Miquel López Crespí - Memòria històrica

Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Fernando Fernán Gómez. El cinema de la transició (i II)

La fi de la censura franquista

A finals de 1977 desapareixia la censura al cap de seixanta-quatre anys de ferrenya existència. D'aquest llarg període de manca de llibertat, trenta-vuit anys pertanyien a l'època de dominació feixista de la burgesia terrorista espanyola. Vist amb certa perspectiva històrica, el fet no suposà l'eclosió d'un nou i revolucionari cine espanyol o de les nacionalitats oprimides per l'Estat (malgrat, a Catalunya, la llibertat anà permetent un cert redreçament cultural cinematogràfic). Per als qui neguen la influència de la realitat política damunt l'art i els artistes, potser sigui interessant constatar que, malgrat aquesta inexistència de grans genis de la direcció, sí és cert que entre 1977 i 1980 més de seixanta pel.lícules (un 15% de la producció) tractaren temes relacionats amb la situació política. Fins i tot directors com Berlanga o Fernán-Gómez són recuperats per aquest tipus de cine. Sense voler dir que són les millors pel.lícules, destacaríem entre totes les produccions films com La escopeta nacional (1977, Luis G. Berlanga), Camada negra (1977, Manuel Gutiérrez Aragón), Las truchas (1977, José Luis García Sánchez), Tigres de papel (1977, Fernando Colomo), Con uñas y dientes (1978, Paulino Viota), Mi hija Hildegart (1977, Fernando Fernán-Gómez), La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove) i Asignatura pendiente (1977) i Solos en la madrugada (1978, José Luis Garci).

La pretesa esquerra pacta amb el franquisme reciclat i abandona la lluita per la República, el socialisme (entès com a poder dels treballadors) i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol

Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)...

Les traïdes de la transició barraren igualment el pas a la creació d'un autèntic cinema de la nacions oprimides per l'Estat. S'ha de tenir en compte (i cal recalcar-ho després de tots aquests d'anys d'amnèsia històrica) que les posicions més agosarades quant a la lluita per l'autodeterminació o per la creació d'una nova cultura i un cinema nacional (d'Euskadi, Catalunya o Galícia) anaven molt lligades a les posicions de l'esquerra revolucionària. Però "liquidar" políticament les possibilitats de desenvolupament d'aquestes opcions era la tasca prioritària que la burgesia encomanà als partits dels consens amb el franquisme reciclat (principalment el PSOE i el P"C"E). En l'actualitat podem parlar d'un cert tipus de cine autonòmic, però no pas d'autèntic cinema nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia.

Amb el desencís (fomentat des de totes les instàncies del poder), els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica. La dècada dels vuitanta marca un cert retorn al cinema de gènere. Alguns exemples podrien ser films de la sèrie negra com El crac (1980, Garci), les aventures de La mano negra (1980, Colomo) o el cas del mateix Carlos Saura que de l'univers polític de pel.lícules com Mamá cumple cien años (1979) passa a reflectir la delinqüència juvenil de finals dels setanta (Deprisa, deprisa, 1980) o dirigeix musicals summament esteticistes del tipus Bodas de sangre (també de l'any 1980). Però la pel.lícula més simptomàtica de la nova era del desencís serà (un milió d'espectadors!) Opera prima (1979, Fernando Trueba). L'èxit d'aquesta fórmula de reflectir les desil.lusions de la democràcia continua amb films com Salut i força al canut (1979, Francesc Bellmunt), Vecinos (1981, Antonio Bermejo), Viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez o Pares y nones (1982, José Luis Cuerda). Fernando Fernán-Gómez participa com a consumat actor en pel·lícules mort importants en la tasca de servar la nostra memòria històrica. Poden destacar, entre d´altres: Arriba Hazaña (1978), La colmena (1983), Réquiem por un campesino español (1985), Mambrú se fue a la guerra (1986)... i entre les més recents, Belle Époque (1992) i La lengua de las mariposas (1999).

Posteriorment sorgeixen nous actors que de seguida arriben a ser molt populars en saber donar vida als protagonistes d'un desencís creixent, quasi col.lectiu. Parlam de Resines, Ladoire o Puigcorbé, que substitueixen els Landa, Sacristán o López Vázquez dels anys anteriors.

Aquests nous personatges són els herois del retorn envers l'individual després dels anys d'il.lusions revolucionàries (o republicanes, o independentistes). Més endavant sorgeix un cinema encara molt més individualista: el dels directors que quasi no arribaren a conèixer el feixisme. L'any 1981 Pedro Almodóvar (el màxim representat d'aquest nous tipus de cinema) no satisfà ni la dreta ni l'esquerra amb la seva pel.lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del móntón. El nou "fenòmen" Almodóvar és atacat tant per l'ABC com per la Cartelera Turia.

Ara bé, Pepi... encara era un producte underground. Almodóvar es transformà de seguida en el màxim factòtum del cinema espanyol i Hollywood sapigué apreciar el seu paper objectiu com a bandera-post-moderna-en-zona-desconflictivizada i premiar-lo amb un Oscar.

Però la desmobilització produïda pels pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat havia donat el seus fruits. Amb la victòria "socialista" d'octubre del 82 finia l'època més combativa de tots els pobles i nacions oprimides per l'Estat espanyol. El sistema d'opressió capitalista havia pogut substituït la seva forma de dominació basada en el terrorisme feixista del règim anterior pel sistema recomanat ara pels EUA i la Trilateral. En deu anys havíem passat dels films barroers del tipus Los pecados de una chica casi decente (1975), dirigida per l'inefable Ozores i protagonitzada per Landa i Lina Morgan, a la sofisticació de Sé infiel y no mires con quién (1985), dirigida per Fernando Trueba (futur Oscar) amb actors com Ana Belén o Resines. Deu anys de lluita per la dignificació del cine de l'Estat (i de les nacions oprimides) que deixaven per a la història una bona grapada d'obres mestres -entre les quals, en voldríem deixar constància, Arrebato (1980) d'Iván Zulueta i El viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)