Administrar

La crisi capitalista: res de nou

pobler | 17 Agost, 2008 19:43 | facebook.com

El sistema capitalista està abocat al fracàs o a la destrucció del planeta perquè els seus fonaments morals i ètics no són humanitaris, tot el contrari. Rosa Luxemburg deia: Socialisme o Barbàrie. L’explotació de l’home per l’home dels darrers segles ens ha de servir als i les treballadores per a començar a caminar cap a un nou model econòmic, un nou sistema de valors i formes d’entendre la nostra relació amb la resta del món. Si som capaços d’organitzar-nos i crear noves formes alternatives al què fins ara coneixem, guanyarem. El Capitalisme és fort, però la classe treballadora ho és més perquè sense nosaltres el sistema no pot funcionar. Siguem conscients d’això i tindrem una gran part del camí fet. (Antonio Rico Garcia, historiador)


La crisi capitalista: res de nou


Per Antoni Rico i Garcia, Historiador i membre del Secretariat Nacional de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)


Els darrers mesos escoltem constantment parlar de crisi en l’economia. Sembla ser que la bombolla immobiliària i l’encariment del petroli han portat l’economia espanyola a viure un moment d’inestabilitat i desinflament de l’entusiasme capitalista dels darrers anys. Malgrat tot, el fenomen de la crisi no és cap novetat per a un sistema que, com va dir Marx fa molts anys, és contradictori en la seua pròpia definició. Potser ha arribat el moment de tornar a llegir els escrits que l’il•lustre barbut alemany va dedicar al tema i saber adaptar-los a la realitat actual.

Si analitzem la història del sistema capitalista podem observar que, com dèiem, la situació actual no és per a res nova. De fet, fent una retrospectiva ràpida i global, trobem quatre grans crisis sistèmiques desenvolupades en els darrers tres segles d’història. Així, la primera crisi important seria la corresponent a la segona meitat del segle XVIII, totalment emmarcada dins l’anomenada Revolució Industrial. En aquests moments, el nou i flamant sistema d’explotació capitalista tot just començava a eixir de l’ou. Com tota crisi, la situació d’inestabilitat va produir moments revolucionaris, processos d’alliberament nacional, social i individual. Entre aquests destacaria la revolució i independència dels EUA, la Revolució burgesa de França, el moviment ludita al Regne Unit i els processos d’independència de les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica Llatina.

La següent gran crisi capitalista es va produir gairebé un segle després: durant el XIX. En aquest període es podrien destacar dues conseqüències clares: els processos nacionalistes en diferents països d’Europa i, per altra banda, l’aparició en escena del Moviment Obrer. L’anomenat proletariat apareixerà ja com a classe social diferenciada i conscient de ser quelcom diferent de la burgesia i l’aristocràcia hereva de l’Antic Règim. És el moment en què el Capitalisme entra en la seua fase imperialista –la fase superior que deia Lenin-, fusionant-se el sistema industrial amb el bancari donant lloc a l’aparició de l’anomenat capital financer.

En el primer terç del segle XX es produirà la que segurament ha estat la crisi més famosa del sistema: el Crack del 29. Els factors que provocaren aquesta gran crisi foren molt semblants a la situació actual: l’especulació financera. Els capitalistes, enlluernats pels grans beneficis que els donava l’especulació i la inversió fantasma en borsa, començaren a augmentar els seus beneficis sense tenir en compte que tot era pura ficció i podia esclatar en qualsevol moment. Més o menys com el negoci de l’especulació immobiliària actual: inflar, inflar fins a esclatar. Aquesta crisi acabà portant al poder règims totalitaris i feixistes, amb la catastròfica II Guerra Mundial com a conseqüència immediata. Un cop acabada la guerra s’inicià altra de nova: la Guerra Freda. Un moment de crispació i inestabilitat mundial que ajudà a desenvolupar diferents processos de revolta: els moviments d’alliberament nacional de les colònies, les revolucions sud-americanes o les revoltes populars a Europa.

Finalment, la darrera crisi capitalista és la que coneixem com a Crisi del Petroli. Aquesta es va produir a principis dels anys 70 del segle passat i, com el seu propi nom indica, es va donar degut a la inestabilitat del mercat del cru. Els EUA, en aquests moments convertits ja en el nou imperi mundial, trencaran en benefici propi el patró or-dòlar establert a Bretton Woods després de la II Guerra Mundial. Tot plegat donarà pas al període que actualment vivim: el neoliberalisme i la globalització capitalista.

Sóc dels qui opinen que la història s’ha de conèixer per no estar abocats a repetir-la. La crisi econòmica que vivim actualment l’hem d’analitzar a partir de l’estudi de la història i l’experiència que aquesta ens dóna. El sistema capitalista està abocat al fracàs o a la destrucció del planeta perquè els seus fonaments morals i ètics no són humanitaris, tot el contrari. Rosa Luxemburg deia: Socialisme o Barbàrie. L’explotació de l’home per l’home dels darrers segles ens ha de servir als i les treballadores per a començar a caminar cap a un nou model econòmic, un nou sistema de valors i formes d’entendre la nostra relació amb la resta del món. Si som capaços d’organitzar-nos i crear noves formes alternatives al què fins ara coneixem, guanyarem. El Capitalisme és fort, però la classe treballadora ho és més perquè sense nosaltres el sistema no pot funcionar. Siguem conscients d’això i tindrem una gran part del camí fet.

Web Llibertat.cat


La lluita contra el feixisme i el capitalisme en els anys 70. El combat en defensa dels drets dels treballadors en temps de la transició (la restauració borbònica)


1976: la presó de Palma.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.


Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS