Administrar

L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial: debat Llorenç Buades (CGT)-Miquel López Crespí (sobiranista d´esquerra)

pobler | 26 Desembre, 2007 10:13 | facebook.com

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. (Miquel López Crespí)


L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial



Una vista de la manifestació del passat disset de març [2007] contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.



Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.


Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil.

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-XII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent. (Llorenç Buades)


La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar. (Llorenç Buades)


El movimentisme genera frustració.



Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).

La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.

Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Jesús Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.

Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.

Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.

El cas de Mallorca.


En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.

El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.

En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.

Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa política i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.

Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.

És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.

Web Ixent

Comentaris

  1. Pina Lopez Gay

    ¿Me quieres decir en qué proyectos especulativos se enredó Pina?

    Iñaki | 27/05/2009, 17:43
  2. pina lopez gay

    Que facil es poner en un blog cualquier comentario de una persona sin tener pruebas de ello.

    maria y marcos | 14/08/2009, 11:53
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS