Miquel López Crespí - Memòria històrica

El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) recomana el llibre de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia i altres autors De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Una visió alternativa de la transició

“Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe”.

“...l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura”.

Escatir des de diverses coordenades polítiques, socials, culturals i econòmiques, el seguit de fets esdevinguts d’ençà del traspàs de Franco fins a la reforma política, és un objectiu general del conjunt de les deu ponències elaborades arran d’un seminari organitzat a la Universitat de Lleida pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [SEPC].

Tractar sobre la fi del franquisme i la refundació de l’Estat espanyol entre 1975 i 1978 és un tema trascendental per a comprendre les claus del mercantilime polític actual i demanar-se per la claudicació nacional dels actuals partits autonomistes, que alhora maldaren per acabar amb tot un moviment de renovació intel·lectual algunes característiques (a matisar) del qual resten exposades per M. Lladonosa.

i bé, com explica Josep Fontana (“Continuisme polític i consolidació de la reforma”), la conjuntura marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial i el suport implícit (falsa neutralitat) a la dictadura per part de la Gran Bretanya i els Estats Units, comportà el replegament d’una part de la política republicana a l’exili, cal destacar que aquest conjuntura política internacional influí posteriorment en el cicle definit per l’evolució del tardofranquisme, la formulació de la llei de reforma política de 1976 i la formació de la UCD. Aquest marc previ va legitimar les bases jurídicopolítiques entre la formació de les corts espanyoles contituents, arran de les eleccions de juny de 1977, i l’aprovació (tret de l’excepció basca) de la Constitució espanyola el 1978.

Però més enllà d’aquest procés formal, hegemonitzat per les elits del règim postfranquista i l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura.

Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe.

La construcció, doncs, del bloc polític constitucionalista, que s’acabà de definir amb l’ascens socialdemocràta el 1982, com exposa A. Jarné (“Del tardofranquisme a la victòria socialista”), cloïa el bastiment del “nou” Estat espanyol, que, amb tot, no aconseguí d’integrar dos fets bàsics que n’asseguressin la seva patent en la política exterior. D’una banda, la dinàmica ascendent dels moviments d’alliberament nacional basc i català, destacada en aquest volum, i, de l’altra, l’emergència de nous moviments socials antisistema.

L’anàlisi de l’evolució de l’independentisme d’ençà de la fundació del PSAN fins als anys vuitanta, amb l’articulació de l’MDT (1983), contextualitza el seguit d’organitzacions polítiques i militars que a la dècada dels anys setanta explicitaren la següent variable essencial (a mode de cultura política): la superació del franquisme no suposava la fi de l’opressió nacional. I, de fet, com expliciten les recerques de F.Rubiralta, C. Sastre, J.Guia i R. Usall, l’independentisme evidencià -i evidencia- el continuisme neofranquista (a través del terrorisme d’estat i la tortura) en denunciar la criminalització del dret a l’autodeterminació i la “il.legalitat” de la federació dels territoris històrics.

En conclusió, aquest volum planteja elements de reflexió molt significatius per a definir, en efecte, el pas de “l’esperança al desencís”. Però, alhora, també forneix factors explicatius per a constatar que aquest desencís es propi de qui identifica la política amb pràctica endogàmica. I que, per contra, existeixen causes pendents que expliciten el recanvi continuista al franquisme i qüestionen la misèria intel·lectual, moral i política de la “política” entreguista.

Xavier Ferré

[1] De fet, caldria una recerca sobre la funció que desenvolupà el PSOE en la consolidació del posfranquisme i la seva aprovació pels poders macroeconòmics internacionals. D’alguna manera, la reconversió progessiva al socialisme de càtedra encetat al congrés de Suresnes (1974) era fonamental per fer d’aquest partit una organització pont entre el tardofranquisme i el nou nacionalpopulisme espanyol. En paral·lel, doncs, una funció semblant a la que dugué a terme la Unión de Centro Democrático per a “sanejar” l’Estat dels darrers francofalangistes…

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)