Administrar

Marisol Ramírez i la refundació d'EU (Esquerra Unida)

pobler | 15 Setembre, 2008 06:23 | facebook.com

En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

(Miquel López Crespí)


EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial



Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

Miquel López Crespí

(25-III-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)

Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida.


Llamazares.

El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.

Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.

És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.

Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)

Comentaris

  1. La burocràcia institucional de l'esquerra, sempre ha actuat en contra de la transformació social en un sentit socialista

    La veritat és i serà sempre imprescindible per al canvi social cap a una societat socialista.

    Qui renuncia a la veritat per raons tàctiques, mai no permetrà avançar cap a una societat més justa.

    La burocràcia institucional de l'esquerra, sempre ha actuat en contra de la transformació social en un sentit socialista.

    Llorenç Buades Castell

    Moltes de les persones que es consideraven marxistes en els anys setanta, en realitat mai no llegiren massa a Marx, ni tampoc a cap dels clàssics del moviment socialista. Només digerien les lectures que havien fet els seus dirigents i aplicaven les seves consignes mecànicament, perquè moltes de les organitzacions obreres que es proclamaven del camp de la revolució, no repetien res més que les estructures piramidals, i a la fi estructures de poder ben vigents encara als partits avui, que les organitzacions socialdemòcrates o estalinistes sempre han potenciat.

    Els subjectes dòcils, passius i acrítics amb les direccions partidàries i socials, no fan res més que repetir els mecanismes dels esquemes de dominació imposats tradicionalment. I en aquest camp s'ha d'incloure a tots aquells que durant molts anys practiquen l'empirisme, l'oportunisme i l'immediatisme. Tots ells hipotequen el discurs necessari, la reivindicació justa, i en definitiva deixen de banda la veritat en favor d'un tacticisme miserable. No hi veuen dos dits més enllà del nas.
    Tota aquesta gent empirista, oportunista i immediatista que per por a tal o qual cosa- -sempre hi ha motius-- frena la lliure expressió i combat l'acció dels sectors més dinàmics i avançats dels moviments socials, traiciona valors en favor de posicions tàctiques, només fa el joc a la dreta quan no juga directament el paper de la dreta.

    Mai no he considerat favorablement els corrents maoïstes, perquè no són més que derivacions de l'estalinisme. Mao, que s'oposà a Stalin, ho va fer amb els mateixos criteris de Stalin, perquè havia mamat estalinisme, perquè la seva lectura i interpretació del marxisme era fonamentalment estalinista. Els partits maoïstes de l'Estat Espanyol es perderen perquè practicaven l'empirisme, perquè no eren ni varen ser mai marxistes.

    Mai no he considerat que les organitzacions socialdemòcrates siguin diferent de l'estalinisme perquè es fonamenten igualment en una estructura de dominació interna burocràtica. A títol d'exemple més proper em vull referir al congrés que els sectors d'esquerra del Partit Socialista guanyaren a les Illes Balears a les darreries de la República. Eren els sectors més joves, oposats al prietisme i partidaris de Largo Caballero. Es tractava de joves que s'oposaven al tacticisme de la direcció del partit que durant molts anys havia practicat el marchisme (partidaris de Joan March). Però aquells joves, i aquells militants que desitjaven un canvi en el partit i que el guanyaren, no el pogueren gestionar perquè a la fi, qui feia i desfeia era la burocràcia orgànica que tenia una llarga tradició de control de l'aparell. Ben aviat aquella burocràcia orgànica recuperà el control del partit i la va mantenir fins al moment de la revolta franquista.
    Si l'esquerra del Partit Socialista hagués dirigit el partit com corresponia democràticament, el cop de Goded s'hauria enfrontat d'entrada amb una oposició que podria haver situat Mallorca en el camp de la república com va passar a altres indrets on l'esquerra obrera radical va saber reaccionar i guanyar-se el control que les institucions havien perdut.

    Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra han jugat un paper nefast en l'existència del moviment obrer, des del moment que votaren els crèdits de guerra en la Primera Gran Guerra Mundial i trencaren amb l'internacionalisme socialista per tal de col·locar-se a favor de les seves burgesies nacionals.
    Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra mai no han actuat en favor de la transformació social, ni de la revolució, més aviat han fet el discurs i la pràctica que més servia als interessos mesquins de salvaguardar o obtenir alguns privilegis.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 15/09/2008, 07:21
  2. El movimentisme genera frustració

    El movimentisme genera frustració.

    Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).
    La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.
    Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Joaquín Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.

    Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.
    Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.

    El cas de Mallorca.

    En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.
    El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.

    Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.

    En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.
    Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa poítica i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.
    Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.
    La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.

    És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.

    Llorenç Buades - Web Ixent | 15/09/2008, 07:24
  3. EL PACTE: CANVI DE POLÍTICS O CANVI DE POLÍTIQUES ?

    EL PACTE: CANVI DE POLÍTICS O CANVI DE POLÍTIQUES ?

    Llorenç Buades Castell

    Aquest article s'ha escrit per a a la revista www.fabrica.cat

    El partit insular Unió Mallorquina, una formació liberal, gaudeix des de la seva fundació de la possibilitat de condicionar el futur de les institucions mallorquines,i també les del conjunt de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Es tracta d'un partit hàbil en la negociació que fa valer a preu d'or els seus minsos resultats electorals. Per posar-ne un exemple, la seva entrada a l'Ajuntament de Ciutat amb dos regidors, un resultat igual al del Bloc (PSM, Alternativa-EU-Verds, ERC) , permet assolir àrees de gestió pressupostades quatre vegades per damunt de les del Bloc.

    El seu paper és determinant, les seves polítiques al costat del PP al llarg d'aquests quatre anys, han contribuït de manera decisiva a la destrucció del territori, com va denunciar el GOB i al retrocés de la llengua pròpia amb l'aprovació del decret a favor del trilingüisme en perjudici del català . D'altra banda ha mantingut una pràctica política que ha fet obrir diligències i ha conduït al titular del jutjat d'instrucció Juan Sobrino i al fiscal Carrau a investigar UM en relació a casos de corrupció relacionats amb la política de subvencions coneguts com la "pinyata". Els actuals socis institucionals dels nous pactes, van denunciar per corrupció en el seu moment la concessió per la meitat del seu valor de Can Domenge, i sobre aquest cas es mantenen en aquest moment les denuncies de l'antic diputat del PSOE Carlos Zayas, de la constructora Núñez y Navarro, i d'Esquerra Unida.

    UM no es retracta de les polítiques del formigó i l'asfalt fetes al costat del PP. Així s'ha deixat sentir la seva veu en encetar-se el debat per a la formació del Consell Insular de Mallorca, i ha condicionat el pacte a l'acceptació del conjunt d'un Pla Territorial que permet la construcció de 183.000 habitatges, i que possibilita asfaltar dos milions més de metres quadrats si es mantenen els projectes del conveni de carreteres.

    La patronal hotelera ha manifestat el seu entusiasme en el nomenament d'un conseller d'aquest partit (Buils) al front del Turisme i la patronal de la construcció disposa ara mateix de projectes visats per l'anterior govern del PP que garanteixen el manteniment de l'activitat constructora privada al mateix ritme durant un any. Els dos sectors més importants de l'economia balear no tenen cap temor al canvi de govern perquè saben perfectament que el Pacte no imposarà ni l'ecotaxa, ni pretendrà cap tipus de moratòria urbanística.

    La dreta econòmica que al llarg dels anys ha neutralitzat la mobilització de les organitzacions sindicals UGT i CC.OO. mitjançant la compensació a la seva burocràcia, no ha aconseguit el mateix en el cas de les Balears en relació als seus projectes d'ordenació territorial que al llarg dels darrers quatre anys de govern del PP i UM ha sufert un grau de resposta i de mobilització social apreciables.

    La participació de l'esquerra al govern (BLOC) no és una participació que es faci per la via d'un diàleg d'iguals de les forces que formen el Pacte.El Pacte es sosté sobre dues cames, la dreta que és UM i la social-liberal que és el PSOE i que al llarg de la negociació del Pacte ha representat els interessos de les forces que formen el BLOC. El BLOC no ha pactat amb UM. El BLOC ha pactat amb el PSOE que és la seva representació en la negociació amb UM. I dins el BLOC , ERC té la seva mediació en el PSM, i no en el conjunt del BLOC. A partir d'aquest esquema de relacions és fàcil veure quin paper juga l'esquerra en el Pacte, i com la dreta econòmica pot fer un bon negoci si aconsegueix d'aquesta manera desactivar la punta de llança de l'esquerra en moviment, la que es basteix en la lluita contra els projectes desenvolupistes. D'aquesta manera es poden realitzar els objectius de la dreta econòmica no aconseguits sense desgast per a la dreta política.

    L'expressió política de la dreta econòmica de les Illes Balears és el PP, i els puntals de la dreta econòmica de les Balears (Barceló, Escarrer, Nigorra) que es projecta internacionalment "por el azul del mar i el caminar del sol", amb les seves multinacionals, han estirat al PP cap al trencament amb Unió Mallorquina. Aquesta aposta, molt arriscada, no ha funcionat per poc perquè el PP no ha perdut vot i la victòria dels signants del Pacte, és una victòria de mínims, que es pot capgirar en qualsevol moment en funció dels interessos d'UM, que naturalment és una formació de dreta, tot i que no sigui l'expressió política preferida per la dreta econòmica.

    Amb la dreta liberal (UM) que, reivindica les polítiques fetes amb el PP i que en cas de desfer-se d'algunes decisions preses, vol que es compensin als adjudicataris a cop de talonari, com és el cas de la no construcció de l'Hospital de Son Espases, no és d'esperar que es pugui anar molt lluny en les polítiques socials progressistes.

    El BLOC ha aconseguit accedir al Pacte en condicions de feblesa molt superiors al de l'anterior Pacte de Progrés, on per separat van poder negociar directament el domini de les taifes corresponents (educació, medi ambient, treball, benestar social…). És el BLOC qui més ha cedit en la composició dels nous governs, i la més petita tensió generada pel PSM en relació al repartiment de conselleries ha topat amb l'atac mediàtic de la premsa favorable al Pacte. Serà molt difícil que es puguin desenvolupar polítiques progressistes quan Antich ha volgut en tot moment tranquilitzar els poders fàctics i ha deixat ben clar que vol corregir els "excessos" de l'anterior Pacte de Progrés.

    El proper any 2008 serà un any clau per al nou Pacte si Zapatero obre el calaix de les inversions en matèria de transports i es posen en marxa els projectes promesos d'ampliació de les xarxes ferroviàries i del transport públic, i l'habitatge. Ara mateix al mes de juny ja s'ha deixat sentir la caiguda d'ocupació amb la finalització dels diferents projectes d'obra pública propis dels dies previs a les eleccions, però l'hoteleria creixerà en ocupació aquest estiu i jugarà un paper compensatori i més.

    No és gens fàcil que el sector primari surti d'un estat de postració que arrel de l'estudi dels senyors Tamames i Lamo de Espinosa, pagats amb 600.000 euros dels fons de la Conselleria d'Agricultura regida pel PP, sabem que no arriba al 1% del PIB . Sabem també que el sector industrial ha reculat i que en el actual mapa europeu que ens han imposat , les paraules de Méndez i Bravo (UGT) cap al nou executiu autonòmic a favor de les inversions no passen de ser vendes de fum que no quadren en els projectes de l'Europa dels mercaders que ajudaren a configurar. I sabem també que el sector serveis creix especialment en persones autònomes vinculades a la precarietat del món dels immigrants.

    Les perspectives per a la gent treballadora de les Illes Balears no milloraran amb el govern del pacte perquè qui marca les directrius de la negociació col·lectiva són les direccions dels aparells patronals i sindicals de Madrid per la via de la política de pactes. Es mantindrà l'exèrcit de reserva format per les persones desocupades registrades com és habitual i les desocupades que formen part de la "normalitat constitucional" imposades per la dreta i l'esquerra espanyola, però també per una part de la pròpia "classe" política i sindical de la nostra nació.

    Él delegat de govern, senyor Socias (PSOE) s'ha significat sempre a favor de la patronal contra els drets de vaga com és ara en el conflicte dels remolcadors. Què podem esperar de la senyora Nàjera?.

    Els pilars de l'activitat econòmica es fonamenten en els baixos salaris, els contractes precaris,l'excés d'hores treballades i l'explotació laboral, i així han de seguir si no emergeix amb força una esquerra nacional, política i sindical anticapitalista que capgiri la situació, i posi l'objectiu en la satisfacció dels drets de la gent treballadora.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 15/09/2008, 07:29
  4. Ixent no es va equivocar:aquest pacte amb la burgesia només serveix als interessos del capital i a les burocràcies polítiques d'una teòrica esquerra que cobren pels seus bons serveis

    Ixent no es va equivocar:aquest pacte amb la burgesia només serveix als interessos del capital i a les burocràcies polítiques d'una teòrica esquerra que cobren pels seus bons serveis.

    Ixent no es va equivocar. Abans de les eleccions va pronosticar la desfeta actual de la suposada esquerra al govern. Hi havia prou raons per fer-ho, com per exemple, les formes en que es va montar la "claca" del Bloc, on els dirigents només cercaven una xarxa de gent ingènua de l'esquerra per al seu suport. Un fet habitual davant cada elecció política que mai no qüestiona les relacions de poder.
    L'esquerra institucional actual no es mereix de cap manera la denominació d'esquerra, perquè no ho és. L'esquerra institucional és pura i simplement una conxorxa de gent que cerca amb avidesa trobar un sou en el marc institucional que no trobaria en l'economia de mercat i pagat pel conjunt de la ciutadania.
    Molts dels seus buròcrates (particularment al PSOE però també al PSM i a Esquerra Unida-Verds) volen continuar amb el control dels seus aparells partidaris, i ho fan com ho fa la dreta, per la via del clientelisme, de manera que, qui alça la veu no cobra. La lluita per la supervivència en els càrrecs imposa el control dels partits, i quan això no succeix la passa següent és derivar cap a entitats amb més poder institucional que els doni el pa (PSOE, UM o PP) .El que passa als partits de dreta, passa també a l'esquerra: la gent crítica no hi té cabuda i la que hi té cabuda deixa de ser crítica per raons òbvies relacionades amb la seva supervivència.
    Els que avui es denominen classe política o agents socials també tenen butxaques, i si es cerca la relació amb la butxaca es conclou amb les relacions de poder.
    Això no significa que no hi hagi gent conseqüent amb les idees dins aquests partits (també hi havia gent honrada entre les bases dels feixisme). Allò que passa és que la gent així, majoritàriament de base és religiosament crèdula i religiosament acrítica amb els seus dirigents.
    La piràmide funciona igual de bé a un partit de l'esquerra o a la Falange perquè allò que s'imposa és la verticalitat, l'admiració acrítica cap a uns liders que esdevenen per manca d'autoestima de les bases en imprescindibles.


    Les burocrácies, els intel·ligents de l'esquerra institucional ho tenen resolt encara que traeixin els moviments socials, perquè els seus partits, cada vegada menys democràtics, tenen molta gent col·locada a les institucions que els donarà suport.
    Però això no negarà les evidències que Ixent ha manifestat contra el pacte amb la burgesia insular, malgrat els atacs rebuts en forma d'insults més que en forma de debat: qui careix de raons insulta per sistema ( i tenen la desvergonya de dir-se d'esquerra).
    Qui confia en gent en la qual no ha de confiar en surt, a la curta o a la llarga, compixat.
    I això és el que ha passat a Son Espases: els polítics de l'esquerra institucional han compixat una vegada més els moviments socials.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 15/09/2008, 07:31
  5. UNA HOJA DE RUTA PARA IU

    UNA HOJA DE RUTA PARA IU

    paraiu | 15 Setembre, 2008 01:20

    -El sábado estuve en Madrid en una reunión de "IU abierta". Resumo mi intervención que quiso dar una idea global de lo que hay y de lo que se debe hacer

    1.- IU ha acabado un ciclo político y debe encaminarse a un proceso de refundación.

    2.- La refundación ha de hacerse en dos etapas: la asamblea de noviembre, que debe acordarla, y una asamblea de refundación (o constituyente) que debería celebrarse a finales del 2009

    3.- La asamblea de noviembre también debe orientar políticamente el proceso de refundación, es decir, aclarar lo que debe permanecer y lo que debe cambiar

    4.- Lo que debe permanecer:

    a) la reivindicación de IU, de su utilidad y de su necesidad

    b) la reivindicación de nuestro espacio político de izquierda alternativa, roja, verde, feminista, republicana, pacifista y federal.

    Eso quiere decir tres cosas:

    a) Que IU no tiene que desaparecer como proyecto político

    b) Que no tenemos que despreciar ni tirar nuestro patrimonio político por la borda

    c) Que no tenemos que migrar a otro espacio político

    5.- Lo que debe cambiar

    Hay que rediscutir y reformular nuestro programa político, nuestro discurso, nuestra práctica política y nuestra organización

    Hay que conseguir una organización más participativa, una organización para la acción en la sociedad y en las instituciones; una organización habitable, cohesionada y donde sea norma la lealtad al proyecto

    Hay que dar un giro a la política, hay que abrirse y buscar la cercanía a la ciudadanía que queremos representar: debemos ajustar nuestra agenda a la agenda de sus necesidades y nuestro lenguaje a su lenguaj

    Debemos diferenciarnos de los partidos mayoritarios pero no de la gente; al contrario, la gente nos ha de percibir como más cercanos y más creíbles que los partidos mayoritarios

    Debemos diferenciarnos en el discurso y también en la acción

    6.- Para conseguir todo éso necesitamos que la Asamblea:

    a) haga suyos estos propósitos

    b) no cierre el debate (cosa que haría inútil el proceso de refundación)

    c) abra las puertas a todos y todas los que quieran participar en el proceso de refundación de IU

    d) elija una dirección capaz de gestionar el proceso de refundación y encarar las europeas con eficacia y lealtad a lo acordado

    e) proyecte hacia afuera un primer mensaje de cambio y de ilusión

    f) se celebre en un clima razonable que no convierta en pírricos los resultados obtenidos

    7.- ¿Cómo y quién debe impulsar estos objetivos?

    Ninguna de las corrientes definidas actualmente tiene mayoría

    Buscar un acuerdo entre corrientes sería un método fácil pero equivocado por los siguientes motivos:

    a)no generaría ilusión ni credibilidad

    b) sería visto como un pacto por arriba que ignoraría la pluralidad existente en el seno de cada una de las corrientes actualmente constituídas

    c) no procuraría claridad

    d) potenciaría movimientos de ruptura y autoexclusión

    Es necesario, pues, buscar una síntesis por abajo en torno a la política y sin apriorismos. La idea de un "cuarto papel" que propicie la síntesis y rompa con la actual dinámica me parece excelente

    8.- La búsqueda de la síntesis tiene como límite la parálisis: Tan malo es morir por explosión como morir por inanición

    9.- Tengo confianza en IU y tengo confianza en que seamos capaces, en noviembre, de fijar las reglas de juego y la orientación política que han de regir el proceso de refundación. Tengo confianza en que seremos capaces de llevar la nave a buen puerto que no es otra cosa que dejar atrás la interiorización e ir al encuantro con nuestros electores actuales y potenciales y con aquellos sectores sociales que queremos representar

    Blog Grosske | 15/09/2008, 07:35
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS