Administrar

Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (IV)

pobler | 21 Maig, 2007 16:47

Mallorca 1936: un gran cementiri sota la lluna.


Les Illes i la guerra civil: L'Amagatall


Per Albert Toledo Oms, crític literari de la revista La Aurora



La novella que ens ocupa té una estructura que fa la seva lectura fàcil i amena, apta per a llegir al metro o a l'autobús, en qualsevol moment. Està composat de petits capítols de cinc o sis pàgines, escrits en la bella variant catalana de les Illes.

De manera novellada, però amb un estil proper al diari, davallem a la barbàrie medieval que significà l'ascens del feixisme a la Península i, particularment, a les Illes Balears. Amb el pretext de l'ocultament del protagonista (un republicà) per evitar una mort segura, es relaten els fets de l'època; abans i després d'aquell fatídic 19 de juliol de 1936 que comportà un retrocés social i econòmic que encara estem pagant avui en dia.

Amb una gran sensibilitat (no per això allunyant-se d'un gran rigor històric) López Crespí aconsegueix submergir el lector en uns fets on es pot palpar la brutalitat, la violència, l'odi, la fúria, la destrucció, les tortures, les detencions i les execucions. Uns llocs i una època on la vida humana (dels militants d'esquerra, s'entén) no té cap valor; però que mentalment es podria amb facilitat traslladar a unes altres dates o localitzacions diferents i que afectessin a alguns, inclús els mateixos collectius: les SS a Alemanya, els fascios a Itàlia, la Inquisició a l'Edat Mitjana, els comissaris polítics a l'URSS estalinista...

Les característiques de la guerra civil a l'estal espanyol (o de qualsevol altre guerra civil) també es poden copsar pel lector, fent l'autor que aquest es fiqui en la pell del protagonista i arribi a sentir la seva angoixa i desesperació.

Una angoixa, ràbia i impotència que, per exemple, va ser molt remarcable entre els treballadors mallorquins predestinats a la derrota davant els feixistes, al no repartir els governants armes a les forces que podien plantar cara i, molt possiblement, que haguessin vençut la reacció (el governador tenia més por dels sindicats que dels falangistes).

L'autor ho emfatitza així: "Amb les casernes envoltades de milicians, cap oficial no s'hauria atrevit a moure un dit. I en cas de fer el més petit aldarull contra la República, hauria passat com a Madrid, València, Barcelona. El poble, quan té amb que defensar-se és invencible. Petrograd l'any 17. M'adonava que alguns membres del front Popular pensaven que seria pitjor la resistència que no pas la victòria dels colpistes".

No hi manquen denúncies entre persones que han sigut veïns durant dècades, les llistes "negres" dels que seran detinguts i assassinats pels més diversos motius (per exemple, el no anar a missa ja era sospitós en els petits pobles), les fosses comunes o l'exaltació dels líders que caracteritza les dictadures.

Una decadència que a l'Estat Espanyol s'accentuà a partir del 1936, però que dissortadament només era el preludi del que s'esdevindria en altres països, i que l'autor relata d'aquesta manera referint-se als primers moments de la sublevació de militars i falangistes a Mallorca: "Serà la primera nit de dolor en una illa sencera convertida en gran cementiri sota la lluna. Una terra que començarà a rebre cops per totes les parts del cos. Els suplicis, les més bestials tortures ajuntant-se per camins i valls, per muntanyes i cales, per places, ases, avançant pels nirvis, multiplicant-se fins a esdevenir un sofriment etern, inacabable, furient".

La misèria econòmica corria per la Mallorca prefranquista. No era gens fàcil la vida de treballadors agrícoles i industrials.

La immigració (un important fenomen social a les Illes) era una de les poques sortides; els destins escollits per abandonar la pàtria, la terra on havien treballat i viscut tots els avantpassats del dissortat sota el jou dels cacics locals, França, Argentina, Cuba... de fet "qualsevol aventura enllà de la mar, abans que romandre per sempre, condemna perpètua, a ajupir el cap davant els marquesos, els comtes, el botiguer esdevingut amo de vides i hisendes gràcies a les seves males arts".

Després del cop dels "nacionals" la humiliació dels vençuts i l'obscuritat. Seixanta anys després de l'acabament de la guerra civil i esborrada quasi tota reminiscència revolucionària per dècades d'irracionalitat franquista, de la Espanya "grande y libre", la majoria de la població viu passivament en l'Estat borbònic aplaudint casaments reials i queixant-se de l'actuació arbitral en els grans derbis futbolístics.

Que ha passat amb aquells que van assassinar, reprimir i segrestar a varies generacions de ciutadans? Alguns han mort de vells tranquillament al llit, d'altres (juntament amb fills i néts) continuen fent negocis i alguns estan al poder.

Sí, al poder gràcies als vots, de molts descendents d'aquells que treballaven en el camp de sol a sol per portar una vida miserable mentre el terratinent de torn debatia amb d'altres sobre la follia dels sindicats. Què ha passat amb la memòria collectiva, amb la memòria de la classe obrera?

"No cal que ens matin com a conills. Salva't per a contar-ho a les generacions de demà, als companys que vendran. Tu tens bona mà per a l'escriptura. Cal recordar-ho tot, servar la memòria popular. Narra el que ens ha passat. Ara hi podem fer ben poc, amb les mans buides, davant els llops que ens cauen al damunt. Fuig! Desapareix. Amaga't on puguis fins que arribi l'Aurora esperada. No ens tornarem a veure mai més -i alçà el puny amb gest de ràbia i decisió".

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS