Miquel López Crespí - Memòria històrica

La majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural. (Carles Castellanos)

L'Estat monàrquic espanyol s'enfonsa

Per Carles Castellanos i Llorenç, Professor de la UAB i membre del col·lectiu Mata de Jonc

La majoria de polítics s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»

La miopia dels partits del règim actual –la monarquia parlamentària espanyola– és proverbial. Davant la desafecció creixent de la població (abstenció galopant, augment del vot en blanc i nul) només s'atreveixen a parlar –en el cas d'ICV– de l'existència d'una mena de «desvincle» (sic) entre l'estament polític i la ciutadania. Un invent lingüístic imaginatiu però insuficient per descriure la situació.

Si ho observem amb perspectiva i globalment, els símptomes d'alguna cosa més seriosa són prou evidents: la majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural.

Segona dada: Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l'honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública; si n'observem la forma i la tendència (creixement de l'abstenció i del vot de protesta actiu) i ho sabem lligar amb les inquietuds socials que s'han anat manifestant progressivament, podrem comprovar que expressen més aviat una desconfiança profunda i amarga en les possibilitats reals de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a milers de famílies com en els casos de vellesa i dependència, a la impotència per protegir i promoure la llengua del país etc. Tot un conjunt de problemes que tothom sap que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.

Tercera dada: l'immobilisme com a resposta i l'encastellament com a mètode. Fa riure com el PSOE –i sucursals regionals– ha abordat la seva operació política suposadament més ambiciosa, de construcció d'un Estat espanyol federal, realment una contradicció en els termes, un fracàs tan gran que ha comportat ni més ni menys que una crisi presidencial, que per més mitjans de comunicació que tinguin al seu servei, els costarà de dissimular.

[INCíS] Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l’honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública

Una cosa és ben certa: a l'Espanya profunda, aquella que alimenta l'Estat i que l'Estat alimenta, guanya la política del PP, perquè tant si és pels vots d'aquest partit, com si és per la política que el PSOE, realment desenvolupa, guanya l'immobilisme; un immobilisme, expressat ara tant per l'emergència de formes de reaccionarisme agut (espanyolisme «il·lustrat», hispanisme «ètnic» etc.), com pel suport polític explícit a la corrupció: el PP s'enfila en els municipis més corruptes. La força del PP al País Valencià es pot interpretar com una mostra més de l'encastellament en el poder d'un sistema economicopolític que s'ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu.

El divorci entre una Catalunya desafecta i el nucli dur espanyol encastellat en les seves paranoies, no para d'engrandir-se. La monarquia borbonicoparlamentària comença a mostrar obertament les seves ferides.

La força de l'esquerra independentista basca i catalana, manifestada en el nostre cas per la irrupció de les CUP, no és altra cosa que el despuntar d'una nova política en ascens. El cicle del règim de la monarquia nascuda del franquisme, cultivador de l'espanyolisme, de l'economia de les prebendes i de la repressió, es comença a cloure perquè ha esgotat ja del tot les seves possibilitats persuasives. La seva crisi anuncia alhora l'esperança en les possibilitats d'un sistema polític i econòmic millor, amb un suport popular creixent.

Publicat a El Punt 2.06.07

Web Llibertat.cat