Administrar

Homenatge a Emili Darder

pobler | 23 Febrer, 2007 16:56

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Emili Darder



A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.

A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).

Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!

És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.

En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.

Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS