Administrar

La literatura dels setanta i els escriptors d'avantguarda

pobler | 24 Març, 2007 19:03

La narrativa mallorquina experimental.

A preu fet: un pròleg que no és pròleg.

Per Antoni Serra, escriptor

"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.

Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.

"Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (Llorenç Villalonga)

Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:

"Els anticlericals són com Judes
només se recorden des pobres quant
qualque persona de bé dona qualque
cantitat p'es culte diví, per qual-
que santuari, esglesia o imatge de
gran veneració..." (1)

Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:

"Trets d'enveja i corns de guerra
ell postrarà amb son encís:
renovarà amb un sonrís
tota la faç de la terra" (2)

¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:

"Allà poguérem agafar el darrer correu
que féu la travessia de Mallorca. El
nostre aïllament havia de durar tres
anys. Trobàrem ja, dia 19, el compte
corrent bloquejat, com unes obliga-
cions de la Transmediterrània que no
poguérem pignorar. Als pocs dies cai-
gueren bombes damunt ciutat, i deci-
dírem refugiar-nos a Bearn, on, a
part de la tranquilitat d'aquelles
muntanyes incomparables, realitzà-
rem el prodigi de viure sense doblers.
Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (3).

Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.

Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?

La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).

Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?

Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).

Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.

(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.

2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.

(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.

(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.

5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.

(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS