules com “pressuposts participatius” “una altra manera de fer política”, “participació ciutadana”, etc. Varen fer un acord, en definitiva, de tímid recorregut, confiades les parts a que la suma dels vots d’anteriors comicis bastés per treure un diputat, sense més històries. Craso errore. Amb les pròpies bases dels partits allunyades del procés, i amb la ciutadania encara més enfora, la pressió cap al vot útil (PSOE) després dels atemptats de Madrid, se’n va dur per davant la candidatura Progressistes, com una ventada a una casa de canyes.

    Crec que aquests antecedents haurien de fer-nos pensar. La necessitat d’un debat ample i profund sobre el paper de l’esquerra en l’actual fase del capitalisme, el model neoliberal, sembla la primera prioritat. A les Illes Balears, aquest model desenvolupa tot el seu potencial de depredació ecològica, econòmica i social. Davant aquest repte, ni l’esquerra illenca, ni els treballadors, ni la ciutadania han de menester una altra oferta electoral “bloquejada” a la participació. Al marge del calendari electoral, la necessitat no és només derrotar a la dreta i fer-la fóra del govern. El veritable objectiu de l’esquerra no és gestionar, amb tarannà, els mecanismes del sistema. Un projecte polític d’esquerra ha de ser, a més d’això i sobretot, una eina de transformació social, de superació de les injustícies, de canvi de les regles de joc, en favor dels éssers humans i la natura, i en detriment del negoci privat que hi ha muntat al voltant de la política.

    Per deixar de jugar un paper subaltern, l’esquerra de les Illes Balears ha de bastir un projecte polític sòlid, coherent i democràtic. Un projecte orientat al repartiment del treball i la riquesa, a la lluita contra la precarietat laboral i social, i respectuós amb la naturalesa. S’ha de crear un marc de convivència, on la justícia, els valors culturals i democràtics, i la suma de voluntats, siguin motors del canvi social. Davant aquest procés ningú no hauria de jugar el paper d’espectador. Totes les persones compromeses, política i socialment, són necessàries.

    Pep Juárez

    Juny de 2006.

    Pep Juárez | 27/11/2008, 10:35
  2. El BLOC no és partidari que el Pacte cerqui acords globals amb el PP

    El BLOC no és partidari que el Pacte cerqui acords globals amb el PP

    La formació considera que, en qualsevol cas, l´estratègia política ha de ser consensuada en el marc del Pacte de governabilitat

    El BLOC per Mallorca no és partidari que les forces polítiques del Pacte de Govern cerquin acords globals amb el PP en l´àmbit parlamentari com a fórmula per superar la situació política actual, en què el Govern ha quedat en minoria en el Parlament arran de la situació judicial del diputat Bartomeu Vicens (fins ara adscrit al grup d´UM, i ara suspès de militància d´aquest partit per la seva imputació en el cas Son Oms per corrupció i frau fiscal, pel qual la fiscalia anticorrupció li demana presó cautelar).

    El BLOC valora, d´una banda, que les diferències polítiques entre el PP i els partits del Pacte sobre com afrontar els reptes de futur de les Illes Balears són prou importants com per rebutjar aquest plantejament.

    En segon lloc, el BLOC considera que la situació de manca de credibilitat del PP, que té diferents causes obertes per casos de corrupció esdevinguts durant la passada legislatura i per les quals no hi ha hagut assumpció de responsabilitats polítiques, no és la conjuntura més adequada per plantejar pactes globals entre aquest partit i les forces progressistes i nacionalistes que conformen la coalició de Govern.

    Cal afegir que el BLOC tampoc és partidari de negociar el suport del diputat Vicens. En qualsevol cas, la formació considera que l´estratègia que ha de seguir a partir d´ara el Pacte de governabilitat (signat per PSOE, BLOC, PSM-Verds, Eivissa pel Canvi i UM) per garantir l´estabilitat política i la continuïtat de l´acció de govern haurà de ser consensuada en el marc del Pacte.

    Torxa digital (revista del Bloc per Mallorca)

    Torxa digital (revista del Bloc per Mallorca) | 27/11/2008, 10:38
  3. EL BLOC I EL SEU FUTUR: TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

    EL BLOC I EL SEU FUTUR: TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

    Dues de les formacions polítiques medul·lars del denominat “Bloc per Mallorca” -el Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Unida- tenen davant seu la prompte realització de sengles processos congresuals. Ambdues organitzacions es plantegen en les seves respectives assemblees sobiranes les seves perspectives i, conseqüentment, el disseny del futur de les seves organitzacions; la seva cohesió estratègica i la pròpia consistència del seu projecte.

    Donada la importància que tenen les deliberacions i acords que es puguin adoptar en aquests encontres -especialment per allò que puguin repercutir en el futur del mapa polític de la nostra illa-, té cert interès prestar atenció a allò que s’hi debati amb especial esment cap als efectes que se’n puguin derivar; encara que sigui només per la seva repercussió en la governabilitat de les institucions més importants de les Balears on la seva presència i vot és determinant ara i, presumiblement, en el futur, en la perspectiva dels comicis municipals i autonòmics del 2011 o, -qui ho sap?-, davant la possibilitat d’una anticipació electoral.

    Les passades eleccions autonòmiques i municipals varen tenir un efecte agredolç per als defensors de l’opció “bloquista” inspirada en la idea de la reagrupació de les formacions d’esquerra que la conformen. Agres conseqüències d’uns resultats electorals molt limitats -especialment a Palma- i dolça perquè foren suficients per possibilitar desbancar la sempiterna dreta insular i obrir les portes als progressistes per endinsar-se en els punts de decisió des dels quals es regeixen els destins de la nostra comunitat.

    Així les coses, les passades eleccions generals mostraren la feblesa del pacte del quatripartit progressista que va optar per desenvolupar una nova política d’aliances que va suposar una greu distorsió marcada per un fracàs electoral rotund. Ni Esquerra Unida, coaligada amb Els Verds, ni el Partit Socialista de Mallorca coaligat aquesta vegada amb Unió Mallorquina en companyia d’Esquerra Republicana i els escindits ex pesemeros d’Entesa per Mallorca, no obtingueren resultats electorals acceptables essent aquests tan esquàlids, que el resultat de la suma de tots els vots obtinguts per ambdues coalicions fou inferior a aquells obtinguts pel “Bloc per Mallorca” a les anteriors eleccions municipals i autonòmiques.

    Finalment, el sonat fracàs de les vies alternatives al Bloc per Mallorca, va tornar a situar a les formacions originàries d’aquesta agrupació en la via de reconsiderar les seves estratègies i redissenyar, de nou, l’opció “blocaire” com a pura coalició a la carta per a les confrontacions electorals del 2011.

    És clar que una nova reformulació no està exempta de cost polític i que aquell entusiasme que en el seu moment va generar el reagrupament de l’esquerra progressista i nacionalista s’ha anat descomponent, perdent credibilitat la proposta unitària com a conseqüència de les bandades, contradiccions i el tacticisme emprès per les dubitatives direccions polítiques, la qual cosa ha contribuït a desfigurar els continguts estratègics del Bloc i, per tant, a la pèrdua de part del seu atractiu.

    Ara, des de la humilitat i la sinceritat, s’haurà d’intentar tornar a situar a la perspectiva immediata la reconstrucció de la política unitària per arribar a les futures confrontacions electorals en possessió d’una oferta electoral que es presenti davant l’electorat com una proposta sensata, cohesionada i amb capacitat per tornar a generar adhessions i il·lusions. Tal volta el treball, en gran part positiu, realizat des de les institucions pels representants dels partits coaligats, ajudi a recomposar allò que no s’hauria d’haver romput.

    Difícil camí a recórrer ja que, per unes formacions ensinistrades en la lletra grossa de la discrepància que determina la recerca frenètica de la diferència, quan allò que realment es necessita és una permanent identificació de denominadors comuns que donin solvència als acords per evitar que aquests siguin una pura estratègia de repartiment de poder.

    Identificar coincidències, situar en el seu punt just les discrepàncies i acceptar que queda molt de cami per recórrer des de la perspectiva d’una política unitària, podria donar com a resultat persistir en aquest gir històric que la nostra comunitat requereix per equilibrar el seu futur sobre la base d’un respecte estricte als nostres valors culturals i ecològics i, de manera destacada, per a potenciar el desenvolupament d’una ètica política fonamentada en criteris aliens a la corrupció per obrir una sostenida regeneració de la vida política en la qual, aquestes formacions, estan cridades a jugar un paper important juntament als seus socis de govern, desenvolupant ambdós – el Bloc i el PSIB-PSOE-, la lleialtat al civisme polític que el país necessita.

    Octubre 2008

    Pep Vílchez és membre independent del Comitè d´Enllaç d´Esquerra Unida – Els Verds de Mallorca

    Pep Vílchez és membre independent del Comitè d´Enllaç d´Esquerra Unida – Els Verds de Mallorca | 27/11/2008, 10:40
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS