Administrar

Herois republicans represaliats pel feixisme: sa Pobla 1940 (II)

pobler | 19 Agost, 2008 05:58 | facebook.com

La majoria de republicans del "Batallón de Trabajadores" treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia...



Anys quaranta. Fotografia de presoners republicans en els camps de concentraciò feixistes.

Guzmán Rodríguez Fernández contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca. Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcte, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc".


Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes semblants. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle!


Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.


En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans. L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.


A ran de la publicació de les meves novel·les Estiu de foc (Columna edicions, 1997), L'Amagatall (premi "Miquel Àngel Riera" 1998, editada a la Col·lecció Tià de sa Real) i Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), nombrosos periodistes m'han demanat -i demanen!- l'origen d'aquestes històries de la guerra, a Mallorca.


Qui em coneix sap a la perfecció que, com a Bertolt Brecht, els meus herois, les persones que jo estim, els homes i dones que han tengut una importància cabdal en la meva vida, en la meva formació humana, no han estat mai ni reis ni generals, molt manco banquers, senyors de possessió, intel·lectuals -com els germans Villalonga- al servei dels botxins del poble mallorquí. Qui sempre m'ha interessat ha estat la gent humil del poble, les persones que amb el seu esforç -durant segles, generacions infinites- han servat la nostra llengua, han bastit amb les mans tot allò que ens envolta: cases, sínies, palaus, marjades, ponts, mobles, estris de feina i esbarjo, escoles; i amb llur afany de justícia han lluitat -d'ençà la guerra de les Germanies!- per a millorar la vida dels seus germans. Els meus herois són, doncs, els homes anònims que, la majoria de vegades, després d'una vida exemplar de lluita pel poble, no els trobes en cap llibre d'història... ni en lletra menuda, a no ser, sense cap explicació del que feren, del que alletaren en vida, una simple retxa a l'apartat de necrològiques del diari. I a voltes ni això darrer!


Per tant, és ben evident que -sobretot en les novel·les de la guerra- els meus personatges, les meves històries de ficció volen reflectir el món, les vivències, les esperances, els sentiments grandiosos, exemplars, ben universals, d'aquesta humanitat valenta i anònima: la que tot ho ha creat amb les seves mans, amb el seu treball. Les milicianes assassinades pel "comte" Rossi i els feixistes mallorquins -els republicans que no pogueren reembarcar amb les tropes del Capità Bayo el setembre de 1936 en el Port de Manacor-, en la novella Estiu de foc; i, en L'Amagatall, la tragèdia dels homes amagats a Mallorca intentant escapar de la persecució dels falangistes. El cas, per exemple de Jaume Tries "Norat", de Santa Maria; de l'amic de la família, el pobler Pau Canyelles Socies ("Pau Comas"), tancat a casa seva, en un petit habitacle, amagat fins i tot de la vista de la filla -la meva bona amiga Salvadora Canyelles- per por que, nina com era, no parlàs massa i sense voler denunciàs el pare als botxins; o el cas, igualment alliçonador, de Joan Matas, a Ciutat, que hagué d'amagar-se a casa seva i després partir amb barca -coneixent a la força les presons italianes-, tot per salvar-se de la "justícia" dels franquistes illencs.


Miquel López Crespí


Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), 2002. Pàgs. 119-122.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)


Llibres de memòries: les fotografies de la guerra civil (pagines del meu dietari) (I)



Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.

Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.



Republicans a sa Pobla. Paulino López Sánchez, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer de l'esquerra (dret). Paulino López lluità en primera línia en defensa de la República i va ser internat en un dels diversos camps de concentració franquistes existents a Mallorca. En aquestes fotografia el podem veure amb un grup d'amics poc temps després d'haver sortit del camp de concentració feixista.

Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil·les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:

-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.

Parlava tranquil·lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.

-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Comentaris

  1. En memòria dels revolucionaris que els "políticament correctes" volen que oblidem.

    En memòria dels revolucionaris que els "políticament correctes" volen que oblidem.

    Llorenç Buades Castell

    No hi ha a Palma, ni a cap lloc de Mallorca cap carrer en la memòria de Francesc Tomàs, membre del Consell federal de la Federació Regional Espanyola (AIT) i de la FTRE (AIT).

    En 33 anys de postfranquisme, el franquisme és ben vigent a les plaques dels nostres carres i en canvi, no hi ha lloc per a les persones més representatives de la Mallorca que ha lluitat per una societat més justa.

    L’aculturació franquista i també la democràtica, que a la fi, respon a la mateixa nomenclatura de poder, ha fet tot el possible perquè no hi hagués lloc per a la memòria de les insurreccions populars mallorquines i han venut el tòpic d’una Mallorca passiva, de la calma, perquè interessava als èlits dominants manipular ideològicament al poble.

    Aquesta terra és ben lluny de ser una Illa en calma. La repressió feixista és una manifestació evident de la violència de les classes dominants i que la calma que volien era la dels cementiris que nodrien de víctimes innocents.

    Ningú no ens instrueix dels poders mafiosos que en temps de la monarquia catalana-aragonesa, del regnat independent de Mallorca, dels Àustries o dels Borbons, han gaudit del poder i que han fet i desfet aprofitant la llunyania dels centres, situats a vegades a Barcelona o València , altres a Perpinyà, i després a Valladolid o Madrid.

    Ningú no ens parla de les persones que amb el seu esforç traginaren les pedres per fer la paret seca que s’enfila muntanya amunt.

    Algú ens parla del treball esclau ?. El treball esclau va servir i serveix a moltes famílies mallorquines benestants que han heredat els seus béns en bona part sobre la submissió, i va ser vigent durant totes les monarquies, la independent de Mallorca, les catalano-aragoneses, les dels Habsburg o les dels Borbons. I amb elles també hi va haver el Tribunal del Sant Ofici, que totes elles manteniren.

    L’esquerra política ha cercat referents en el 1715, data en que perderem les institucions pròpies --pròpies de qui?-- del domini dels Àustries a favor de les centralitzades dels Borbons, però no solen dir que aquest darrer reducte d’oposició als Borbons, va deixar de resistir perquè el rei Carles III (d’Àustria) i el comte de Savellà ens van vendre en funció dels seus interessos. Tampoc ens han explicat que aquell domini institucional propi estava al servei de les màfies locals dels Descatlar o dels Burgues, dels Canamunt o dels Canavall, que moltes vegades s’imposaven als virreis imposats per la monarquia de torn.

    Aquests no han de ser els referents de l’esquerra. Els nostres referents a Mallorca s’han de situar bàsicament en les revoltes foranes del segle XIV i XV, i en la Germania de Mallorca, el procés revolucionari que bastí organismes de poder popular durant els anys 1521 a 1523. Però volen que oblidem, i per això no tenim carrers que recordin Joanot Colom, que en temps de la República posava nom a l’actual Plaça d’Espanya.

    Si els agermanats tenen una placa al que encara és la Plaça del Roser (o Rosari), lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous . L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent , d’honrar la memòria dels seus, i encara ara no tenen valor per fer-ho.

    Però qui sap a Mallorca qui era Francesc Tomàs ?.

    Ho sabem els afiliats i afiliades d’un sindicat anarcosindicalista ?

    Recuperem la nostra memòria. La de la història dels obrers i obreres.

    La primera secció de la Internacional Obrera es va fundar l’any 1869. Aquell mateix any va sortir als carrers de Mallorca, "El Obrero", "órgano de los que ganan el pan con el sudor de su frente" “El Obrero” va ser la primera publicació obrera de les Balears, dirigida per Francesc Tomàs, un picapedrer que era vice-president de l'Escola Democràtico-Republicana de Ciutat .Al mateix temps es posaven en marxa tres societats obreres a Ciutat, les dels sabaters, fusters i picapedrers

    El mes de desembre de 1869 un manifest amb una tirada de 2000 exemplars anunciava la formació del Centre Federal de Societats Obreres de Palma. Signaven el manifest, Miquel Payeres, Josep Canyelles, Rafel Alemany, Vicenç Ramon,Josep Rosselló, Joan Sánchez , Lluc Nicolau, Antoni Fullana, Francesc Tomàs, Josep Valls i Josep Roca. Representaven societats de picapedrers, fusters, ebenistes, sabaters, teixidors i ferrers.

    El mes de gener de 1870 es va anunciar la constitució d’una societat obrera a Alaró. Durant el primer trimestre de 1870 pintors, calafats, cistellers, forners, adobers, terrissers, argenters, folradors de vidre i corders s’adheriren al Centre Federal de Societats Obreres, adherit als principis de la Internacional Obrera (AIT).

    El mes d’abril de 1870 el Centre Federal disposava de 520 sabaters, 151 teixidors, 130 fusters,tapissers i cadirers, 111 picapedrers, 85 adobers, 84 forners, 65 mestres d'aixa, 64 terrissers, 56 obreres, 56 ferrers, 51 obrers de Sa Vileta, 41 cistellers, 39 calafats, 35 capellers, 25 tipògrafs, 25 corders, 22 argenters, 21 esparters, 19 llauners, 14 vidriers, 13 fideuers.

    En el Primer Congrés Obrer a l’Estat Espanyol el Centre Federal de Societats Obreres tenia 1627 cotitzants i representava un 10,6% de totes les cotitzacions en tot l'Estat.

    Allunyem aleshores els tòpics envers la feblesa del moviment obrer a Mallorca i recuperem memòria i l’estima dels nostres orígens que ens volen fer oblidar.

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 19/08/2008, 08:32
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS