Administrar

Matar la memòria, sa Feixina i altres covardies de l´esquerra oficial. Debat Pep Juárez (CGT)-Miquel López Crespí

pobler | 13 Desembre, 2007 16:12 | facebook.com

No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes. (Pep Juárez, secretari d´acció sindical de CGT-Balears)


MATAR LA MEMÒRIA


Per Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS



Josep Juárez

L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.



En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.

I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.

Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.

Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.

Desembre de 2007.


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS