Administrar

Mor Josep Coll Bardolet: el pintor del paisatge mallorquí i del seu folklore. Homenatge de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 31 Juliol, 2007 06:53 | facebook.com

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana. (M. Díaz)


Mor Josep Coll Bardolet, pintor del paisatge mallorquí i del seu folklore


L’artista català, fill adoptiu de Valldemosa, va néixer a Campdevànol l’any 1912.



Josep Coll Bardolet

M.DIAZ. Palma.


El pintor català Coll Bardolet, que visqué i treballà a Valldemossa des de principi de la dècada dels quaranta, morí ahir a la seva casa d’aquest poble, a 94 anys d’edat. La vetla serà al tanatori de Valldemossa, avui de les 17.00 a les 19.00 hores i al matí de 10.00 a 12.00 hores. El funeral tindrà lloc demà a les 20.00 hores a la Cartoixa. L’artista, molt popular per la utilització d’una iconografia lligada al paisatge, —dels colors del qual es va enamorar en arribar a Mallorca-— i a la cultura popular de l’Illa, també exercí el mecenatge cultural, a més de ser l’impulsor del concert del torrent de Pareis i soci fundador de l’Obra Cultural Balear (OCB).

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana.

Una altra de les seves línies de treball característiques girà entorn del folklore mallorquí, que va desenvolupar mitjançant el dibuix «de traç ràpid, línia àgil i fort colorit», com s’explica a la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. Aquesta tècnica la plasmà l’artista en «un gran nombre de papers, tractats majoritàriament amb aquarel·la de colors primaris sobre fons blanc.» La seva llarga trajectòria pictòrica va ser reconeguda amb premis i distincions. França —tornà a Tours per exposar—, li concedí l’Orde de Cavaller de les Arts i les Lletres, mentre que el Govern balear l’homenatjà amb la Medalla d’or de la Comunitat i la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma el va nomenar acadèmic i Valldemossa, fill adoptiu. La seva població natal, Campdevànol, al Ripollès, li dedicà també un carrer i un museu on hi ha bona part de la seva obra.

A Mallorca, el Museu de Lluc compta, des de 1989, amb algunes sales que acullen els seus paisatges i pagesos, fruit d’una donació del mateix pintor, que va exposar, a més de Mallorca i Barcelona, a Oslo, Ginebra, Zuric i altres ciutats. L’any 2002 fou un any molt feliç per a ell, ja que va fer 90 anys i continuava en plena activitat. Ho va ser també perquè a l’Illa s’hi organitzà un homenatge que es traduí en exposicions, concerts i la publicació d’un llibre. A Palma, el claustre de Sant Antoniet acollí Els colors de la llum, un recorregut per la seva trajectòria vital. A Sa Riera de la UIB es mostrà Guaixos, aquarel·les i dibuixos. Llavors —les celebracions anaren del 17 d’octubre al 7 de novembre—, assegurava: «Sent una gran satisfacció i un profund agraïment per la comissió que organitza aquest programa, és massa per a mi». I afegí: «El millor premi és la bondat de la gent». Quant al seu treball, Bardolet el definia amb una bella poesia. «El que vull és fer música amb el color», afirmava.


Diari de Baleares (31-VII-07)


Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Josep Coll Bardolet, l´artista que estimava el paisatge mallorquí


Excursió a Cala Tuent



Estudi de Josep Coll Bardolet. D´esquerra a dreta: Mateu Joan Florit, Josep Coll Bardolet, Miquel López Crespí, Quim Gibert i Carme Messeguer

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta".

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua.. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa.

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día Baleares (31-VII-07)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS