Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les cúpules dels partits polítics veien en el Bloc una darrera oportunitat de supervivència, en mig d’una crisi que afectava gairebé a tots els partits teòricament a l’esquerra del PSOE, i que amenaçava seriosament la continuïtat dels seus dirigents. (Josep Juárez)

Com ja va succeir fa quatre anys, amb la candidatura “Progressistes”, el debat sobre les idees va ser absent, substituït per la negociació dels llocs en les llistes electorals entre el PSM, EU-V i, a darrera hora, ERC. La gent independent que, de bona fe, va donar suport al projecte (recordau “la llista dels 600”?) va quedar completament marginada, i tot va acabar sent un altre miratge, un altre matalasset electoral per a que continuessin surant els de sempre. (Josep Juárez)

QUÈ S’HA FET DEL “BLOC”?

Per Josep Juárez

Fa un any i mig, més o manco, el debat sobre la construcció del Bloc estava en ebullició. Tot partia de la necessitat, per part d’un ampli sector progressista illenc, de cercar un espai polític comú, i alhora plural. Era la recerca d’un projecte on la identitat nacional, els valors d’esquerra, del feminisme, de l’ecologisme, del pacifisme, etc, es poguessin conformar a Mallorca, transversalment, dins un espai polític compartit. En juny de 2006 es va publicar el meu article “Per un Bloc desbloquejat”, on manifestava les meves opinions al respecte.

Però com deia en l’esmentat article, no tothom cercava, en aquell debat, els mateixos objectius, ni tenia els mateixos interessos: d’una banda, sectors d’esquerra social i militants de base dels partits plantejaven una mena de revolució interna, amb l’horitzontalitat com a eina democràtica, de participació i d’enfortiment del projecte del Bloc. D’altra banda, les cúpules dels partits polítics veien en el Bloc una darrera oportunitat de supervivència, en mig d’una crisi que afectava gairebé a tots els partits teòricament a l’esquerra del PSOE, i que amenaçava seriosament la continuïtat dels seus dirigents.

S’ha de reconèixer que guanyaren aquests darrers. Davant l’evident passivitat dels sectors teòricament més actius, el Bloc es va conformar con una simple aliança electoral entre partits polítics, de cara als comicis autonòmics i municipals de maig de 2007. Com ja va succeir fa quatre anys, amb la candidatura “Progressistes”, el debat sobre les idees va ser absent, substituït per la negociació dels llocs en les llistes electorals entre el PSM, EU-V i, a darrera hora, ERC. La gent independent que, de bona fe, va donar suport al projecte (recordau “la llista dels 600”?) va quedar completament marginada, i tot va acabar sent un altre miratge, un altre matalasset electoral per a que continuessin surant els de sempre.

Una casa sense fonaments pot caure a la primera bufada de vent. I així ha succeït també en aquesta ocasió perquè, a poc més de sis mesos d’aquells comicis, i fins i tot ocupant espais de gestió institucional, el Bloc se’n ha anat en orris. De cara a les properes eleccions generals del 9 de març, els partits del Bloc es presenten per separat: EU-V en solitari, abandonat pels seus socis, en mig d’una forta crisi de credibilitat, on només l’elecció d’una cap de llista independent pot evitar la definitiva desaparició; i PSM i ERC, pactant amb la dreta d’UM una candidatura on es barregen, teòricament: esquerra, dreta, sobiranisme, nacionalisme, regionalisme espanyolista, monàrquics, republicans, ous i cargols.

Ara, com era previsible, tots ens tornen a demanar el vot. I què hem de fer? Què tenim per guanyar o perdre, els treballadors i les treballadores, i el conjunt de la ciutadania, en aquestes properes eleccions? D’aquests polítics, res o poca cosa de profit podem esperar. Qui ha avalat la pilotada de Son Espases, qui acomiada treballadors subcontractats per l’ens públic IB3, o qui ignora altres conflictes laborals, com la vaga de Remolcanosa, no es mereix el vot de la gent treballadora. Si, a més a més, aquests professionals de l’esquerreta i el nacionalisme de via estreta, no són capaços ni de conservar el feble referent de la candidatura unitària, ens ho estan posant realment difícil, a l’hora de votar.

Pel que a mi respecta, només l’amenaça de la tornada dels neo-feixistes que comanden al PP, i a la Conferència Episcopal, amb les intencions declarades per uns i altres en els darrers dies, em faran sortir de casa, el proper dia 9 de març. Però, una vegada davant l’urna, he de reconèixer que no sé exactament el què faré.

Febrer de 2008.