Administrar

Partido Popular o Movimiento Nacional?

pobler | 06 Març, 2007 16:09

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.


Partido Popular o Movimiento Nacional?


Per Rafael Cid


Quan el PP pren els carrers per a desestabilitzar al govern, la pregunta que caldria fer-se és per quina raó el primer partit de l'oposició compromet la seva estratègia com alternativa política per un moviment de desobediència civil virulent, ultra i antiparlamentari?

La resposta és doblement pertinent. Primer, perquè la dreta espanyola mai ha assolit ser un partit autònom, sinó la palanca de poder mitjançant la qual la nomenclatura posfranquista i els poders fàctics -església, militars, oligarquia, etc- han protegit el seu statu quo. Segon, perquè si es considera l'hegemonia mediàtica de la dreta, en la cúpula de Gènova 13 es pensa que la batalla de la percepció en l'opinió pública la tenen guanyada, amb el resultat final d'una ampliació de la seva base social electoral amb nous companys de viatge. Però aquest viatge pot ser un descens als inferns. Un viatge a cap part.

Per més que les mobilitzacions al costat dels sectors més reaccionaris, xenòfobs i colpistes del sistema llancin una aparença d'alçament “nacional” virtual. En una democràcia convencional el poder s'obté en les urnes, i sense una majoria absoluta en les eleccions del 2008 és molt difícil que aparegui un força política amb representació parlamentària disposada a associar-se amb qui han ressuscitat la parafernalia feixista com senyals d'identitat. Excepte una crisi social imprevista, no hi ha atac de patriotisme, per molt crònic, publicitat, televisat i radiat que sigui, capaç d'encastellar al Congrés a sectors d'extrema dreta que obrin el miracle de donar una majoria en escons al Partit Popular.

No estem en el 36, ni tan sols en el 33, encara que alguns ho creen així. Ni tan sols la contínua, decidida i persistent intromissió política de l'església seria capaç de tal miracle. Per més que el partit de les sotanes hagi canviat amb renovada eficàcia la capacitat d'adoctrinament de les velles trones pel menjar de coco dels mitjans de comunicació que avui administren impúdicament. Tot indica que hipotecar la possibilitat de coalició amb grups afins en el parlament per una dubtosa ampliació del seu suport social gràcies a les mobilitzacions antisistema és una quimera.

Hi haurà qui trobi similituds, i per tant eximents, entre aquesta situació promocionada avui pel PP i la del PSOE després de la insurrecció ciutadana del 11-M. Cerca el PP un sorpasso semblant? Creu que amb el discurs nacionalcatòlic i patrioter poden aconseguir derrotar al Govern? Si ho pensen és que no pensen, perquè ambdós esdeveniments són, com va dir Leopoldo Calvo Sotelo en una memorable ocasió, distints i distants. Zapatero es va beneficiar d'una revolta ciutadana de perfil ètic que va esclatar en vespres de les eleccions generals. Mentre ara l'oposició conservadora està dinamitzant un vendaval antidemocràtic a mesos vista de la gran cita electoral. L'única “genialitat” d'aquest pretès sorpasso involucionista és que al costat del protagonisme de tots els líders del PP sense distinció de matís, en les manifestacions populars s'ha deixat el seu moment de glòria com teloners a socialistes bascos de la pedrera redondista -els Buesa, Rosa Díaz, Mora, Ezquerra i tutti quanti-. I això els dóna un cert vernís transversal i una mica de confusió, encara que molt fugaç i evanescent. Roma si paga traïdors.

Es miri per on es miri, les divergències entre ambdós supòsits són majors que les coincidències. El daltabaix electoral del 14-M va sorgir per una rara reacció en cadena: el PP havia perdutel carrer i era un apestat en el Parlament en el moment més inconvenient. I amb semblant quadre clínic davant va cometre l'error de càlcul de suposar que la majoria absoluta dels seus 184 escons era un escut inexpugnable. Per contra, l'actual ofensiva contra Zapatero s'inscriu en un context més manejable per al govern: el carrer se li està alçant al PSOE però novament en el Congrés dels diputats ningú secunda l'estratègia del PP. Encara que això no garanteix res.

Aquí, quan menys s'espera salta la llebre i fins al més llest gargoteja. Estem en un país on tot és possible: que un grup de guàrdies de tràfic participin en un cop d'estat el 23-F i un grapat de quinquis de la droga, en la massacre del 11-M. Aleshores on és la clau d'aquest misteri embolicat en un enigma que fa que el Partit Popular s'arrisqui en transformar-se en Moviment Nacional?

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.

Web Ixent (l’Esquerra Anticapitalista de les Illes)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS