Administrar

Els premis literaris i el control de la cultura

pobler | 14 Juny, 2008 10:27 | facebook.com

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)


Els premis literaris i el control de la cultura



A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

  1. Consells del Capità Spolding a un jove escriptor.

    Consells del Capità Spolding a un jove escriptor.
    Com quedar finalista d’un premi literari

    Per Hilari de Cara, escriptor

    Primer de tot, heu d’escriure un llibre suficientment millor que el del guanyador. No molt millor; altrament es pot córrer el risc de no quedar ni finalista. Tampoc no ha de ser sensiblement pitjor; en aquest cas el risc és que el jurat es despisti i us doni el premi.
    El meu segon consell per assolir la quasi immortalitat passatgera és no haver pactat prèviament el premi amb cap de les quatre o cinc editorials que es reparteixen el noranta-nou per cent dels premis. Com saber quines són? Elemental, passau revista a les bases i a les publicacions dels premis.
    El tercer requisit és no haver estat mai deixeble més o menys predilecte i prometedor ni agraït de cap poeta manquée, ni de cap crític literari, ni de cap professor que hagi publicat estudis i antologies de les darreres promocions d’escriptors. Anau amb cura de no confondre aquests estudis i antologies amb cap llistí telefònic. Se solen assemblar encara que els llistins segueixen un cert criteri racional: l’alfabètic.
    El quart és no ser membre ni amic de cap membre de cap jurat, especialment si són escriptors guardonats o crítics literaris. Tampoc és convenient esser company de presentacions i saraus literaris amb cap dels membres del jurat. No convideu cap patum a passejar en cap vehicle motoritzat, sigui aeri, marítim o terrenal.
    Cinquè. No ocupeu mai un càrrec que tengui res a veure amb la cultura; el jurat es veurà en l’obligació de tornar-vos desinteressadament els favors que els haureu concedits altruísticament. És un malentès habitual. La gent sol confondre-ho tot.
    En sisè lloc, com que al capdavall els premis literaris solen tenir quelcom a veure amb la literatura, convé que aneu amb compte amb sobre què escriviu i com ho escriviu. Evitau el plagi brillant i hàbil de temes i formes borgians, blakeians, kafkians, durrellians, o gimferrerians, per esmentar un parell de perills mortals, entre ells, el de guanyar el premi.
    Defugiu els temes històrics, sentimentals, metaliteraris. No insistiré prou en la necessitat d’evitar la coprofília i el canibalisme com la pesta. Déu us guardi de les góndoles, boires daneses i saxones anteriors a la batalla de Hastings, d’àguiles, panteres, i d’altres animalons rampants, de màgics, reis mítics, guardians de murades més o manco hamletians o kafkians si voleu esser justament finalistes.
    Per últim, però no menys important, escriviu de tant en tant allà on pugueu un article tan impertinent i poca-solta com aquest que teniu davant, on, a més, podríru lloar copiosament el noucentisme, per acabar-ho d’adobar.

    DBalears (20-VI-08)

    Hilari de Cara | 21/06/2008, 20:04
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS