Administrar

Els suplements de cultura i el compromís polític dels escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)

pobler | 15 Juliol, 2008 18:37 | facebook.com

Ara ja hem fet els seixanta anys. És el moment de recordar amics, els llibres publicats, la feina cultural en les revistes i suplements de cultura. Les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode dels imperis. (Miquel López Crespí)


Els suplements de cultura i el compromís polític dels escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)



Ara ja hem fet els seixanta anys. És el moment de recordar amics, els llibres publicats, la feina cultural en les revistes i suplements de cultura. Les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode dels imperis.

En la seva concepció i realització pràctica, les pàgines de cultura en les quals vaig col·laborar a mitjans dels anys vuitanta no diferien gaire de les que havíem portat endavant a finals dels anys seixanta amb l'amic Frederic Suau, el fundador de la històrica llibreria L'Ull de Vidre, en el carrer de Sant Sebastià de Palma. De la importància de les activitats culturals realitzades a L'Ull de Vidre, presentacions, conferències, exposicions, rupturistes amb el conformisme cultural dominant a l'illa a començaments dels setanta i en les quals vaig participar des dels seus començaments n'he parlat en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). També eren molt semblants, amb les normals diferències a causa de la diversitat de col·laboradors que hi participaven, a les del Diario de Mallorca que dirigia el periodista Xim Rada i en les quals vaig participar activament des de començaments dels anys setanta. En la d'aquests suplements culturals sempre hi hagué un component, diríem-ne, antropològic, del fet cultural. Qui sap si era una manera, potser una mica instintiva, però pràctica i eficient, de defugir cert elitisme pansit, herència de l'Escola Mallorquina i d'uns escriptors massa sovint aferrats a velles i periclitades concepcions clericals, aristocràtico-decadents. Concepcions que, com en el cas dels germans Villalonga, Lorenzo i Miguel, arribaren fins a una activa militància falangista contra l'esquerra i el catalanisme a les Illes. Les concepcions més vitalistes i apropades a la realitat d'un Joan Alcover no havien estat mai tengudes en compte pel nucli més ferreny de molts desenfeinats dedicats a l'escriptura. No en parlem de l'herència autènticament innovadora, vital, compromesa i rupturista de bon de veres d'un Gabriel Alomar o un Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquesta darrera herència només començà a congriar-se en l'obra d'escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet o Miquel Àngel Riera, per posar uns exemples clars i llampants. És a través de la catarsi efectuada per aquests grans "dissidents" de l'Escola Mallorquina com les generacions d'escriptors de les Illes que van sorgir a partir de finals dels seixanta i començaments dels setanta queden lligats al millor de la nostra tradició poètica.

Cap a mitjans dels anys setanta érem immersos en plena febre de suport a les activitats del Congrés de Cultura Catalana. Hi participàvem en feines de suport de tot tipus i especialment en l'ajut des de la premsa, principalment des de les pàgines de la revista Cort, que era un dels portaveus del nacionalisme d'esquerres i el socialisme de les Illes. En el volum 4 de les resolucions del Congrés, el titulat Manifest i documents, ja s'havia definit la cultura en el sentit ampli i antropològic que comentàvem una mica més amunt. Deien les resolucions del Congrés en l'apartat "La cultura, concepte global": "El sentit primer de cultura, en la nostra llengua ja des del seu origen llatí, és el de treball de la terra. El treball, l'esforç per la transformació del medi i la seva adaptació a les necessitats del progrés social és allò que denota el mot cultura en el seu sentit més ampli i comprensiu"2.

Malgrat l'abundor de novetats editorials, bastaria anar a les hemeroteques per a comprovar-ho, el cert era que les concepcions gramscianes i de redreçament nacional i social marcades per les resolucions del Congrés de Cultura Catalana determinaven les nostres concepcions culturals i la nostra activitat pràctica en el camp de la cultura. Hi hagué en les pàgines culturals dels diaris on col·laborava un actiu seguiment de l'activitat editorial de les Illes, de tots els Països Catalans. Els nombrosos articles de crítica literària, les abundoses ressenyes de llibres d'actualitat literària, les entrevistes setmanals amb els nostres escriptors, així no demostren. Però sempre tenguérem presents altres aspectes de la realitat cultural de les Illes, de tots els Països Catalans i, també, no en mancaria d'altra!, de l'estat. Els anys anaven passant. A mitjans dels vuitanta les pàgines culturals del diari on escrivia eren un bon exponent de tot això que explicam. En aquell suplement, i en la línia gramsciana del combat per l'hegemonia cultural i política de les classes populars, s'hi podien llegir molts d'articles referents a la història de Mallorca i a la política illenca, a l'excursionisme i la lingüística, a les narracions de viatges, a l'ecologisme i a munió d'aspectes que conformaven, juntament amb les entrevistes als escriptors, la nostra concepció subversiva de la "cultura".

Caldria recordar en arribar aquí que a mitjans dels vuitanta, quan participam activament en aquesta aventura cultural, ja em portam més de quinze dedicats a aquests afers. El primer article a la premsa oficial que vaig escriure és del l'any 1969, publicat en el suplement de cultura que coordinava Frederic Suau. Un article dedicat precisament a les concepcions literàries vistes des d'una perspectiva marxista. Aleshores, parlam de mitjans dels anys seixanta, ja començàvem a estudiar Gramsci que, abans de l'edició dels primers llibres legals, coneixíem mitjançant alguns articles del professor marxista Manuel Sacristán. Gramsci, com havien escrit Palmiro Togliatti, Althusser, G. Della Volpe, Manuel Sacristán o la militant marxista italiana M. A. Maccioochi, ens introduïa en un debat que mai no havien tengut en compte els marxistes vulgars: el de la lluita de classes ideològica i cultural, en el problema d'anar creant les bases culturals i polítics per a rompre, també en el camp de la ideologia i la cultura, el poder de les classes dominats i els seus servidors intel·lectuals. Instruments conceptuals com bloc històric (de classes populars enfront el de les classes dominants), hegemonia, consells obrers, intel·lectual col·lectiu, esdevengueren, amb el pas dels anys, les columnes fonamentals de la nostra resistència a ser deglutits pel reformisme carrillista o socialdemòcrata en temps de la transició o ara mateix. La intervenció a través de les pàgines culturals amb la intenció d'anar creant consciencia envers una literatura nacional-popular i en el camí de bastir l'hegemonia del poble treballador, anava combinada, com no podia ser altrament, amb la nostra militància en organitzacions revolucionàries, tipus OEC, per exemple; la qual, en molts d'aspectes, feia seves les aportacions gramscianes a la superació del barroer economicisme que planava en moltes organitzacions antifeixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS