Miquel López Crespí - Memòria històrica

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort. (Miquel López Crespí)

Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals

Les relacions entre Chopin i George Sand comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".

No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".

George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novel×la Lucrezia Florani.

En aquesta novel×la Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.

El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novel×la per la qualitat assolida.

L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.

Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".

Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental.

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.

Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure.

Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.

Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.

El músic mor el 17 d´octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.

Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i en Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)