Administrar

Les pel·lícules de la nostra vida (i II) (4 vídeos)

pobler | 02 Setembre, 2008 06:28 | facebook.com

La coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país". (Miquel López Crespí)


Les pel·lícules de la nostra vida (i II)


Cinema revolucionari i cinema comercial


A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.

Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.


Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.


Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beaty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.

Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?

Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.

Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".


Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.

És evident que ambdós cinemes, el soviètic dels anys vint i el comercial dels anys vuitanta i noranta, neixen en circumsrtàncies polítiques completament oposades. I, igualment, aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.

Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".

El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).

Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.

Les experiències cinematogràfiques de Tiniànov, Kuleixov, Vertov, Nedobrovo, Eisenstein, Púdovkin, Dovjenko, com les de Maiakovski en teatre i poesia o els d'Issak Bàbel en narrativa, són l'expressió artística de les noves classes populars que han assolit el poder a l'antic imperi tsarista. Com explica el mateix Eisenstein en Del teatre i del cinema (1934), la nova situació política, la fi del capitalisme a Rússia, ha creat també un nou llenguatge cinematogràfic al servei de la filosofia i la ideologia de les classes revolucionàries.

Una cinematografia al servei de la Revolució Mundial. Som lluny de l'estret nacionalisme granrus denunciat per Lenin i que, a partir de la burocratització de la Revolució, practicarà Stalin i la seva colla de deixebles.

Un cinema revolucionari tant en l'aspecte formal com en l'aspecte de contingut. Posteriorment, amb la consolidació de la contrarevolució burocràtica, aquests aspectes rupturistes amb el passat conservador de la cultura esdevendran un somni llunyà. Trotski, malgrat ser en la pràctica, el representat més avançat juntament amb Lenin de la Revolució Socialista Mundial, tampoc no se salvarà de caure en posicions ben errades en el camp cultural. L'atac que fa a l'ala esquerra de la revolució artística, les condemnes contra el Proletkult, partidaris de la cultura proletària, són molt discutibles i, malgrat la seva aparatositat "marxista", no deixen de semblar-se a les típiques acusacions de l'escolàstica vaticana contra heretges i lliurepensadors. Basta repassar aquella històrica recopilació d'articles titulada Literatura y revolución. Otros escritos sobre la literatura y el arte (París, Ruedo Ibérico, 1969) en la qual, al costat de treballs autènticament enriquidors del debat damunt l'art i la cultura, trobam opinions molt discutibles. En l'article "El suicido de Maiakovski" Trotski evidencia la seva incomprensió del futurisme rus i la revolució poètica i teatral que representen Maiakovski i tots els sectors d'artistes propers al Proletkult i la Lef. Per una part, Lenin i Trotski creen l'instrument polític, el partit bolxevic capaç de derrotar l'imperialisme i el capitalisme en l'Estat més gran del món i atorguen al proletariat i a les masses treballadores i colonitzades la capacitat de superar políticament i militarment la burgesia, però li neguen aquest mateix paper dirigent i transformador en el camp cultural i artístic. És una contradicció molt evident no resolta encara en el camp del marxisme revolucionari.

Recordem igualment un dels llibres bàsics de Lenin i del marxisme revolucionari. Ens referim a L'Estat i la revolució, adequació de la pràctica de la Comuna a l'època de l'imperialisme i del capitalisme de començaments del segle XX. Tothom recordarà com, en aquesta obra cabdal del pensament revolucionari mundial, Lenin afirma que amb el poder obrer l'estat podrà ser dirigit per qualsevol treballador i posa l'exemple de la cuinera.

La contradicció que destacam quant a la crítica de les posicions Proletkult va precisament en aquest sentit. Mentre s'atorga a qualsevol treballador la possibilitat de dirigir el futur estat dels consells, per altra banda no es veu correcte que determinats sectors culturals s'organitzin en destacaments d'avantguarda cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

  1. ACCIONA ÉS UNA EMPRESA ESCLAVISTA

    Acciona és una empresa esclavista...

    laura | 02/09/2008, 10:10
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS